dimarts, de setembre 28, 2010


TAN SOLS ELS GATS

Ocell que a l'aire sures
—ales al vent, penes vençudes—
Si a la terra has de baixar
—pols a les ales, feixuc caminar—
Abans, xiscla molt fort
—bec esmolat, coll ben tort—
Doncs sàpigues què lluny del cel
—pes als ossos, regust a fel—
Tan sols els gats, d'entre els felins
—ombres esquives, urpes endins—
Sense ales
poden volar!

dissabte, de setembre 18, 2010

Avui sí

Dins l’aigua el soroll —brutal— es va esmorteir i, sorprenentment, l’ansietat de tantes hores d’angoixa es va fondre com un terròs de sucre en un got de llet calenta. Vaig desfer-me de tot l’equipament que m’arrossegava cap al fons; no em va costar gaire. El mar, fins i tot aquest mar —dur, gris i fred—, era el meu amic; sempre ho havia estat. Furibundes línies blanques procedents de l’exterior, aquí i allà, trencaven la pau de gran blau, cercant els nostres cossos amb irada determinació. Em vaig relaxar, no hi podia fer res, estava en mans del meu amic i, al cap i a la fi, allò era el millor que em podia haver passat. Allà dalt, a través d’aquell sostre de plata ondulant i escumes blanques, podia veure els colors de la mort i la destrucció. No tenia pas cap presa per tornar-hi.
*
— No tinguis por —em digué el pare.
— Ens enfonsarem, no em vull ofegar! —vaig xisclar amb la veu trencada; fregant el plor.
— Tothom acaba per enfonsar-se un dia o un altre. I això no és pas tan tràgic, la mar és la nostra casa, d’aquí varem sortir i aquí hem de tornar.
En veure la meva cara va afegir tot seriós:
— Però estigues tranquil fill, avui no; encara no.
El pare somrigué. Era un home fort d’aspecte gastat. Li agradava el mar, i aquell era el primer cop que em portava a navegar. Jo encara no tenia els nou anys. Hi havia maregassa i el nostre veler gairebé volava.
— Mira vailet, mira aquesta onada. Mira-la i diga-li que encara no. Crida amb mi: Encara no !!!
— Encara no! —vaig fer amb veu trencada.
— Més fort xaval, que no t’ha sentit!
— Encara no! —vaig cridar, sobtadament exaltat, notant una suau salabror al llavis. El vent m’assecava les llàgrimes, em feia voleiar els cabells i m'esmortia la por.
— Encara No!!!!!!!!
*
Una línia blanca va interceptar el meu cos a l’alçada de l’estomac. El dolor em va fer perdre la concentració i una glopada d’aigua salada m’omplí els pulmons. M’ofegava però no vaig lluitar pas. Em vaig deixar anar i, envoltat per un bell núvol roig de tonalitats variables, vaig veure el pare que, amb un somriure hipnòtic, em deia:
— Avui sí, fill; avui sí.
*
Tot just eren les set del matí. No feia ni una hora que, sota un cel de plom, la primera onada de les forces aliades, formada per enginyers de combat i vuit companyies d’infanteria, havia desembarcat a la platja d’Omaha.

dimarts, de juliol 27, 2010

El salt de la Mandarineta

Era una vegada un poll que va sortir d'un petit ou blanc. L'ou estava enganxat a un cabell de la Laia, una nena de sis anys rossa i rinxolada. La Laia encara no en sabia res, del poll que acabava de néixer al seu cap, i si ho hagués sabut, segurament no li hagués agradat gaire. Les coses són així, humans i polls no acostumen a ser amics.

El nostre poll era femella i es deia Mandarineta. Potser us preguntareu d'on ha sortit aquest nom? Molt fàcil, jo, el narrador, vaig explicar aquesta història a la meva filla, morena i sense rinxols, i ella va triar el nom de la protagonista: Mandarineta.

Com us deia, la Mandarineta era un poll, i per a ella el cap de la Laia era un bosc immens: els cabells eren troncs d'arbres gruixuts que s'enfilaven fins al cel i més enllà. Era un bosc espès, amb molts arbres i molt menjar. Sí, ja ho podeu imaginar: la Mandarineta no podia saber que vivia al cap d'una nena. És com si a nosaltres ens diguessin que vivim al cap d'un Gormiti gegant, què pensaríeu?

La Mandarineta vivia feliç: tenia menjar, podia jugar amb les seves germanes, córrer pel bosc (el cap de la Laia) i tenia escalforeta per dormir: estava contenta. Tot anava bé, però un dia tot va canviar. Us he de dir una cosa important: en la meva història els canvis no vénen de la mà de la màgia d'un drac dolent, ni tampoc d'un monstre verd sortit del “codigo Lyoko”, no. A vegades no fan falta. Aquesta és una història per a nens grans i, per tant, el que us explicaré potser és una mica trist, esteu preparats?

Doncs va succeir que la Mandarineta i la seva família van començar a posar ous. Van començar a tenir fillets i filletes. Això sembla fantàstic, oi? Però va passar, també, que la Laia va començar a sentir pessigolles al cap. Potser heu tingut polls alguna vegada, ja sabeu que passa. Quan la mare de la Laia va veure que la seva filla en tenia, li va rentar el cap amb un detergent per matar-los.

Aturem-nos un moment: era dolenta la mare de la Laia? Segur que no! Els polls molestaven la seva filla i podrien arribar a fer que estigués malalta; eren dolents els polls? tampoc, ells vivien de l'única manera que podien.

Sabeu? això passa molt sovint al món, i molt poques vegades als contes: les coses no són ni bones ni dolentes: són i prou.

La Mandarineta no va morir, però no us enganyaré: molts dels seus germans, sí. Ella, en sentir l'olor del detergent verinós, es va enfilar per un cabell i va saltar tant com va poder: fins al cel, intentant atrapar el Sol.

I va aterrar al cap de la mare de la Laia, on va viure feliç fins que ...

... però això ja és una altra història!

dimarts, de juny 01, 2010

L'aniversari

Era a la cuina, preparant-me alguna cosa per dinar, quan vaig sentir un soroll al menjador. Com un estossec. No vaig fer cas, era sol a casa i a més l'edifici on visc té les parets tan primes que és freqüent sentir els veïns. No havien passat més de dos minuts que vaig tornar a sentir el soroll, més fort. Era clarament un estossec d'aquells que fa la gent per indicar que hi és present, quan no es vol molestar ni significar-se massa.
Vaig anar, sigil·losament, pel passadís cap al menjador. No podia haver-hi ningú, estava sol, com gairebé sempre. Però m'equivocava, sí que hi havia algú: a una de les cadires seia un homenet. Seia molt apocat, com volent ocupar el mínim espai possible: les cames juntes, les mans agafades una amb l'altra, reposant sobre els genolls. Tot el seu posat era rígid, inofensiu, una mica ridícul. Semblava que fos a missa escoltant el sermó del capellà. En sentir-me es girà i em mirà, seriós:
—Bona tarda —digué.
—Bona tarda —li vaig contestar estúpidament, sense saber què fer.
La figura de l'estrany es retallava contra la finestra del menjador que oferia una magnífica panoràmica de Barcelona, mentre la pluja repicava contra els vidres i la ciutat semblava difuminar-se, com pintada en una aquarel·la massa aigualida.
—Qui és vostè? —vaig demanar-li tot deixant-me caure sobre el sofà de cuiro negre que, en una altra vida, la meva dona m'havia fet comprar. Era un sofà enorme, massa gran per a una família normal, i evidentment, immens per a una persona sola. M'hi podia perdre en aquell sofà i sovint m'hi perdia.
—No s'espanti, jo no sóc ningú. Senzillament estic aquí per desitjar-li un feliç aniversari, i per oferir-li, si ho vol, un present molt especial.
Aquella era la primera felicitació que rebia en tot el dia i, per acabar-ho d'adobar, venia d'un desconegut; no podia ser d'altra manera. Curiosament em vaig sentir lleuger i despreocupat i sense poder reprimir-me em vaig posar a riure amb tanta força que gairebé m'ennuego.
—No rigui que això és seriós —em va renyar l'invitat sorpresa—.El regal serà la realització d'un desig, el que vostè vulgui, sense trampes i sense límits, és un do que tinc, puc concedir desitjos, vostè només l'ha de demanar.
—Quina mena de desig? —em vaig sentir preguntar a desgrat de mi mateix. El meu estat d'ànim havia passat de la hilaritat histèrica a la tristor. A l'exterior seguia plovent.
—Desitjos de tota mena. Miri, jo acostumo a classificar als meus clients segons la tipologia de desitjos que em demanen: poder, diners i sexe són els apartats més habituals —. L'estrany es fregava les mans i somreia divertit—.Ara recordo un cas molt original: un home gran, catòlic practicant i marit fidel, em va demanar que les dones el desitgessin tant com ell les desitjava! Mai m'havien demanat una cosa semblant. Li vaig concedir però, malauradament, va morir dos dies després en braços d'una amiga de la seva filla adolescent; va morir molt content, això sí!
A un racó del menjador vaig veure aparèixer un escarabat gros i ben alimentat. Abans del accident, quan aquí hi vivia una família sencera, mai hi havien hagut escarabats, vaig pensar mentre m'envaïa una pregona sensació de desesperança.
—El que vull és no tornar a estar mai més sol el dia del meu aniversari —vaig demanar.
—Em sap greu, però no m'agradaria que desaprofités el regal, sap? No hauria de dir-li res sobre aquest tema, però com que crec que, en el fons, vostè ja ho intueix, potser puc fer una excepció: no hi haurà més aniversaris; aquest és el darrer. No desaprofiti el desig, cregui'm, demani'n un altre; el que vulgui.
L'escarabat va desaparèixer darrere d'un moble en una corredissa frenètica, les potes quitinoses relliscaven sobre el parquet i per un moment aquell soroll tan tènue va omplir-ho tot. Vaig aixecar-me i vaig caminar envers la finestra.
—No vull res, marxi, si us plau —vaig dir mirant la meva ciutat sense veure-la.
Uns minuts més tard vaig girar-me i ja no hi havia ningú. En aquell moment m'hagués agradat que passés alguna cosa excepcional: que un tro fes tremolar les parets o que un llamp esmicolés un fanal del carrer, però no va passar res. Tot era normal, com sempre.
Vaig seure al sofà i vaig connectar la televisió.
Allà fora continuava plovent.

dilluns, de maig 31, 2010

Penitència

—No ets com em pensava que eres — va dir-li Venus a l'home amb qui havia compartit llit durant tant de temps.
Ell se la va mirar atònit. Sempre havia pensat que amb Ella podia pensar en veu alta, que s'entenien tan bé que no hi havia límits en allò que li podia confiar. S'equivocava.
—Em sento culpable d'estar amb tu, ja no sé què dir-te, som massa diferents —sentencià la dona, mentre es vestia il·luminada per la llum groguenca d'una espelma de parafina.
L'home mirà com el cos jove i tendre de la seva amiga i amant es cobria amb els hàbits de monja Dominica.
Domini Canes —mormola amb la gola seca, recordant antigues històries de la inquisició espanyola.
La monja és gira i li escopí. La saliva era espessa i verda.
*
En Jordi despertà amb un crit glaçat a la gola. Un altre malson. La seva dona li mormolà:
—Què et passa estimat?
És gira per tocar-la, però en lloc del seu cos càlid va trobar una roba gruixuda i rugosa. De sota els llençols la seva esposa va treure un rosari de quinze misteris i plantant-li davant la cara, li digué:
—M'has traït en somnis, prou que ho sé. Has fornicat amb Venus; la gran bagassa —el rostre pàl·lid emmarcat per la túnica negra semblà lluir amb llum pròpia en imaginar-ho—, i ara, estimat, ara arriba l'hora de la penitència.

dimarts, de maig 25, 2010

Comença la festa

És un d'aquells taxistes que no pot deixar de parlar amb els clients. Tot i que no li segueixo la veta, ell persisteix:

— Merda de crisis! El meu cosí està ben fotut! Va pagar l'entrada de cinc pisos comprats sobre planell. Normalment abans d'abonar la totalitat del import els hauria pogut vendre un vint per cent per sobre el preu de sortida, però amb aquesta crisis no troba comprador, ni banc que li deixi més diners.

Em fa pena el cosí del taxista. Fins i tot per especular s'ha de ser un professional. Com diu el papa, els aficionats sempre pringuen .

— I que me'n diu dels funcionaris! —continua— es queixen per la reducció de sou; massa bé que viuen! Són uns privilegiats, cregui'm. El meu cosí sí que ho té fotut! Perdrà els pisos i encara haurà de tornar els diners!

El taxista parla cada cop amb més vehemència. Jo, callo. De sobte, em pregunta:

—Perdoni, no serà funcionari vostè, veritat? Tampoc és que tots siguin iguals, ja m'entén, jo em referia als mansos que només escalfen la cadira.

Porto una jaqueta Gucci, “vintage” de pell de cocodril i color de xocolata valorada en vint i cinc mil euros i aquest imbècil es pensa que sóc un funcionari.

—No, no ho sóc pas — contesto amb resignació.

Miro el rellotge. En part per fer-lo callar —tinc por que es posi a parlar de xecs nado, mestres, jubilats i del preu dels medicaments—, i en part per que tinc presa, li dic:

—Li pago el doble si arribem en deu minuts. I les multes si s'escau.

—Vostè és dels meus. Agafi's fort!

Volem per Barcelona. M'agradaria esnifar una ratlla però el cotxe es mou massa ràpid. Serà un comiat de solter collonut! El papa ha aconseguit llogar la casa Batlló i a més m'ha promès que estarà plena de senyoretes de confiança. “Així m'asseguro que no acabeu en cap antre ni agafeu cap mal lleig”, m'ha dit; al vell sempre li agrada controlar-ho tot.

Miro al taxista i tinc una idea.

—El llogo per tota la nit, que li sembla?

—No sé pas ...

—Tres mil euros —li dic per dir alguna xifra. Per un moment tinc por de quedar-me curt, però no.

Com riurem amb els col·legues quan aquest palurdo vegi les nenes que ens ha llogat el papa! Ric al imaginar-ho. Qui sap, potser deixarem que se'n folli alguna, serà divertit!

Allà fora és parla d'austeritat i crisis i això és collonut. Com diu el papa, pels que hem sabut retirar-nos a temps, ara comença la festa: molts diners i possibilitat increïbles d'inversions a preu de quincalla. I putes fines i coca a preu regalat, afegeixo jo en veu baixa.

Miro els llums de Barcelona, i que collons!, em foto una ratlla encara que la meitat acabi per terra. Trempo, anticipant el que m'espera.

La nit tot just comença.