dijous, de desembre 25, 2008

La iaia Rosa

La iaia Rosa, eficient com sempre, ho prepara tot pel dinar de Nadal, mentre el tió espera, en un racó del menjador, per ser atonyinat sense contemplacions. Ho fa sola però, malgrat la feinada —els anys li pesen als ossos—, està contenta. Li fa tanta il·lusió...!
Tot i que el fill és un ase, sempre ho ha estat, la seva jove és un tros de pa, i el nét una font constant d'alegria. Què importa que el metge, un home seriós i amargat, li hagi prohibit fer qualsevol tipus d'esforç? Ella vol tenir-los a casa, ni que sigui un dia, unes hores, com si fossin una família normal. I a més, potser així, si veuen que encara es pot valdre, li deixaran cuidar el seu nét, aquest petit trapella bellugadís, de tant en tant.
Finalment el cansament la guanya i, quan acaba de col·locar el pessebre, sense oblidar el caganer — tal com li agrada al vailet—, s'asseu i, sospirant, mira el resultat de la seva feina. De seguida s'endormisca, tranquil·la i satisfeta. Serà un Nadal perfecte, pensa mentre la consciencia, esmunyedissa, se li escapa sense fer soroll.

Malauradament, aquell Nadal no existirà per la iaia Rosa. El seu fill, en veure-la estirada al sofà, pensarà que s'ha adormit i, abans que la seva jove — potser no més llesta que ell, però sí més observadora— , vegi que és morta, dirà:

— Ja només faltava això: trobar-te mamada el dia de Nadal.

dilluns, de desembre 22, 2008

Qualsevol nit pot sortir el Sol


El Jordi va pujar a l'autobús a dos quart de set del matí. Després de la darrera baralla amb la seva dona no havia pogut dormir bé. Aconseguí seure al costat de la finestra i, mentre pensava en el seu matrimoni fracassat, mirava les naus. Teníem el mateix aspecte de sempre: esferes ingràvides, aparentment metàl·liques, que en la foscor emetien una somorta llum vermella. Ja feia tres mesos que havien aparegut als cels de tot el món i, passada la sorpresa inicial, la gent s'havia acostumat a la seva presencia. "De la mateixa manera que jo m'he acostumat a barallar-me amb l'Eva", va pensar el Jordi tot tancant els ulls.
El va despertar un rebombori creixent. Dins l'autobús la gent, molt nerviosa, parlava i mirava per la finestra. Alguns ploraven, constatà el Jordi amb consternació. Mirà el rellotge; eren les vuit del matí, ja hauria d'estar a punt d'arribar a la feina.
Quan se n'adonà, el cor li començà a bategar amb força: a les vuit del matí encara no havia sortit el Sol.


***


A l'entrada veié com la recepcionista, una jove tímida i eficient, intentava amagar el plor amb candidesa. Altres companys que havien aconseguit arribar a l'oficina estaven aterrits; alguns parlaven pel telèfon mòbil; d'altres obrien els ordinadors per connectar-se a internet i obtenir informació sobre el que estava passant. S'havia decretat el toc de queda, i en baixar del autobús, els militars els hi havien dit que no podien circular pel carrer.
De sobte, una explosió terrible va fer tremolar l'edifici sencer i, commocionat, el Jordi començà a resar en silenci. Al seu voltant, les veus dels companys, barrejades amb crits histèrics, s'afegien a la cerimònia de la confusió: "Ha començat ! Diuen que aprofitant la foscor, estan baixant de les naus"; "¿Quan de temps podrem viure si no torna a sortir el Sol ?"; "El fred, déu meu, el fred"; "Això és el preludi, el preludi de la invasió" ...


***

El Jordi es tancà al despatx, agafà el telèfon mòbil i trucà a l'Eva. Somrigué alleujat en escoltar-la; la veu de la seva dona tornava a ser la d'aquella noia que, a l'arena de Sitges, l'havia enamorat feia ja quinze anys.
L'Eva encara era a casa, no havia pogut sortir per a anar a la feina. Estava espantada i se li notava a la veu.
— Quant de temps durarà això ? Amor meu, vine així que puguis — digué entre sanglots.
— Eva, estigues tranquil·la estimada, aviat tornaré a casa — mentí el Jordi.
— Tinc por.
— Jo també.
Les llums de tota la ciutat s'apagaren. Per la finestra arribaven els sorolls dels disturbis: explosions puntuades per crits i sirenes. El Jordi s'estremí en la foscor.
— T'estimo, per favor, no em deixis morir tan sola.
Anava a respondre quan es tallà la trucada. "Jo també t'estimo", va dir-li a ningú mentre al cel negre les estrelles brillaven amb insòlita intensitat.

I tot just eren les deu del matí.


Qualsevol nit pot sortir el Sol

dilluns, de desembre 15, 2008

Un sonet al Paradís

Espatlles amples, muscles d'esforç forjats.
Els glutis ferms de lluent pell colrada,
Sòlids i bells, pans de bona fornada.
Cos masculí, joc d'extrems barrejats.

Carns voluptuoses, pastissos esponjats,
Hi són consol de criatura alletada.
Els pits turgents, font de dolça menjada,
Cos femení, suaus contorns tornejats.

Mossec al coll, la mà que busca i troba
L'encès desig que el món ha de canviar
Alliberats del llast d'inútil roba .

Amb gran perfídia el creador castiga:
L'acte d'amor converteix en pecat
I els dos amants del paradís deslliga.


divendres, d’octubre 31, 2008

La Gran Plaga


La Gran Plaga amenaçava en acabar amb el món tal i com l'havíem coneguts fins ara. Malgrat el temps transcorregut des de la seva aparició i proliferació exponencial per tots els racons del planeta, encara mai no s'havia portat a terme una acció conjunta i decidida per posar-hi fi. Ara, les coses havien arribat a un punt crític. No podíem ignorar-la per més temps; havíem de salvar el nostre món, o, si més no, intentar-ho.
Per això, l'exercit més gran que mai havia existit es va posar en marxa sota un comandament unificat. Amb un sol objectiu; lluitar contra La Gran Plaga, exterminar els seus components biològics i destruir-ne els mecànics.
Vàrem atacar conjuntament; sense pressa i sense pietat. Les baixes van ser brutals, però l'enemic va anar cedint, a poc a poc, en una lluita aferrissada i terrible. Nostres eren la majoria dels morts, nostres, també, les victòries.
Durant la presa de l'últim reducte, altament fortificat, varem patir una autentica massacre. Els guerrers van caure a millers davant dels sofisticats components mecànics de la Plaga; mortífers enginys especialitzats en la destrucció massiva. Però allò no va fer més que convertir l'últim episodi d'aquella guerra en una gesta heroica. La Gran Plaga havia estat destruïda, el món estava salvat.
O això creiem quan, de sobte, monstruosos enginys voladors van aparèixer al cel i, en l'horitzó, s'enlairaren gegantins i molsuts bolets de fum. La destrucció avançà i, al seu pas, els nostres soldats, milers de milions d'insectes de totes les espècies, foren aniquilats; l'exercit d'alliberament estava acabat. Abans de desintegrar-se, la ment grupal que ens dirigia es feu una sola i dolorosa recriminació: massa tard, no hem reaccionat a temps!

Mastego el xiclet amb l'estudiada indiferència del soldat professional mentre observo, dins el bunker mal il·luminat i envoltat per grisos generals, l'impacte dels míssils que, teòricament, salvaran al món i acabaran amb aquesta letal invasió d'insectes.
Ja fa hores que no rebem cap comunicació de l'exterior. Aparentment, no queda ningú allà fora. Qui sap si som els últims supervivent de la raça humana. Intento ser optimista i penso :
—Potser no és massa tard, potser encara hi som a temps.
Però no m'ho crec ni per un instant.



Malgrat tot, per molts insectes, els Grans Bolets foren una benedicció; les restes orgàniques de milions de mamífers, una assegurança de prosperitat


dimecres, d’octubre 29, 2008

L'arribada
Per l'escletxa del vago; fred mortal i claror de lluna.
Dins; ja ningú plora.
Silenci.
El tren entra a Auschwitz .

Hereus
Per molts insectes, els Grans Bolets foren una benedicció; les restes orgàniques de milions de mamífers, una assegurança de prosperitat.

El Secret
—Quan arriba el moment, s'alenteix el pas del temps i no morim; agonitzem per sempre —m'explicà, somrient, el cadàver putrefacte.

De cine
—¿A quants homes has oblidat ?
—A tants como dones tu recordes.
I Johnny Guitard va maleir la seva mala memòria.

Sense llum
— Ja tornem a estar sense llum ! — pensà al despertar, abans d'ofegar-se.
Molt abans d'esgarrapar, desesperadament, la tapa del taüt.

Mort entre les flors
El company desapareix esclafat, jo surto volant impulsat per l'ona expansiva.
— Maleïdes formigues ! — remuga el jardiner, trepitjant-les amb ràbia.

Puto destí
No creia en el destí .
Però guanyà la primitiva i, aquella mateixa nit, una puta fina l'hi contagià el sida .

L'Aniversari
—Quin regal — pensà al veure el nadó sobre la seda negra.
Ensalivà.
No cada dia és compleixen cinc-cents anys.

Endlösung
— No es pot fer una truita sense trencar ous — mormolava l'Hauptsturmführer mentre, lívid, administrava trets de gràcia als jueus malferits.

dimarts, d’octubre 28, 2008

La Veu

La merda de trànsit em fa perdre la paciència; entrar a Barcelona per la Meridiana és un suplici. Al canviar de marxa me n'adono que avui també m'he posat faldilles. Jo que, fins que et vaig conèixer, sempre havia portat pantalons ...
Les meves cames, des que vas marxar, no són més que dos trossos de carn orfes de qualsevol mena d'encant. És curiós com, sota la llum de la teva mirada, es transformaven en quelcom sensual, sembla mentida.

No sé pas per què encara em poso faldilles.

Família i amics estan molt amoïnats perquè no m'han vist plorar. "Com pot ser ? " es pregunten . "Una parella tan unida", diuen. Has enganyat a tothom, però a mi no Enric, a mi no; no m'empasso que estiguis mort. Trenta-dos anys, vida sana, esportista, cony, si ni fumaves ! La mort i tu sou conceptes incompatibles. Un vessament cerebral ? Tu ? No s'ho pot creure ningú, això.

No vaig voler veure el cos que van posar dins el teu fèretre.

D'allò ja fa tres mesos i et trobo a faltar. Em pregunto si al cotxe hi queden rastres de la teva pell, per força ha de ser així, havíem fet tantes coses tu i jo aquí dins. Segons les teves teories, que no vaig entendre mai, tots els àtoms que has deixat escampats per aquí d'alguna forma “saben” que han format part del teu cos.

Com jo. Jo també n'he format part. I també ho sé.

Aprofitant que estic aturada, em poso la mà a la panxa, per sota de la camisa, directament sobre la pell. Baixo una mica i amb la punta dels dits, sense cap intenció eròtica, m'acarono el pèl púbic mentre recordo, amb una tèbia sensació de tendresa, el primer cop que em vas tocar així. Per favor Enric, no tardis a tornar, començo a sentir-me molt sola.

Ja falta poc per arribar a la feina quan et veig: camines pel carrer, alegre i despreocupat, em reconeixes i somrius. Alleujada, em sento renéixer. Però el teu somriure es marceix molt ràpid. Et poses seriós i gesticules frenèticament; intentes dir-me alguna cosa. De l'orella et regalima un fil de sang que contrasta amb el blanc malaltís, ara me n'adono, de la teva pell morta.

Em distrec i passo en vermell el semàfor de l'última cruïlla. Ho veig de reüll, abans de sentir les botzines dels cotxes. Freno en sec. És un acte reflex i absurd, potser hauria d'haver accelerat i acabar de passar, penso en el mateix moment que m'envesteix un autobús enorme.

Caos. Soroll de frenades, xiscles de neumàtics aguts i penetrants. El temps fa coses estranyes, la porta del meu quatre per quatre, com si fos de paper, es deforma molt lentament. "Estic tenint un accident" m'informa una veu des de les profunditats del meu cervell. "I ara et moriràs", especifica amb fredor. Ferros retorçats em colpegen la cama esquerra. No sento dolor, però es trenca com si fos una branca seca. El món és una baldufa que no para de girar i perdo per complert el sentit de l'orientació. Transcorre una eternitat però, finalment, tot s'atura.

Estic viva, me n'he sortit, penso mentre ploro com una nena.

"No t'ho pensis, ara moriràs cremada" diu la veu quan, de sobte, una gran bola de foc creix al meu davant. L'escalfor, terrible, em commociona, i quan veig la noia amb els cabells en flames que, aterrida, em mira des del retrovisor escardat, crido sense escoltar-me :

— Així no, per favor, així no !

"Així Sí", contesta la Veu.

divendres, d’octubre 24, 2008

El meu avi

Avi, com va anar tot plegat ? Pots explicar-m'ho? D'home a home avi, que ja tinc vuit anys, no sóc pas cap criatura. Vas tenir por, vas plorar ? La fotografia no em respon i la imatge del meu avi ,elegantment vestit , em mira amb aquell somriure especial que m'ha captivat des de petit. La mare mai en vol parlar de l'avi. I a força de no fer-ho m'ha estimulat la imaginació. Observo amb atenció la imatge i, sense tenir temps per espantar-me, veig com es belluguen aquells llavis fins i el sento parlar molt fluix, com fa la gent gran quan s'explica secrets.

Vaig sentir vertigen com si estigués a punt d'estimbar-me per un penya-segat. Cap cot, vaig contemplar la pal·lidesa de les meves mans, reflex de la del meu rostre devastat. Mentre esperava l'impacte, vaig prémer els punys fins sentir com em cruixien les articulacions del dits. Plors i crits al meu voltant, dolor i llàgrimes. Solitud.
Per fi vaig caure, titella sense fils, dins la fosa comuna. I la paraula desaparegut va quedar associada per sempre a la meva persona. I el meu record, restringit a la tràgica memòria dels vençuts.

Sense voler deixo anar la fotografia. Al colpejar el terra, el vidre que la protegia es trenca amb estrèpit. La meva mare entra a l'habitació i, al veure'm plorar, m'abraça amb tendresa, mira el retrat trencat i no fa preguntes. Amago el rostre en el seu coll, gaudint d'aquella olor tan bona, i desitjo no sentir-me mai tan sol i trist com es va sentir l'avi.


dimecres, de setembre 10, 2008

Aquesta és la nau que et porta

i el vent que canvia
et fa besar els esculls
i no sé dir-te cap paraula d'esperança;
si arribes ben bé a port, allà serem.
Si l'espadat et trenca el cor,
amic meu, i t'adorms en la tempesta,
estarem ben a prop; la barca
que et porta i t'empeny
-també és la nostra.


( preciós poema de la Silvia Armangue, reproduït amb el seu permís )

dilluns, de juny 09, 2008

dimecres, de maig 21, 2008

La col·lecionista de somnis


Llibreta Daurada. Somni num. 1. Títol: “Somni generador”
He somiat que col·leccionava somnis. Cada matí els anotava classificant-los curosament: els malsons a la llibreta de tapes negres, la resta a la de tapes blanques. Tenia també una llibreta especial, de tapes daurades, on hi escrivia els que havien esdevingut reals.
Començo la col·lecció fent real el somni i estrenant la llibreta daurada.

Llibreta Negra. Somni num. 156. Títol: “On ets, fill?”
La seva veu d'adolescent em ressona dins el cervell, és un clam somort i suau, trist i obsessiu:
—Mare, on ets? Mare, és molt fosc! No em deixis sol!
El cerco infructuosament fins a arribar al cementiri. Em quedo glaçada mirant el clot on les restes del meu fill es belluguen, gemeguen i supliquen :
—Mare, no em deixis!

Llibreta Blanca. Somni num. 176. Títol : “A l'albada”
Obro els ulls a l'albada. Un temorenc raig de sol s'esmuny per una clivella de la persiana, fent-me pampallugues. M'arriben les remors del nen, matiner com sempre, que juga al menjador. Sento la respiració del meu home al costat i, de sobte, sé del cert que l'accident no es produirà mai. El sentiment d'alleujament que experimento em commou tan profundament que em marejo de felicitat.

Llibreta Daurada. Somni num. 360. Títol: “Somni conclusiu”
He somiat que saltava per la finestra de casa i volava, lliure i lleugera. Deixava enrere el dolor i les llàgrimes. Al mig del cel, la figura del meu nen em guiava cap a un suau horitzó de llum blanca.
No és el primer cop que somio que puc volar, però en aquesta ocasió ha estat tan excepcional, tan satisfactori, que he decidit escriure el somni a la llibreta daurada, acabant així la meva col·lecció.

dijous, de maig 15, 2008

CAP A LA LLUM

Cap a la llum, com les arnes, cap a la llum .

Sense roba, nus com els nou nats, nascuts en el dolor.
Cap a la llum, guiats per grisos arcàngels, cap a la llum .

I allà dalt el cercle, perfecte, brunyit, espera,
l'arribada dels condemnats.

I allà dalt l'esfera resplendent, del camí, ens crida,
som els seus fills estimats.

Com les mosques i les flors, cap a la llum.
Sense vida, nus com els difunts, podrida la mortalla.
Guiats pels més bells dimonis, feliços, cap a la llum .

dilluns, d’abril 21, 2008

Blue Moon


La nit era freda. Sortint del cinema s'havia pres una xicra de xocolata calenta abans de pujar al cotxe. A les afores de Vic va parar per agafar l'autoestopista pensant que seria una bona companyia. A l'Eduard no li agradava conduir sol.
El cotxe era com una petita i solitària illa de llum en mig de la foscor. Al anar pujant pel port de la Pollosa la boira va remetre, i una lluna orba i malaltissa es va deixar veure en mig d'un cel negre i trist, orfe d'estels.
La carretera estava deserta. La solitud era absoluta.

– Bonica lluna – comentà l'Eduard .
– Lluna de llops – contestà amb veu greu el seu acompanyant.

Fins aquell moment el noi amb prou feines havia dit res, i l'Eduard es va alegrar de que trenqués el silenci. Se'l va mirar de reüll, sense apartar la vista de la carretera. Era un adolescent de cabells llargs, aire de progre, amb uns ulls obscurs i profunds.

– Li agraden els llops ? – preguntà el noi.
– No especialment – contestà l'Eduard.
– Jo sóc un licantrop .

L'afirmació va surar uns instants entre els dos homes. A la radio sonava una versió acústica de “Blue Moon”. L'Eduard feia de mestre en una escola de formació professional i estava acostumat a tractar amb adolescents. El noi intentava acollonir-lo ... i ho estava aconseguint.

—Li faig por ?
—No .
—Dons n'hi hauria de fer .


L'Eduard contemplà astorat com el seu acompanyant patia una espantosa metamorfosis i, sense poder-ho evitar, deixà anar un ridícul i agut xiscle de terror mentre notava com l'orina li xopava els pantalons. S'havia pixat com una criatura. Es va posar a plorar i va perdre el control del vehicle.

El cotxe estava aturat fora de la carretera. Del seu interior sortien sorolls animals. El cap del Eduard penjava per la finestra trencada del conductor, els ulls oberts, glaçats en l'infinit. Una criatura obscena, mig humana i mig animal, l'estava devorant. Li furgava àvidament la cavitat abdominal, els intestins exposats com serpentines macabres.

El licantrop aixecà el cap. La sang regalimava espesa i roja, ullals avall.
I obrint la boca començà a udolar.

Sota la lluna.

Sense Respecte

Camins de ferro;
gent, maletes i nervis;
destins diversos .

Vells edificis
vora el gran riu flanquegen
vaixells turístics.

Feta de ferro,
d'Eiffel, immensa torre;
vana bellesa.

Pintors de carrer
fan retrats, obres mestres,
per quinze euros.

Gent encongida
sotja, darrera els vidres,
com passa el dia .

Sense respecte
malmeten quadres antics,
les llums dels flashos.

Les aventures
s'ofereixen barates,
als parcs temàtics.

Que pensa l'home
suant sota la disfressa
de l'ànec Donald ?

( Paris i eurodisney; setmana santa 2008 )

dimecres, de febrer 06, 2008

Dins la gota


Una gota es va creant, nodrint-se de la humitat residual, a l'extrem de l'aixeta cromada. És una aixeta moderna, d'aquestes amb una sola palanca per graduar l'obertura el tancament i la barreja d'aigua, que contrasta vivament amb l'aspecte, en general molt tronat, de la cuina. La gota va dilatant-se i estirant-se simultàniament, a un ritme imperceptible; la força de la gravetat en competició amb què ? intento recordar vells conceptes de física bàsica, i recupero una paraula oblidada; osmosis. Bonica paraula, però sospito que mal aplicada. No hi fa res, el cas és que la líquida forma esfèrica, tremolosa i fràgil, tard o d'hora perdrà la batalla i caurà. Però, perquè això passi falta molta estona encara, tot el meu univers podria deixar d'existir durant el temps de vida d'aquesta gota acabada de néixer.


La llum entra a llambregades, tamisada per les fulles de l'exuberant boganvilia que la meva filla em va regalar fa segles, a través de la petita finestra de doble vidre que dóna a la terrassa, i aleshores, la gota es posa a brillar, màgicament transmutada en una petita i delicada llàgrima de plata. A vegades però, la claror es reflecteix també en el cos de l'aixeta, llis i brunyit, i m'enlluerna, obligant-me a fer l'esforç titànic de tancar els ulls.

La llàgrima d'aigua, cada cop més estilitzada, mirada de molt a prop sembla talment un d'aquells miralls màgics on els infants gaudeixen veient-se grotescament reflectits. Al seu interior, com en un gran angular, hi cap tota la cuina: els vells mobles de fòrmica gastada que, en un remot passat, va ser blanca, el sostre massa alt típic de les construccions antigues, les parets amb algunes rajoles ja esquerdades, el petit farcell de farigola seca oblidat en un racó, i jo, un pobre vell amb bata, feixugament recolzat sobre la petita taula dels esmorzars, amb un plec de papers arrugats atrapat en el puny crispat.


Era una porta de seguretat i, per poder entrar, el manyà va haver de fer un bon esvoranc i arrancar el pany sencer. El pare, que vivia sol, estava mort a la cuina. Un atac de cor el va sorprendre mentre escrivia. Amb molta cura, vaig agafar-li els papers, que ni difunt volia deixar anar, i vaig començar a llegir:

“ Una gota es va creant, nodrint-se de la humitat residual, a l'extrem de l'aixeta cromada.”

dissabte, de febrer 02, 2008

L'avió de "La Chureca"


La Marisa va recollir la fulla de paper. No estava gaire bruta ni arrugada, i per això mateix representava una troballa excepcional. Agafant-la amb mans tremoloses, la noia de sis anys va començar a doblegar-la tal com en una ocasió li havia ensenyat el pare. Ell ja estava mort —desprès de setmanes d'escopir sang, un bon dia ja no es va aixecar per anar a treballar— però ella encara el recordava molt bé.

Concentrada, va tenir molta cura de què l'estructura fos simètrica — una paraula que li havia ensenyat el pare, i que volia dir que les dos mitats del artefacte fossin iguals— a la fi de què pogués volar molta estona. Quan va tenir l'avió de paper acabat, va mirar al cel i, amb tota la força que va ser capaç de reunir, el va llençar. L'esforç la feu tossir durant una bona estona.

Gràcies a un corrent d'aire ascendent l'avió s'enlairà amb rapidesa. Sota les seves ales, la figura diminuta de la Marisa, acompanyada d'altres nens i nenes, es confonia entre les immenses muntanyes d'escombraries. Uns molsuts ocells negres volaven pels voltants i nombroses fumeroles de fum tòxic adornaven el paisatge. Sobrevolava el famós abocador municipal de Managua; La Chureca . El vol fou curt, el mateix aire que l'havia ajudat a pujar, va esdevenir massa fort i el va fer entrar en barrina.




La Marisa va veure com el seu avionet queia i es perdia en mig de les escombraries. No va sentir pena, més aviat va sentir enveja . A ella també li hauria agradat poder volar, ni que fos uns segons, per sobre de tota aquella vida de misèria. Però una força poderosa la va fer oblidar l'incident. Havia de tornar a furgar entre les deixalles sense perdre temps, havia de trobar alguna cosa per menjar.


Tenia molta gana.

dimecres, de gener 16, 2008

Poca broma
— No facis bromes — li demanà, plorosa, al seu xicot — m'espantes .
— No en faig — contestà mostrant els ullals blancs i esmolats .

Massa tard
Mai s’hauria d’haver allistat, conclogué en Derek mentre sota el seu cos masegat creixia lentament un fosc bassal de sang.

Perspectiva
—Això és l'infern ? — preguntà, incrèdul, rememorant la seva existència: misèria, gana, dolor i una mort espantosa.
—Doncs no està malament .

Proposit d'esmena
La Creació complia catorze mil milions d'anys, quan Ell digué: “acceptaré i esmenaré els meus errors”.
I l'univers deixà d'existir.

divendres, de gener 11, 2008

Éssers lliures

Miro el cinturo dels meus pantalons. És de marca. Me'l va regalar la meva vella fa una pila d'anys. M'agrada el seu aspecte; el cuiro tan ample i la gran sivella metàl·lica. És, també, prou llarg pel meu propòsit.
Escuro el contingut de l'ampolla, un excel·lent priorat en el què m'he gastat fins l'últim dels euros que em quedaven, i com que ja fa temps que no menjo gaire, l'efecte del vi em deixa completament col·locat.
Per uns instants m'ofego en un mar d'angoixa, desitjant intensament gaudir d'una nova oportunitat. De sobte em marejo i vomito una glopada de líquid agre, que tenyeix l'herba d'un porraci fosc i malaltís. Malaguanyat priorat.
Estic assegut a terra, dins un jardí abandonat. A l'altra banda de la paret que he saltat per entrar-hi encara puc sentir la Gran Via de Barcelona, pletòrica de moviment i soroll. Com en un somni m'adono que la vida segueix endavant, indiferent al fet que jo ja no vulgui viure més.
Tot m'ha sortit malament, però no renego de res. Accepto la realitat en tota la seva crua nuesa; he volgut ser lliure, he arriscat molt i he perdut. Malgrat tot, encara ara, completament begut, i amb la malaltia consumint-me lentament, puc dir que estimo la vida. I justament per això, vull poder decidir lliurement quan i com marxar.
Em trec el cinturo amb cura, gaudint del seu tacte. Sí, segur que servirà.


El gos, pollós i brut, mira amb reticència com el cos inert penja de la porta de ferro forjat que dona accés al descampat on dorm cada nit. Gemega de por sense gosar apropar-se. I és que subsistir en l'ambient hostil de la ciutat l'ha fet extremadament prudent i desconfiat. Per ell la llibertat, atorgada per sorpresa quan el van abandonar fa dos mesos, ha estat una autèntica revolució que ha fet miques la seva plàcida i còmoda vida anterior. De fet , ha resultat ser un autèntic infern, i el seu llastimós estat físic en dóna fe.
Quan, finalment, decideix que el mort no representa cap amenaça, s'hi acosta, aixeca la pota i marca el seu territori.

dimarts, de gener 08, 2008

Adéu amiga

Carona blanca,
cor de llop, ulls salvatges,
t'estimo huski.


dissabte, de gener 05, 2008

La glòria del cel


— Demà rebràs la notificació; has estat escollit, seràs un querubí — em digué Satanas.
Querubí ! Un ascens piramidal ! Aniria al cel amb els sants, àngels i arcàngels. Qui sap si coneixeria al mateix Deu Pare ! Menjaria en coberts de plata i beuria en copes de cristall.
—No facis aquesta cara, no saps el que t'espera ! — m'etzibà el dimoni. Havia entrat volant per la finestra de l'habitació, acompanyat d'un munt de diables fortament armats. Feien por.
— Al cel solament hi trobaràs una colla d'homes depravats. Els mateixos homes que, fa més de mil anys, van descobrir el tractament per aconseguir la immortalitat i decidiren mantenir-lo en secret. Els mateixos que, des d'aleshores, us tenen esclavitzats i enganyats amb tot aquest circ religiós — digué amb una ganyota de ràbia.
Jo no l'escoltava. Era la veu del mal i estava preparat per resistir-la.
— Saps perquè us volen a les ciutats orbitals que vosaltres anomeneu cel ? — afegí el dimoni — doncs per omplir els seus prostíbuls, això és tot. La immortalitat es llarga i l'avorriment alimenta depravacions inimaginables. Jo era un d'ells, sé de que parlo.
Tapant-me les orelles, vaig començar a resar un pare nostre en veu alta. A la pantalla de plasma, els rostre dels sants, relaxats i feliços, em fitaven amb aprovació.
— Calla i deixa de mirar aquesta merda, imbècil ! Venim a salvar-te ! — cridà Satanas.
En aquell moment la pared va esclatar i, envoltats d'una difusa claror blanca, un grup d'àngels d'assalt penetraren per l'esvoranc acompanyats per mortífers llampecs de llum groguenca. Vaig caure a terra, encegat. Una fortor insuportable de carn cremada m'omplí les narius, gemecs d'agonia em perforaren els timpans.
Tot acabà en un instant. Les restes carbonitzades dels dimonis omplien l'habitació. Va ser aleshores quan, entre el fum, aparegué una figura imponent; l'arcàngel Sant Miquel, el màxim responsable dels exercits celestials.
Jo el coneixia, era uns dels habitants del cel més admirats; un heroi. L'arcàngel examinà les restes de Satanas i, amb velocitat inhumana, es girà cap a mi. Mirant-me amb aquells ulls blaus i profunds, digué:
— Has donat crèdit a les paraules del dimoni i ara, estúpid mortal, ho aniràs xerrant tot a qui et vulgui escoltar. Diràs que no som més que científics boixos. M'equivoco fill meu?
— Senyor tingueu Pietat — vaig implorar agenollat. Cap cot.
— La pietat és pròpia dels dèbils d'esperit — em contestà sense sarcasme, i, mentre la seva mà de ferro m'engrapava pel coll, va afegir :
— Tanmateix, eres un escollit, havies de pujar al cel, doncs pujaràs al cel ... una mica abans del que estava previst.
I el rostre, tan bell, del temible guerrer celestial, m'acompanyà cap a la foscor.

divendres, de gener 04, 2008

La Cova

En sfiggg va néixer a la Cova junt amb les seves germanes.

L'anomenarem sfiggg per conveniència del narrador, però en realitat, l'sfiggg no tenia nom. Les úniques que li podrien haver posat, les seves germanes, tan sols estaven interessades en fornicar amb ell, cosa que, per altra banda, a l'sfiggg ja li estava bé.
El nom, de tota manera, no és del tot gratuït; reprodueix aproximadament el soroll de fons que inundava tota la Cova. Un soroll, somort però constant, provocat en part per l'activitat de les criatures i, també, pel moviment de la mateixa Cova.

La Cova era un lloc peculiar; completament fosc, calent, humit i comestible. Al principi el temps no existia, l'sfiggg fornicava, menjava i, embafat d'un sedant benestar, es quedava quiet fins que una de les seves germanes se li apropava per tornar a començar el cicle. Van passar molts cicles abans que arribés el canvi, però quan ho feu, fou ràpid e implacable.
Primer la Cova va deixar de bellugar-se, més tard va perdre la calidesa i la humitat. Afortunadament encara era comestible i l'sfiggg no sospità en cap moment que allò fos el començament del final. Per últim, les seves germanes van deixar de requerir-lo. Ell seguia menjant i descansant, però ara ja no era aquell descans profund i plàcid al què estava habituat.
Va ser aleshores quan la llum entrà a la Cova, les parets s'esfondraren i, sense haver-ho demanat, tots els seus habitants es convertiren en éssers lliures.
La llibertat però, seria efímera per l'sfiggg, aquell mascle d'àcar de l'espècie anomenada Adactylidium. Quan va sorgir d'entre les restes del cos de la seva mare, gairebé no va tenir temps d'assimilar l'existència del món exterior; sobtadament privat de tota voluntat de viure, agonitzà mentre veia com les seves germanes, fecundades i plenes de vida, es dispersaven per buscar aliments.

Però malgrat morir tot just al néixer, ningú podria dir mai que no havia tingut una existència plena.