dilluns, de gener 24, 2011

L'iris i la Formiga ( relat finalista del premi Victor Mora 2010 ,amb dibuix de la Silvia Armangue)


Vaig inspirar profundament l'aire fresc i dolç d'una brisa lleugera d'abril que, com si fos un d'aquells subtils perfums de dona que es mesclen amb l'olor de la pell, m'omplia d'energia i em provocava una lleugera picor a les galtes.
— Agafo aquesta? — em va preguntar l'Eva. Com que era més baixa que jo, havia d'aixecar una mica el cap per parlar-me. Potser per això sempre semblava que estigués demanant perdó.
Vaig mirar la bicicleta de lloguer.
— Sí, aquesta anirà bé .
— N'estàs segur? — em va dir amb una expressió de dubte dibuixada al rostre.
— Sí, crec que és de la teva mida.
Em va agafar el braç i me'l va prémer lleugerament abans de pujar a la bicicleta. Tenia uns dits curts i grassonets amb les ungles pulcrament pintades. Malgrat el somriure, el llavis deixaven intuir una mena de preocupació indefinible, com el mal temps amagat darrere els núvols d'estiu.
— No vaig amb bicicleta des que era una nena, però estic segura que ens ho passarem molt bé .
— Sí, serà divertit — vaig dir-li intentant d'animar-la sense gaire entusiasme.

L'Eva, una antiga amiga de la meva germana, era una noia grassa i poc atractiva. L'excés de pes li venia d'un problema de tiroides i per superar-lo estava sotmesa a una medicació molt forta. Ja feia uns anys que el noi amb qui estava predestinada a casar-se l'havia deixada i d'aleshores ençà no havia tingut cap altre pretendent. Malgrat la seva simpatia, l'Eva no era una persona alegre. Una mena de tristesa encomanadissa l'envoltava com una boirina omnipresent i enganxosa.

— Diuen que anar amb bicicleta és d'aquelles coses que no s'obliden mai — va dir l'Eva com si se'n volgués convèncer ella mateixa —. Veus? sembla que ho hagi fet tota la vida — va afegir, panteixant una mica, mentre començàvem a pedalejar.
El camí, situat a la serra de Collserola, era planer i fàcil. Discorria pel vessant que mira cap a Barcelona i molta gent hi anava el cap de setmana a passejar o a córrer. A la nit també hi havia molta activitat, però era d'un tipus diferent. Jo mateix, vaig recordar, havia fet l'amor dins d'un cotxe, aparcat molt a prop d'on érem ara, mentre la vista nocturna de la ciutat em feia l'ullet a través dels vidres entelats.
Van passar uns minuts sense que cap dels dos digués res. Jo sabia que havia de ser amable amb ella, ja que, al cap i a la fi, ningú no m'havia obligat a sortir-hi.
— Correm massa? — li vaig preguntar per trencar el silenci.
— No, tranquil, hi vaig molt bé. És un passeig molt agradable — va fer ella —. Fa un temps increïble i la vista és preciosa. - S'ho rumià i va afegir amb un sospir —. No trobaves a faltar Barcelona?
Vaig dubtar uns segons abans de respondre. La veritat és que sí, que un sempre troba a faltar la seva terra, però no de la manera que la majoria de gent s'imagina.
—Una mica, però m'hi trobo molt còmode, a Lisboa.
—La teva germana m'ha dit que has estat pensant de quedar-te aquí un altre cop.
No havia dit a ningú que volgués quedar-m'hi. De fet, ni jo mateix sabia encara el que volia fer.
—No hi podria viure jo a Lisboa, és massa lluny, m'enyoraria molt — va dir-me altre cop amb to de disculpa —. Sóc una bleda, ja ho veus.
— Cadascú és com és, però no et pensis, per a mi tampoc va ser fàcil.

No, no havia estat fàcil. I aquest darrer hivern havien passat moltes coses que m'ho havien fet encara més difícil. A la feina, un petit centre de càlcul especialitzat a tabular estudis de mercat, va haver-hi problemes i vaig haver de plegar. Feia gairebé tres anys que hi treballava. Si fa o no fa a la mateixa època, la noia amb qui vivia em va deixar. Recordo que vaig pensar que tantes desgràcies juntes no podien estar succeint-me a mi. Però m'equivocava. Per acabar-ho d'adobar, va morir l'àvia i vaig haver de tornar a Barcelona per assistir a l'enterrament. A casa dels pares la meva habitació estava tal com l'havia deixada. Semblava que el temps s'hagués aturat, però era un miratge. Tot feia olor de pols. Era talment com si els anys s'haguessin endut l'essència de totes aquelles coses que, en el passat, havien estat importants per a mi.
Després de la cerimònia vaig decidir quedar-me una setmana a Barcelona; de fet, ningú no m'esperava a Lisboa. La veritat és que no sabia què fer, i tampoc tenia gaires ganes de pensar-hi. Però els dies van anar passant i no era capaç de prendre cap decisió; les hores se m'escolaven tancat a l'habitació, rellegint els meus llibres vells i escoltant discos antics. De tant en tant, sortia a estirar les cames pel barri, però no feia cap tipus de vida social.
Un dia, la meva germana va venir a veure'm. Em va preguntar si em vindria de gust sortir amb una amiga seva. Aquesta noia era molt simpàtica i també estava sola, va informar-me. Em va fer saber que no era bo estar tot el dia sense fer res, que em convenia distreure'm. Semblava que tothom començava a estar preocupat per mi. No en tenia gaires ganes, de conèixer cap noia, però la sobtada vocació de celestina de la meva germana em va entendrir. A més, em feia molta mandra buscar unes excuses que, de tota manera, haurien resultat poc creïbles. Vaig acceptar i va ser així com vaig conèixer l'Eva.

Davant nostre, en sortir d'un revolt, va aparèixer una parella jove amb dues criatures. Els nens, d'uns cinc o sis anys, anaven amb bicicleta i els seus pares, que semblaven una mica atabalats, els seguien a peu i no es cansaven d'aconsellar-los prudència. Els vàrem avançar amb compte de no topar-hi. Els alegres crits de la quitxalla ens van acompanyar fins uns minuts després d'haver-los perdut de vista. Ens creuàrem també amb un noi que corria amb el seu gos, i després amb diverses parelles que caminaven agafades per la cintura.
Tot i la temperatura, poc calorosa encara, el sol es feia notar. Era el preludi d'un d'aquells estius humits i xafogosos típics de Barcelona. Vaig començar a suar una mica. L'Eva feia estona que tenia la cara vermella per l'esforç. Anar amb bicicleta era un exercici físic que, de ben segur, no estava avesada a fer. Per això em va sorprendre quan va aconseguir l'alè suficient per comentar:
— M'agraden molt els nens — parlava amb veu clara, però sense mirar-me —. M'agradaria molt tenir fills; a tu no?
La pregunta em va sorprendre. No en volia tenir de fills, però tampoc volia haver d'explicar-li'n els motius. Vaig decidir ser diplomàtic.
— No m'ho he plantejat mai — vaig contestar sense convicció —. Suposo que, tard o d'hora, sí que en voldré.
— Per a mi, la maternitat és molt important; tinc un cos de dona i m'agradaria fer-lo servir — va deixar anar l'Eva.
No vaig respondre. L'afirmació era ben natural, però per alguna raó em va provocar angúnia. Aquell cos de dona, tan poc atractiu, volia ser amortitzat. Hi havia quelcom d’impúdic en expressar públicament aquell desig.
— Tens set? Aquí hi ha un bar amb terrassa, què et sembla? Ens hi aturem? — va proposar l'Eva.
No sé si estava realment massa cansada, o volia canviar de tema. Potser s'havia adonat del meu malestar.
— Sí, aturem-nos, et convido a una cervesa. — vaig dir-li.
Aquell matí de dissabte, malgrat el bon temps, el cel no era blau. Era un cel ple de boirines, un cel de cendra. Recordo que a Lisboa, el vent de l’Atlàntic feia que el cel i les coses fossin diferents .

El dia que, cansat i mort de son, vaig sortir de l’hospital, ningú no m'estava esperant. Encara no coneixia gaire gent a Lisboa i la meva companya treballava. El recordo com un dia d'estiu primerenc, amb molta lluminositat però encara fresc, un avançament d'allò que estàvem a punt d'estrenar. La vida sencera començava aquell dia i jo n'era conscient. Vaig caminar fins un bar amb terrassa i vaig demanar una gerra de cervesa glaçada. Caminava coix a causa de la meva cama espatllada -“espatllada per sempre”, em recordava una perversa veueta interior-, però estava tan content de ser al carrer que no m'importava gaire. Necessitava una bona dosi d'alcohol, havia de deixar enrere tres setmanes d'infusions, sopetes i peix bullit.
Vaig fer un glop llarg i la beguda era com un bocí de cel.
En anar a pagar, vaig trobar a la butxaca el paper amb el dibuix que m'havia donat el Joao. Estava fet amb llapis i era extraordinàriament realista. Representava un ull vist de molt a prop. Tots els detalls estaven perfectament dibuixats amb una tècnica gairebé fotogràfica. Una formiga amb el cos quitinós i segmentat, un autèntic monstre cuirassat, penetrava a l'interior de l'ull, passant a través de l’iris, apartant-lo amb les seves mandíbules, com si estigués obrint una porta de gelatina translúcida.
— Això és el que passa quan dorms amb els ulls oberts — m'havia explicat el Joao — les formigues entren dins el cos i ja no en surten.
— I que hi fan allà dins?
— Doncs què han de fer? Són formigues. Fan niu. I quan en tenim massa ens posem malats, envellim i, al final, morim; vet aquí el gran misteri! Vols un consell noi ? Dorm poc i assegura't de fer-ho amb els ulls ben tancats; viuràs més anys.
El Joao, uns dels meus cinc companys d'habitació, era un home gran i gastat. Tenia greus problemes de circulació i estava esperant que li amputessin la cama que li quedava. L’altra, la hi havien tallat feia ja deu anys. Això no semblava amoïnar-lo gaire i, quan va saber que jo tenia una tromboflebitis, no va dubtar a aconsellar-me també, l'amputació.
— Les flebitis són unes filles de la gran puta, si no te la tallen ara, en deu anys estaràs igual o pitjor, creu-me — deia sense fer broma.
No era l'únic personatge singular de la nostra habitació, en Joao. Hi havia també aquell iaio d'edat indefinida, prim i amargat, que no rebia mai visites. Gairebé no parlava i quan ho feia, era per demanar a crits que el deixessin tornar a casa. A la nit, el lligaven al llit per evitar que intentés fugir, cosa que, malgrat estar intubat, ja havia fet en diverses ocasions. O aquell altre home de mitjana edat amb una ferida espantosa al coll, que, tot i no patir cap problema de mobilitat, es cagava a sobre perquè les infermeres el rentessin. Encara ara puc recordar perfectament aquella olor de merda i el somriure impúdic que exhibia quan defecava.
Al Joao li agradava dibuixar. El podies trobar en qualsevol racó de l’hospital, lluint un grotesc barnús blau -regal d'un nét, deia-, assegut a la cadira de rodes, encongit sobre una llibreta petita i rebregada.
Un dia, en adonar-se que l'estava mirant, em mostrà el dibuix de l’iris i la formiga. Quan em va aclarir el seu significat, la meva expressió el va fer riure sorollosament.
— No em miris amb aquesta cara, xaval! No estic pas boig, jo. Això que t'he explicat és tan sols un malson i no me'l crec pas. M'agrada il·lustrar el meus malsons, m'ajuda a perdre'ls la por. Això és tot.
Però no era tot. Aquella mateixa nit em vaig despertar i vaig poder contemplar el Joao, que jeia al llit del costat, il·luminat per les tènues llums d'emergència, dormint amb dues monedes fermament fixades amb esparadrap damunt les parpelles tancades.
Després d'allò, durant mesos no vaig poder aclucar ull. Les llargues nits insomnes es van convertir en una maleïda rutina. No podia fer-hi res, quan m'allitava les veia, les sentia, intentant d’entrar; les seves potes rascant la fràgil superfície de l'iris, i un cop dins, buscant l'escalfor, la humitat ... els llocs tous.
Fent niu.

— Mira'm als ulls — la veu de l'Eva em va fer tornar bruscament al present. Un present que, gràcies a aquesta estranya petició, s'entortolligava amb el passat d'una forma inesperada i sorprenent.
— Com dius? — vaig contestar amb la veu esquerdada. No podia ser que ho hagués entès bé.
La gerra de cervesa glaçada que havia demanat feia una estona encara estava intacta damunt la taula. Al nostre voltant, gent de tota mena parlava, reia i s’ho passava bé. Tothom semblava extraordinàriament feliç. Era un resplendent matí de diumenge.
— Que em miris als ulls, si us plau! — va repetir ella amb seguretat mentre, recolzant-se sobre la taula, acostava el seu rostre al meu.
Amb una persistent sensació d'irrealitat, vaig concentrar-me en la contemplació dels ulls de l'Eva. Eren uns ulls molt normals amb els iris marrons. Un d'ells tenia una petita taca vermella a prop del llagrimall. Brillaven una mica, potser per l'emoció del moment, no ho sé. M’hi vaig apropar més i vaig poder sentir-li l'alè dolç i contingut, com el d'una bestiola bellugadissa i fràgil. Les ganes de plorar em van sorprendre fortament, però vaig aconseguir reprimir-les.
— Bé, almenys no hi tens formigues.
Mentre ho deia era conscient de l'absurditat de la frase, però tot i així no vaig poder deixar de pronunciar-la. L'Eva va somriure com si ho entengués tot, com si conegués el secret del Joao. I en fer-ho, va canviar: les faccions van perdre aquella tibantor forçada, el rostre se li va il·luminar i, per primer cop, em va semblar una dona maca.
— Noi, és el compliment més estrany que m'han fet mai! Per què fas aquesta cara? Estàs bé?
No podia contestar-li, el cos no em responia. De sobte, el pes de la meva infelicitat, dels meus problemes, em va aclaparar. Vaig desitjar amb tanta força que la meva noia no m'hagués abandonat mai, que el cos se'm va cobrir de suor. Em vaig marejar i per un moment el passat i el present es van mesclar davant dels meus ulls; uns ulls massa rascats, massa gastats per les formigues.
El moment va passar.
Vaig fer un glop llarg i la beguda, també avui, també aquí, era com un bocí de cel.
— Sí, estic bé. Naturalment que estic bé.