dilluns, de març 05, 2007

La nit freda

Faig com si estigués mirant fixament al baixista, però en realitat estic pendent de tu, de les teves reaccions. En el local mal il·luminat et miro de reüll i, com sempre, em sembles absent i una mica distant. Prenc un glop de cervesa i amb un comentari intranscendent sobre els musics intento trencar el teu silenci, que de cop s'ha m'ha fet insuportable.
— Sempre em fixo en el baixista — dius amb veu suau. Et miro. Brilles en mig del fosc ambient blavós com il·luminada per una llum interior. El meu desig per a tu es tan gran que em provoca un dolor gairebé físic.
Nerviós, aprofito la teva resposta per fer una petita broma sobre una gelosia fingida però no irreal.
— Em faràs posar gelós, eh ?
Reacciones bé, i per un moment, penso que aquesta nit serà la nit. Acabo la meva cervesa. Tu tampoc en tens i proposo demanar-ne un parell més.
De sobte, altre cop et mostres freda, incomoda.
— Que, no estàs a gust aquí ? — pregunto. Vull sentir-te dir que sí, que estàs de conya, que la meva companyia és suficient per que et sentis relaxada, animada i contenta. Però no. Dius que les cançons són massa llargues, que les estàs barrejant totes.
Frustrat i sense saber molt bé que fer et proposo sortir al carrer una estona. Ja fora, l'aire fresc em fa reflexionar. Estic fen l'imbècil, es evident que entre tu i jo tan sols hi ha lloc per l'amistat, aquestes ridícules sortides en parella no tenen sentit. No fan més que fer-me mal.
Comencem a caminar per les rambles. I de cop, a l'altre banda del carrer, apareix el Francesc .
— Hòstia, espera — et dic— Acabo de veure un company de l'insti, m'hi estic dos minuts — fas que sí amb el cap. Et deixo i amb una petita correguda atrapo al meu amic. Fa mesos que no ens veiem. Durant una temporada varem ser inseparables. Li explico que estic amb tu. Et senyalo i tu saludes.
— Vas molt ben acompanyat cabró, te la tires ?
— Ja m'agradaria, som amics, res més — li dic — i parla més fluix que et sentirà ! — afegeixo .
— Però li has tirat els trastos o no ? — insisteix en Francesc.
— No, no vull cagar-la, som amics, espero a que ella es mostri receptiva. Però fins ara res de res.
— Mira, he quedat amb la colla, ens falten tios , et truco més tard al mòbil i si la cita amb la teva amiga no prospera potser t'animes a venir ¿ no ? — diu mentre em fa l'ullet .
— D'acord
— Així m'agrada , i aclareix les coses home ! ... A sac ! — remarca en Francesc tot marxant. És una expressió de quan sortíem a lligar junts.
Torno amb tu amb ànims renovats. Caminen sense rumb, i em dedico a explicar-te anècdotes del Francesc . Tu escoltes en silenci. Al cap d'una estona tinc la sensació que t'estic cansant.
— T'avorreixo? — la pregunta em surt en un to una mica massa sec .
Dius que no, però jo no et crec. Proposes anar a un bar on hi ha un tio que toca la guitarra i fa versions de temes molt coneguts. Accedeixo desganat, tinc una forta sensació d'incomoditat i pèrdua de temps.
El local està ple a vessar, l'ambient és espès i fosc, una mica com el meu estat d'ànim. Et segueixo i em portes fins una taula en la que encara resten els gots mig buits dels antics ocupants. Seiem. Ho intento de nou, decideixo sincerar-me, et parlo de la incomoditat que, a vegades, sento al estar amb tu. Desitjo que em preguntis el perquè. Vull una escletxa, una senyal, que m'indiqui que puc avançar. Però la senyal no arriba i acabem parlant sobre les persones que ens envolten, sobre la fauna humana del local.
Et faig broma sobre una noia solitària que em sembla que esta mirant-te tota l'estona. Et poses vermella. Decididament no n'encerto ni una, a veure si al final resultarà que ets lesbiana?
En el moment que decideixo que ja ni ha prou, sona el mòbil. Miro el número i faig com si estigués molest amb la trucada, però no és així, tot al contrari, és el Francecs, just a temps. Tu aprofites la interrupció per anar al lavabo.
— Com va això ? Vens o que ? — diu el Francesc.
— Si, com quedem ? — contesto .
Quan tornes ja tinc preparada l'excusa. Em sap greu, però no gaire. M'has deixat ben clar que no tenim res a fer, i d'amigues ja en tinc moltes. Et dic que he de marxar, sense donar gaires explicacions. Sembles una mica desil·lusionada, però naturalment, no insisteixes. Ens acomiadem desprès de fer com si haguéssim de quedar algun altre dia. Crec que els dos som conscients de que no serà així. Ha estat una situació lleugerament incòmode i tinc presa per sortir del local. En sento cansat i fart, amb ganes d'anar a dormir, ganes de passar de tot.
Estic a punt de sortir per la porta quan sento soroll de corredisses al meu darrera. M'agafes de la mà i em giro, sorprès.

Em començo a enfadar de debò, que collons vols ara ? Tota la nit junts i ara, quan ja he decidit el que he de fer, em surt amb corredisses i tronades escenes romàtiques ? .

— Digues, vols res ? — estic cabrejat, se'm nota, i això encara em molesta més.

Dius alguna cosa que no arribo a escolar i em fas un peto als llavis. Em quedo glaçat, amb el mòbil a la mà, sense saber que dir ni que fer. Ha estat un peto suau i bastant innocent. Un peto fora de temps. Massa tard, ara ja no el vull. No tinc paciència per més jocs.

Amb la veu tensa i fent un gran esforç per simular normalitat et dic:

— Me'n vaig. Dissabte et truco.

I surto sense mirar enrere. Marxo ràpidament, per no tenir temps de pensar, per no tenir temps de penedir-me'n.

Fujo de tu.

L'infern a la terra

Tv3 va tancar per sempre les seves emissions amb les terribles imatges de la presentadora del telenotícies esbudellada en directe pel que semblava ser un company de realització. Esglaiada davant la pantalla del televisor, la Merçe vomità l'esmorzar i gairebé es desmaia.

Ara feia ja tres dies que no sortia de casa. Tenia la porta tancada amb clau i el sofà del menjador plantat al davant, com una barricada. Als seus 60 anys és trobava molt sola i espantada. El seu fill no havia tornar de la feina, el telèfon no funcionava i la televisió estava morta.

Des del balco del seu pis els veia rondar pel carrer. Gent rara, alguns empastifats de sang, altres amb la roba plena d'estrips, alguns despullats i espantosament mutilats, però el més paorós de tot era el soroll que feien . Era com l'insistent somic d'un infant famolenc. La remor constant i persistent li omplia l'anima de por i desolació.

Tot va començar quan per la televisió, de sobte, decretaren una mena de llei marcial. Ja feia dies que es parlava dels inexplicables casos de canibalisme que s'estaven produint arreu del món. La Merçe va tancar-se al pis atemorida per les noticies. Al sentir els crits d'agonia i lluita procedents de l'escala i del carrer, la sang se li glaçà a les venes. Poc després, el grotesc epitafi de Tv3 va marcar el començament de l'infern.

Al quart dia va quedar-se sense electricitat i sense menjar. Engolí l'últim mos, un marcit boci de pernil, i sense poder-ho evitar es posà a plorar com una nena. Quina pena morir tan sola .

Quan la porta del pis cedí i la Merçe veié als seus visitants, va pensar que morir sola hauria estat de ben segur, una benedicció.


Instants

L'Horror ( Madrid 2005, Gernika 1937 )

Estic davant la gran creació de Picasso, el Gernika. L'observo. No té color, no té relleu . Al eliminar-los, s'elimina tota relació amb la vida. És un quadre de mort. La llum és irreal, no té centre focal. Brolla de les figures que semblen tretes d'un malson.

-El primer avio apareix al cel a tres quarts de cinc de la tarda. És un Heinkel 111.Deixa caure les bombes i al cap de poc torna acompanyat de tres bombarders més. L'infern tot just comença -

Sembla com si un vent molt fort bufés de dreta a esquerra. Varies figures miren cap al cel. La dona amb el nen mort, la que intenta sortir de les flames. Expressions de pànic. El coratge ha estat destruït, la llibertat també..

-Una bomba de fragmentació explota al costat d'un grup de civils que intenten escapar d'una casa en flames. La metralla s'escampa com una puja mortal. Carn picada. Vísceres i bocins de cossos són escampats arreu. L'horror ve del cel.-

Un cavall al centre del quadre, símbol terrible de dolor i agonia. El brau com a tòtem peninsular, tètric i cansat. A terra un guerrer mort, un braç, un tros d'espasa . Tot és ple d'una fosca desesperació.

-Els Messerschmidt BF-109 cacen a la gent que intenta fugir. Les bales, pensades per abatre avions, traspassen els seus cossos com si fossin de mantega. En ràpides passades de vol rasant .-

Les úniques figures que podrien inspirar esperança, la bombeta i la dona amb una làmpada, resulten patètiques. Una mostra de la total inutilitat del progrés contra la barbàrie. El progrés vist com un absurd fustam corcat.

-Gernika crema. Gernika es un forn. Deflagracions i flames. Un gran núvol de fum negre cobreix la ciutat. Però això no atura als Heinkels i als Junkers. Ara deixen caure les bombes a cegues . Més de 40 avions participen en la massacre. Durant més de tres hores. Sense treva -

Surto del museu, no puc veure cap altre pintura. Em ve a la memòria la més gran de les infàmies: malgrat les proves i els testimonis, durant els anys del franquisme es va voler fer creure que foren els propis bascos els qui incendiaren la ciutat.

A fora, la calor de l'estiu convida al optimisme.
Però jo tinc el cor glaçat.

L'amor ( Paris 1988 )

L'aire fred de la nit parisina m'acarona el rostre mentre deixo que els meus ulls es perdin dins la millor vista nocturna de la ciutat de les llums. Soc a la torre de Montparnase, moderna i altiva construcció de 210 metres d'alçada, gaudint del panorama i endinsant-me en punyents records de joventut .

Recordo el museu d'Orsay. Fou inaugurat el 1986, és una vella estació de ferrocarrils esplèndidament reformada. Una joia. Lluny de la immensitat i majestuositat del Louvre, el museu conté una petita però selecta mostra de pintura impressionista. La Monique i jo restem molta estona contemplant les obres de van Gogh. És el nostre pintor de culte. Aquí, en mig de la gent i amb els seus quadres com a testimoni, ens fem el primer petó.

Recordo la primera festa a casa d'uns amics de la Monique. Sorpresa ! els parisins es fan quatre petons al presentar-se, dos a cada galta. L'argot em complica la comprensió de les ràpides converses dels convidats, el meu francès d'escola no m'ajuda gaire. Quan més perdut em trobo, la Monique em salva; ballem abraçats, molt junts. La nit s'esmuny en un instant.

Recordo el Sena serpentejant inquiet, esgrogueït per les llums nocturnes. La Monique i jo estem asseguts en un bateau mouche, agafats per la cintura, joves i plens d'entusiasme, emocionats de tenir-nos l'un a l'altre. Els edificis i monuments van passant, magníficament il·luminats, davant els nostres ulls. Sentim la humitat del riu enganxada a la pell, el soroll de l'aigua com a música de fons.

Recordo les seves paraules omplint l'aire carregat de fum del petit cafè, paraules que no vull sentir, paraules de ruptura. Miro per la finestra cap a la munió d'estudiants que passen per l'estret carrer del barri llatí. No vull veure com marxa, però tot i així la veig, la seva menuda figura creua la porta i desapareix per sempre. Adéu Monique, amiga i amant. Adéu.

Torno al present. Aparto els ulls del paisatge i la ment dels records. Miro la meva dona. Impulsivament li faig un petó al coll.
- Anem Merçe ? -
En el fons res ha canviat, encara puc estimar i encara estimo.
I la ciutat de les llums continua aquí, als nostres peus, tota per a nosaltres .

La gana ( Salvador de Bahia 1985 )

Estem asseguts davant d'una taula de fusta vella en una terrassa molt a prop de la platja, la poca llum que ens acompanya és un regal de la rodona i bonica lluna que llueix allà dalt, al mig d'un cel farcit d'estels. Fa unes hores que hem arribat a Salvador de Bahia i encara estem immersos en aquell desori de sensacions noves, cansament i emocions que acompanyen sempre l'inici dels viatges de debò.
Som els únics clients del petit restaurant i l'amo del local es desviu per servir-nos. El nostre coneixement del portuguès no és molt bo i l'accent brasiler no ajuda gaire, però aconseguim entendre que per sopar ens servirà una especialitat de la què sembla estar molt orgullós. Un luxe.
Tot esperant el menjar observem un nombrós grup de nens i nenes que passegen per la platja. Tenen de 4 a 6 anys, n'hi ha de blancs, de negres i d'un grapat de tonalitats intermèdies, van descalços i duen la roba esparracada. La misèria els envolta com una mortalla.
Per fi arriba el sopar. Són dues grans safates metàl·liques, una plena d'una salsa fosca i espesa, i l'altre d'uns bocins de carn estofada d'aspecte oliós. Ho tastem i no podem empassar-nos ni el primer mos. Un gust fort i agre ofèn el nostre paladar europeu. Amb una ganyota de fàstic aparto el plat del meu davant.
Silenciosament els nens de la platja s'acosten i ens demanen quelcom. Els miro i no m´ho penso; gesticulant els hi ofereixo el nostre menjar. En un instant estem envoltats de criatures que ràpidament s'empassen els trossos de carn gairebé sense mastegar. Veig com una nena molt menuda posa les manetes en la salsa per, tot seguit, llepar-les amb ansietat. Mentre mengen els seus petits rostres reflecteixen una intensa expressió de concentració .
Observo la meva companya. Té les faccions tristes i el ulls brillants.
A la llum de l'esblanqueïda lluna bahiana som testimonis d'un autèntic luxe.
Els nens de la sorra, els nens abandonat de Bahia, sopen .

L'oblit ( Cabo Verde 1995 )

Silenci.
Però no del tot. Dins el cap sento el ressò dels sorolls esmorteïts del meu cos. Em desplaço ingràvid, baixant cap al fons de sorra, observant petits grups de peixos grisos que es mouen per mantenir una distancia prudent amb aquest gran peix d'aspecte còmic. Em quedo uns segons quiet i miro cap amunt. Allà dalt, un sostre fet de llum platejada es mou i oscil·la constantment. Necessito aire. Començo a pujar. M'acosto al sostre.....

Soroll.
Surto a la superfície i respiro. El fort brogit del mar substitueix al suau brogit del meu cos. Inspiro profundament. Aire. Suro d'esquena, sentit el sol a la cara, les onades em mouen amb indolència. Reverberació de llum. Amb els ulls mig clucs descanso uns instants per poder tornar a visitar l'únic món on podem volar. Faig un recompte mental de totes les especies de peixos que he pogut clissar. M'agraden els peixos. Són lliures. Tornem-hi .Inspiro profundament i...

Silenci.
Però no del tot. Dins el cap sento el ressò dels sorolls esmorteïts del meu cos. Torno a volar. Dins un món sense perfídia. Sense odis ni traïcions. De sobte, un gran banc de peixos brillants com estels fugaços m'envolta. Per uns segons em sento completament en pau. El moment passa i els peixos brillants desapareixen. M'envaeix una fosca sensació de pèrdua.
Necessito aire. He de pujar.

El mossec de l'aigua fresca.

Però no vull pujar.
Vull quedar-me .
Una estona més.

Aquest món blau, immens. Fascinant.

Res m'espera allà dalt.
Oi que no estimada ?
Res.

No

vull

tornar.

El Glaç

Com cada dia endreço l'habitació de la nena. Aviat farà cinc anys que va desaparèixer, i jo intento mantenir totes les seves coses tal com les va deixar. És obsessiu, ho reconec, però ho vull tenir tot impecable, com un santuari.

Ella va marxar i la nostra vida es va esfondrà. D'aleshores ençà que tinc un gran tros de glaç dins al pit. La seva gelor em traspassa cos i ànima. És un bloc cantellut, amb moltes cares. En algunes s'hi reflecteixen imatges boniques. Són els dies bons, els dies en tinc esperança.

( La nena ha tornat. Va ser una bajanada, confessa; es va sentir molt enamorada de la persona equivocada i va marxar sense dir res. Ara, més adulta, torna a casa. Es vol disculpar però no la deixo acabar. L'abraço i em sento renéixer. )

Té també cares molt fosques, amb imatges esfereïdores. Quan les contemplo, em passo el dia plorant, completament desfeta, conscient de que totes les meves il·lusions són sentiments ridículs, fruits de la desesperació. Són els dies en què em vull morir.

( Han trobat el cos de la nena enterrat en un descampat, va ser violada per varies persones abans de morir. Sembla que la van cosir a punyalades, acarnissant-se. Segurament va patir molt. Mal parits ... )

El meu marit em va deixar fa un any. Deia coses terribles, deia que havíem d'acceptar que la nena estava morta, que si no ho fèiem la incertesa ens mataria; deia que estava boja. El vaig arribar a odiar, però vaig sentir la seva marxa. Ara quan la nena torni no el trobarà a casa.

Acabo d'arreglar l'habitació i camino cap a la cuina quan sona el telèfon. És la policia. M'assec a una cadira i escolto. Les paraules son líquides i feixugues. Com si fossin gotes d'aigua calenta, van caient i fonent el bloc de glaç, acabant amb la incertesa.

Ara solament em queda la imatge de la veritat.

I no la vull.