dimarts, de setembre 28, 2010


TAN SOLS ELS GATS

Ocell que a l'aire sures
—ales al vent, penes vençudes—
Si a la terra has de baixar
—pols a les ales, feixuc caminar—
Abans, xiscla molt fort
—bec esmolat, coll ben tort—
Doncs sàpigues què lluny del cel
—pes als ossos, regust a fel—
Tan sols els gats, d'entre els felins
—ombres esquives, urpes endins—
Sense ales
poden volar!

dissabte, de setembre 18, 2010

Avui sí

Dins l’aigua el soroll —brutal— es va esmorteir i, sorprenentment, l’ansietat de tantes hores d’angoixa es va fondre com un terròs de sucre en un got de llet calenta. Vaig desfer-me de tot l’equipament que m’arrossegava cap al fons; no em va costar gaire. El mar, fins i tot aquest mar —dur, gris i fred—, era el meu amic; sempre ho havia estat. Furibundes línies blanques procedents de l’exterior, aquí i allà, trencaven la pau de gran blau, cercant els nostres cossos amb irada determinació. Em vaig relaxar, no hi podia fer res, estava en mans del meu amic i, al cap i a la fi, allò era el millor que em podia haver passat. Allà dalt, a través d’aquell sostre de plata ondulant i escumes blanques, podia veure els colors de la mort i la destrucció. No tenia pas cap presa per tornar-hi.
*
— No tinguis por —em digué el pare.
— Ens enfonsarem, no em vull ofegar! —vaig xisclar amb la veu trencada; fregant el plor.
— Tothom acaba per enfonsar-se un dia o un altre. I això no és pas tan tràgic, la mar és la nostra casa, d’aquí varem sortir i aquí hem de tornar.
En veure la meva cara va afegir tot seriós:
— Però estigues tranquil fill, avui no; encara no.
El pare somrigué. Era un home fort d’aspecte gastat. Li agradava el mar, i aquell era el primer cop que em portava a navegar. Jo encara no tenia els nou anys. Hi havia maregassa i el nostre veler gairebé volava.
— Mira vailet, mira aquesta onada. Mira-la i diga-li que encara no. Crida amb mi: Encara no !!!
— Encara no! —vaig fer amb veu trencada.
— Més fort xaval, que no t’ha sentit!
— Encara no! —vaig cridar, sobtadament exaltat, notant una suau salabror al llavis. El vent m’assecava les llàgrimes, em feia voleiar els cabells i m'esmortia la por.
— Encara No!!!!!!!!
*
Una línia blanca va interceptar el meu cos a l’alçada de l’estomac. El dolor em va fer perdre la concentració i una glopada d’aigua salada m’omplí els pulmons. M’ofegava però no vaig lluitar pas. Em vaig deixar anar i, envoltat per un bell núvol roig de tonalitats variables, vaig veure el pare que, amb un somriure hipnòtic, em deia:
— Avui sí, fill; avui sí.
*
Tot just eren les set del matí. No feia ni una hora que, sota un cel de plom, la primera onada de les forces aliades, formada per enginyers de combat i vuit companyies d’infanteria, havia desembarcat a la platja d’Omaha.