dilluns, de gener 15, 2007

Mala raça

El cos desmanegat i rígid penjava de la branca, movent-se al ritme del vent. L'havien penjat pel coll i era senzill endevinar que la seva mort no havia estat fàcil.

Va expirar amb incredulitat; no podia assumir que els seus amics l'haguessin assassinat. Fins l'últim instant esperà descobrir que tot plegat no era més que una broma extraordinàriament cruel. No aconseguia entreveure un sol motiu plausible que justifiqués tanta violència. Que havia fet ell per ser mereixedor d'aquell tracte ?

En mig de l'agonia, quan el món sencer feia pampallugues i quan aconseguir inspirar una mica d'aquell calent aire d'estiu havia esdevingut una tasca impossible, encara es preguntava : per què ? Quan el dolor semblava haver arribat al clímax seguia preguntant-se : per què ?

No, la seva mort no havia estat fàcil.

Ni la seva, ni la d'altres llebrers, que, massa vells per la caça, encara avui en dia, són sacrificats sense miraments per sàdics assassins de dues cames.

Assassins sempre impunes.
Mala raça.

dimarts, de gener 02, 2007

Balles ?

— Balles ?

Dins la foscor de la discoteca, la figura de l'Anna semblava retallada per una lleugera llum blanca. La vaig mirar sense acabar de creurem el que havia sentit. La noia més desitjada del nostre grupet d'amics em demanava per ballar .

L'Anna era prima, tenia els cabells llisos, negres i molt llargs. Era físicament molt atractiva i, a més, era una gran persona. Jo, com tots els meus amics, n'estava bojament enamorat. Les seves faccions tenien quelcom d'exòtic i el seu somriure m'agradava tant que em feia mal.

Mentre la mirava sense badar boca, recordava la nit abans quan, impulsivament, ella em va fer un peto a la galta al dir-li, animat pel alcohol, que la considerava una de les poques persones amb les que podia pensar en veu alta, que l'apreciava molt.

Però per més begut que estigués, mai hagués gosat confessar-li com la desitjava. Jo era un adolescent amb cara de nen, sense cap experiència amb noies, però suficientment racional com per intuir que, per una dona com l'Anna, jo mai no seria més que un bon amic. Ho tenia assumit.

Menys quan somiava; però els somnis són lliures no ?

I ara la veia al meu davant, mirant-me i preguntant-me :

— Balles ?

L'adrenalina em corria per les venes com foc líquid; vaig aparcar la timidesa, la racionalitat i la prudència. Sentint els batecs del meu cor, sorollosos com sords compassos d'una dansa ancestral, vaig mirar a la meva estimada al ulls, dient-li amb una veu que intentava ser ferma :

— D'acord, anem ?

La seva expressió al escoltar la meva resposta encara m'acompanya ara, tants anys després. Potser era de pena o d'incomoditat. O, simplement, s'estava morint de riure. En aquell instant, jo no era conscient de que el record de les seves paraules m'acompanyaria per sempre :

— No, ho deia per si em podies vigilar la bossa.