dilluns, de febrer 24, 2014

Vora el llac

Joan i Spit, Juny del 2008 

El Joan fa el primer tram, des de l’aparcament del Parc Nacional fins al llac de Sant Maurici, a bon ritme, en poc més de quaranta minuts. L'Spit, el husky negre que l’acompanya, l’ajuda a pujar amb una pressió uniforme i sostinguda. El gos porta un arnés de tir i manté un pas constant. La cua, orgullosament enlairada, proclama l’alegria del animal, encara sobrat d’energia. 

Aquest tram està molt ben arreglat, amb bonics i estrets camins de fusta, flanquejats per boscos caducifolis al principi, pinedes de pi negre més amunt, i rètols informatius arreu; sembla tret d’un parc temàtic. Per a en Joan és tot just el començament de l’excursió, però per a moltes famílies i visitants ocasionals, arribar caminant al llac serà el punt culminant de la seva estada a la muntanya.

La parella, humà i gos, deixa el llac de Sant Maurici a la dreta i enfila l’ascensió cap al pic del Portarró d'Espot. En Joan vol fer el cim, creuar el port i baixar per l’altra vessant fins a Boí, on l’esperarà la seva dona amb el cotxe. Una excursió magnífica i un paisatge superb. El camí, sense ser gaire difícil, presenta un desnivell considerable. En Joan, als seus quaranta anys, manté una raonable forma física que li permet fer-lo sense patir en excés. A més, té temps; sempre ha pensat que a la muntanya, s’hi ha d’anar, entre altres coses, amb temps.

De sobte crida : ”Stop”. L'Spit sent l’ordre i s’atura. Ell gira el cap per mirar el llac i la presa, envoltats de muntanyes. Respira l’aire clar i sec, sentint-se més viu que mai. No volia aturar-se encara, però decideix fer-ho en un impuls, potser influït per la grandiositat del paisatge. Qui sap si per una altra cosa. Avança uns metres fora del camí i seu, disposat a compartir una poma amb el seu amic pelut. 

Es troba a prop de la zona on els boscos ja no poden créixer i els prats alpins són els amos. Al seu davant, una soca caiguda i recargolada descansa en mig d’una munió de flors liles. L'Spit se’l mira amb la llengua penjant, impacient per menjar-se el cor de la poma així que ell acabi. Són les nou del matí i el sol ja es fa notar. Li llança la fruita a l'Spit, que la caça al vol i se l’empassa gairebé sencera, treu una crema de protecció solar de la petita motxilla i se la posa per tota la cara. “Som-hi, noi”, li diu al seu gos, que ja frisa per continuar. 

En incorporar-se, en Joan rellisca i està a punt de caure. El sol fa brillar quelcom metàl·lic entre les roques. Ho agafa i s’ho mira incrèdul; és un objecte incongruent, fora de lloc en aquell escenari bucòlic: és una medalla, en molt mal estat, però sens dubte una medalla. Més concretament, una medalla republicana. El Joan ho sap molt bé perquè a casa en té una, molt semblant, que havia estat del seu avi. Desconcertat, torna a seure. Què hi fa aquell objecte allà?

El seu avi va desaparèixer cap al final de la guerra i a vegades el Joan encara té un somni que, sense arribar a ser un malson, el fa despertar amb angoixa. És una conversa, sempre molt semblant, sempre terrible, a on l’avi li explica com va morir :

“Vaig sentir vertigen com si estigués a punt d’estimbar-me per un penya-segat. Capcot, vaig contemplar la pal·lidesa de les meves mans, reflex de la del meu rostre devastat. Mentre esperava l’impacte, vaig prémer els punys fins sentir com em cruixien les articulacions dels dits. Plors i crits al meu voltant, dolor i llàgrimes. Solitud. Per fi vaig caure, titella sense fils, dins la fosa comuna ....”

Emprenyat perquè aquell tros de ferralla li ha recorda tot allò, el Joan rumia: va haver-hi activitats bèl·liques en aquesta zona ? Creu que no, però no ho sap del cert. De sobte, recorda haver sentit parlar d’una visita d’en Franco al parc d’Aigües Tortes, ja acabada la guerra. També li sembla haver llegit que presoners republicans van fer algunes obres relacionades amb el parc. Acluca els ulls i mentre acarona l'Spit, que ja s’ha resignat a estar-se una estona aturat, imagina com pot haver arribat aquella medalla fins a aquell indret . Imagina .... 

I entretant, allà baix, com una gegantina gota de mercuri líquid, el llac de Sant Maurici descansa, acomodat entre les muntanyes, opac i tranquil; impertorbable.


L'home del Sac , Octubre del 1955.

Agafo fort el subfusell, com si m’hi anés la vida. Al meu davant la claror del sol, que tot just comença a sortir, il·lumina el paisatge que conec tant bé. Estic cansat i tinc fred; és un fred que em surt de l’ànima. Desitjo haver-me situat a la distancia apropiada: ni massa a prop per resultar fàcilment visible, ni massa lluny per no poder disparar amb eficàcia. 

El pare em va donar el subfusell ja fa molts anys, durant el seu darrer permís. No sé pas com va aconseguir manllevar-lo. Tot i que jo era una criatura, em va ensenyar a fer-lo servir, “és una bona arma, molt millor que els naranjeros” em va dir, “feta a Vic, no n’hi ha gaires”, va afegir. Em va ordenar que l’amagués i el cuidés, confessant-me que les coses pintaven malament per la república i que potser el necessitaria per a protegir-me a mi i a la mare. Tots aquests anys amagat, vés a saber si funcionarà. Deu meu quina bogeria! 

Avui serà el dia, n’estic segur. La pista forestal, construïda a corre-cuita per treballadors d’Enher, ja està llesta i observo amb un nus a la gola com, encara lluny de la meva posició, comencen a arribar els guàrdia civils. Pel poble corre la brama que es preparen per si el cotxe d’en Franco té algun problema i l’han d’empènyer. També he pogut veure uns dels famosos lavabos que han portat per si alguna de les personalitats té ganes de pixar. Si no estigués tan espantat em moriria de riure. 

Nerviós, agafo la medalla de la butxaca que, junt amb l’arma, és un dels pocs records de la guerra que el pare va conservar. Tinc la boca seca i no he portat aigua. Tanco els ulls i puc sentir perfectament les paraules que no m’han abandonat en tots aquests anys: “Suraven al llac com ninots trencats”. Pare, que et va passar? Com et vas arribar a convertir en un ninot trencat ? En aquella època van morir alguns presoners de guerra fent treballs al parc, però tu no havies d’acabar així, pare, tu no. 

La mare mai no va superar-ho i va morir de pena mesos més tard. 

Ric amb amargura, perdre els pares va ser el principi de la meva transformació en el tio boig del poble. En el solitari estrany, en l’imbècil de les vaques, en l’home del sac. Faig un esforç per oblidar-ho tot excepte el meu propòsit: disparar contra el cotxe del dictador i matar-lo. Tremolo. La soca morta amb la que intento dissimular la meva presència té un tacte fresc i aspre. Estic envoltat de flors liles. Ja s’ha fet de dia i la llum esvaeix totes les meves pors; ara estic segur d’aconseguir-ho. Aquest indret que conec tan bé serà testimoni d’un acte tan bell com el mateix paisatge que ens envolta: un acte de justícia. 

Sento soroll al meu darrera. Nerviós, giro el cap i veig una daina contemplant-me amb els seus ullets negres com el carbó. El pelatge de l'animal, rogenc i esquitxat de taques blanques, brilla afavorit per una llum clara i transparent. Em relaxo però la daina, sobtadament tensa, fuig com un llampec deixant al seu darrera el buit d'una presencia efímera.



Bouchibi, Octubre del 1955

Alà sigui amb tu, Bouchibi, em diu Ahmed quan ens separem per pentinar el terreny que puja des del llac, Alà sigui amb tu també, dic; tremolo, l’aigua és fosca, l’aire és fred, camino de pressa entre els arbres alts i rectes, el terra tou amb plantes innumerables i molles. Els Regulars sempre els primers, sempre davant. Obrint pas. 

Un ocell gran i negre surt cridant de darrere uns arbustos, les ales com dits, em poso en guàrdia, premo l’arma amb força. Els animals aquí semblen mals averanys. Penso en els ibis bells del meu país, els seus colors blanc i rosats. Penso en la Kabila i en la meva mare. Passàvem molta gana. Ells són feliços de rebre els diners que jo guanyo, i de saber que sóc guerrer de la Guàrdia Mora de Franco. A Espanya tothom ens coneix i ens té respecte. Ja som pocs els que quedem aquí; germans que van lluitar a la Creuada ja són morts, al Paradís, o bé han tornat a casa. Mare, mare. Que Alà et guardi, a tu i als meus germans. 

A pas ràpid m’aixeco com uns cent metres per sobre el Sant Maurici, a la riba del qual hem dormit. El fred humit m’ha adolorit els óssos, em costa sentir calor. Sovint perdo de vista a Ahmed i a Abdullah, però ens xiulem uns als altres cada estona, per avançar al mateix pas. Un animal com un gos de morro punxegut surt corrents roques amunt, la cua vermella i negre. S’assembla al fenec del desert, que no té el pèl tan llarg. Mentre corre, molts ocells criden des dels arbres.

Sóc al mig del bosc obscur. Alà ha donat majestat a aquests arbres de troncs negres, però res de la gràcia ondulant i perfumada de les datileres. Riuets d’aigua gelada corren entre les fulles. Aquest és una província amb massa aigua mentre el meu Marroc en té massa poca, lloat sigui Alà. 

Veig Ahmed pujant amb dificultat entre unes roques altes, sota meu, i l’espero. El llac nia entre muntanyes, el miro i torno a sentir fred. Als meus peus es mou lentament un llangardaix negre i groc, però abans que el pugui esclafar s’esmuny entre les pedres. El sol il·lumina la part alta del bosc, aviat sentiré la seva escalfor. Ahmed em fa un gest que tot va bé, i segueixo pujant amb rapidesa, evitant les branques que cruixen.

A la guerra vaig matar molts homes. Als marroquins que es tiraven enrere els afusellaven. Era matar o que ens matessin. Jo vaig passar molta por, però després m’hi vaig acostumar. Una vegada, en una emboscada, vaig perdre la mesura dels meus actes, i quan no van quedar enemics vius vaig posar-me a trinxar als cossos morts, era com si la visió i l’olor de la sang m’hagués tornat boig. Un dels nostres em va treure d’allà a cops i empentes, em va dir que guardés les meves forces, que encara quedaven molts rojos per matar. 

Fa temps, la guerra es va acabar . Però tot això em persegueix en somnis. A vegades, voldria tornar al desert, en un lloc on hi hagués palmeres i llimoners, l’horitzó d’arena blanca, i viure en pau, lluny d’aquí, per sempre. Si Alà vol, així serà.

El cor em colpeja el pit amb fúria: davant meu, acotat i mig girat, un home de cabells rossos amb una arma entre les mans espera, en complerta immobilitat. M’acosto sense fer soroll. Veig l’arma més de prop: un prim subfusell que no conec. El temor em regira l’estómac.

L’home ha sentit alguna cosa perquè es gira tot d’una. Duu els cabells llargs i una roba molt bruta. Llavors prenc el meu ganivet i tanco fortament els dits sobre l’empunyadura. Matar o morir. Li poso el ganivet al coll. Veig la seva cara horroritzada, la sorpresa en els seus ulls blaus tan oberts. Dubto, però és un instant molt petit. Tanco els ulls i el degollo. La sang esquitxa les roques, el fusell cau al terra, al meu cap sento els crits espantosos de les dones de Xauen quan s’acosta la batalla. Alà sigui lloat per sempre. Sento mal dins del pit.

Joan i Spit, Juny del 2008 .

El Joan torna a la realitat amb esforç. La força de la història que ha imaginat l’ha deixat tan atordit que necessita uns minuts per recuperar-se. Es convenç que tot plegat no és més que un munt d’improbables bajanades. Ser guionista, a vegades té efectes secundaris; deformació professional, segurament. Al cap i a la fi, el més normal és que la medalla hagi arribat fins allà perduda per algun excursionista friki, d’aquells que es pengen tot tipus d’andròmines a les motxilles.

Però no es decideix a endur-se la vella medalla. S’acosta a la soca morta i amb cura l’entafora a un forat de la fusta corcada. I de cop i volta en Joan se sent content; tot és al seu lloc, tot encaixa. El dia és fantàstic i la muntanya el crida.

 “Anem, amic” li diu al seu gos.