dijous, de desembre 25, 2008

La iaia Rosa

La iaia Rosa, eficient com sempre, ho prepara tot pel dinar de Nadal, mentre el tió espera, en un racó del menjador, per ser atonyinat sense contemplacions. Ho fa sola però, malgrat la feinada —els anys li pesen als ossos—, està contenta. Li fa tanta il·lusió...!
Tot i que el fill és un ase, sempre ho ha estat, la seva jove és un tros de pa, i el nét una font constant d'alegria. Què importa que el metge, un home seriós i amargat, li hagi prohibit fer qualsevol tipus d'esforç? Ella vol tenir-los a casa, ni que sigui un dia, unes hores, com si fossin una família normal. I a més, potser així, si veuen que encara es pot valdre, li deixaran cuidar el seu nét, aquest petit trapella bellugadís, de tant en tant.
Finalment el cansament la guanya i, quan acaba de col·locar el pessebre, sense oblidar el caganer — tal com li agrada al vailet—, s'asseu i, sospirant, mira el resultat de la seva feina. De seguida s'endormisca, tranquil·la i satisfeta. Serà un Nadal perfecte, pensa mentre la consciencia, esmunyedissa, se li escapa sense fer soroll.

Malauradament, aquell Nadal no existirà per la iaia Rosa. El seu fill, en veure-la estirada al sofà, pensarà que s'ha adormit i, abans que la seva jove — potser no més llesta que ell, però sí més observadora— , vegi que és morta, dirà:

— Ja només faltava això: trobar-te mamada el dia de Nadal.

dilluns, de desembre 22, 2008

Qualsevol nit pot sortir el Sol


El Jordi va pujar a l'autobús a dos quart de set del matí. Després de la darrera baralla amb la seva dona no havia pogut dormir bé. Aconseguí seure al costat de la finestra i, mentre pensava en el seu matrimoni fracassat, mirava les naus. Teníem el mateix aspecte de sempre: esferes ingràvides, aparentment metàl·liques, que en la foscor emetien una somorta llum vermella. Ja feia tres mesos que havien aparegut als cels de tot el món i, passada la sorpresa inicial, la gent s'havia acostumat a la seva presencia. "De la mateixa manera que jo m'he acostumat a barallar-me amb l'Eva", va pensar el Jordi tot tancant els ulls.
El va despertar un rebombori creixent. Dins l'autobús la gent, molt nerviosa, parlava i mirava per la finestra. Alguns ploraven, constatà el Jordi amb consternació. Mirà el rellotge; eren les vuit del matí, ja hauria d'estar a punt d'arribar a la feina.
Quan se n'adonà, el cor li començà a bategar amb força: a les vuit del matí encara no havia sortit el Sol.


***


A l'entrada veié com la recepcionista, una jove tímida i eficient, intentava amagar el plor amb candidesa. Altres companys que havien aconseguit arribar a l'oficina estaven aterrits; alguns parlaven pel telèfon mòbil; d'altres obrien els ordinadors per connectar-se a internet i obtenir informació sobre el que estava passant. S'havia decretat el toc de queda, i en baixar del autobús, els militars els hi havien dit que no podien circular pel carrer.
De sobte, una explosió terrible va fer tremolar l'edifici sencer i, commocionat, el Jordi començà a resar en silenci. Al seu voltant, les veus dels companys, barrejades amb crits histèrics, s'afegien a la cerimònia de la confusió: "Ha començat ! Diuen que aprofitant la foscor, estan baixant de les naus"; "¿Quan de temps podrem viure si no torna a sortir el Sol ?"; "El fred, déu meu, el fred"; "Això és el preludi, el preludi de la invasió" ...


***

El Jordi es tancà al despatx, agafà el telèfon mòbil i trucà a l'Eva. Somrigué alleujat en escoltar-la; la veu de la seva dona tornava a ser la d'aquella noia que, a l'arena de Sitges, l'havia enamorat feia ja quinze anys.
L'Eva encara era a casa, no havia pogut sortir per a anar a la feina. Estava espantada i se li notava a la veu.
— Quant de temps durarà això ? Amor meu, vine així que puguis — digué entre sanglots.
— Eva, estigues tranquil·la estimada, aviat tornaré a casa — mentí el Jordi.
— Tinc por.
— Jo també.
Les llums de tota la ciutat s'apagaren. Per la finestra arribaven els sorolls dels disturbis: explosions puntuades per crits i sirenes. El Jordi s'estremí en la foscor.
— T'estimo, per favor, no em deixis morir tan sola.
Anava a respondre quan es tallà la trucada. "Jo també t'estimo", va dir-li a ningú mentre al cel negre les estrelles brillaven amb insòlita intensitat.

I tot just eren les deu del matí.


Qualsevol nit pot sortir el Sol

dilluns, de desembre 15, 2008

Un sonet al Paradís

Espatlles amples, muscles d'esforç forjats.
Els glutis ferms de lluent pell colrada,
Sòlids i bells, pans de bona fornada.
Cos masculí, joc d'extrems barrejats.

Carns voluptuoses, pastissos esponjats,
Hi són consol de criatura alletada.
Els pits turgents, font de dolça menjada,
Cos femení, suaus contorns tornejats.

Mossec al coll, la mà que busca i troba
L'encès desig que el món ha de canviar
Alliberats del llast d'inútil roba .

Amb gran perfídia el creador castiga:
L'acte d'amor converteix en pecat
I els dos amants del paradís deslliga.