Juny del 2008
Joan i Spit.
El Joan fa el primer tram, des de l’aparcament del Parc Nacional fins al llac de Sant Maurici, en poc més de quaranta minuts. L'Spit, el husky negre que l’acompanya, l’ajuda a pujar amb una pressió uniforme i sostinguda. El gos porta un arnès de tir i manté un pas constant. La cua, orgullosament enlairada, proclama l’alegria del animal, encara sobrat d’energia.
Aquest tram està molt ben arreglat, amb bonics camins de fusta, flanquejats per boscos caducifolis al principi, pinedes de pi negre més amunt i rètols informatius arreu. Sembla tret d’un parc temàtic. Per a en Joan és tot just el començament de l’excursió, però per a moltes famílies i visitants ocasionals, arribar caminant al llac serà el punt culminant de la seva estada a la muntanya.
La parella, humà i gos, deixa el llac de Sant Maurici a la dreta i enfila l’ascensió cap al pic del Portarró. En Joan vol fer el cim, creuar el port i baixar per l’altre vessant fins a Boí, on l’esperarà la seva dona amb el cotxe. El camí presenta un desnivell considerable. Però en Joan, als seus quaranta anys, manté una raonable forma física que li permet fer-lo sense patir.
De sobte crida : ”Stop”. L'Spit s’atura. Ell mira el llac i la presa, respira l’aire clar i sec i se sent més viu que mai. No volia parar encara. Ho ha fet en un impuls, potser influït per la grandiositat del paisatge. Qui sap si per una altra cosa. Avança uns metres fora del camí, seu i es disposa a compartir una poma amb el seu amic pelut.
Es troba a prop de la zona on els boscos ja no poden créixer i els prats alpins són els amos. Al seu davant, una soca caiguda i recargolada descansa enmig d’una munió de flors liles. L'Spit se’l mira amb la llengua penjant, impacient per menjar-se el cor de la poma. Són les nou del matí i el sol ja es fa notar. Li llença la fruita a l'Spit, que la caça al vol i se l’empassa gairebé sencera. “Som-hi, noi”, li diu al seu gos, que ja frisa per continuar.
En aixecar-se, en Joan rellisca i està a punt de caure. El sol fa brillar quelcom metàl·lic entre les roques. Ho agafa i s’ho mira incrèdul; és un objecte incongruent, fora de lloc en aquell escenari bucòlic: és una medalla, en mal estat, però sens dubte una medalla. Més concretament, una medalla republicana. El Joan ho sap perquè a casa en té una, molt semblant, que havia estat del seu avi.
El seu avi va desaparèixer cap al final de la guerra i de vegades el Joan encara té un somni que, sense arribar a ser un malson, el fa despertar amb angoixa. És un monòleg, sempre molt semblant, a on l’avi li explica com va morir :
“Vaig sentir vertigen com si estigués a punt d’estimbar-me per un penya-segat. Cap cot, vaig contemplar la pal·lidesa de les meves mans, reflex de la del meu rostre devastat. Mentre esperava l’impacte, vaig prémer els punys fins sentir com em cruixien les articulacions dels dits. Plors i crits al meu voltant, dolor i llàgrimes. Per fi vaig caure, titella sense fils, dins la fosa comuna ....”
En Joan rumia: van haver-hi activitats bèl·liques en aquesta zona? Creu que no, però no ho sap del cert. Recorda haver sentit parlar d’una visita d’en Franco al parc d’Aigües Tortes, ja acabada la guerra. També li sembla haver llegit que presoners republicans van fer algunes obres relacionades amb el parc. Torna a seure i mentre acarona l'Spit imagina com pot haver arribat la medalla fins a aquell indret .
I entretant, allà baix, com una gegantina gota de mercuri líquid, el llac de Sant Maurici descansa, acomodat entre muntanyes, opac i tranquil. Impertorbable.
Octubre del 1955.
L'home del Sac
Agafo fort el subfusell, com si m’hi anés la vida. Al meu davant la claror del sol, que tot just comença a sortir, il·lumina el paisatge que conec tan bé. Estic cansat i tinc fred; és un fred que em surt de l’ànima. Desitjo haver-me situat a la distància apropiada: ni massa a prop per resultar fàcilment visible, ni massa lluny per no poder disparar amb eficàcia.
El pare em va donar el subfusell ja fa anys, durant el seu darrer permís. No sé pas com va aconseguir manllevar-lo. Tot i que jo era una criatura, em va ensenyar a fer-lo servir. “És una bona arma, molt millor que els naranjeros” em va dir. “És un Labora, fet a Olot, no n’hi ha gaires”, va afegir. Em va ordenar que l’amagués i el cuidés, confessant-me que les coses pintaven malament per a la república i que potser el necessitaria per a protegir-nos. Tots aquest anys amagat, vés a saber si funcionarà. Quina bogeria!
Avui serà el dia. La pista forestal, construïda a corre-cuita per treballadors de Enher, ja està llesta i observo com, encara lluny de la meva posició, comencen a arribar els guàrdies civils. Pel poble corre la brama que es preparen per si el cotxe d’en Franco té algun problema i l’han d’empènyer. També he pogut veure uns dels lavabos que han portat per si alguna de les personalitats té ganes de pixar. Si no estigués tan espantat em moriria de riure.
Nerviós, agafo la medalla de la butxaca que, junt amb l’arma, és un dels pocs records de la guerra que el pare va conservar. Tanco els ulls i puc sentir perfectament les paraules que no m’han abandonat en tots aquests anys : “Suraven al llac com ninots trencats”. Pare, què et va passar? Com et vas arribar a convertir en un ninot trencat? En aquella època van morir alguns presoners de guerra fent treballs al parc, però tu no havies d’acabar així, pare, tu no.
La mare mai no va superar-ho i va morir de pena mesos més tard.
Ric amb amargura, perdre els pares va ser el principi de la meva transformació en el tio boig del poble. En el solitari estrany, l’imbècil de les vaques; en l’home del sac. Faig un esforç per oblidar-ho tot excepte el meu propòsit: disparar contra el cotxe del dictador i matar-lo. La soca morta amb què intento dissimular la meva presència té un tacte fresc i aspre. Estic envoltat de flors liles. Ja s’ha fet de dia i la llum esvaeix totes les meves pors; ho aconseguiré. Aquest indret serà testimoni d’un acte tant bell com el mateix paisatge que m'envolta: un acte de justícia.
Però sento un soroll al meu darrera i tot passa massa ràpid: la mà que em tapa la boca i amb una estrebada brutal gairebé em desnuca, el dolor esmolat i fred que, com un llamp, es desplaça d’orella a orella, la sobtada pèrdua de forces, la humitat càlida per tot el cos, l’arma que cau sense que pugui agafar-la, la medalla del pare, la llum del sol, fonent-se ...
Bouchibi
Alà sigui amb tu, Bouchibi, em diu Ahmed quan ens separem per pentinar el terreny que puja des del llac. Alà sigui amb tu també, dic. Tremolo, l’aigua és fosca, l’aire és fred, camino de pressa entre els arbres alts i rectes, el terra tou amb plantes innumerables i molles. Els Regulars, sempre els primers, sempre davant. Obrint pas. Un ocell gran i negre surt cridant de darrera uns arbustos, les ales com dits, em poso en guàrdia, premo l’arma amb força. Els animals aquí semblen mals averanys. Penso en els ibis bells del meu país, els seus colors blanc i rosats. Penso en la Kabila i en la meva mare. Passàvem molta gana. Ells són feliços de rebre els diners que jo guanyo, i de saber que sóc guerrer de la Guàrdia Mora de Franco. A Espanya tothom ens coneix i ens té respecte. Mare, mare. Que Al·là et guardi, a tu i als meus germans.
A pas ràpid m’aixeco com uns cent metres per sobre el llac de Sant Maurici, a la riba del qual hem dormit. El fred humit m’ha adolorit els ossos, em costa sentir calor. Sovint perdo de vista Ahmed i Abdullah, però ens xiulem uns als altres cada estona, per a avançar al mateix pas. Un animal com un gos de morro punxegut surt corrents roques amunt, la cua vermella i negra. S’assembla al fenec del desert, que no té el pèl tant llarg. Mentre corre, molts ocells criden des dels arbres. Sóc al mig del bosc obscur.
Al·là ha donat majestat a aquests arbres de troncs negres, però res de la gràcia ondulant i perfumada de les datileres. Riuets d’aigua gelada corren entre les fulles. Aquesta és una província amb massa aigua mentre el meu Marroc en té massa poca, lloat sigui Al·là.
Veig Ahmed pujant amb dificultat entre unes roques altes, sota meu, i l’espero. El llac nia entre muntanyes, el miro i torno a sentir fred. Als meus peus es mou lentament un llangardaix negre i groc, però abans que el pugui esclafar s’esmuny entre les pedres. El sol il·lumina la part alta del bosc, aviat sentiré la seva escalfor. Ahmed em fa un gest que tot va bé, i segueixo pujant amb rapidesa, evitant les branques que cruixen.
A la guerra vaig matar molts homes. Als marroquins que es tiraven enrere els afusellaven. Era matar o que ens matessin. Jo vaig passar molta por, però després m’hi vaig acostumar. Una vegada, en una emboscada, vaig perdre la mesura dels meus actes, i quan no van quedar enemics vius vaig posar-me a trinxar als cossos morts, era com si la visió i l’olor de la sang m’hagués tornat boig. Un dels nostres em va treure d’allà a cops i empentes, em va dir que guardés les meves forces, que encara quedaven molts rojos per matar.
Fa anys que la guerra va acabar. Però tot això em persegueix en somnis. De vegades, voldria tornar al desert, en un lloc on hi hagués palmeres i llimoners, l’horitzó d’arena blanca, i viure en pau, lluny d’aquí, per sempre. Si Al·là vol, així serà.
El cor em colpeja el pit amb fúria: davant meu, acotat i mig girat, un home de cabells rossos amb una arma entre les mans espera, en completa immobilitat. M’acosto sense fer soroll. Veig l’arma més de prop: un prim subfusell que no conec.
El temor em regira l’estómac. L’home ha sentit alguna cosa, perquè es gira tot d’una. Duu els cabells llargs i una roba molt bruta. Llavors prenc el meu ganivet i tanco fortament els dits sobre l’empunyadura. Matar o morir. Li poso el ganivet al coll. Veig la seva cara horroritzada, la sorpresa en els seus ulls blaus tan oberts. Dubto, però és un instant molt petit. Tanco els ulls i el degollo. La sang esquitxa les roques, el fusell cau al terra, al meu cap sento els crits espantosos de les dones de Xauen quan s’acosta la batalla. Al·là sigui lloat per sempre. Sento mal a dintre del meu pit.
Juny del 2008
Joan i Spit
El Joan torna a la realitat amb esforç. La força de la història que ha imaginat l’ha deixat atordit. Sap que tot plegat no és més que un munt d’improbables bajanades. Ser guionista, de vegades té efectes secundaris; deformació professional, segurament. Al cap i a la fi, el més normal és que la medalla hagi arribat fins allà perduda per algun excursionista friki, d’aquells que es pengen tot tipus d’andròmines a les motxilles.
Però no es decideix a endur-se-la. S’acosta a la soca morta i amb cura l’entafora en un forat de la fusta corcada. I de cop i volta en Joan se sent content; tot és al seu lloc, tot encaixa. El dia és fantàstic i la muntanya el crida.
“Anem, amic”, li diu al seu gos.
Joan i Spit.
El Joan fa el primer tram, des de l’aparcament del Parc Nacional fins al llac de Sant Maurici, en poc més de quaranta minuts. L'Spit, el husky negre que l’acompanya, l’ajuda a pujar amb una pressió uniforme i sostinguda. El gos porta un arnès de tir i manté un pas constant. La cua, orgullosament enlairada, proclama l’alegria del animal, encara sobrat d’energia.
Aquest tram està molt ben arreglat, amb bonics camins de fusta, flanquejats per boscos caducifolis al principi, pinedes de pi negre més amunt i rètols informatius arreu. Sembla tret d’un parc temàtic. Per a en Joan és tot just el començament de l’excursió, però per a moltes famílies i visitants ocasionals, arribar caminant al llac serà el punt culminant de la seva estada a la muntanya.
La parella, humà i gos, deixa el llac de Sant Maurici a la dreta i enfila l’ascensió cap al pic del Portarró. En Joan vol fer el cim, creuar el port i baixar per l’altre vessant fins a Boí, on l’esperarà la seva dona amb el cotxe. El camí presenta un desnivell considerable. Però en Joan, als seus quaranta anys, manté una raonable forma física que li permet fer-lo sense patir.
De sobte crida : ”Stop”. L'Spit s’atura. Ell mira el llac i la presa, respira l’aire clar i sec i se sent més viu que mai. No volia parar encara. Ho ha fet en un impuls, potser influït per la grandiositat del paisatge. Qui sap si per una altra cosa. Avança uns metres fora del camí, seu i es disposa a compartir una poma amb el seu amic pelut.
Es troba a prop de la zona on els boscos ja no poden créixer i els prats alpins són els amos. Al seu davant, una soca caiguda i recargolada descansa enmig d’una munió de flors liles. L'Spit se’l mira amb la llengua penjant, impacient per menjar-se el cor de la poma. Són les nou del matí i el sol ja es fa notar. Li llença la fruita a l'Spit, que la caça al vol i se l’empassa gairebé sencera. “Som-hi, noi”, li diu al seu gos, que ja frisa per continuar.
En aixecar-se, en Joan rellisca i està a punt de caure. El sol fa brillar quelcom metàl·lic entre les roques. Ho agafa i s’ho mira incrèdul; és un objecte incongruent, fora de lloc en aquell escenari bucòlic: és una medalla, en mal estat, però sens dubte una medalla. Més concretament, una medalla republicana. El Joan ho sap perquè a casa en té una, molt semblant, que havia estat del seu avi.
El seu avi va desaparèixer cap al final de la guerra i de vegades el Joan encara té un somni que, sense arribar a ser un malson, el fa despertar amb angoixa. És un monòleg, sempre molt semblant, a on l’avi li explica com va morir :
“Vaig sentir vertigen com si estigués a punt d’estimbar-me per un penya-segat. Cap cot, vaig contemplar la pal·lidesa de les meves mans, reflex de la del meu rostre devastat. Mentre esperava l’impacte, vaig prémer els punys fins sentir com em cruixien les articulacions dels dits. Plors i crits al meu voltant, dolor i llàgrimes. Per fi vaig caure, titella sense fils, dins la fosa comuna ....”
En Joan rumia: van haver-hi activitats bèl·liques en aquesta zona? Creu que no, però no ho sap del cert. Recorda haver sentit parlar d’una visita d’en Franco al parc d’Aigües Tortes, ja acabada la guerra. També li sembla haver llegit que presoners republicans van fer algunes obres relacionades amb el parc. Torna a seure i mentre acarona l'Spit imagina com pot haver arribat la medalla fins a aquell indret .
I entretant, allà baix, com una gegantina gota de mercuri líquid, el llac de Sant Maurici descansa, acomodat entre muntanyes, opac i tranquil. Impertorbable.
Octubre del 1955.
L'home del Sac
Agafo fort el subfusell, com si m’hi anés la vida. Al meu davant la claror del sol, que tot just comença a sortir, il·lumina el paisatge que conec tan bé. Estic cansat i tinc fred; és un fred que em surt de l’ànima. Desitjo haver-me situat a la distància apropiada: ni massa a prop per resultar fàcilment visible, ni massa lluny per no poder disparar amb eficàcia.
El pare em va donar el subfusell ja fa anys, durant el seu darrer permís. No sé pas com va aconseguir manllevar-lo. Tot i que jo era una criatura, em va ensenyar a fer-lo servir. “És una bona arma, molt millor que els naranjeros” em va dir. “És un Labora, fet a Olot, no n’hi ha gaires”, va afegir. Em va ordenar que l’amagués i el cuidés, confessant-me que les coses pintaven malament per a la república i que potser el necessitaria per a protegir-nos. Tots aquest anys amagat, vés a saber si funcionarà. Quina bogeria!
Avui serà el dia. La pista forestal, construïda a corre-cuita per treballadors de Enher, ja està llesta i observo com, encara lluny de la meva posició, comencen a arribar els guàrdies civils. Pel poble corre la brama que es preparen per si el cotxe d’en Franco té algun problema i l’han d’empènyer. També he pogut veure uns dels lavabos que han portat per si alguna de les personalitats té ganes de pixar. Si no estigués tan espantat em moriria de riure.
Nerviós, agafo la medalla de la butxaca que, junt amb l’arma, és un dels pocs records de la guerra que el pare va conservar. Tanco els ulls i puc sentir perfectament les paraules que no m’han abandonat en tots aquests anys : “Suraven al llac com ninots trencats”. Pare, què et va passar? Com et vas arribar a convertir en un ninot trencat? En aquella època van morir alguns presoners de guerra fent treballs al parc, però tu no havies d’acabar així, pare, tu no.
La mare mai no va superar-ho i va morir de pena mesos més tard.
Ric amb amargura, perdre els pares va ser el principi de la meva transformació en el tio boig del poble. En el solitari estrany, l’imbècil de les vaques; en l’home del sac. Faig un esforç per oblidar-ho tot excepte el meu propòsit: disparar contra el cotxe del dictador i matar-lo. La soca morta amb què intento dissimular la meva presència té un tacte fresc i aspre. Estic envoltat de flors liles. Ja s’ha fet de dia i la llum esvaeix totes les meves pors; ho aconseguiré. Aquest indret serà testimoni d’un acte tant bell com el mateix paisatge que m'envolta: un acte de justícia.
Però sento un soroll al meu darrera i tot passa massa ràpid: la mà que em tapa la boca i amb una estrebada brutal gairebé em desnuca, el dolor esmolat i fred que, com un llamp, es desplaça d’orella a orella, la sobtada pèrdua de forces, la humitat càlida per tot el cos, l’arma que cau sense que pugui agafar-la, la medalla del pare, la llum del sol, fonent-se ...
Bouchibi
Alà sigui amb tu, Bouchibi, em diu Ahmed quan ens separem per pentinar el terreny que puja des del llac. Alà sigui amb tu també, dic. Tremolo, l’aigua és fosca, l’aire és fred, camino de pressa entre els arbres alts i rectes, el terra tou amb plantes innumerables i molles. Els Regulars, sempre els primers, sempre davant. Obrint pas. Un ocell gran i negre surt cridant de darrera uns arbustos, les ales com dits, em poso en guàrdia, premo l’arma amb força. Els animals aquí semblen mals averanys. Penso en els ibis bells del meu país, els seus colors blanc i rosats. Penso en la Kabila i en la meva mare. Passàvem molta gana. Ells són feliços de rebre els diners que jo guanyo, i de saber que sóc guerrer de la Guàrdia Mora de Franco. A Espanya tothom ens coneix i ens té respecte. Mare, mare. Que Al·là et guardi, a tu i als meus germans.
A pas ràpid m’aixeco com uns cent metres per sobre el llac de Sant Maurici, a la riba del qual hem dormit. El fred humit m’ha adolorit els ossos, em costa sentir calor. Sovint perdo de vista Ahmed i Abdullah, però ens xiulem uns als altres cada estona, per a avançar al mateix pas. Un animal com un gos de morro punxegut surt corrents roques amunt, la cua vermella i negra. S’assembla al fenec del desert, que no té el pèl tant llarg. Mentre corre, molts ocells criden des dels arbres. Sóc al mig del bosc obscur.
Al·là ha donat majestat a aquests arbres de troncs negres, però res de la gràcia ondulant i perfumada de les datileres. Riuets d’aigua gelada corren entre les fulles. Aquesta és una província amb massa aigua mentre el meu Marroc en té massa poca, lloat sigui Al·là.
Veig Ahmed pujant amb dificultat entre unes roques altes, sota meu, i l’espero. El llac nia entre muntanyes, el miro i torno a sentir fred. Als meus peus es mou lentament un llangardaix negre i groc, però abans que el pugui esclafar s’esmuny entre les pedres. El sol il·lumina la part alta del bosc, aviat sentiré la seva escalfor. Ahmed em fa un gest que tot va bé, i segueixo pujant amb rapidesa, evitant les branques que cruixen.
A la guerra vaig matar molts homes. Als marroquins que es tiraven enrere els afusellaven. Era matar o que ens matessin. Jo vaig passar molta por, però després m’hi vaig acostumar. Una vegada, en una emboscada, vaig perdre la mesura dels meus actes, i quan no van quedar enemics vius vaig posar-me a trinxar als cossos morts, era com si la visió i l’olor de la sang m’hagués tornat boig. Un dels nostres em va treure d’allà a cops i empentes, em va dir que guardés les meves forces, que encara quedaven molts rojos per matar.
Fa anys que la guerra va acabar. Però tot això em persegueix en somnis. De vegades, voldria tornar al desert, en un lloc on hi hagués palmeres i llimoners, l’horitzó d’arena blanca, i viure en pau, lluny d’aquí, per sempre. Si Al·là vol, així serà.
El cor em colpeja el pit amb fúria: davant meu, acotat i mig girat, un home de cabells rossos amb una arma entre les mans espera, en completa immobilitat. M’acosto sense fer soroll. Veig l’arma més de prop: un prim subfusell que no conec.
El temor em regira l’estómac. L’home ha sentit alguna cosa, perquè es gira tot d’una. Duu els cabells llargs i una roba molt bruta. Llavors prenc el meu ganivet i tanco fortament els dits sobre l’empunyadura. Matar o morir. Li poso el ganivet al coll. Veig la seva cara horroritzada, la sorpresa en els seus ulls blaus tan oberts. Dubto, però és un instant molt petit. Tanco els ulls i el degollo. La sang esquitxa les roques, el fusell cau al terra, al meu cap sento els crits espantosos de les dones de Xauen quan s’acosta la batalla. Al·là sigui lloat per sempre. Sento mal a dintre del meu pit.
Juny del 2008
Joan i Spit
El Joan torna a la realitat amb esforç. La força de la història que ha imaginat l’ha deixat atordit. Sap que tot plegat no és més que un munt d’improbables bajanades. Ser guionista, de vegades té efectes secundaris; deformació professional, segurament. Al cap i a la fi, el més normal és que la medalla hagi arribat fins allà perduda per algun excursionista friki, d’aquells que es pengen tot tipus d’andròmines a les motxilles.
Però no es decideix a endur-se-la. S’acosta a la soca morta i amb cura l’entafora en un forat de la fusta corcada. I de cop i volta en Joan se sent content; tot és al seu lloc, tot encaixa. El dia és fantàstic i la muntanya el crida.
“Anem, amic”, li diu al seu gos.
1 comentari:
Uau quin conte més bo, m'ha encantat, em sembla que m'agradaria molt haver-lo escrit jo, uns petons i felicitats, allan.
Publica un comentari a l'entrada