dilluns, febrer 24, 2014

Vora el llac

Joan i Spit, Juny del 2008 

El Joan fa el primer tram, des de l’aparcament del Parc Nacional fins al llac de Sant Maurici, a bon ritme, en poc més de quaranta minuts. L'Spit, el husky negre que l’acompanya, l’ajuda a pujar amb una pressió uniforme i sostinguda. El gos porta un arnés de tir i manté un pas constant. La cua, orgullosament enlairada, proclama l’alegria del animal, encara sobrat d’energia. 

Aquest tram està molt ben arreglat, amb bonics i estrets camins de fusta, flanquejats per boscos caducifolis al principi, pinedes de pi negre més amunt, i rètols informatius arreu; sembla tret d’un parc temàtic. Per a en Joan és tot just el començament de l’excursió, però per a moltes famílies i visitants ocasionals, arribar caminant al llac serà el punt culminant de la seva estada a la muntanya.

La parella, humà i gos, deixa el llac de Sant Maurici a la dreta i enfila l’ascensió cap al pic del Portarró d'Espot. En Joan vol fer el cim, creuar el port i baixar per l’altra vessant fins a Boí, on l’esperarà la seva dona amb el cotxe. Una excursió magnífica i un paisatge superb. El camí, sense ser gaire difícil, presenta un desnivell considerable. En Joan, als seus quaranta anys, manté una raonable forma física que li permet fer-lo sense patir en excés. A més, té temps; sempre ha pensat que a la muntanya, s’hi ha d’anar, entre altres coses, amb temps.

De sobte crida : ”Stop”. L'Spit sent l’ordre i s’atura. Ell gira el cap per mirar el llac i la presa, envoltats de muntanyes. Respira l’aire clar i sec, sentint-se més viu que mai. No volia aturar-se encara, però decideix fer-ho en un impuls, potser influït per la grandiositat del paisatge. Qui sap si per una altra cosa. Avança uns metres fora del camí i seu, disposat a compartir una poma amb el seu amic pelut. 

Es troba a prop de la zona on els boscos ja no poden créixer i els prats alpins són els amos. Al seu davant, una soca caiguda i recargolada descansa en mig d’una munió de flors liles. L'Spit se’l mira amb la llengua penjant, impacient per menjar-se el cor de la poma així que ell acabi. Són les nou del matí i el sol ja es fa notar. Li llança la fruita a l'Spit, que la caça al vol i se l’empassa gairebé sencera, treu una crema de protecció solar de la petita motxilla i se la posa per tota la cara. “Som-hi, noi”, li diu al seu gos, que ja frisa per continuar. 

En incorporar-se, en Joan rellisca i està a punt de caure. El sol fa brillar quelcom metàl·lic entre les roques. Ho agafa i s’ho mira incrèdul; és un objecte incongruent, fora de lloc en aquell escenari bucòlic: és una medalla, en molt mal estat, però sens dubte una medalla. Més concretament, una medalla republicana. El Joan ho sap molt bé perquè a casa en té una, molt semblant, que havia estat del seu avi. Desconcertat, torna a seure. Què hi fa aquell objecte allà?

El seu avi va desaparèixer cap al final de la guerra i a vegades el Joan encara té un somni que, sense arribar a ser un malson, el fa despertar amb angoixa. És una conversa, sempre molt semblant, sempre terrible, a on l’avi li explica com va morir :

“Vaig sentir vertigen com si estigués a punt d’estimbar-me per un penya-segat. Capcot, vaig contemplar la pal·lidesa de les meves mans, reflex de la del meu rostre devastat. Mentre esperava l’impacte, vaig prémer els punys fins sentir com em cruixien les articulacions dels dits. Plors i crits al meu voltant, dolor i llàgrimes. Solitud. Per fi vaig caure, titella sense fils, dins la fosa comuna ....”

Emprenyat perquè aquell tros de ferralla li ha recorda tot allò, el Joan rumia: va haver-hi activitats bèl·liques en aquesta zona ? Creu que no, però no ho sap del cert. De sobte, recorda haver sentit parlar d’una visita d’en Franco al parc d’Aigües Tortes, ja acabada la guerra. També li sembla haver llegit que presoners republicans van fer algunes obres relacionades amb el parc. Acluca els ulls i mentre acarona l'Spit, que ja s’ha resignat a estar-se una estona aturat, imagina com pot haver arribat aquella medalla fins a aquell indret . Imagina .... 

I entretant, allà baix, com una gegantina gota de mercuri líquid, el llac de Sant Maurici descansa, acomodat entre les muntanyes, opac i tranquil; impertorbable.


L'home del Sac , Octubre del 1955.

Agafo fort el subfusell, com si m’hi anés la vida. Al meu davant la claror del sol, que tot just comença a sortir, il·lumina el paisatge que conec tant bé. Estic cansat i tinc fred; és un fred que em surt de l’ànima. Desitjo haver-me situat a la distancia apropiada: ni massa a prop per resultar fàcilment visible, ni massa lluny per no poder disparar amb eficàcia. 

El pare em va donar el subfusell ja fa molts anys, durant el seu darrer permís. No sé pas com va aconseguir manllevar-lo. Tot i que jo era una criatura, em va ensenyar a fer-lo servir, “és una bona arma, molt millor que els naranjeros” em va dir, “feta a Vic, no n’hi ha gaires”, va afegir. Em va ordenar que l’amagués i el cuidés, confessant-me que les coses pintaven malament per la república i que potser el necessitaria per a protegir-me a mi i a la mare. Tots aquests anys amagat, vés a saber si funcionarà. Deu meu quina bogeria! 

Avui serà el dia, n’estic segur. La pista forestal, construïda a corre-cuita per treballadors d’Enher, ja està llesta i observo amb un nus a la gola com, encara lluny de la meva posició, comencen a arribar els guàrdia civils. Pel poble corre la brama que es preparen per si el cotxe d’en Franco té algun problema i l’han d’empènyer. També he pogut veure uns dels famosos lavabos que han portat per si alguna de les personalitats té ganes de pixar. Si no estigués tan espantat em moriria de riure. 

Nerviós, agafo la medalla de la butxaca que, junt amb l’arma, és un dels pocs records de la guerra que el pare va conservar. Tinc la boca seca i no he portat aigua. Tanco els ulls i puc sentir perfectament les paraules que no m’han abandonat en tots aquests anys: “Suraven al llac com ninots trencats”. Pare, que et va passar? Com et vas arribar a convertir en un ninot trencat ? En aquella època van morir alguns presoners de guerra fent treballs al parc, però tu no havies d’acabar així, pare, tu no. 

La mare mai no va superar-ho i va morir de pena mesos més tard. 

Ric amb amargura, perdre els pares va ser el principi de la meva transformació en el tio boig del poble. En el solitari estrany, en l’imbècil de les vaques, en l’home del sac. Faig un esforç per oblidar-ho tot excepte el meu propòsit: disparar contra el cotxe del dictador i matar-lo. Tremolo. La soca morta amb la que intento dissimular la meva presència té un tacte fresc i aspre. Estic envoltat de flors liles. Ja s’ha fet de dia i la llum esvaeix totes les meves pors; ara estic segur d’aconseguir-ho. Aquest indret que conec tan bé serà testimoni d’un acte tan bell com el mateix paisatge que ens envolta: un acte de justícia. 

Sento soroll al meu darrera. Nerviós, giro el cap i veig una daina contemplant-me amb els seus ullets negres com el carbó. El pelatge de l'animal, rogenc i esquitxat de taques blanques, brilla afavorit per una llum clara i transparent. Em relaxo però la daina, sobtadament tensa, fuig com un llampec deixant al seu darrera el buit d'una presencia efímera.



Bouchibi, Octubre del 1955

Alà sigui amb tu, Bouchibi, em diu Ahmed quan ens separem per pentinar el terreny que puja des del llac, Alà sigui amb tu també, dic; tremolo, l’aigua és fosca, l’aire és fred, camino de pressa entre els arbres alts i rectes, el terra tou amb plantes innumerables i molles. Els Regulars sempre els primers, sempre davant. Obrint pas. 

Un ocell gran i negre surt cridant de darrere uns arbustos, les ales com dits, em poso en guàrdia, premo l’arma amb força. Els animals aquí semblen mals averanys. Penso en els ibis bells del meu país, els seus colors blanc i rosats. Penso en la Kabila i en la meva mare. Passàvem molta gana. Ells són feliços de rebre els diners que jo guanyo, i de saber que sóc guerrer de la Guàrdia Mora de Franco. A Espanya tothom ens coneix i ens té respecte. Ja som pocs els que quedem aquí; germans que van lluitar a la Creuada ja són morts, al Paradís, o bé han tornat a casa. Mare, mare. Que Alà et guardi, a tu i als meus germans. 

A pas ràpid m’aixeco com uns cent metres per sobre el Sant Maurici, a la riba del qual hem dormit. El fred humit m’ha adolorit els óssos, em costa sentir calor. Sovint perdo de vista a Ahmed i a Abdullah, però ens xiulem uns als altres cada estona, per avançar al mateix pas. Un animal com un gos de morro punxegut surt corrents roques amunt, la cua vermella i negre. S’assembla al fenec del desert, que no té el pèl tan llarg. Mentre corre, molts ocells criden des dels arbres.

Sóc al mig del bosc obscur. Alà ha donat majestat a aquests arbres de troncs negres, però res de la gràcia ondulant i perfumada de les datileres. Riuets d’aigua gelada corren entre les fulles. Aquest és una província amb massa aigua mentre el meu Marroc en té massa poca, lloat sigui Alà. 

Veig Ahmed pujant amb dificultat entre unes roques altes, sota meu, i l’espero. El llac nia entre muntanyes, el miro i torno a sentir fred. Als meus peus es mou lentament un llangardaix negre i groc, però abans que el pugui esclafar s’esmuny entre les pedres. El sol il·lumina la part alta del bosc, aviat sentiré la seva escalfor. Ahmed em fa un gest que tot va bé, i segueixo pujant amb rapidesa, evitant les branques que cruixen.

A la guerra vaig matar molts homes. Als marroquins que es tiraven enrere els afusellaven. Era matar o que ens matessin. Jo vaig passar molta por, però després m’hi vaig acostumar. Una vegada, en una emboscada, vaig perdre la mesura dels meus actes, i quan no van quedar enemics vius vaig posar-me a trinxar als cossos morts, era com si la visió i l’olor de la sang m’hagués tornat boig. Un dels nostres em va treure d’allà a cops i empentes, em va dir que guardés les meves forces, que encara quedaven molts rojos per matar. 

Fa temps, la guerra es va acabar . Però tot això em persegueix en somnis. A vegades, voldria tornar al desert, en un lloc on hi hagués palmeres i llimoners, l’horitzó d’arena blanca, i viure en pau, lluny d’aquí, per sempre. Si Alà vol, així serà.

El cor em colpeja el pit amb fúria: davant meu, acotat i mig girat, un home de cabells rossos amb una arma entre les mans espera, en complerta immobilitat. M’acosto sense fer soroll. Veig l’arma més de prop: un prim subfusell que no conec. El temor em regira l’estómac.

L’home ha sentit alguna cosa perquè es gira tot d’una. Duu els cabells llargs i una roba molt bruta. Llavors prenc el meu ganivet i tanco fortament els dits sobre l’empunyadura. Matar o morir. Li poso el ganivet al coll. Veig la seva cara horroritzada, la sorpresa en els seus ulls blaus tan oberts. Dubto, però és un instant molt petit. Tanco els ulls i el degollo. La sang esquitxa les roques, el fusell cau al terra, al meu cap sento els crits espantosos de les dones de Xauen quan s’acosta la batalla. Alà sigui lloat per sempre. Sento mal dins del pit.

Joan i Spit, Juny del 2008 .

El Joan torna a la realitat amb esforç. La força de la història que ha imaginat l’ha deixat tan atordit que necessita uns minuts per recuperar-se. Es convenç que tot plegat no és més que un munt d’improbables bajanades. Ser guionista, a vegades té efectes secundaris; deformació professional, segurament. Al cap i a la fi, el més normal és que la medalla hagi arribat fins allà perduda per algun excursionista friki, d’aquells que es pengen tot tipus d’andròmines a les motxilles.

Però no es decideix a endur-se la vella medalla. S’acosta a la soca morta i amb cura l’entafora a un forat de la fusta corcada. I de cop i volta en Joan se sent content; tot és al seu lloc, tot encaixa. El dia és fantàstic i la muntanya el crida.

 “Anem, amic” li diu al seu gos.

divendres, setembre 02, 2011

Punteria


El pare sempre ha estat una persona molt de la broma. Fins i tot ara, als vuitanta-i-set anys, encara té força per explicar anècdotes divertides, tot i que ja molt, massa, conegudes, i, a vegades, despenjar-se amb algun acudit verd. Però una de les situacions més hilarant que recordo haver viscut amb el pare, paradoxalment , no va ser fruit de cap broma. Va ser fruit de la física i de les matemàtiques. Va ser culpa de la paràbola.

Els fet van passar en un restaurant durant un dinar familiar. No celebraven res especial, era un dinar d'aquells de diumenge. Hi érem tots, i s'ha de dir que nosaltres semblàvem la família Ulisses ( la del T.B.O ): el pare, la mare, la meva germana gran, l'avia, la tieta soltera, el gos ( un caniche negre que, degut a la seva incompatibilitat manifesta amb els restaurants, estava tancat al cotxe ) i jo. El pare va demanar un sifó, una beguda d'aigua carbònica que actualment ha desaparegut de tot arreu però que en aquell temps era prou comú als restaurants. L'home, que estava assedegat, va prémer el gallet de l'ampolla enfocant-la cap a la seva copa. Sí, ara és fàcil dir que potser ho va fer des de massa a prop ...

La pressió del sifó nou de trinca barrejada amb una sèrie d'improbables circumstancies va fer que el líquid entrés a la copa just amb l'angle precís, agafés la curvatura del vidre com si fos un revolt peraltat de Montmeló i llisqués amb insospitada celeritat per sortir com una exhalació pel costat contrari, remuntés el vol amb exuberant energia, creués l'espai dibuixant una gràcil, perfecte, paràbola, i acabés per impactar amb força contra l'esquena descoberta de la senyora, una dona madura, digna i tibada, que gaudia del seu pollastre amb escamarlans a la taula del costat.

I jo, amb la ingenuïtat pròpia dels sis anys, vaig trencar un momentani silenci d'estupefacció general tot cridant entusiasmat: “Ostres papa, quina punteria!”.

dilluns, gener 24, 2011

L'iris i la Formiga ( relat finalista del premi Victor Mora 2010 ,amb dibuix de la Silvia Armangue)


Vaig inspirar profundament l'aire fresc i dolç d'una brisa lleugera d'abril que, com si fos un d'aquells subtils perfums de dona que es mesclen amb l'olor de la pell, m'omplia d'energia i em provocava una lleugera picor a les galtes.
— Agafo aquesta? — em va preguntar l'Eva. Com que era més baixa que jo, havia d'aixecar una mica el cap per parlar-me. Potser per això sempre semblava que estigués demanant perdó.
Vaig mirar la bicicleta de lloguer.
— Sí, aquesta anirà bé .
— N'estàs segur? — em va dir amb una expressió de dubte dibuixada al rostre.
— Sí, crec que és de la teva mida.
Em va agafar el braç i me'l va prémer lleugerament abans de pujar a la bicicleta. Tenia uns dits curts i grassonets amb les ungles pulcrament pintades. Malgrat el somriure, el llavis deixaven intuir una mena de preocupació indefinible, com el mal temps amagat darrere els núvols d'estiu.
— No vaig amb bicicleta des que era una nena, però estic segura que ens ho passarem molt bé .
— Sí, serà divertit — vaig dir-li intentant d'animar-la sense gaire entusiasme.

L'Eva, una antiga amiga de la meva germana, era una noia grassa i poc atractiva. L'excés de pes li venia d'un problema de tiroides i per superar-lo estava sotmesa a una medicació molt forta. Ja feia uns anys que el noi amb qui estava predestinada a casar-se l'havia deixada i d'aleshores ençà no havia tingut cap altre pretendent. Malgrat la seva simpatia, l'Eva no era una persona alegre. Una mena de tristesa encomanadissa l'envoltava com una boirina omnipresent i enganxosa.

— Diuen que anar amb bicicleta és d'aquelles coses que no s'obliden mai — va dir l'Eva com si se'n volgués convèncer ella mateixa —. Veus? sembla que ho hagi fet tota la vida — va afegir, panteixant una mica, mentre començàvem a pedalejar.
El camí, situat a la serra de Collserola, era planer i fàcil. Discorria pel vessant que mira cap a Barcelona i molta gent hi anava el cap de setmana a passejar o a córrer. A la nit també hi havia molta activitat, però era d'un tipus diferent. Jo mateix, vaig recordar, havia fet l'amor dins d'un cotxe, aparcat molt a prop d'on érem ara, mentre la vista nocturna de la ciutat em feia l'ullet a través dels vidres entelats.
Van passar uns minuts sense que cap dels dos digués res. Jo sabia que havia de ser amable amb ella, ja que, al cap i a la fi, ningú no m'havia obligat a sortir-hi.
— Correm massa? — li vaig preguntar per trencar el silenci.
— No, tranquil, hi vaig molt bé. És un passeig molt agradable — va fer ella —. Fa un temps increïble i la vista és preciosa. - S'ho rumià i va afegir amb un sospir —. No trobaves a faltar Barcelona?
Vaig dubtar uns segons abans de respondre. La veritat és que sí, que un sempre troba a faltar la seva terra, però no de la manera que la majoria de gent s'imagina.
—Una mica, però m'hi trobo molt còmode, a Lisboa.
—La teva germana m'ha dit que has estat pensant de quedar-te aquí un altre cop.
No havia dit a ningú que volgués quedar-m'hi. De fet, ni jo mateix sabia encara el que volia fer.
—No hi podria viure jo a Lisboa, és massa lluny, m'enyoraria molt — va dir-me altre cop amb to de disculpa —. Sóc una bleda, ja ho veus.
— Cadascú és com és, però no et pensis, per a mi tampoc va ser fàcil.

No, no havia estat fàcil. I aquest darrer hivern havien passat moltes coses que m'ho havien fet encara més difícil. A la feina, un petit centre de càlcul especialitzat a tabular estudis de mercat, va haver-hi problemes i vaig haver de plegar. Feia gairebé tres anys que hi treballava. Si fa o no fa a la mateixa època, la noia amb qui vivia em va deixar. Recordo que vaig pensar que tantes desgràcies juntes no podien estar succeint-me a mi. Però m'equivocava. Per acabar-ho d'adobar, va morir l'àvia i vaig haver de tornar a Barcelona per assistir a l'enterrament. A casa dels pares la meva habitació estava tal com l'havia deixada. Semblava que el temps s'hagués aturat, però era un miratge. Tot feia olor de pols. Era talment com si els anys s'haguessin endut l'essència de totes aquelles coses que, en el passat, havien estat importants per a mi.
Després de la cerimònia vaig decidir quedar-me una setmana a Barcelona; de fet, ningú no m'esperava a Lisboa. La veritat és que no sabia què fer, i tampoc tenia gaires ganes de pensar-hi. Però els dies van anar passant i no era capaç de prendre cap decisió; les hores se m'escolaven tancat a l'habitació, rellegint els meus llibres vells i escoltant discos antics. De tant en tant, sortia a estirar les cames pel barri, però no feia cap tipus de vida social.
Un dia, la meva germana va venir a veure'm. Em va preguntar si em vindria de gust sortir amb una amiga seva. Aquesta noia era molt simpàtica i també estava sola, va informar-me. Em va fer saber que no era bo estar tot el dia sense fer res, que em convenia distreure'm. Semblava que tothom començava a estar preocupat per mi. No en tenia gaires ganes, de conèixer cap noia, però la sobtada vocació de celestina de la meva germana em va entendrir. A més, em feia molta mandra buscar unes excuses que, de tota manera, haurien resultat poc creïbles. Vaig acceptar i va ser així com vaig conèixer l'Eva.

Davant nostre, en sortir d'un revolt, va aparèixer una parella jove amb dues criatures. Els nens, d'uns cinc o sis anys, anaven amb bicicleta i els seus pares, que semblaven una mica atabalats, els seguien a peu i no es cansaven d'aconsellar-los prudència. Els vàrem avançar amb compte de no topar-hi. Els alegres crits de la quitxalla ens van acompanyar fins uns minuts després d'haver-los perdut de vista. Ens creuàrem també amb un noi que corria amb el seu gos, i després amb diverses parelles que caminaven agafades per la cintura.
Tot i la temperatura, poc calorosa encara, el sol es feia notar. Era el preludi d'un d'aquells estius humits i xafogosos típics de Barcelona. Vaig començar a suar una mica. L'Eva feia estona que tenia la cara vermella per l'esforç. Anar amb bicicleta era un exercici físic que, de ben segur, no estava avesada a fer. Per això em va sorprendre quan va aconseguir l'alè suficient per comentar:
— M'agraden molt els nens — parlava amb veu clara, però sense mirar-me —. M'agradaria molt tenir fills; a tu no?
La pregunta em va sorprendre. No en volia tenir de fills, però tampoc volia haver d'explicar-li'n els motius. Vaig decidir ser diplomàtic.
— No m'ho he plantejat mai — vaig contestar sense convicció —. Suposo que, tard o d'hora, sí que en voldré.
— Per a mi, la maternitat és molt important; tinc un cos de dona i m'agradaria fer-lo servir — va deixar anar l'Eva.
No vaig respondre. L'afirmació era ben natural, però per alguna raó em va provocar angúnia. Aquell cos de dona, tan poc atractiu, volia ser amortitzat. Hi havia quelcom d’impúdic en expressar públicament aquell desig.
— Tens set? Aquí hi ha un bar amb terrassa, què et sembla? Ens hi aturem? — va proposar l'Eva.
No sé si estava realment massa cansada, o volia canviar de tema. Potser s'havia adonat del meu malestar.
— Sí, aturem-nos, et convido a una cervesa. — vaig dir-li.
Aquell matí de dissabte, malgrat el bon temps, el cel no era blau. Era un cel ple de boirines, un cel de cendra. Recordo que a Lisboa, el vent de l’Atlàntic feia que el cel i les coses fossin diferents .

El dia que, cansat i mort de son, vaig sortir de l’hospital, ningú no m'estava esperant. Encara no coneixia gaire gent a Lisboa i la meva companya treballava. El recordo com un dia d'estiu primerenc, amb molta lluminositat però encara fresc, un avançament d'allò que estàvem a punt d'estrenar. La vida sencera començava aquell dia i jo n'era conscient. Vaig caminar fins un bar amb terrassa i vaig demanar una gerra de cervesa glaçada. Caminava coix a causa de la meva cama espatllada -“espatllada per sempre”, em recordava una perversa veueta interior-, però estava tan content de ser al carrer que no m'importava gaire. Necessitava una bona dosi d'alcohol, havia de deixar enrere tres setmanes d'infusions, sopetes i peix bullit.
Vaig fer un glop llarg i la beguda era com un bocí de cel.
En anar a pagar, vaig trobar a la butxaca el paper amb el dibuix que m'havia donat el Joao. Estava fet amb llapis i era extraordinàriament realista. Representava un ull vist de molt a prop. Tots els detalls estaven perfectament dibuixats amb una tècnica gairebé fotogràfica. Una formiga amb el cos quitinós i segmentat, un autèntic monstre cuirassat, penetrava a l'interior de l'ull, passant a través de l’iris, apartant-lo amb les seves mandíbules, com si estigués obrint una porta de gelatina translúcida.
— Això és el que passa quan dorms amb els ulls oberts — m'havia explicat el Joao — les formigues entren dins el cos i ja no en surten.
— I que hi fan allà dins?
— Doncs què han de fer? Són formigues. Fan niu. I quan en tenim massa ens posem malats, envellim i, al final, morim; vet aquí el gran misteri! Vols un consell noi ? Dorm poc i assegura't de fer-ho amb els ulls ben tancats; viuràs més anys.
El Joao, uns dels meus cinc companys d'habitació, era un home gran i gastat. Tenia greus problemes de circulació i estava esperant que li amputessin la cama que li quedava. L’altra, la hi havien tallat feia ja deu anys. Això no semblava amoïnar-lo gaire i, quan va saber que jo tenia una tromboflebitis, no va dubtar a aconsellar-me també, l'amputació.
— Les flebitis són unes filles de la gran puta, si no te la tallen ara, en deu anys estaràs igual o pitjor, creu-me — deia sense fer broma.
No era l'únic personatge singular de la nostra habitació, en Joao. Hi havia també aquell iaio d'edat indefinida, prim i amargat, que no rebia mai visites. Gairebé no parlava i quan ho feia, era per demanar a crits que el deixessin tornar a casa. A la nit, el lligaven al llit per evitar que intentés fugir, cosa que, malgrat estar intubat, ja havia fet en diverses ocasions. O aquell altre home de mitjana edat amb una ferida espantosa al coll, que, tot i no patir cap problema de mobilitat, es cagava a sobre perquè les infermeres el rentessin. Encara ara puc recordar perfectament aquella olor de merda i el somriure impúdic que exhibia quan defecava.
Al Joao li agradava dibuixar. El podies trobar en qualsevol racó de l’hospital, lluint un grotesc barnús blau -regal d'un nét, deia-, assegut a la cadira de rodes, encongit sobre una llibreta petita i rebregada.
Un dia, en adonar-se que l'estava mirant, em mostrà el dibuix de l’iris i la formiga. Quan em va aclarir el seu significat, la meva expressió el va fer riure sorollosament.
— No em miris amb aquesta cara, xaval! No estic pas boig, jo. Això que t'he explicat és tan sols un malson i no me'l crec pas. M'agrada il·lustrar el meus malsons, m'ajuda a perdre'ls la por. Això és tot.
Però no era tot. Aquella mateixa nit em vaig despertar i vaig poder contemplar el Joao, que jeia al llit del costat, il·luminat per les tènues llums d'emergència, dormint amb dues monedes fermament fixades amb esparadrap damunt les parpelles tancades.
Després d'allò, durant mesos no vaig poder aclucar ull. Les llargues nits insomnes es van convertir en una maleïda rutina. No podia fer-hi res, quan m'allitava les veia, les sentia, intentant d’entrar; les seves potes rascant la fràgil superfície de l'iris, i un cop dins, buscant l'escalfor, la humitat ... els llocs tous.
Fent niu.

— Mira'm als ulls — la veu de l'Eva em va fer tornar bruscament al present. Un present que, gràcies a aquesta estranya petició, s'entortolligava amb el passat d'una forma inesperada i sorprenent.
— Com dius? — vaig contestar amb la veu esquerdada. No podia ser que ho hagués entès bé.
La gerra de cervesa glaçada que havia demanat feia una estona encara estava intacta damunt la taula. Al nostre voltant, gent de tota mena parlava, reia i s’ho passava bé. Tothom semblava extraordinàriament feliç. Era un resplendent matí de diumenge.
— Que em miris als ulls, si us plau! — va repetir ella amb seguretat mentre, recolzant-se sobre la taula, acostava el seu rostre al meu.
Amb una persistent sensació d'irrealitat, vaig concentrar-me en la contemplació dels ulls de l'Eva. Eren uns ulls molt normals amb els iris marrons. Un d'ells tenia una petita taca vermella a prop del llagrimall. Brillaven una mica, potser per l'emoció del moment, no ho sé. M’hi vaig apropar més i vaig poder sentir-li l'alè dolç i contingut, com el d'una bestiola bellugadissa i fràgil. Les ganes de plorar em van sorprendre fortament, però vaig aconseguir reprimir-les.
— Bé, almenys no hi tens formigues.
Mentre ho deia era conscient de l'absurditat de la frase, però tot i així no vaig poder deixar de pronunciar-la. L'Eva va somriure com si ho entengués tot, com si conegués el secret del Joao. I en fer-ho, va canviar: les faccions van perdre aquella tibantor forçada, el rostre se li va il·luminar i, per primer cop, em va semblar una dona maca.
— Noi, és el compliment més estrany que m'han fet mai! Per què fas aquesta cara? Estàs bé?
No podia contestar-li, el cos no em responia. De sobte, el pes de la meva infelicitat, dels meus problemes, em va aclaparar. Vaig desitjar amb tanta força que la meva noia no m'hagués abandonat mai, que el cos se'm va cobrir de suor. Em vaig marejar i per un moment el passat i el present es van mesclar davant dels meus ulls; uns ulls massa rascats, massa gastats per les formigues.
El moment va passar.
Vaig fer un glop llarg i la beguda, també avui, també aquí, era com un bocí de cel.
— Sí, estic bé. Naturalment que estic bé.

dimarts, setembre 28, 2010


TAN SOLS ELS GATS

Ocell que a l'aire sures
—ales al vent, penes vençudes—
Si a la terra has de baixar
—pols a les ales, feixuc caminar—
Abans, xiscla molt fort
—bec esmolat, coll ben tort—
Doncs sàpigues què lluny del cel
—pes als ossos, regust a fel—
Tan sols els gats, d'entre els felins
—ombres esquives, urpes endins—
Sense ales
poden volar!

dissabte, setembre 18, 2010

Avui sí

Dins l’aigua el soroll —brutal— es va esmorteir i, sorprenentment, l’ansietat de tantes hores d’angoixa es va fondre com un terròs de sucre en un got de llet calenta. Vaig desfer-me de tot l’equipament que m’arrossegava cap al fons; no em va costar gaire. El mar, fins i tot aquest mar —dur, gris i fred—, era el meu amic; sempre ho havia estat. Furibundes línies blanques procedents de l’exterior, aquí i allà, trencaven la pau de gran blau, cercant els nostres cossos amb irada determinació. Em vaig relaxar, no hi podia fer res, estava en mans del meu amic i, al cap i a la fi, allò era el millor que em podia haver passat. Allà dalt, a través d’aquell sostre de plata ondulant i escumes blanques, podia veure els colors de la mort i la destrucció. No tenia pas cap presa per tornar-hi.
*
— No tinguis por —em digué el pare.
— Ens enfonsarem, no em vull ofegar! —vaig xisclar amb la veu trencada; fregant el plor.
— Tothom acaba per enfonsar-se un dia o un altre. I això no és pas tan tràgic, la mar és la nostra casa, d’aquí varem sortir i aquí hem de tornar.
En veure la meva cara va afegir tot seriós:
— Però estigues tranquil fill, avui no; encara no.
El pare somrigué. Era un home fort d’aspecte gastat. Li agradava el mar, i aquell era el primer cop que em portava a navegar. Jo encara no tenia els nou anys. Hi havia maregassa i el nostre veler gairebé volava.
— Mira vailet, mira aquesta onada. Mira-la i diga-li que encara no. Crida amb mi: Encara no !!!
— Encara no! —vaig fer amb veu trencada.
— Més fort xaval, que no t’ha sentit!
— Encara no! —vaig cridar, sobtadament exaltat, notant una suau salabror al llavis. El vent m’assecava les llàgrimes, em feia voleiar els cabells i m'esmortia la por.
— Encara No!!!!!!!!
*
Una línia blanca va interceptar el meu cos a l’alçada de l’estomac. El dolor em va fer perdre la concentració i una glopada d’aigua salada m’omplí els pulmons. M’ofegava però no vaig lluitar pas. Em vaig deixar anar i, envoltat per un bell núvol roig de tonalitats variables, vaig veure el pare que, amb un somriure hipnòtic, em deia:
— Avui sí, fill; avui sí.
*
Tot just eren les set del matí. No feia ni una hora que, sota un cel de plom, la primera onada de les forces aliades, formada per enginyers de combat i vuit companyies d’infanteria, havia desembarcat a la platja d’Omaha.

dimarts, juliol 27, 2010

El salt de la Mandarineta

Era una vegada un poll que va sortir d'un petit ou blanc. L'ou estava enganxat a un cabell de la Laia, una nena de sis anys rossa i rinxolada. La Laia encara no en sabia res, del poll que acabava de néixer al seu cap, i si ho hagués sabut, segurament no li hagués agradat gaire. Les coses són així, humans i polls no acostumen a ser amics.

El nostre poll era femella i es deia Mandarineta. Potser us preguntareu d'on ha sortit aquest nom? Molt fàcil, jo, el narrador, vaig explicar aquesta història a la meva filla, morena i sense rinxols, i ella va triar el nom de la protagonista: Mandarineta.

Com us deia, la Mandarineta era un poll, i per a ella el cap de la Laia era un bosc immens: els cabells eren troncs d'arbres gruixuts que s'enfilaven fins al cel i més enllà. Era un bosc espès, amb molts arbres i molt menjar. Sí, ja ho podeu imaginar: la Mandarineta no podia saber que vivia al cap d'una nena. És com si a nosaltres ens diguessin que vivim al cap d'un Gormiti gegant, què pensaríeu?

La Mandarineta vivia feliç: tenia menjar, podia jugar amb les seves germanes, córrer pel bosc (el cap de la Laia) i tenia escalforeta per dormir: estava contenta. Tot anava bé, però un dia tot va canviar. Us he de dir una cosa important: en la meva història els canvis no vénen de la mà de la màgia d'un drac dolent, ni tampoc d'un monstre verd sortit del “codigo Lyoko”, no. A vegades no fan falta. Aquesta és una història per a nens grans i, per tant, el que us explicaré potser és una mica trist, esteu preparats?

Doncs va succeir que la Mandarineta i la seva família van començar a posar ous. Van començar a tenir fillets i filletes. Això sembla fantàstic, oi? Però va passar, també, que la Laia va començar a sentir pessigolles al cap. Potser heu tingut polls alguna vegada, ja sabeu que passa. Quan la mare de la Laia va veure que la seva filla en tenia, li va rentar el cap amb un detergent per matar-los.

Aturem-nos un moment: era dolenta la mare de la Laia? Segur que no! Els polls molestaven la seva filla i podrien arribar a fer que estigués malalta; eren dolents els polls? tampoc, ells vivien de l'única manera que podien.

Sabeu? això passa molt sovint al món, i molt poques vegades als contes: les coses no són ni bones ni dolentes: són i prou.

La Mandarineta no va morir, però no us enganyaré: molts dels seus germans, sí. Ella, en sentir l'olor del detergent verinós, es va enfilar per un cabell i va saltar tant com va poder: fins al cel, intentant atrapar el Sol.

I va aterrar al cap de la mare de la Laia, on va viure feliç fins que ...

... però això ja és una altra història!

dimarts, juny 01, 2010

L'aniversari

Era a la cuina, preparant-me alguna cosa per dinar, quan vaig sentir un soroll al menjador. Com un estossec. No vaig fer cas, era sol a casa i a més l'edifici on visc té les parets tan primes que és freqüent sentir els veïns. No havien passat més de dos minuts que vaig tornar a sentir el soroll, més fort. Era clarament un estossec d'aquells que fa la gent per indicar que hi és present, quan no es vol molestar ni significar-se massa.
Vaig anar, sigil·losament, pel passadís cap al menjador. No podia haver-hi ningú, estava sol, com gairebé sempre. Però m'equivocava, sí que hi havia algú: a una de les cadires seia un homenet. Seia molt apocat, com volent ocupar el mínim espai possible: les cames juntes, les mans agafades una amb l'altra, reposant sobre els genolls. Tot el seu posat era rígid, inofensiu, una mica ridícul. Semblava que fos a missa escoltant el sermó del capellà. En sentir-me es girà i em mirà, seriós:
—Bona tarda —digué.
—Bona tarda —li vaig contestar estúpidament, sense saber què fer.
La figura de l'estrany es retallava contra la finestra del menjador que oferia una magnífica panoràmica de Barcelona, mentre la pluja repicava contra els vidres i la ciutat semblava difuminar-se, com pintada en una aquarel·la massa aigualida.
—Qui és vostè? —vaig demanar-li tot deixant-me caure sobre el sofà de cuiro negre que, en una altra vida, la meva dona m'havia fet comprar. Era un sofà enorme, massa gran per a una família normal, i evidentment, immens per a una persona sola. M'hi podia perdre en aquell sofà i sovint m'hi perdia.
—No s'espanti, jo no sóc ningú. Senzillament estic aquí per desitjar-li un feliç aniversari, i per oferir-li, si ho vol, un present molt especial.
Aquella era la primera felicitació que rebia en tot el dia i, per acabar-ho d'adobar, venia d'un desconegut; no podia ser d'altra manera. Curiosament em vaig sentir lleuger i despreocupat i sense poder reprimir-me em vaig posar a riure amb tanta força que gairebé m'ennuego.
—No rigui que això és seriós —em va renyar l'invitat sorpresa—.El regal serà la realització d'un desig, el que vostè vulgui, sense trampes i sense límits, és un do que tinc, puc concedir desitjos, vostè només l'ha de demanar.
—Quina mena de desig? —em vaig sentir preguntar a desgrat de mi mateix. El meu estat d'ànim havia passat de la hilaritat histèrica a la tristor. A l'exterior seguia plovent.
—Desitjos de tota mena. Miri, jo acostumo a classificar als meus clients segons la tipologia de desitjos que em demanen: poder, diners i sexe són els apartats més habituals —. L'estrany es fregava les mans i somreia divertit—.Ara recordo un cas molt original: un home gran, catòlic practicant i marit fidel, em va demanar que les dones el desitgessin tant com ell les desitjava! Mai m'havien demanat una cosa semblant. Li vaig concedir però, malauradament, va morir dos dies després en braços d'una amiga de la seva filla adolescent; va morir molt content, això sí!
A un racó del menjador vaig veure aparèixer un escarabat gros i ben alimentat. Abans del accident, quan aquí hi vivia una família sencera, mai hi havien hagut escarabats, vaig pensar mentre m'envaïa una pregona sensació de desesperança.
—El que vull és no tornar a estar mai més sol el dia del meu aniversari —vaig demanar.
—Em sap greu, però no m'agradaria que desaprofités el regal, sap? No hauria de dir-li res sobre aquest tema, però com que crec que, en el fons, vostè ja ho intueix, potser puc fer una excepció: no hi haurà més aniversaris; aquest és el darrer. No desaprofiti el desig, cregui'm, demani'n un altre; el que vulgui.
L'escarabat va desaparèixer darrere d'un moble en una corredissa frenètica, les potes quitinoses relliscaven sobre el parquet i per un moment aquell soroll tan tènue va omplir-ho tot. Vaig aixecar-me i vaig caminar envers la finestra.
—No vull res, marxi, si us plau —vaig dir mirant la meva ciutat sense veure-la.
Uns minuts més tard vaig girar-me i ja no hi havia ningú. En aquell moment m'hagués agradat que passés alguna cosa excepcional: que un tro fes tremolar les parets o que un llamp esmicolés un fanal del carrer, però no va passar res. Tot era normal, com sempre.
Vaig seure al sofà i vaig connectar la televisió.
Allà fora continuava plovent.