dijous, de desembre 21, 2006

Cercle viciós

Era el primer dia del curs i a l'escola havien organitzat una festa per celebrar-ho.

Però els guerrillers van arribar de bon matí i tot va canviar.

La Ludmila, una menuda nena de quatre anys, agafava la mà de la seva mare, freda com l'infern, mentre plorava sense fer soroll. No volia cridar l'atenció dels senyors dolents. Ja feia més d'un dia que estaven tancats al gimnàs de l'escola. La Ludmila sanglotava en silenci, amb la mirada perduda i la roba xopa de sang.

El segon dia de captiveri, les forces especials russes, Spetnaz, assaltaren l'escola amb l'ajut d'helicòpters i tancs. Els guerrillers detonaren explosius, enderrocant bona part de l'edifici.

Havien passat uns minuts sense que se sentís cap tret. El gimnàs era una carnisseria. En Yevgueni, caporal de les tropes d'assalt, mai no havia vist tants infants morts. Serrà les dents pensant en l'objectiu acomplert: matar tots els terroristes, no cedir al xantatge. De reüll veié com el sergent executava als pocs guerrillers que s'havien rendit. Durant els anys en què havia servit a l'exercit, en Yevgueni, veié morir molts companys a mans dels txetxens. Els odiava profundament; aquells porcs bel·licosos i fanàtics no mereixien viure. Eren, sens dubte, els culpables de tota aquella massacre.

En un racó, una nena petita jeia immòbil al costat de la seva mare, totes dues ben juntes i agafades de la mà. L'una morta pels terroristes, l'altre pels alliberadors.

En Iósif esperava i xiuxiuejava balancejant el cap rítmicament :

— Fendir els seus cossos i la seva moral, acabar amb la seva descendència i portar la mort i la destrucció a les seves llars, tal com ells l'han portat a les nostres. Deu és gran.

Quan sortí de l'amagatall es llançà directament contra els soldats russos que entraven al gimnàs, contra els culpables de la desgracia del seu poble. I mentre resava, detonà els explosius que portava enganxats al cos.

dimarts, de desembre 19, 2006

El Balneari

Ja n'estava una mica fart del règim, del passeig pel caminet enjardinat, de la tranquil·litat llefiscosa i, sobretot, de la maleïda dutxa circular, quan vaig acudir a la meva primera sessió de quiromassatge.

El massatgista, un noi molt jove, retirà la petita tovallola que em cobria el cul. Sorprès, no vaig dir res, no sabia pas com funcionava tot allò i no volia semblar provincià. Em vaig quedar doncs, completament nu, estirat a la llitera. De sobte, el noi m'introduí mà entre els glutis i començà a tocar-me per allà baix. Anava a protestar quan els dits del jove em van agafar els testicles molt suaument, provocant-me una erecció increïblement intensa; una erecció que ja havia oblidat que podia arribar a tenir. El vaig deixar fer.

—Com ha anat el massatge Josep ? — la meva muller, que havia tingut la idea d'acudir al balneari, estava molt interessada en saber si m'ho estava passant tan bé com ella.
—De puta mare — vaig dir-li sense mirar-la als ulls. Descobrir als cinquanta anys que el sexe amb un home, un noi, em podia tornar boig, era una experiència que encara no havia paït.

Aquella mateixa nit, traient-me la galvana de sobre, vaig fer l'amor amb la meva esposa tot buscant inútilment retrobar les sensacions viscudes a la llitera del massatgista.
—Josep, això del balneari et va molt bé, tigre ! — em digué ella, estirada al llit i al·lucinada encara pel què, segurament, havia estat el clau més increïble dels nostres vint anys de matrimoni.

L'endemà, mentre mandrejàvem junts dins la banyera d'hidromassatge, el meu massatgista va entrar a la sala. Anava totalment nu i lluïa un somriure escandalós. Em vaig quedar glaçat. La meva dona, mirant-me amb una cara que no li havia vist mai, digué picant-me l'ullet:

— Que tigre, t'animes ara que ja hi som tots ?

dimarts, de desembre 12, 2006

El temps lent

Quan faig incursions al món ràpid sóc el Deu del món lent.

Amb un acte de concentració mental m'accelero i us converteixo a tots en estàtues. Em passejo entre vosaltres, gairebé aturats en el temps, com un rei pel seu reialme. Sou els meus súbdits. Tinc el poder de la vida i la mort. El poder absolut.

Entro en el vestuari femení d'un gimnàs de moda i trobo a un grup de noies joves totalment nues, congelades en l'instant de sortir de la dutxa. Les toco sentint el tacte fred i poc natural que tenen totes les estàtues. Llepo el mugró de la més maca. Tot plegat em provoca una tremenda erecció i em masturbo allà mateix.

No tot són avantatges en el món ràpid. La llum és diferent i estranya, canvia de tonalitat i color segons com et bellugues. Sovint fluids moviments furtius llisquen just al límit del camp de visió. A vegades fa por, molta por, tanta que, durant una bona temporada, m'emborratxava a mort abans d'entrar-hi.

Avui, com cada dia, m'he accelerat per gaudir una estona del poder absolut, buidar algunes butxaques i fer de voyeur; tot amb la més absoluta de les impunitats. Però avui ha estat diferent, avui m'he accelerat massa.

Ja feia temps que de tan en tan em despertava amarat de suor i cridant desprès de tenir un malson recurrent. En ell, em quedava accelerat i no podia tornar, condemnat a marcint-me lentament, a viure per sempre en aquests immens i grotesc museu de cera.

I avui el malson s'ha fet realitat. Ja porto varies hores intentant tornar al món lent, al nostre. I no puc.

Però el pitjor és que he descobert que no estic sol. He vist als autèntics habitants del món ràpid. Els autèntics Deus. Són d'aspecte insectívor, grossos com ratolins i es nodreixen de les estàtues, sí, de vosaltres.

I, us ho puc assegurar, són molt lletjos.

divendres, de desembre 01, 2006

Paris trist


El noi estava assegut a terra, al costat d'una vella motxilla, esperant. En el seu rostre és podia intuir el cansament d'una llarga nit de viatge. Al voltant la gent anava i venia; la Gare d'Austerlitz no era un lloc solitari.

La noia s'aixecà del llit tota nua. Abans però resseguí amb la llengua l'espatlla del cos masculí que dormia al seu costat. Va anar cap a la dutxa per intentar eliminar cada partícula de suor de la seva pell, sense perdre temps; tenia pressa.

El noi havia passat la nit somiant despert en la seva novia parisina. El desig de tenir-la altre cop entre els seus braços no l'havia deixat dormir en tot el viatge. En tenia tantes ganes que el cor li feia mal.

La noia corria pel carrer. Notava el gust salat de la pell del seu amant a la boca; no havia tingut temps de rentar-se les dents. L'esperava una escena desagradable, ho sabia. Tot i la dutxa es sentia bruta i cansada.

El noi mirava impacient el rellotge quan la veié entrar a l'estació, escabellada i esbufegant. Al abraçar-la va notar un regust agre en el seu alè, un detall que l'inquietà profundament.

Quan ella li va explicar tot l'afer, no s'ho va creure. Finalment va admetre la realitat i quelcom molt profund va trencar-se dins seu. El noi va girar cua, deixant-la amb la paraula a la boca. Ella el va anar seguint per la immensa sala d'espera de la vella estació, dient-li alguna cosa sobre passar la setmana com amics. Reprimint el plor, amb la poca dignitat que li quedava, el noi la va engegar a la merda.

Paris, la ciutat de les llums. Jo tenia vint anys i tota una llarga setmana al meu davant. I tenia a Paris, la més romàntica de les ciutats europees, per a mi tot sol .

Tot sol.

El Ram

He anat a passejar per la verda catifa de gespa que cobreix el bosquet dels enamorats. Acaronat per la dolça llum del matí he recollit deu margarides. Deu anys d'amor i de vida.

Sota la diàfana transparència d'un aire nítid, acceptes les flors, i el ram d'amor es comença a esllanguir emetent un crispat so de paper arrugat. Les teves mans l'infecten i per les tiges s'enfila el llefiscós color de la traïdoria. En tan sols un instant les margarides, fosques i marcides, deixen caure totes les fulles. L'aire s'omple d'una persistent fortor a podrit.

I, sense fer cap comentari, el teu rostre dur i fred, tallat en pedra, emmarca el més lluent dels somriures.