dimecres, d’octubre 25, 2006

Haikus inspirats en el món animal

1
Udola el llop
pelatge humit i fosc
banyat de lluna

2
Cranc de riu calmós
atent i llest avança
sempre enrere .

3
Tendres ulls fidels
dolça llengua amiga
d'amo indigne.

4
Juguen amb el vent
navegants del cel immens
les aus són lliures.

5
Dins forats obscurs
humits i aïllats del món
neixen insectes.

6
Amb pells d'animals
fan la capa que tapa
egos atrofiats.

7
La vida és breu
bella i perillosa
som papallones.

dilluns, d’octubre 09, 2006

Desnivell

Miro la paret que s'alça vertical al meu davant, i com sempre, inspiro profundament abans de començar l'escalada. Avui, però, és diferent, avui porto poc material; tan sols els peus de gat. Conec molt bé aquesta via ja que l'he feta més d'un cop, sempre amb corda i sempre acompanyat; però, tot i així, mai he aconseguit arribar fins a dalt sense ajut. És una via llarga de més de sis-cents metres d'alçada, amb alguns trams d'una gran dificultat, de bon tros la més difícil que he pujat mai.
Definitivament, avui està molt lluny de ser com sempre. Avui no tinc companya ni corda i, si caic, la caiguda serà llarga.
El sol tot just comença a sortir i l'aire és fred i sec. Tinc molta por. Em dic a mi mateix que no és un suïcidi. Realment tinc possibilitats d'arribar a dalt, la clau està en la concentració. No puc esperar més, he de començar, m'està agafant fred i en qualsevol moment podria arribar algú. Viure ràpid i morir jove. ¿ Qui va ser l'imbècil que va dir-ho? Érem nosaltres, Montse, érem nosaltres els imbècils. Déu meu, déu meu, vull tornar a casa, oblidar-ho tot i dormir. Ahir semblava tan fàcil i ara no puc ni bellugar-me. Avergonyit pels dubtes i sense pensar-m'ho més, començo a pujar. Sento la gelor de la roca a les mans.
Al peu de la paret es queda la meva motxilla, amb un sobre blanc ben visible al seu damunt. Dins hi he posat un paper amb quatre línies. Per si de cas. Si he de marxar, no vull fer-ho sense acomiadar-me.
L'escalada és un esport mental i físic. La posició i l'equilibri ho són tot. És com una mena de dansa on la paret marca la coreografia i el ritme. La força per si sola no és suficient, sense la tècnica no es pot arribar gaire lluny. Em bellugo àgilment, enganxat a la roca, buscant on posar els peus, on agafar-me amb les mans. Pujant poc a poc, guanyant alçada. El meu món es redueix i simplifica, el tros de paret on estic enfilat ho és tot, no existeix res més. Concentració. El primer tram és senzill; he de fer-lo ràpid i sense cansar-me gaire si vull tenir alguna possibilitat. Ja no tinc fred, el sol és cada cop menys tímid i aviat començaré a suar. No porto aigua.
Una hora més tard estic a tres-cents metres d'alçada, molt cansat, amb la roba enganxada al cos i ben xopa d'una suor agre i abundant. La suor del pànic. Ja vinc, Montse, ja falta poc. Aprofitant que tinc els peus ben posats, descanso uns minuts. Intento no pensar, però enmig del cansament apareix el teu record. El teu cos mutilat entre les ferralles del cotxe i el teu cos nu sensualment estirat llit, imatges contraposades, com dues cares d'una mateixa moneda. I què dir de nosaltres, els invencibles, vivint sempre al límit, ficant-nos fins al fons en tots els mulladers, buscant-los i trobant-los. Som uns funàmbuls de la vida, acostumaves a dir tot rient, i la vida no té xarxes, afegies amb to melodramàtic.
L'adrenalina em retorna brutalment a la realitat, per un segon he estat a punt de perdre l'equilibri. Abraço la roca, lleugerament marejat, i sento la seva rugositat contra la galta. Respiro profundament, intentant tranquil·litzar-me; queda molta paret i el més difícil, ho sé, encara no ha arribat.
He perdut la noció del temps i, de sobte, un ocell immens apareix planejant majestuosament molt a prop de la meva posició. Com un miratge, sura al mig del no res, gairebé ingràvid. La seva silueta es perfila nítida contra el cel d'un blau intens. Em quedo fascinat per la bellesa de la seva figura i l'elegància dels seus moviments. La imatge del ocell canvia, es transforma lentament i et veig a tu, Montse, et veig com et veia aquell dia en què per primer cop vàrem provar el salt base. Ho férem a cop calent, sense pensar-hi, res era prou arriscat, res era prou emocionant, viure ràpid i morir joves. Morir junts. Sí, aquest era el tracte. Me n'adono que estic plorant i no puc eixugar-me les llàgrimes, no hi fa res, no hi fa res. El gran ocell planeja mandrós i s'allunya a poc a poc, jugant amb el vent.
Tinc ganes de deixar-me anar, acabar amb l'esforç i el patiment. Volar. Volar cap a tu.
Serro les dents i continuo. He perdut la por a caure. Els meus braços semblen de plom i la cama dreta em tremola cada cop que hi carrego el pes del cos. Arribo al tram més difícil, la paret ja no és vertical, és més que vertical; és un desplom. Mai he aconseguit superar-lo sense quedar penjat de la corda. I avui no en tinc de corda ( la vida no té xarxes ). Recordo la nit del accident, dins el cotxe m'estaves collant els cargols, em rallaves insistint en fer un “solo”. Jo no volia ni sentir-ne parlar; escalar sense corda em semblava ja no un esport de risc, em semblava una estupidesa, per més fàcil que fos la via. Eres molt tossuda i sovint anàvem a estiracabells. Discutíem amb passió. Covard, em vas arribar a dir per provocar-me. Mentre conduïa, vaig girar el cap i, mirant-te enfadat, em vaig distreure un segon ... això va ser tot, un segon. L'expressió de la teva cara al veure el cotxe que ens anava a envestir m'acompanyarà per sempre.
Encara no he pogut recuperar el record del teu somriure.
Amb molt d'esforç arracono el passat i torno al present. Intento col·locar-me bé per poder descansar una estona. Aquest és el pas. Si el supero ja està, es pot dir que ho hauré aconseguit i et dedicaré aquest “solo”, serà tot per a tu, el millor homenatge que et puc oferir. I, si caic, doncs tornarem a estar junts. Morir joves, morir plegats, aquest era el tracte. ¿ Recordes, Montse? Miro cap amunt per analitzar el que he de fer; difícil, molt difícil, els escaladors ho anomenem un pas obligat, és a dir, que només es pot resoldre d'una manera, sense opcions alternatives. He de llançar el meu braç dret fins arribar amb les falanges dels dits a la petita fissura que intueixo allà dalt, després he de repetir el mateix amb l'altre, i a continuació tibar a mort, remuntar el cos a força de braços, i aconseguir posar la punta del peu dins l'estreta escletxa que ara mateix tinc a l'alçada del cap. Ha de ser un moviment ràpid i precís, harmoniós i ple de força.
Un moviment que, ho sé prou bé, estic massa cansat per poder fer.
Tanco un moment els ulls per concentrar-me, i, per primera vegada en tots aquest mesos, aconsegueixo visualitzar-te amb un somriure al rostre. Et veig amb aquell posat de nena dolenta que em feia tornar boig. Bella i resplendent.
Déu meu, Montse, de nou he aconseguit recordar com de bonic era el teu somriure. Déu meu.
El meu cos és fort com una molla d'acer i lleuger com el vent. Ho aconseguiré.
Llanço el braç i m'estiro per arribar a la fissura.
Ja vinc Montse, ja vinc.