dimecres, de febrer 06, 2008

Dins la gota


Una gota es va creant, nodrint-se de la humitat residual, a l'extrem de l'aixeta cromada. És una aixeta moderna, d'aquestes amb una sola palanca per graduar l'obertura el tancament i la barreja d'aigua, que contrasta vivament amb l'aspecte, en general molt tronat, de la cuina. La gota va dilatant-se i estirant-se simultàniament, a un ritme imperceptible; la força de la gravetat en competició amb què ? intento recordar vells conceptes de física bàsica, i recupero una paraula oblidada; osmosis. Bonica paraula, però sospito que mal aplicada. No hi fa res, el cas és que la líquida forma esfèrica, tremolosa i fràgil, tard o d'hora perdrà la batalla i caurà. Però, perquè això passi falta molta estona encara, tot el meu univers podria deixar d'existir durant el temps de vida d'aquesta gota acabada de néixer.


La llum entra a llambregades, tamisada per les fulles de l'exuberant boganvilia que la meva filla em va regalar fa segles, a través de la petita finestra de doble vidre que dóna a la terrassa, i aleshores, la gota es posa a brillar, màgicament transmutada en una petita i delicada llàgrima de plata. A vegades però, la claror es reflecteix també en el cos de l'aixeta, llis i brunyit, i m'enlluerna, obligant-me a fer l'esforç titànic de tancar els ulls.

La llàgrima d'aigua, cada cop més estilitzada, mirada de molt a prop sembla talment un d'aquells miralls màgics on els infants gaudeixen veient-se grotescament reflectits. Al seu interior, com en un gran angular, hi cap tota la cuina: els vells mobles de fòrmica gastada que, en un remot passat, va ser blanca, el sostre massa alt típic de les construccions antigues, les parets amb algunes rajoles ja esquerdades, el petit farcell de farigola seca oblidat en un racó, i jo, un pobre vell amb bata, feixugament recolzat sobre la petita taula dels esmorzars, amb un plec de papers arrugats atrapat en el puny crispat.


Era una porta de seguretat i, per poder entrar, el manyà va haver de fer un bon esvoranc i arrancar el pany sencer. El pare, que vivia sol, estava mort a la cuina. Un atac de cor el va sorprendre mentre escrivia. Amb molta cura, vaig agafar-li els papers, que ni difunt volia deixar anar, i vaig començar a llegir:

“ Una gota es va creant, nodrint-se de la humitat residual, a l'extrem de l'aixeta cromada.”

dissabte, de febrer 02, 2008

L'avió de "La Chureca"


La Marisa va recollir la fulla de paper. No estava gaire bruta ni arrugada, i per això mateix representava una troballa excepcional. Agafant-la amb mans tremoloses, la noia de sis anys va començar a doblegar-la tal com en una ocasió li havia ensenyat el pare. Ell ja estava mort —desprès de setmanes d'escopir sang, un bon dia ja no es va aixecar per anar a treballar— però ella encara el recordava molt bé.

Concentrada, va tenir molta cura de què l'estructura fos simètrica — una paraula que li havia ensenyat el pare, i que volia dir que les dos mitats del artefacte fossin iguals— a la fi de què pogués volar molta estona. Quan va tenir l'avió de paper acabat, va mirar al cel i, amb tota la força que va ser capaç de reunir, el va llençar. L'esforç la feu tossir durant una bona estona.

Gràcies a un corrent d'aire ascendent l'avió s'enlairà amb rapidesa. Sota les seves ales, la figura diminuta de la Marisa, acompanyada d'altres nens i nenes, es confonia entre les immenses muntanyes d'escombraries. Uns molsuts ocells negres volaven pels voltants i nombroses fumeroles de fum tòxic adornaven el paisatge. Sobrevolava el famós abocador municipal de Managua; La Chureca . El vol fou curt, el mateix aire que l'havia ajudat a pujar, va esdevenir massa fort i el va fer entrar en barrina.




La Marisa va veure com el seu avionet queia i es perdia en mig de les escombraries. No va sentir pena, més aviat va sentir enveja . A ella també li hauria agradat poder volar, ni que fos uns segons, per sobre de tota aquella vida de misèria. Però una força poderosa la va fer oblidar l'incident. Havia de tornar a furgar entre les deixalles sense perdre temps, havia de trobar alguna cosa per menjar.


Tenia molta gana.