dimarts, de novembre 28, 2006

Mal de cap

Ja feia una estona que em rondava l'ombra d'un mal de cap. Potser masses hores al sol. Incorporant-me vaig agafar la bossa de platja, cercant una aspirina. Estàvem estirats a la sorra d'una caleta molt maca de Menorca, ja era tard, no quedava res de la calitja del matí i el capvespre mediterrani ens regalava una temperatura molt agradable.

El meu noi m'observava.
—Que busques ?
—No res, buscava el rellotge —Vaig dir. Mai de la vida arruïnaria aquell dia magnífic confessant-li que em trobava malament.
—Tens mal de cap? —En Ramon sempre em llegia els pensaments d'una manera que gairebé m'espantava.
—Una mica —Li vaig confessar.
En Ramon era un noi alt, d'ulls clars i cabell rossos. Amb un cos que reflectia la seva afició per la cervesa i pels esports. Curiosa combinació; aquells braços, aquelles espatlles i aquella panxa incipient.
Em va mirar molt seriós.
—La meva avia tenia un remei infal·lible pel mal de cap; banys d'aigua de mar, salubèrrim deia ella —De sobte va somriure.
—Anem a guarir-te el mal de cap amigueta? —Va dir picant-me l'ullet.

Fins aquell vespre mai havia fet l'amor dins el mar. El mossec de l'aigua freda era gratificant, això i els moviments forçosament suaus van fer que el Ramon aguantés l'erecció molta estona. Vaig creuar les cames al voltant de la seva cintura i ell, apartant suaument la calçeta del biquini, em va penetrar amb facilitat. Vaig restar hipnotitzada en aquell estat meravellós en què voldries aturar el temps, panteixant ingràvida, gaudint d'un orgasme llarg i suau; com les ones que m'acaronaven. Finalment el Ramon va gemegar i, soterrant el rostre entre els meus pits, es va escórrer amb força. De l'abraçada gairebé l'ofego. Ens varem separar tot rient i tossint aigua salada.

Ja a la sorra, relaxats i endormiscats, vaig sentir la veu d'en Ramon que em deia a cau d'orella .

—Ja t'ha passat el mal de cap, amigueta?

dilluns, de novembre 27, 2006

Les engrunes

Valladolid 1985. Quarter d'infanteria de Sant Quintin.

El soldat està dret, de cara al armari metàl·lic anomenat taquilla. Els pantalons i calçotets caiguts a l'alçada del genolls. El rostre crispat. Amb la cintura va fen moviments rítmics, donant cops contra el metall fred.

—Follate la taquilla “xivo”! —Brama el “bisabuelo”—Te gusta?
—No — diu el “xivo” amb la veu trencada per la vergonya.
—Pues sigue!

Els “xivos”, soldats novells, acaben d'arribar i per tota la companyia tenen lloc escenes similars. Alguns són obligats a follar-se les taquilles i altres a desfilar despullats per el centre del recinte entre les burles i els crits obscens del soldats veterans; els “bisabuelos”.

—Te gusta?
—Si!
—Cuantas llevas?
—No lo se! Veinte?
—No!, sigue!

Cada “bisabuelo” s'ha quedat amb un “xivo”, li ha posat un pseudònim, i el tindrà d'esclau durant els mesos que li queden de servei. Els veterans són els amos, ocupen els llocs de poder i gaudeixen del suport dels oficials professionals; no hi ha res a fer.

— Te gusta? —Insisteix el “bisabuelo”, cridant com un boig a un dit de l'orella del “xivo”, que gairebé està plorant.
—Si
—Cuantas llevas?
—Ninguna! —prova el “xivo” amb veu aguda.
—Pues para! y tapate ya “xivo” de mierda, joder que asco, que pequeña la tienes! —proclama el “bisabuelo” a crits perquè tothom el pugui sentir.

El “xivo” és puja els pantalons. Nota la cremor de les llàgrimes als ulls, es sent terriblement vexat i desorientat. Pensa amb ràbia que quan sigui veterà no farà mai una cosa així. Però dotze mesos més tard també ell es comportarà com un patètic dèspota d'opereta.

Són les engrunes del poder; ridículs privilegis que permeten gaudir del sàdic plaer de dominar als més febles.

La misèria de la condició humana.

divendres, de novembre 24, 2006

La fi de la infancia

Recordes quan no sabies qui eren els reis ni d'on venien els nens ?

En aquell temps pensaves en aquestes coses com si fossin grans misteris però, realment, no eren més que secrets ben guardats pels adults. Secrets que els nens, al créixer, anaven descobrint.

Dons bé, ara ja has crescut prou ¿ Quin misteri queda per resoldre ? Potser ja el tens tan assumit que has deixat de pensar-hi, l'has acceptat com a irresoluble, com inevitable. Si, naturalment, estic parlant de la mort. Més concretament del que hi ha més enllà de la mort.

Has de saber que això no és cap misteri; és un secret. I aquest secret solament es revela a la gent major de setanta anys. Ara tu ja els tens, i jo, com a persona gran més propera a tu, tinc l'obligació i el plaer d'explicar-t'ho; serà el regal d'aniversari més important que hagis rebut mai.

Això canviarà la teva vida. Però has de tenir la boca tancada. Els més joves no ho poden entendre; és un fet biològic, potser un mecanisme evolutiu, no ho sabem. Però és així. Literalment, no ho escolten si els hi ho intentem explicar.

No facis aquesta cara, no et vulguis amagar en el teu cau de racionalitat, estàs a punt d'abandonar la infància; escolta! Fins ara has viscut pensant que la mort era el final. Ara mateix penses que et queden ¿ quants ? Deu anys més potser ? I desprès ? El no res ? Dons estàs equivocat. Les coses no funcionen així.

La mort no és un bosc fosc i ple de desesperança. Et mostraré la veritat en tota la seva crua i bella nuesa. No tinguis por, no soc de cap secta, no estic parlant de religió.

Ja veuràs, és meravellós, relaxat i escolta .

dijous, de novembre 23, 2006

Nines trencades


La noia seia amb la mirada gèlida clavada a l'infinit. Estava recordant el moment en què va entrar a la sala de l'hospital per recollir els resultats de la prova. Al veure la cara de la doctora ja ho va saber. Molt abans de sentir la sentencia.

Seropositiva.

Inspirà amb força l'aire hivernal de New York. Una tos sobtada i violenta li estremí la gorja. La seva figura fràgil i trencadissa asseguda i encongida en aquell banc del Central Park traspuava una pregona sensació de desesperança. En els clarobscurs del capvespre la noia abraçava una vella nina de drap, l'estimada rampoina d'un altre món, relíquia d'una infantesa massa llunyana.

Seropositiva.

Amb 19 anys, ho va deixar tot en busca de l'èxit; va abandonar els pares i la seguretat de la seva botiga de llaminadures al Brooklyn. Va voltar molt, i finalment va acabar a Los Angeles. No pot dir que l'haguessin enredada amb falòrnies, la proposta va ser clara. ¿T'interessa fer una prova per una pel·lícula pornogràfica?. Va acceptar, no tenia on caure morta i era massa orgullosa per tornar a casa. Al cap de tres mesos ja rodava un parell o tres d'escenes setmanals.

Seropositiva.

Pensava que era més forta i es va equivocar. No va poder aguantar-ho. Hi havia dies que desprès del rodatge, un cop sola al seu petit apartament de lloguer, es passava hores a la tassa del lavabo, vomitant la primera papilla, marejada i malalta. L'orgull va abandonar-la, diluint-se en el fàstic i la desesperació. Va decidir tornar a casa. A New York, al Brooklyn, de nou amb els pares. Tornar a la petita i acollidora botiga de llaminadures. Deixar-ho tot enrere. Oblidar el pitjor error de la seva vida.

Durant un temps va pensar que ho havia aconseguit.

De nou estava equivocada.

dimecres, de novembre 22, 2006

ELS QUATRE HAIKUS- Hergè/allan lee


I

No sé què va veure la Marta en mi. Jo era un noi corrent, i ella...ella era una fada. Creia que la vida era bona, que la gent tenia bones intencions. No havia viscut gaires coses. Era la tercera de quatre germans d’una família benestant. Sempre havia estat molt estimada, i això es notava. Suposo que ens vam atreure pel contrast. Jo, ja feia dos anys que treballava, i a casa meva, encara que no passàvem necessitat, era tot un altre món. El meu pare era distant, taciturn; treballava molt i ens parlava poc. La mare tenia crisis nervioses; a vegades cridava molt, i ens renyava per qualsevol cosa; d’altres, es tancava en el silenci i era com si no hi fos. No sé què em feia més por. Crec que aquest no parlar, aquest apartar-se de tots, com si estigues perduda en un lloc on nosaltres no hi teníem cabuda.

La Marta era preciosa. Massa prima, potser, però tenia els cabells molt fins i clars, i els ulls allargats i molt expressius. I una boca de nimfa. Però ella no era conscient d’aquesta bellesa. Tenia com una llum que l’acompanyava. Va ser ella qui va trencar el gel entre nosaltres. Ella entrava algunes vegades a la botiga de discs on jo treballava. Un dia, em va demanar un disc que encara no havia sortit. Jo li vaig aconseguir, després de moltes trucades i explicacions. A partir de llavors, venia sovint a escoltar música. Jo li vaig gravar una casset amb el què més m’agradava. Vam començar a sortir junts.

Era molt apassionada, un esclat de sentiments. Es preocupava de tot el que passava al voltant seu. Es ficava en embolics perquè s’emportava a casa tots els animals que trobava pel carrer. Gossos, coloms, sargantanes. Un gat molt malferit se li va morir, i el va estar plorant no sé quants dies. Recordo com m’abraçava. Només jo la podia consolar. A vegades, col·locàvem algun gos. Anàvem amb el meu cotxe vell, de casa en casa, per ensenyar l’animal. Jo estava orgullós d’ella.

A l’abril, la van deixar marxar dos dies amb mi; ja era major d’edat, però no hauria fet res que no agradés als seus pares. El seu pare era el seu Nord. Vam anar a Meranges, on jo havia anat temps enrere amb uns amics. Ens va fer bo, però l’aire era molt fred, les fulles noves dels pollancres tremolaven. Ella es va voler ficar al riu, tan si com no. Era una gran nedadora, i no podia passar a prop de l’aigua sense ficar-s’hi. A mi, l’aigua sempre m’ha fet por. A casa creien que aprendre a nedar era una frivolitat, cosa de rics.

Allà,vam començar a fer projectes. Somiàvem viatges llargs, a terres càlides, per trobar la llibertat. Llibertat. Llavors no sabíem res de la llibertat, no sabíem que la nostra pròpia innocència era el que més s’assemblava al deslliurament. La vida s’encarregaria de fer-nos-ho saber. Vam ser feliços, aquells dies. Encara que llavors no ho sabéssim del cert.

Ens vam anar separant quan ella va marxar a estudiar a una altra ciutat. Va fer amics nous. Jo em vaig convertir en un gelós compulsiu. Això ens va fer molt mal. Quan va tallar amb mi, em va dir que res era com abans, que no suportava que li estigués sempre a sobre. Em va deixar, i vaig quedar destrossat. Vaig fer moltes burrades aquells anys. Lligava amb la primera que trobava, bevia massa. Un vespre, vaig desgraciar el cotxe. Els amics venien i marxaven. També els vaig anar perdent.

En el record, veig a la Marta sortint de l’aigua glaçada, la llum del sol en els seus ulls i els seus cabells. La seva pell resplendent. Rient i cridant-me perquè em llenci al riu. La meva nina, la meva preciosa.

Marta, Marta meva.

II

A Calella, el temps corre a un altre ritme. Ho veig com si fos ara; la Mariona, la Cristina i jo, tres figures mig nues a la sorra de la platja, sota una lluminositat irreal, espessa i forta. Cada estiu, hi anàvem unes setmanes. La nena s’ho passava molt bé, i nosaltres també, almenys, al principi. Després, no tant.

La Cristina tenia tres anys i em despertava cada matí, a l’habitació de l’hotel que compartíem, mirant-me amb curiositat i dient-me amb la seva veu de persona recent estrenada:

-Papa què fas?

El papa dormia filleta o ho intentava.

No podia deixar de mirar-la amb fascinació, feia dos dies tan sols plorava i reia i ara era capaç de parlar. Quin miracle més increïble.

La Mariona i jo estàvem passant el que seria el nostre millor moment com a parella, es pot dir que vam fer l’agost, almenys a nivell sentimental, però no ho sabíem, i no ho aprofitarem tal com hauríem d’haver fet. Una llàstima. S’ha de gaudir al màxim dels bons moments, pensant que són únics i irrepetibles. De fet ho són; normalment, se’n van i no tornen.

Recordo aquella habitació de l’hotel Alga, amb la claror de la tarda filtrant-se entre les persianes, mentre la Mariona i jo fèiem l’amor com ja no el tornaríem a fer mai més, vigilant de reüll que la Cristina no es despertés de la seva llarga migdiada. Aquell gust de sal a la pell i la calor del sol dins els nostres cossos. Mai més ha estat igual.

Al llarg dels anys els estius a Calella van anar canviant; vam comprar una petita casa que ens va costar un ronyó; la Cristina es va anar fent gran i nosaltres també; tan ella com nosaltres deixarem de fer migdiades.

La Mariona prosperava a la feina; era informàtica, com jo, però va abandonar el vessant més tècnic de la professió i es va convertir en una comercial molt ben pagada. Jo no. Jo vaig continuar essent un tècnic pur, i com a tal, també vaig prosperar, però la meva nòmina no arribava ni a la meitat de la seva. En l’aspecte econòmic no podia seguir la seva estela. A mi no m’importava, però sospito que a ella sí. Potser va ser el començament de la fi per nosaltres. No ho sé.

Vaig tenir, en aquell temps, una aventura amb una noia més jove, també informàtica; està clar que eren la meva debilitat. Però no va durar. Tan sols pensar en que podia perdre a la Mariona, i, sobretot, a la Cristina, m’impedia gaudir-la. Aviat es va acabar; perquè tenir una amant si pateixes tant per no ser descobert que al final ja ni funciones...?

Els anys van anar passant, els estius també.

On han anat a parar...? No s’hi val; aquells estius, com la vida, havien de durar per sempre. No s’hi val.

-Papa què fas?.

III

La Mariona es va endur el seu aparell de música. No era seu; era dels dos. El vam comprar a mitges. Però m’havia dit: ja me’n vaig jo; et deixo el pis, i què més vols… ? El pis era meu. El pagava jo. La Cristina ja volava sola. Vivia amb dues amigues, no gaire lluny. Tenia un noviet. La seva mare i jo ja feia temps que no anàvem bé. Fèiem l’amor, però com complint un deure. Ella ja mai tenia orgasmes, almenys amb mi. No sé si tenia algú més. Mai en vam parlar, però és que a mi m’era igual. De fet, vaig arribar a desitjar que hi hagués algú altre, que hi hagués un motiu clar per deslligar-nos. Van ser uns anys plens de tristesa. No parlàvem. Cada ú a la seva bola, cada cop més hores fora de casa. La Mariona era- es- molt guapa. Es d’aquestes dones que han millorat amb els anys; és esvelta, elegant, té una gran cultura i una gran seguretat en ella mateixa. Duia un perfum que em tornava boig...no sé com vam arribar a aquell silenci. Sempre estàvem cansats, sempre pendents de la feina. Me’n sento culpable, però no massa. Ella usava sempre l’altre bany. No li agradava compartir la dutxa, deia. Jo crec que mai va voler compartir res amb mi. No hi va haver una causa; va ser un camí lent, el que visquérem alhora, separant-nos molt a poc a poc, però irreversiblement.

Fora, als carrers, les fulles anaven caient. Les fulles no poden suportar-ho tot. No poden lluitar sempre. S’abandonen, es deslliguen de les branques, quan s’acarnissa la tardor, quan fa massa vent.

La Cristina és la cosa més bonica – potser l’única- que compartim la Mariona i jo. Quan era petita, m’admirava. Ara ja no, però parlem molt i l’estimo com mai he estimat ningú. Quan li vam dir que ens separàvem, no li va venir de nou. Era prou gran per entendre que ja feia temps plovia sobre mullat. Es va esporuguir, no obstant, quan aquell dia va venir-me a veure i em va trobar plorant. Em va fer mal al cor de veure-la tan trista, tan afectada; encara me’n fa.

La Mariona sempre ha estat més pràctica que jo. Va fer unes llistes de les coses que pertanyen a cada u, però vaig trigar molts dies per posar-m’hi.

Una nit, la Cristina em va voler presentar al seu “amic”. Tot sopant a la Pizzeria del Toni. No en tenia cap ganes, hauria preferit molt més sopar sol amb ella, i parlar de música, de llibres, o de haikus, aquests petits poemes japonesos que tant li agraden, tal com fèiem sovint; però ella estava molt il·lusionada, deia que m’agradaria, que era molt bon noi, que sabia molt sobre literatura i art. Jo no volia parlar d’art amb algú altre que no fos la Cristina, però li vaig dir que molt bé, que si a ella li agradava, segur que també em cauria be a mi.

Cristina, princesa. Cóm ha passat el temps.

IV

La pluja repicava als vidres de l'habitació de l’hospital. A fora feia fred, dins no, però jo tenia l’ànima glaçada. Vaig tenir la flebitis just després d’assistir al funeral de l’últim dels meus amics. Un coàgul a la cama, encara sort que no va ser al cervell. Em va tocar la loteria. Però el temps s’anava escolant, i jo no volia malbaratar-lo.

La Cristina em va venir a veure, estava preocupada, la pobre filla tenia moltes obligacions, tan sols li faltava tenir un pare vell a l’hospital. Crec que no anaven gaire bé amb el seu marit, em va saber molt de greu, però no hi podia fer res. Hi ha tantes coses sobre les que no hi puc fer res ! Quina merda.

El meu últim amic va morir de càncer de pròstata. Ens coneixíem des de l’escola. Les nostres vides havien estat paral·leles, i després de la meva separació era l'única persona amb la que podia pensar en veu alta. ¿ Amb qui podré emborratxar-me ara els divendres a la nit ?

En la nostra última farra, m’ho va dir molt clar; aprofita. Ell sabia que es moria, estava esporuguit i begut, però molt lúcid; aprofita mentre puguis. Encara recordo l’ultima copa, el nostre brindis de comiat. Ens veurem aviat!

Va marxar sense estrèpit. Amic meu, merda, perquè m’has deixat.

Fer-se vell és molt fotut, però per sobre de tot, el pitjor és que cada cop estàs més i més sol. A l'habitació del hospital vaig pensar molt, potser massa. Havia de fer alguna cosa; volia acabar bé. Una bona mort, un final intens. Què més vull? Estic demanant la lluna en un cove? No ho crec pas...

Els records cada cop són més llunyans i, paradoxalment, més feixucs; és el pes del passat. He viscut massa, potser sí, però en vull encara una mica més, sí, una mica més. Què puc fer... ? Què vull fer...?

Aprofita, encara estàs viu, aprofita cabró, aprofita.





COMIAT.

Estimada Cristina, quan llegeixis això, jo ja serè lluny. T’ho envio per carta, perquè no vull que provis de persuadir-me; seria perdre el temps. He pres una decisió, i la vull dur a terme. No t’enfadis amb mi; i no et preocupis; estaré bé.

Fa molt temps, quan era jove, havia somiat marxar de casa meva i viure una vida d’emocions i aventures, amb llargs camins per recórrer, coneixent gent diferent, i viure a glopades, a batecs del meu cor. La vida em va dur per altres camins. Potser no vaig tenir prou valor per perseguir el que volia. Potser no ho desitjava prou.

He tingut una bona vida; vaig estimar molt a la teva mare, i durant uns quants anys, vam ser feliços. Tu has estat una estrella en el meu camí. Recordes quan paràvem el cotxe en algun caminet de bosc, posàvem un dels cassets dels que em gravaves, i parlàvem de tantes coses, fins que s’amagava el sol?...Quan et vas entusiasmar tant a fer haikus, a la facultat, i vam acabar fent-ne tots dos...?

Fa temps, em sento sol. No és cap retret per tu. Jo mateix m’he apartat de l’altra gent. Creia que amb els meus llibres, la música i els records, en tindria prou, però no és així. Em sento trist, em sembla que la meva vida ha estat feixuga, que moltes coses no les vaig triar. Em van venir, i jo les vaig entomar, com vaig poder. Però ja estic cansat. Em fa terror apagar-me de mica en mica, pensar que la meva vida s’acosta tan de pressa al final, sense haver acomplert cap dels meus somnis.

Per això, quan t’arribi aquesta carta, serè a sud-Amèrica, a un poblet on hi ha un amic informàtic que treballa en un programa d’ajuda als natius. Fa temps que ens escrivim, i finalment m’he decidit a anar-hi. M’hi estaré uns mesos, i desprès vull viatjar pel continent, sense pressa, com sempre havia volgut fer. Aquest viatge m’omple d’il·lusió i d’esperança. T’escriuré com sempre, via Internet. Vull saber de tu cada dia.

De debò, no pateixis gens per mi. Vull viure el temps que em queda fent el que mai havia gosat fer. Vull sentir la llibertat en cada vell muscle del meu cos, mentre conservi alguna força.

He escrit uns haikus per tu. Potser, no són molt bons, però a mi m’agraden, i vull que els tinguis. Fins aviat, filla meva, princesa.

I
S’omple el corriol
D’aigua del primer desgel.
La genciana esclata.

II
Platja de gent plena
Reverberació de llum
Que fa mal als ulls.

III
Groga i tremolosa
En un ball empès pel vent
La fulla del plàtan.

IV
Gruix de neu gelada
Que tapa l’aigua del riu
Amagant la vida

dimarts, de novembre 14, 2006

Rivel

El nen plora sense parar, inconsolable i sorollós. El vell pallasso espera pacient al centre de la pista. Ell, una cadira i un violí. No pot començar l'actuació enmig de l'escandalós plor de la criatura.
L'aire sembla ple de petites espurnes, com minúscules partícules daurades, potser és per la il·luminació indirecte, o qui sap si és la pols que els cavalls han aixecat a l'actuació anterior; el fet és que la màgia es pot respirar, es pot veure brollant del no res, sota la capa del circ.
El pallasso s'aixeca poc a poc, deixa el tronat violí sobre la cadira i s'acosta cap a l'infant ploraner per intentar tranquil·litzar-lo. No ho aconsegueix. El noi s'espanta davant l'estranya figura que se li apropa; el nas vermell, el rostre d'una blancor poc natural i la roba de colors cridaners. Ell se n'adona i no insisteix, torna al mig de la pista i, agafant-se amb una mà a la cadira, estira el coll tot posant-se a udolar. És un udol còmic i trist, intens i commovedor. Un udol que es mescla, solidari, amb el plor del petit espectador.
Per un instant la silueta del pallasso retallada contra l'aire espès i màgic del circ, esdevé una estampa ancestral, una imatge que tots els éssers humans reconeixerien com a pròpia, un valor digne de figurar al paradís de les utopies perdudes.
El plor del nen perd força i s'esmorteeix fins a extingir-se. L'home del nas vermell no s'atura i continua udolant, ara tot sol, com si se li estigues trencant el cor. L'infant se'l mira amb els ulls com unes taronges, s'aixeca de la falda dels seus pares i amb les galtes encara humides, com en un somni, camina cap a la pista.
Davant l'atònita mirada dels espectadors, el nen allarga el braç i, tímidament però amb fermesa, li ofereix el seu xumet al pallasso que plora.
En Charli Rivel accepta l'obsequi, se'l penja al voltant del coll i acarona el cap de la criatura. Tot seguit, amb un gran somriure al rostre, agafa el violí per començar a tocar.
La música emborratxa l'esperit dels espectadors i l'ambient es transforma; és comunicació en estat pur, és màgia i misteri.
És el circ.

divendres, de novembre 10, 2006

Tolkien Reloaded - El setge de Cuernavilla -


I
Els elfs de Lothlórien tot just fa dos dies que van arribar a la fortalesa de Cuernavilla, però al Ehard li han semblat dos segles. Acostumat al la natura i als arbres, els murs i els espais tancats li oprimeixen el cor. Enyora el bosc daurat, els animals i les plantes. L'antiga fortalesa que mai ha caigut, està ara plena de gent desesperada, de guerrers amb la mort pintada a la cara i refugiats de rostre absent. Es respira una ambient de derrota, un ambient asfixiant.
En la gran esplanada davant de les muralles exteriors, un exercit de milers i milers d'huruk-hai's espera l'oportunitat per prendre Cuernavilla i matar-los a tots. Uns centenars de guerrers de Rohan amb el seu rei Théoden, alguns pagesos i un grapat d'elfs defensen la fortalesa. Sense contar als herois; l'Aragorn, Legolas l'elf i Gimli el nan.
Ahir van començar els atacs, els huruk-hai's, guerrers forts i temibles, de fosques armadures i pell vermella, estan intentant superar la muralla. Fins ara els han pogut refusar. Els defensors han apostat arquers elfs a cada un dels merlets. L'intercanvi de fletxes és constant, els elfs són els millors arquers del món i en Legolas el millor entre els elfs, però la provisió de projectils és limitada i ja s'està acabant. És una lluita de desgast i els objectius han de ser seleccionats amb molta cura.
L'Eharb aprofita un moment de calma per netejar les seves armes, quan de sobte una explosió brutal fa tremolar la terra sota els seus peus. Per uns segons es fa un silenci sepulcral. El capità dels elfs reacciona i la seva veu ressona com un tro:
- Tothom a la defensa ! Tothom a la defensa ! A la muralla a la muralla !! -
El cor de l'Ehard es glaça de desesperança, si els huruk-hai's aconsegueixen entrar tot haurà acabat, seran massacrats i cap d'ells tornarà mai més al bosc daurat.

II
El pitjor ha succeït; els huruk-hai's estan penetrant en massa per la petita escletxa que l'explosió ha obert en la muralla exterior. Són molt nombrosos i comencen a escampar-se per l'interior de la fortalesa com ho faria una purulenta infecció dins d'un cos sa.
Els grups de guerrers humans que intenten aturar-los són exterminats. Els seus cossos mutilats i esbudellats queden escampats per terra. La nit és fosca, i la fortor de la sang opressiva.
Sota la tímida llum de la lluna, els elfs carregen en silenci.
Han de tapar el forat, impedir la infecció. Una espesa pluja de fletxes els precedeix. En Ehard veu l'altiva figura de Legolas disparant des d'una posició elevada. No té temps de veure res més. Els elfs i el huruk-hai s'embranquen en una tràgica dansa mortal.
El Ehard lluita concentrat i fred, distant, murmurant una vella cançó de Lothlórien. Utilitza l'espasa i l'escut amb destresa i velocitat. A la seva esquerra, veu una figura de que sembla treta d'un malson, Gimli el nan, una grotesca i menuda màquina de matar, completament cobert de sang, cridant com un posés mentre amb la destral obre en canal els cossos dels enemics que se li posen per davant.
Un huruk-hai llença un cop baix al company que cobreix l'esquena de l'Ehard, segant-li les cames a l'alçada dels genolls. L'elf es desploma com un tronc, sense emetre ni un so. En Ehard es gira amb velocitat inhumana i decapita al huruk-hai d'un cop fort i precís. La sang del enemic l'esquitxa i li llisca espesa per damunt la daurada cota de malla. No hi ha temps per la pena ni per l'horror.
L'elf caigut agonitza en silenci, el seu rostre tan bell descansa al costat d'una pila d'enemics morts. Tots barrejats en l'espantosa democràcia de la barbàrie.
La lluita degenera en un caos, per un moment sembla que els elfs podran tapar el forat, però a cada minut que passa més i més enemics penetren a la fortalesa.
Els huruk-hai's estan guanyant, no s'ha pogut aturar la infecció. La seva superioritat numèrica és aclaparadora. La majoria dels elfs estan morts o ferits. Els supervivent lluiten desesperadament envoltats per una multitud d'enemics. La gran quantitat de cadàvers dificulta la mobilitat dels combatents i provoca més d'una caiguda.
L'Ehard resisteix cantant. Ràpid i letal, esquivant, colpejant i matant. Poc a poc va retrocedint fins arribar a la posició del nan, que lluita sol, i amb veu enfollida va contant els huruk-hai's abatuts.
Tots dos, nan i elf, esquena amb esquena, aconsegueixen arribar vius a les portes de la torre central, just a temps. Els defensors supervivents les tanquen i s'atrinxeren.

III
Dins el recinte reina el desànim. En Ehard es deixa caure al terra, exhaust. Els laments dels ferits i els brogit de la matança que s'està produint l'exterior són els sons dominants. Mira al seu voltant; tant sols resten un centenar de genets de Rohan, uns deu elfs, el Rei, l'Aragorn, el Legolas i Gimli el nan. Un grapat de grangers, dones i nens. Això és tot.
Un noiet, brut i pudent, se li acosta. Sense demanar permís s'asseu al seu costat. Comença a parlar tímidament.
—Els Huru-hais van entrar al meu poble i van matar a tothom, ara entraran aquí i faran el mateix — la veu del infant és gèlida com la mort, tremolosa però sense caure en el plor.
—La nit abans de la matança vaig tenir un somni, vaig somiar que tots som part d'una gran conte que algú està escrivint en un altre món, és un escriptor cruel, i per fer que els herois de la seva historia assoleixin la gloria, no dubta en imaginar la mort d'un munt de personatges secundaris, gent innocent com nosaltres, com la meva família, com tots els teus companys — la veu monòtona del nen s'atura un moment, com esperant un comentari.
L'Ehard l'observa atentament, l'infant no té més de sis anys, però la seva mirada sembla la d'un vell. El seu petit cos tremola de tant en tant, no sap pas si per el fred o per la por.
—I qui són els herois d'aquesta historia ? — li pregunta al nen — Qui es salvarà d'aquest horror ?—
Amb un gest l'infant senyala al grup format per el Legolas, en Gimli i l'Arargon.
L'Ehard els mira. Estan rient i fent broma, entre el Legolas i en Gimli hi ha una mena de mòrbida competició sobre qui ha mort més enemics. La perspectiva d'acabar en mans del huruk-hai's no sembla que els preocupi en absolut. S'ho estan passant bé !. La gent mor al seu voltant i s'ho estant passant bé ! . Una mena d'aura d'irrealitat els envolta.
En Ehard tremola. Una ferida que no havia notat fins ara li comença a sagnar. Les imatges i els sons li arriben distants i deformats.
— La mare em va ensenyar a escriure— continua el nen— estic escrivint la meva història. Així a mi no em podrà passar res tampoc. Seré com ells, com els herois. Seré protagonista. Vols salvar-te ? Puc fer que siguis el meu millor amic, tu també pots ser un heroi. L'únic que has de fer és protegir-me. Ho faràs ? — La veu implorant de la criatura és l'últim que sent l'Ehard abans de caure en la foscor de la inconsciència.

IV
— Desperta ! desperta !—
El món torna poc a poc, i amb ell, el dolor i el patiment. L'Ehard obre els ulls, sent la boca seca i aspre. Intenta incorporar-se i cau. Se n'adona que descansa en mig d'un bassal de sang. La seva sang.
—Mira ! Mira ! Van a fer una sortida ! —xiscla la criatura al seu costat – Mira el rei s'ha posat la corona , mira com brillen els carboncles ! Mira ... —
Tots els guerrers en disposició de combatre estan formats al voltant del Rei. Els genets, la resta dels seus companys elfs, i alguns homes mal armats. En Ehard vol aixecar-se per sortir i morir en combat, però no pot, el cos no li respon.
Les portes s'obren i els guerrers surten en mig de salvatges crits de batalla. Parteixen cap al seu destí il·luminats per la suau llum de l'albada.
El el ferits, les dones i les criatures és queden sols.
Passant els minuts i els sorolls de la lluita arriben cada cop més llunyans.
—Aconseguiran la victòria, Samuran el mag, tornarà a temps, ho he vist en el meu somni. Està escrit. Arribarà amb reforços. I ha nosaltres no ens passarà res, l'únic que has de fer es protegir-me fins que arribin els vencedors, mira ho he escrit, ho veus ? Nosaltres serem protagonistes de l'historia. De la meva historia. Estem salvats— el nen treu un munt de fulls arrugats d'una petita bossa de cuir i els hi ensenya amb mans tremoloses. Però en Ehard no pot enfocar la vista.
—No pateixis petit, tot sortirà bé— aconsegueix dir-li amb esforç.
Unes figures negres i sinistres apareixen sobtadament a la porta; són guerrers huruk-hai. Ràpidament avancen cap els ferits i els comencen a esbudellar com si fossin animals de granja. L'aire s'omple de crits agònics, plors i supliques de clemència. En Ehard intenta agafar l'espasa, però abans d'aconseguir-ho un huruk-hai l'engrapa pels cabells i, aixecant-li el cap, li obre el coll amb tanta força que està a punt de decapitar-lo.

El noi crida desesperadament :

—Deixeu-me, no em podeu fer res, soc protagonista , deixeu-me ! Està escrit ! està escrit ! —

Tremolant, intenta protegir-se amb els papers arrugats, ara mullats amb la sang del Ehard.

—Està escriiiiiiiit !—