divendres, d’agost 04, 2006

Un aùtentic luxe

Estem asseguts davant d'una taula de fusta vella en una terrassa molt a prop de la platja, la poca llum que ens acompanya és un regal de la rodona i bonica lluna que llueix allà dalt, al mig d'un cel farcit d'estels. Fa unes hores que hem arribat a Salvador de Bahia i encara estem immersos en aquell desori de sensacions noves, cansament i emocions que acompanyen sempre l'inici dels viatges de debò.
Som els únics clients del petit restaurant i l'amo del local es desviu per servir-nos. El nostre coneixement del portuguès no és molt bo i l'accent brasiler no ajuda gaire, però aconseguim entendre que per sopar ens servirà una especialitat de la què sembla estar molt orgullós. Un luxe.
Tot esperant el menjar observem un nombrós grup de nens i nenes que passegen per la platja. Tenen de 4 a 6 anys, n'hi ha de blancs, de negres i d'un grapat de tonalitats intermèdies, van descalços i duen la roba esparracada. La misèria els envolta com una mortalla.
Per fi arriba el sopar. Són dues grans safates metàl·liques, una plena d'una salsa fosca i espesa, i l'altre d'uns bocins de carn estofada d'aspecte oliós. Ho tastem i no podem empassar-nos ni el primer mos. Un gust fort i agre ofèn el nostre paladar europeu. Amb una ganyota de fàstic aparto el plat del meu davant.
Silenciosament els nens de la platja s'acosten i ens demanen quelcom. Els miro i no m´ho penso; gesticulant els hi ofereixo el nostre menjar. En un instant estem envoltats de criatures que ràpidament s'empassen els trossos de carn gairebé sense mastegar. Veig com una nena molt menuda posa les manetes en la salsa per, tot seguit, llepar-les amb ansietat. Mentre mengen els seus petits rostres reflecteixen una intensa expressió de concentració .
Observo la meva companya. Té les faccions tristes i el ulls brillants.
A la llum de l'esblanqueïda lluna bahiana som testimonis d'un autèntic luxe.
Els nens de la sorra, els nens abandonat de Bahia, sopen .

dimarts, d’agost 01, 2006

Maduixes

En Ramon aixecà els ulls de la novel·la i va tornar amb esforç al món real. Posant-se el llibre sota el braç, va obrir la porta del edifici on vivia feia més de deu anys. Sovint explicava que tornava a casa caminant en "pilot automàtic", profundament concentrat en el llibre que sempre portava a sobre. La seva costum de llegir caminant venia de lluny. A vegades, passava per el costat d'algun conegut i ni tant sols se n'adonava. Molt sovint al arribar a casa no era capaç de recordar exactament quin camí havia seguit.

! Algun dia prendràs mal ! - li etzibava la seva dona de tant en tant .

Ja dins de l'escala, en Ramon va ser vagament conscient d'una estranya olor a maduixes. Per un instant es quedà francament sorprès. L'instant va passar i l'olor també. Va prémer el botó del ascensor.

La novel·la que estava llegint parlava d'una noia obsessionada... entre altres coses amb les maduixes. Potser sí que es capficava massa amb la lectura. ¿ La imaginació li feia olorar fruites ? . Va somriure davant la idea. Baixà del ascensor s'acostà a la porta del seu pis i es disposà a obrir-la . La clau no entrava al pany.

Bocabadat l'examinà amb preocupació. A continuació va mirar el pany i finalment la porta. Una sobtada sensació d' irrealitat l'envaí. Aquella no era la porta de casa seva. Mirà al seu voltant sense poder creure el que li estava passant. S'havia equivocat d'edifici. Increïble. Decidí que baixaria per les escales fins arribar al carrer ja que la sola idea de tornar a agafar l'ascensor va fer-li posar la pell de gallina.

L'escala estava mal il·luminada. ¿ Com no se n'havia adonat abans ?. Com riurien els amics quan expliqués l'anècdota !. En Ramon havia sentit parlar de gent que s'equivocava de cotxe. ¿ Però d'edifici ?. Respirà profundament i va començar a suar d'angúnia, ¿ com havia pogut obrir dons la porta del carrer ? De sobte l'olor a maduixes va tornar, dolça i espessa, persistent. Real.

La noia de la novel·la feia coses lletges amb les maduixes. Era una espècie de vídua negra, la noia . Seduïa els homes, els portava a casa seva, els drogava i els omplia de maduixes fins ofegar-los. Finalment els deixava madurar en una habitació del seu pis. Pis d'un edifici vell, amb una escala vella i mal il·luminada.

¿ Que estava passant ? ¿ que era aquesta olor ? ¿ On era ?. Massa conscient de l'anormalitat de la situació i molt espantat, en Ramon començà a córrer escales avall. Frenà en sec en el següent replà. Una noia rossa, vestida amb un vestit negre, l'esperava. Somreia tímidament com demanant perdó. Completament amarat de suor en Ramon sentí la fiblada del pànic . La novel·la li lliscà de les mans i caigué al terra .

Amb els ulls desorbitats veié com, envoltada per una malaltissa llum groguenca, la noia allargava la mà tot oferint-l'hi una maduixa madura, grossa i vermella .

La ciutat de les llums

L'aire fred de la nit parisina m'acarona el rostre mentre deixo que els meus ulls es perdin dins la millor vista nocturna de la ciutat de les llums. Soc a la torre de Montparnase, moderna i altiva construcció de 210 metres d'alçada, gaudint del panorama i endinsant-me en punyents records de joventut .

Recordo el museu d'Orsay. Fou inaugurat el 1986, és una vella estació de ferrocarrils esplèndidament reformada. Una joia. Lluny de la immensitat i majestuositat del Louvre, el museu conté una petita però selecta mostra de pintura impressionista. La Monique i jo restem molta estona contemplant les obres de van Gogh. És el nostre pintor de culte. Aquí, en mig de la gent i amb els seus quadres com a testimoni, ens fem el primer petó.

Recordo la primera festa a casa d'uns amics de la Monique. Sorpresa ! els parisins es fan quatre petons al presentar-se, dos a cada galta. L'argot em complica la comprensió de les ràpides converses dels convidats, el meu francès d'escola no m'ajuda gaire. Quan més perdut em trobo, la Monique em salva; ballem abraçats, molt junts. La nit s'esmuny en un instant.

Recordo el Sena serpentejant inquiet, esgrogueït per les llums nocturnes. La Monique i jo estem asseguts en un bateau mouche, agafats per la cintura, joves i plens d'entusiasme, emocionats de tenir-nos l'un a l'altre. Els edificis i monuments van passant, magníficament il·luminats, davant els nostres ulls. Sentim la humitat del riu enganxada a la pell, el soroll de l'aigua com a música de fons.

Recordo les seves paraules omplint l'aire carregat de fum del petit cafè, paraules que no vull sentir, paraules de ruptura. Miro per la finestra cap a la munió d'estudiants que passen per l'estret carrer del barri llatí. No vull veure com marxa, però tot i així la veig, la seva menuda figura creua la porta i desapareix per sempre. Adéu Monique, amiga i amant. Adéu.

Torno al present. Aparto els ulls del paisatge i la ment dels records. Miro la meva dona. Impulsivament li faig un petó al coll.
- Anem Merçe ? -
En el fons res ha canviat, encara puc estimar i encara estimo.
I la ciutat de les llums continua aquí, als nostres peus, tota per a nosaltres.