dissabte, de febrer 28, 2009

I res més


Entro a la cuina per preparar-me un simulacre d'esmorzar. Ben poca cosa: una torrada amb mel o melmelada, depèn del dia, i un cafè amb llet. El gos em demana per sortir a la terrassa. Li obro la porta i surt, esperitat, a fer la seva pixada matinal i a intentar enganxar algun dels gats que, de tant en tant, ens visiten sense que ningú els convidi.

I amb un soroll característic, torna la claror.
Miro el desert de sorra, el bassal d'aigua i el munt de menjar sec. Tot és al seu lloc. Sento gana i set. I res més. Em bellugo per satisfer les necessitats i la veig, en repòs, dins del tronc buit.
La Boca dorm.
Assedegat, estic a punt d'ofegar-me dins el bassal. Molt temps després, quan aconsegueixo sortir de l'aigua, menjo fins deixar de sentir malestar i, tot seguit, m'enfilo pels troncs, ben amunt, molt a prop de la llum.
Les sensacions de benestar i placidesa m'aclaparen i caic en la letargia.

Badallo mentre intento empassar-me la torrada que m'ha quedat massa cremada. Un dia més. Un munt d'hores per davant fent una feina que ja no em motiva. I encara gràcies, penso. Tal com estan les coses, quedar-se sense podria esdevenir un autèntic drama. El gos rasca per tornar a entrar i el soroll que fa, enmig del silenci de la casa adormida, sembla un autèntic terrabastall. M'afanyo i li obro la porta abans que no desperti a la nena. Preocupat, observo que té una mica de sang al musell.

Un moviment em desvetlla. Molt a prop, veig uns ulls molt grans i, al seu darrera, la massa enorme del cos de La Boca. Salto i caic al bell mig del desert. Però no feia falta fugir, La Boca no em buscava a mi. Des del terra, en veig un com jo intentant escapar de les mandíbules de ferro. Escolto els sorolls de cos esmicolat i aquell xiscle agut, inquietant i pertorbador.
I després el silenci, com sempre .
Torno a saltar i m'enfilo de nou, ben a prop de la llum.
Claror i Calor.
Letargia.
I res més.

Aquest gos és burro. S'ha fet una petita ferida, segurament intentant caçar algun gat. Li desinfecto i torno a la cuina a prendre el cafè abans no es refredi. De sobte, un moviment brusc i violent capta la meva atenció: al terrari, la pogona acaba de cruspir-se una llagosta. I ja només en queden tres de les vint que l'hi vaig posar fa deu dies. Merda !, al sortir de la feina n'hauré d'anar a comprar més, només em faltava això.
M'empasso el cafè, naturalment, ja fred, d'una revolada. Avui arribaré tard, com sempre, penso mentre, atrafegat, surto per la porta de casa.
Monotonia i rutina, remugo.
I res més.

dijous, de febrer 26, 2009


Entre Cireres

Alba rosada,
nit que s'esmuny, clareja,
entre cireres.

La llum de l'astre
contorneja les tiges
de fruits drupacis.

Tènue bellesa
de crepuscles cromàtics;
primor del pètal.

Colors, natura,
reminiscències dolces,
terres llunyanes.