diumenge, de setembre 27, 2009

No tinguis por

El metge parlava amb suficiència i seguretat. Era un home rodanxó i baixet, d’aspecte optimista i cuidat; inspirava confiança.
— Quan el cervell detecta danys massius, engega un pla de supervivència. Aquest pla esta dividit en tres fases clarament diferenciades – em va dir fitant-me per sobre les ulleres de disseny vermelles.
Jo l'escoltava amb atenció. El seu to era hipnòtic. La consulta era petita però molt agradable. Els mobles, nous de trinca, ressaltaven llustrosos, delineats contra unes parets molt blanques, enlluernadores.
— Primera fase : es desactiven totes les senyals exteriors. És tanquen les portes. Aïllament sensorial; una protecció contra un entorn que ha esdevingut agressiu i hostil.
— Segona fase : la consciencia es protegeix; s’entafora en un espai neuronal segur i es trasllada tants cops con faci falta.
—Tercera fase : severa dilatació temporal respecte l’exterior.
Inquiet, vaig començar a preguntar-me que tenia a veure tot allò amb el meu cas. Un soroll suau però molest m’arribava amb claredat des de fora, segurament estaven fent obres no massa lluny de la consulta. No em podia concentrar. Estava preocupat, què intentava dir-me el doctor ?
— Entén les implicacions ? – em va preguntar per sorpresa.
No vaig saber que contestar. El doctor es va aixecar i vaig poder llegir el que portava escrit a la bata blanca. Era una inscripció en grosses lletres vermelles que deia : “En cas d’accident no em traieu el porro” . Vaig reconèixer la frase; jo la portava al casc de la moto. Em van començar a xiular les orelles.
— Disculpi doctor, no sent aquest soroll ? — vaig demanar-li per canviar de tema mentre m’aixecava i em dirigia envers la finestra.
— No l’obri ! Estem en guerra ! — va xisclar l’homenet, sobtadament desencaixat.

El crit em va espantar. De tota manera, amb mans tremoloses, la vaig obrir.

Runes i foscor. La pols grisa s’aixecava en onades gegantines i ho cobria tot. L’horitzó oscil·lava en mig d’explosions blanques. Flaixos de claror letal. L’edifici on ens trobàvem, una illa isolada en un mar de caos, tremolava. L’estructura de l’univers sencer, grinyolava.

Vaig tancar la finestra.
El doctor, intentant aparentar normalitat, em digué :
— No pateixi, no correm cap perill, aquí dins estem segurs .
No me’l podia creure, en qualsevol moment aquell edifici, cauria enderrocat, allò era obvi. Tot d’una, la veu del doctor va respondre als meus pensaments.
— Mai serà enderrocat, si és necessari aguantarem tota l’eternitat.
La seva veu era la paraula de Déu, però ell semblava haver envellit de sobte. Va ser un instant. De seguida la seva imatge va fluctuar i és va recompondre. De nou radiant i optimista, em va dir amb un gran somriure:

— Ara ja ho sap, no tingui por, quan arriba el moment ningú no mor; s’alenteix el pas del temps i agonitzem per sempre.

dilluns, de setembre 07, 2009

Cel Blau


Prefaci


La raça humana és fascinant.
Està dotada d'intel·ligència, sentiments, cultura i consciència; carn capaç de pensar! Organismes de carboni d’una complexitat meravellosa. Viuen enfaixats en el seu petit planeta, creixent a un ritme exponencial, insostenible per la seva, encara prehistòrica, tecnologia. La desaforada cursa té un resultat incert; acabaran primer amb els ja minsos recursos naturals que tenen actualment al seu abast o potser la seva capacitat tecnològica creixerà prou ràpidament com per solucionar per sempre aquest tipus de problemes ?
Són éssers sotmesos a l’evolució biològica, amb cossos relativament fràgils i ments conscients però plenes de contradiccions; fortalesa i debilitat, complexitat i simplicitat.
La seva existència com a raça intel·ligent desafia totes les lleis de la probabilitat; és una autèntica raresa.
Però si com a raça són peculiars, individualment són encara més increïbles.
Llestos i amb una capacitat d’adaptació, sofriment i resistència absolutament inusitades. Amb un immens ventall de comportaments contradictoris i dignes d’estudi; de violents a pacífics, d’obedients a rebels.
D’odiosos a encantadors.
La raça humana és fascinant.
Ens agrada.


*

I- Mercè ( Nit )

— Surto, noies - els dic, però no em senten; tant li fa. Riuen com boges, menys la Montse, que li ha agafat la plorera. Està resultant un fàstic, aquest comiat de soltera de l'Aida. A més, com que no volia beure gaire, m’he afartat de canapès i pastissets. El règim a fer punyetes. I ara m’ha vingut una set espantosa, i el cava ja és calent, merda. Obro la porta, i l’estrèpit de la gent i la música m’embolica com una gran mà. Vaig cap a la barra i demano una cervesa ben gelada. Totes les minúscules taules estan ocupades, i comença a sonar l’últim de LinkinPark, el meu grup preferit, que em posa de bon humor. Quan allargo la mà cap a la gerra per fer un primer glop llarg, m’adono que un tio s’assenta al meu costat.
Noto que m’està mirant.
- Nena, t’has escapat de col·legi? No saps que no deixen beure als menors de divuit?
Quina poca gràcia per lligar, pobre paio. Em disposo a respondre qualsevol cosa, però llavors el veig. Està recolzat a la barra i em mira. Té uns cabells llargs i fins que li cauen sobre els ulls, i quins ulls...el nas llarg, morros de luxe, tots gruixuts i vermells, com de dona, i un cos prim i, pel que sembla, molt ben posat. Ens mirem uns instants en silenci. Jo no se què dir, i llavors somriu, d’una manera que m’encisa.
— Eh, no et vull molestar — diu amb un to de veu profund, i, no sé com dir-ho...respectuós.
Això m’agrada, i ell ho nota; al cap d’una mica, ens posem a xerrar. Té una veu bonica, imperiosa, i beu sense parar. No deixa de mirar-me amb aquests ulls allargats, i vol saber com em dic, de quin barri sóc. Al compàs de la seva conversa i la seva mirada hipnòtica, acabo bevent molt més del que pretenia i explicant-li la meva vida sencera. Mentrestant, passa gent per darrera nostre, sento veus i riures, i cada cop hi ha més persones al local, però seguim parlant, com si estiguéssim sols. Riem mentre els cambrers omplen copes i gerres, amb cervesa o d’alguna de les ampolles brillants del seu darrere; no sé per què, en sentir el glopeig d’un vas omplint-se d’un líquid vermell, em sento de cop feliç, com si allò fos un moment que sempre havia estat esperant, una espècie de déjà vù d’un immòbil segon de placidesa; la veu del Carles es filtra dintre meu, i, encara que perdo el fil del què em diu, assaboreixo aquest instant sense voler trobar motius ni fer-me preguntes.
Molt més tard, m’acompanya fins al bus, em besa suaument a la galta, i em dóna el seu telèfon en veu baixa, inclinat sobre meu, i em diu: Truca’m, aviat. I com que jo li dic que sí, que ho faré, i li somric, ell s’acosta, baixa el cap sobre meu i m’agafa la cara amb les dues mans. Apropa els llavis cap als meus, i em besa dolçament, i jo em dono, i voldria morir ara, als seus braços, mentre sento la seva llengua contra les meves dents. La seva boca es torna àvida, i m’abraça.
Després, torno a la terra: em posa una mà sobre els pits, i el faig enrere.
- Ehhh...! Em sembla que vas massa de pressa !
Per un moment, tinc la sensació que tornarà a abraçar-me, per com em mira; després, sospira i mou el cap.
- Perdona...ho sento...es que...ets tan maca...jo...disculpa’m, sisplau...
Faig que si amb el cap, però m’aparto d'ell, i no intenta acostar-se més. Em somriu amb timidesa i em diu adéu. Li dic adéu. I se’n va.
Pujo al bus commocionada i amb el cor a cent. Tinc els llavis una mica masegats. Recolzo el cap sobre l'incòmode respatller, tanco els ulls. Ohhhh, estic rebentada. I de cop, meeeerda...! Les noies!!! m’he oblidat completament de la festa!!!
Ayy, demà, ja cal que em calci...!!


*

II – Carles ( Matinada )

Molt després d’haver-me acomiadat de la noia, arribo a casa i em deixo caure al sofà. El Milu es desperta, em llepa la cara amb devoció i, sense deixar de remenar la cua, s’asseu a la meva falda. Aquest animal s’enyora. Era el gos de la Sonia i, ara que ella no hi és, el pobre la troba a faltar. Com jo. Tots dos la trobem a faltar. En el meu cas però, ningú ho diria, tinc una curiosa forma de demostrar-ho; bevent massa, morrejant noies maques i drogant-me fins a les celles. Sóc un desgraciat.
Fa calor, em trec la camisa i, amb el comandament a distància, engego el televisor. M’acaricio l’ocell petit tatuat al braç mentre, a la pantalla, una dona rossa amb una hipertròfia mamària evident xucla una polla immensa.
M’incorporo i vomito.
El Milu s’espanta i l’he de tancar a la terrassa per evitar que es posi a llepar tot el desastre. No trobo la galleda ni el pal de fregar, no trobo res. El vòmit fa mala olor i no sóc capaç de netejar-lo. Ho deixo estar i torno a seure. A la tele ja han acabat amb el porno i ara m’expliquen les meravelles d’un grotesc aparell d’allargament de penis. El meu gos plora i rasca la porta; quan sóc a casa, no està acostumat a estar tancat. Perdo el sentit del temps, potser m’adormo, no ho sé. M’aixeco feixugament del sofà i vaig cap a l’estudi. Davant de l’ordinador busco algú amb qui parlar; el xat és la meva segona casa des de ja fa un mesos, hi tinc molta pràctica. Al cap d’un moment, s’obre una finestra amb un nick desconegut :
"SweetLady : Bona nit . Et ve de gust parlar una estona ?"
Resto una mica sorprès, no és gaire freqüent que algú amb un nick de noia iniciï una conversa. En el xat, com en el món real, s’espera que els homes portin la iniciativa.
I sense saber com, em trobo explicant-li tot; la mort de la meva dona, la depressió, la pèrdua de la feina, les fosques nits de degradació, l'inevitable desastre econòmic.
Li escric que em vull morir, i em contesta :
"SweetLady : Et vols suïcidar?"
Deixo la pregunta sense resposta durant cinc llargs minuts. Estic a punt de tallar la conversa i anar a dormir però no ho faig, i responc amb una sinceritat que, normalment, no tinc ni amb mi mateix:
"Carles123 : M’agradaria, però no tinc valor"
Veig que la claror comença a entrar per la finestra de l'estudi. S’està fent de dia i el despertador del veí sona insistentment.
Com en un somni, les paraules de la dama dolça van arribant a la meva pantalla. M’explica quelcom relacionat amb una nova oportunitat, parla de deixar-ho tot enrere, d’un món nou ple de perill i aventures. M’està oferint alguna cosa; no entenc exactament què. Quan li demano més explicacions sembla que no vulgui contestar. Finalment llegeixo :
"SweetLady : No et puc dir rés més amic meu. Ara t’escriuré una adreça, si realment ho vols, fes-hi una visita; et canviarà la vida"
Dubto abans d’anotar-la en un bocí de paper i, bruscament, tanco la connexió sense acomiadar-me. N’estic fart d’aquesta història, n’estic fart de tot.
Surto a la terrassa a consolar el Milu, que encara plora, i m’estiro a la gandula. Tanco els ulls i recordo el dia en què la meva dona i jo ens vàrem tatuar els petits colibrís al braç; la veig tan plena de vida que no puc entendre que sigui morta. La Sonia, que tenia aquella manera de mirar-me, com si em despullés el cor, tan sensual i tendra al mateix temps, despertant en mi aquell dolor dolcíssim. Morta...? No, no pot ser.
Per sort no passa gaire temps, i la son em cau al damunt.
És de dia, el cel és d’un blau intens, i jo m’adormo profundament.


*

III- Tomàs ( Tarda )

No té tan mal aspecte com d’altres. El contemplo uns segons abans d’obrir. No; decididament no. Va descuidat, barba de dies, mirada desgavellada; en conjunt, però, se’l veu un home de bona planta. Tant de bo hi pugui fer alguna cosa.
Respiro profundament, tanco els ulls. Empatia. Sóc un guru, un guia espiritual, l’amic dels tristos d’ànima. Per això sóc aquí. Per això ell és aquí. Obro i el rebo, el faig passar a la sala dels llibres. Mira vagament entorn seu i triga uns minuts a seure. Sembla totalment desconcertat. M’assec davant seu, prou a prop per resultar amigable, prou allunyat perquè no ho entengui com una agressió. Empatia. Li pregunto coses que em contesta amb desgana; després, parlem de llibres, de la societat, i es relaxa bastant. Quan torno als temes personals, s’obre i es posa a xerrar. El segueixo; el compadeixo; l’han acomiadat de la feina; i em parla del desesper per la mort de la seva dona. Diu que vol morir, però s’agafarà a qualsevol espurna d’esperança. Per això ha vingut. Quan acaba, li estrenyo les mans i li comunico el meu pesar, el meu suport. Llavors, li explico tot i m’escolta; es beu cadascuna de les paraules que li adreço.
— Has fet bé de venir, Carles. La teva vida és massa valuosa, encara tens moltes coses per gaudir. Sí; no només viure, o sofrir; ara ja has sofert prou. Jo et proposo canviar radicalment la teva vida, començar de zero, en un altre lloc, molt lluny; tornar a néixer, potenciar tot això que tens a dins i que ara està adormit: l’entusiasme, la bondat, l’alegria. Tornar a començar en un ambient nou i magnífic. Tan sols has de voler-ho.
M’interromp. Descobreixo, als seus ulls, l’espurna de la curiositat.
— Però això cóm pot ser? Anar a on? A una ONG, a Sud- Amèrica? Si es això, no m’interessa, jo....
— No, no. Res d’això. No té a veure amb cap ONG; ja deus saber que aquestes preteses ajudes a la misèria són en gran part tapadores de negocis bruts. No, no... Nosaltres som un grup de gent de tot el món que hem passat experiències similars a la teva, que hem arribat a l’extrem de la desesperança, i que ens n'hem sortit. La nostra filosofia consisteix en fer un gir total, en deixar el passat enrere; això és l’únic que permet sortir del pou. Nosaltres et podem ajudar a fer el pas, portar-te a viure intensament: si vols aventures, o una vida plàcida, tan sols dependrà de tu. Només et demanem a canvi, total discreció: tenim una infraestructura petita, i no podem ocupar-nos de tots els casos que voldríem. També et demanem que un cop hagis reeixit, quan et sentis fort, segur i feliç- i això succeirà, t’ho ben asseguro- no t’oblidis de nosaltres, i que ens ajudis en aquesta tasca: allà on et trobis del món, hi haurà gent a qui ajudar. No és un compromís exclusiu: tu faràs la teva vida; i nosaltres, de tant en tant, ens posarem en contacte amb tu perquè parlis amb alguna persona, tal com ara estem parlant tu i jo.
Mou el cap acompassadament, i pregunta per preguntar.
—Però tu, què en treus, d’això? Què en traieu tots vosaltres?
—Sentir que estem fent un món més feliç. Et sembla poc?— i continuo, sense pressa; tant serà, el que li digui: ja és nostre. Ho veig, ho sento — Tenim cercles, reunions, contactes continus; ens ajudem els uns als altres: t’asseguro que tots hi sortim guanyant.
—Però com podré marxar, com es fa, això? No ho sé...
—Deixa-ho a les nostres mans. Només m’has de donar les teves dades, i contestar-me un qüestionari no gaire llarg. Més que res per a conèixer el teu caràcter, el lloc en què encaixaràs millor. No t’has de preocupar, aquesta part va a càrrec nostre. I si et sembla, ja podem començar; aquesta mateixa tarda pots ser camí de la teva nova vida.
Ja no pregunta res més. Em dóna les dades que necessito. A l’últim, però, quan ja està tot arreglat, es mig tira enrere. Vol tornar al seu pis; té un gosset i se’l vol endur. Sospito que no només és això; vol pensar-s’ho més. No tenim tant de temps, i li dic sense embuts. Però l’he de deixar marxar, no vull forçar la situació. Ens acomiadem com amics estimats. Quedem demà a la mateixa hora. Quan passa la porta, ja no sembla un home desesperat.
Respiro profundament, i em quedo una estona al rebedor, davant del mirall.
He de trucar per a dir que ho preparin tot per a demà.
De primeres, però, necessito beure alguna cosa. Tinc la gola seca.


*

IV- Mercè ( Vespre )

El Titinu ja n’ha fet alguna a la cuina: soroll de bosses de plàstic i miols. Les magdalenes que he deixat sobre la taula, segur. Però no m’aixeco. Fa una bona estona que tinc el mòbil a la mà, sense decidir-me a trucar.
Penso tota l’estona amb en el Carles; no me’l puc treure del cap.
Finalment, truco al telèfon que em va donar. Estic tan nerviosa que quan s’hi posa em quedo muda i amb el cap en blanc. És ell; la seva veu fonda amb un toc de contenció. Quan puc parlar, li dic el meu nom. No em reconeix i em commociono tant que a punt estic de penjar, de tan estúpida com em sento.
Se sent un batabumba!! provinent de la cuina, i el gat surt disparat. La veu del Carles canvia, en un segon; se’n recorda de mi:
—Ah! Tu ets la preciositat de l’altre dia. No em creia que truquessis, per això no t’he reconegut.
Sospiro tan feliç, que crec que se n’adona. Em pregunta com estic, i li dic que bé. Quan jo li pregunto a ell, no em respon de seguida. Quan sento la seva veu estripada, com si fes un gran esforç per parlar, dubto de si està begut, drogat, o de si senzillament se’m vol treure del damunt.
— No, no estic bé. No sé què fer - I em fa prometre de no dir res a ningú. I m’explica el que li passa. L’escolto en silenci, mentre al carrer, les llums s’encenen, i m’arriba, distorsionat, el soroll de cotxes i gent. Al bar de sota, les escurabutxaques fan un estrèpit cursi, de tonades remixades fins a la nàusea.
Em diu que està desesperat. La seva dona va morir el setembre, d’un càncer. Des de llavors, beu massa, i l’han fet fora de la feina. Avui, aquesta mateixa tarda, acaba de conèixer unes persones que li han ofert una nova vida lluny d’aquí.
Diu que no pot suportar més la tristesa; que no pot dormir, que té ganes de suïcidar-se. Que tant li és marxar a on sigui si pot trobar una mica de pau. Però té por; tant de quedar-se com de marxar. No sap què fer. La veu li tremola. I em trenca el cor. Quan calla, sento que m’esclata alguna cosa per dins i li dic el que penso. El Titinu és a la meva falda, fa rum-rum, i el contacte amb el seu pèl bonic, la seva escalforeta, em tramet serenitat i certa energia. Aquesta història és molt estranya, sembla algun tipus de secta, o alguna cosa semblant. Li dic que esperi a conèixer més detalls. Que no es comprometi, que deixi passar uns dies.
També li dic que no he deixat de pensar en ell, que vull veure’l i que vull que parlem; que el vull conèixer més.
No sé com, aconsegueixo que em prometi de no fer cap pas abans que ens vegem.
I quedem per demà a mig matí, al seu pis. Quan penjo, em fa l’efecte que la seva veu se m’ha quedat a dins, i que això em fa brillar.


*

V- Carles ( ? )

Mal de cap, molt mal de cap. Ni la pitjor de les ressaques m’ha preparat per aquest dolor que em barrina el crani. No recordo haver begut aquesta nit, no després de la conversa amb la Mercè, no entenc pas per què em trobo tan malament.
Obro els ulls i el terror, nascut de la més profunda desorientació, em fa deixar de banda qualsevol pensament racional.
Estic completament despullat enmig d’una habitació quadrada. Les parets semblen metàl·liques. En dues d’elles, hi veig unes finestres rodones amb vidres de seguretat, com les d’un submarí. Una resta en la foscor; i a l’altra, hi observo, horroritzat, el rostre d’en Tomàs que em contempla amb un somriure d’orella a orella.
Intento aixecar-me i cobrir-me els genitals amb les mans. Gairebé ho aconsegueixo, però estic massa dèbil i acabo caient. Les cames em tremolen, el mal de cap em mata.
— Tu no ets una persona seriosa, Carles, has traït la nostra confiança. Nosaltres teníem un tracte recordes?
La seva veu m’arriba mitjançant algun sistema de megafonia que no puc veure. El so, massa alt i agut, em provoca un dolor gairebé insuportable. Gemego i m’amago en una de les cantonades sense deixar de mirar al meu torturador.
— Deixa’m sortir fill de puta!- crido com un nen espantat. Per un instant, penso que potser ell no em pot sentir.
Però de seguida em contesta.
— Sí, no pateixis, Carles, sortiràs aviat, estàs a punt de marxar, a punt de conèixer el món dels estranys. Tot tal com t’havia promès; una nova vida, recordes?- en dir això, somriu amb afecte; tot ell, comprensió i empatia —veuràs, això no és cap càstig, simplement estem a punt de donar-te allò que tant desitjaves. Sí, és cert, estem una mica enfadats, és natural, has trencat el nostre tracte, et volies fer enrere; i a més, has parlat de nosaltres amb la teva amiga; molt contents no podem estar. Ho entens, oi? Ens has donat molta feina; en aquesta delegació, mai havien hagut d’anar a buscar un voluntari a casa seva.
Fent un gran esforç, m’aixeco i colpejo la finestra amb amb ràbia, fins a fer-me mal, amb la fútil esperança de poder-la trencar. En Tomàs no s’inquieta i continua fitant-me amb aquells ulls plens d’una satisfacció llefiscosa. La seva imatge m’arriba ara una mica distorsionada pel mareig i per la meva sang que, espessa i lluent, regalima vidres avall.
— De què parles, estàs boig! Deixa’m anar, cabró!- ordeno sense convicció- qui són els estranys?- faig amb veu més baixa. No puc evitar de preguntar-ho – Com podeu saber si he parlat de vosaltres?- afegeixo.
El telèfon! Imbècil! penso immediatament. Com si no hagués vist mai cap pel·lícula d’espionatge. Els cabrons tenien les meves dades. Això no pot ser real, el cap em dóna voltes.
— Quantes preguntes! Mira, als estranys ja els coneixeràs, no tinguis cap pressa. Ningú no sap com són, ningú ha tornat per explicar-ho. Ja fa anys que ens fan arribar una tecnologia increïble, i l’únic que demanen a canvi són homes i dones sans, de vint a quaranta anys. És un bon tracte, no trobes?— pregunta el Tomàs. Sembla realment interessat en la meva opinió. El seu rostre té una expressió poc natural, com si s’escorregués mentre em parla.
— Bé, ens hem d’acomiadar; però abans, una petita sorpresa— diu, picant-me l'ullet, amb un moviment grotesc.
La finestra que estava a les fosques s’il·lumina, i, a l’altre banda, hi veig una habitació similar a la meva, amb la Mercè estirada al terra, completament nua; afortunadament, inconscient. Ploro sense fer soroll, com mai havia plorat abans. L’aire s’espesseeix al meu voltant i de sobte fa molta calor. Les últimes paraules que escolto en aquest món són les de l’ésser anomenat Tomàs. Parla amb simpatia, com si volgués consolar-me:
— Adéu Carles, bon viatge! Ah! per cert, els estranys no us volen sencers, als mascles, quina llàstima, oi? Però no pateixis, ha estat una simple castració química, sense sang. Això sí, ara, a la Mercè, la veuràs d’una altra manera, per més despullada que estigui. Sí noi, ja ho veus, una nova vida, ja t’ho dèiem.


*

Epíleg

Corro darrere els amos sota un cel d’un verd opalí que enlluerna. Ells, degut al seu peculiar cos segmentat, són una mica més lents que jo. Tot i així, no em puc despistar ni un instant; sé prou bé que he d’anar sempre al seu costat. Per un moment, un llambrec del dibuix que duc tatuat al braç esquerre, un estrany animal amb ales, em fa tenir visions pertorbadores. Visions recurrents que jo intento ignorar desesperadament.
Records desdibuixats d’un món amb el cel blau.
Necessito un gran esforç de concentració per a fer desaparèixer les al·lucinacions. Sortosament ho aconsegueixo ràpidament; no és gens recomanable perdre la petja dels amos.
No vull, no puc, fer-los enfadar

divendres, de setembre 04, 2009

L'home Gris


—Vull que les dones sentin per mi el mateix que jo sento per elles — vaig demanar-li al dimoni.
—Només això? — contestà ell amb posat avorrit. Tenint en compte que era Satanàs, el rei de l’infern, aquell tio tenia un aspecte més aviat gris.
—Amb això ja en tinc prou — vaig assegurar-li. Tenia la gola seca i quan el cambrer homosexual em va portar el vodka amb tònica que li havia demanat, me'l vaig empassar en dos glopades, com si fos aigua mineral.
—Recapitulem, doncs— va dir l'home gris — tu em cediràs la teva ànima immortal a canvi d'això? Ho he entès bé ?
Pel cap emboirat per l’alcohol em van passar un variat reguitzell de possibilitats: vaig imaginar com em follaria a la veïna del tercer pis, aquella que sempre em mirava amb cara de fàstic, o a les amigues de la meva filla que em tractaven de vostè, o, per què no? A models i actrius famoses... Això bé s'ho valia, i, de tota manera, la meva ànima era ben poca cosa.
—Sí, ho has entès perfectament — vaig dir-li amb veu pastosa mentre un gust agre em pujava per la gola. Vaig tocar-li un pit a la joveneta sud-americana que m'havia estat magrejant tota la nit. No vaig trempar, llàstima, anava massa mamat.
—Doncs tenim un Pacte secret — va dir Satanàs, sense demostrar cap emoció. Les putes de la barra ni se'l miraven. Era un home petit, vulgar i transparent.
Vàrem encaixar i ell va marxar del puticlub, cap al tempestuós altiplà dels seus dominis.
Just a temps: no hagués estat gaire digne vomitar davant del diable.


***

Ja a casa, vaig somiar que un amic periodista m'aconseguia fer entrar a una roda de premsa de la Nicole Kidman. Ella, en veure'm, va començar a bellugar, neguitosa, sentint tant de desig per mi com jo en sentia per ella. En acabar, la Nicole va passar pel meu costat i, discretament, li vaig donar un paper amb l'adreça d'un hotel. La vaig esperar a l'habitació, estirat al llit, totalment nu i amb una erecció considerable. Quan va entrar, un soroll ho va canviar tot, i en lloc de la Nicole, em vaig trobar amb la mirada de tòtila de la Maria. Mentre em girava per intentar reprendre el somni allà on l'havia deixat, vaig sentir ràbia i odi contra la vacaburra de la meva esposa.


***

La camisa costava de planxar. La Maria sempre planxava a l'habitació i normalment era una tasca que la relaxava, però avui estava nerviosa. El seu marit roncava, estirat sobre els llençols del llit de matrimoni. Aquella matinada havia arribat a casa completament begut i ella l'havia despullat, li havia posat colònia per refrescar-lo i li havia fet dos petons. Ara, mentre li planxava les camises el mirava de reüll i el desitjava.
Desprès de tants anys, encara el desitjava.
Feia temps que s'havia resignat als menyspreus, a les infidelitats i als insults. Ella ho aguantaria tot per no perdre'l. En tenia prou amb les engrunes.
Sota la llum indirecta que entrava per les persianes, va veure com el penis del seu home es movia i creixia. Semblava dotat de voluntat pròpia. Sabia prou bé que no era ella la que provocava aquella reacció, vés a saber en quina de les seves fulanes devia estar somiant, però tan li feia. Va deixar la planxa i, humitejant-se els llavis amb la punta de la llengua, es va disposar a fer-li pessigolles, d'aquelles que a ell tant li agradaven.
Va ser aleshores quan el Carles va obrir els ulls, la va mirar amb cara de fàstic i es va girar per continuar dormint.
En uns segons tot va canviar i la vida de la Maria es va girar com un mitjó.
Primer va sentir indiferència cap a aquell home que dormia al seu llit, més tard angúnia i finalment, odi. Va notar com li bullien les galtes d'indignació per totes les coses que havia aguantat durant tants anys. Va agafar la planxa i la va deixar quieta sobre la camisa fins que la tela es va cremar i un olor a socarrim va omplir l'habitació. Obnubilada per una sensació d'odi pur com mai havia experimentat abans, la Maria es va preguntar què cony estava fent planxant camises.
Ben mirat, podia planxar una altra cosa.


***

Quan em vaig despertar no sabia on era. El Pacte, l'home gris, la foca de la meva dona planxant, tot em feia voltes dins del cap. Vaig dormir de nou. Finalment, la realitat d'una asèptica habitació d'hospital es va imposar als meus deliris febrils. Una doctora va entrar i es va asseure al costat del meu llit. Sense que li ho preguntés, em va començar a explicar què hi feia jo, allà:
— Vostè ha estat víctima de la violència domèstica. La seva dona ha perdut el seny i l'ha agredit amb la planxa mentre vostè dormia. Les lesions són greus, però la seva vida no està en perill.
Mentre la doctora parlava l'home gris va entrar i va seure a la cadira del costat. Com al prostíbul, semblava que ningú no el veia. Era transparent per tothom. Excepte per a mi.
— Lesions? — vaig articular amb un fil de veu.
La doctora va intentar esquivar el tema , però li vaig insistir.
— Lesions? Quines putes lesions?
— La seva dona li va posar la planxa als genitals. Les cremades han estat greus — va dubtar un moment i va continuar —. Senyor Carles, hem hagut de extirpar-li els dos testicles. Tampoc hem pogut salvar-li el penis.
La doctora va continuar parlant però les paraules em relliscaven; deia coses sobre pròtesis i sobre tractaments psicològics.
Jo no l'escoltava. Només podia mirar a l’home gris assegut al seu costat. El mirava mentre una ganyota obscena li deformava el rostre i la seva gola emetia una mena de grinyol esquerdat que m'esmicolava l'enteniment.

L'home gris reia.

diumenge, de juny 28, 2009

La medalla

Juny del 2008

Joan i Spit.

El Joan fa el primer tram, des de l’aparcament del Parc Nacional fins al llac de Sant Maurici, en poc més de quaranta minuts. L'Spit, el husky negre que l’acompanya, l’ajuda a pujar amb una pressió uniforme i sostinguda. El gos porta un arnès de tir i manté un pas constant. La cua, orgullosament enlairada, proclama l’alegria del animal, encara sobrat d’energia.

Aquest tram està molt ben arreglat, amb bonics camins de fusta, flanquejats per boscos caducifolis al principi, pinedes de pi negre més amunt i rètols informatius arreu. Sembla tret d’un parc temàtic. Per a en Joan és tot just el començament de l’excursió, però per a moltes famílies i visitants ocasionals, arribar caminant al llac serà el punt culminant de la seva estada a la muntanya.

La parella, humà i gos, deixa el llac de Sant Maurici a la dreta i enfila l’ascensió cap al pic del Portarró. En Joan vol fer el cim, creuar el port i baixar per l’altre vessant fins a Boí, on l’esperarà la seva dona amb el cotxe. El camí presenta un desnivell considerable. Però en Joan, als seus quaranta anys, manté una raonable forma física que li permet fer-lo sense patir.

De sobte crida : ”Stop”. L'Spit s’atura. Ell mira el llac i la presa, respira l’aire clar i sec i se sent més viu que mai. No volia parar encara. Ho ha fet en un impuls, potser influït per la grandiositat del paisatge. Qui sap si per una altra cosa. Avança uns metres fora del camí, seu i es disposa a compartir una poma amb el seu amic pelut.

Es troba a prop de la zona on els boscos ja no poden créixer i els prats alpins són els amos. Al seu davant, una soca caiguda i recargolada descansa enmig d’una munió de flors liles. L'Spit se’l mira amb la llengua penjant, impacient per menjar-se el cor de la poma. Són les nou del matí i el sol ja es fa notar. Li llença la fruita a l'Spit, que la caça al vol i se l’empassa gairebé sencera. “Som-hi, noi”, li diu al seu gos, que ja frisa per continuar.

En aixecar-se, en Joan rellisca i està a punt de caure. El sol fa brillar quelcom metàl·lic entre les roques. Ho agafa i s’ho mira incrèdul; és un objecte incongruent, fora de lloc en aquell escenari bucòlic: és una medalla, en mal estat, però sens dubte una medalla. Més concretament, una medalla republicana. El Joan ho sap perquè a casa en té una, molt semblant, que havia estat del seu avi.

El seu avi va desaparèixer cap al final de la guerra i de vegades el Joan encara té un somni que, sense arribar a ser un malson, el fa despertar amb angoixa. És un monòleg, sempre molt semblant, a on l’avi li explica com va morir :

“Vaig sentir vertigen com si estigués a punt d’estimbar-me per un penya-segat. Cap cot, vaig contemplar la pal·lidesa de les meves mans, reflex de la del meu rostre devastat. Mentre esperava l’impacte, vaig prémer els punys fins sentir com em cruixien les articulacions dels dits. Plors i crits al meu voltant, dolor i llàgrimes. Per fi vaig caure, titella sense fils, dins la fosa comuna ....”

En Joan rumia: van haver-hi activitats bèl·liques en aquesta zona? Creu que no, però no ho sap del cert. Recorda haver sentit parlar d’una visita d’en Franco al parc d’Aigües Tortes, ja acabada la guerra. També li sembla haver llegit que presoners republicans van fer algunes obres relacionades amb el parc. Torna a seure i mentre acarona l'Spit imagina com pot haver arribat la medalla fins a aquell indret .

I entretant, allà baix, com una gegantina gota de mercuri líquid, el llac de Sant Maurici descansa, acomodat entre muntanyes, opac i tranquil. Impertorbable.


Octubre del 1955.

L'home del Sac

Agafo fort el subfusell, com si m’hi anés la vida. Al meu davant la claror del sol, que tot just comença a sortir, il·lumina el paisatge que conec tan bé. Estic cansat i tinc fred; és un fred que em surt de l’ànima. Desitjo haver-me situat a la distància apropiada: ni massa a prop per resultar fàcilment visible, ni massa lluny per no poder disparar amb eficàcia.

El pare em va donar el subfusell ja fa anys, durant el seu darrer permís. No sé pas com va aconseguir manllevar-lo. Tot i que jo era una criatura, em va ensenyar a fer-lo servir. “És una bona arma, molt millor que els naranjeros” em va dir. “És un Labora, fet a Olot, no n’hi ha gaires”, va afegir. Em va ordenar que l’amagués i el cuidés, confessant-me que les coses pintaven malament per a la república i que potser el necessitaria per a protegir-nos. Tots aquest anys amagat, vés a saber si funcionarà. Quina bogeria!

Avui serà el dia. La pista forestal, construïda a corre-cuita per treballadors de Enher, ja està llesta i observo com, encara lluny de la meva posició, comencen a arribar els guàrdies civils. Pel poble corre la brama que es preparen per si el cotxe d’en Franco té algun problema i l’han d’empènyer. També he pogut veure uns dels lavabos que han portat per si alguna de les personalitats té ganes de pixar. Si no estigués tan espantat em moriria de riure.

Nerviós, agafo la medalla de la butxaca que, junt amb l’arma, és un dels pocs records de la guerra que el pare va conservar. Tanco els ulls i puc sentir perfectament les paraules que no m’han abandonat en tots aquests anys : “Suraven al llac com ninots trencats”. Pare, què et va passar? Com et vas arribar a convertir en un ninot trencat? En aquella època van morir alguns presoners de guerra fent treballs al parc, però tu no havies d’acabar així, pare, tu no.

La mare mai no va superar-ho i va morir de pena mesos més tard.

Ric amb amargura, perdre els pares va ser el principi de la meva transformació en el tio boig del poble. En el solitari estrany, l’imbècil de les vaques; en l’home del sac. Faig un esforç per oblidar-ho tot excepte el meu propòsit: disparar contra el cotxe del dictador i matar-lo. La soca morta amb què intento dissimular la meva presència té un tacte fresc i aspre. Estic envoltat de flors liles. Ja s’ha fet de dia i la llum esvaeix totes les meves pors; ho aconseguiré. Aquest indret serà testimoni d’un acte tant bell com el mateix paisatge que m'envolta: un acte de justícia.

Però sento un soroll al meu darrera i tot passa massa ràpid: la mà que em tapa la boca i amb una estrebada brutal gairebé em desnuca, el dolor esmolat i fred que, com un llamp, es desplaça d’orella a orella, la sobtada pèrdua de forces, la humitat càlida per tot el cos, l’arma que cau sense que pugui agafar-la, la medalla del pare, la llum del sol, fonent-se ...




Bouchibi

Alà sigui amb tu, Bouchibi, em diu Ahmed quan ens separem per pentinar el terreny que puja des del llac. Alà sigui amb tu també, dic. Tremolo, l’aigua és fosca, l’aire és fred, camino de pressa entre els arbres alts i rectes, el terra tou amb plantes innumerables i molles. Els Regulars, sempre els primers, sempre davant. Obrint pas. Un ocell gran i negre surt cridant de darrera uns arbustos, les ales com dits, em poso en guàrdia, premo l’arma amb força. Els animals aquí semblen mals averanys. Penso en els ibis bells del meu país, els seus colors blanc i rosats. Penso en la Kabila i en la meva mare. Passàvem molta gana. Ells són feliços de rebre els diners que jo guanyo, i de saber que sóc guerrer de la Guàrdia Mora de Franco. A Espanya tothom ens coneix i ens té respecte. Mare, mare. Que Al·là et guardi, a tu i als meus germans.

A pas ràpid m’aixeco com uns cent metres per sobre el llac de Sant Maurici, a la riba del qual hem dormit. El fred humit m’ha adolorit els ossos, em costa sentir calor. Sovint perdo de vista Ahmed i Abdullah, però ens xiulem uns als altres cada estona, per a avançar al mateix pas. Un animal com un gos de morro punxegut surt corrents roques amunt, la cua vermella i negra. S’assembla al fenec del desert, que no té el pèl tant llarg. Mentre corre, molts ocells criden des dels arbres. Sóc al mig del bosc obscur.

Al·là ha donat majestat a aquests arbres de troncs negres, però res de la gràcia ondulant i perfumada de les datileres. Riuets d’aigua gelada corren entre les fulles. Aquesta és una província amb massa aigua mentre el meu Marroc en té massa poca, lloat sigui Al·là.

Veig Ahmed pujant amb dificultat entre unes roques altes, sota meu, i l’espero. El llac nia entre muntanyes, el miro i torno a sentir fred. Als meus peus es mou lentament un llangardaix negre i groc, però abans que el pugui esclafar s’esmuny entre les pedres. El sol il·lumina la part alta del bosc, aviat sentiré la seva escalfor. Ahmed em fa un gest que tot va bé, i segueixo pujant amb rapidesa, evitant les branques que cruixen.

A la guerra vaig matar molts homes. Als marroquins que es tiraven enrere els afusellaven. Era matar o que ens matessin. Jo vaig passar molta por, però després m’hi vaig acostumar. Una vegada, en una emboscada, vaig perdre la mesura dels meus actes, i quan no van quedar enemics vius vaig posar-me a trinxar als cossos morts, era com si la visió i l’olor de la sang m’hagués tornat boig. Un dels nostres em va treure d’allà a cops i empentes, em va dir que guardés les meves forces, que encara quedaven molts rojos per matar.

Fa anys que la guerra va acabar. Però tot això em persegueix en somnis. De vegades, voldria tornar al desert, en un lloc on hi hagués palmeres i llimoners, l’horitzó d’arena blanca, i viure en pau, lluny d’aquí, per sempre. Si Al·là vol, així serà.

El cor em colpeja el pit amb fúria: davant meu, acotat i mig girat, un home de cabells rossos amb una arma entre les mans espera, en completa immobilitat. M’acosto sense fer soroll. Veig l’arma més de prop: un prim subfusell que no conec.

El temor em regira l’estómac. L’home ha sentit alguna cosa, perquè es gira tot d’una. Duu els cabells llargs i una roba molt bruta. Llavors prenc el meu ganivet i tanco fortament els dits sobre l’empunyadura. Matar o morir. Li poso el ganivet al coll. Veig la seva cara horroritzada, la sorpresa en els seus ulls blaus tan oberts. Dubto, però és un instant molt petit. Tanco els ulls i el degollo. La sang esquitxa les roques, el fusell cau al terra, al meu cap sento els crits espantosos de les dones de Xauen quan s’acosta la batalla. Al·là sigui lloat per sempre. Sento mal a dintre del meu pit.


Juny del 2008

Joan i Spit

El Joan torna a la realitat amb esforç. La força de la història que ha imaginat l’ha deixat atordit. Sap que tot plegat no és més que un munt d’improbables bajanades. Ser guionista, de vegades té efectes secundaris; deformació professional, segurament. Al cap i a la fi, el més normal és que la medalla hagi arribat fins allà perduda per algun excursionista friki, d’aquells que es pengen tot tipus d’andròmines a les motxilles.

Però no es decideix a endur-se-la. S’acosta a la soca morta i amb cura l’entafora en un forat de la fusta corcada. I de cop i volta en Joan se sent content; tot és al seu lloc, tot encaixa. El dia és fantàstic i la muntanya el crida.

“Anem, amic”, li diu al seu gos.

dissabte, de febrer 28, 2009

I res més


Entro a la cuina per preparar-me un simulacre d'esmorzar. Ben poca cosa: una torrada amb mel o melmelada, depèn del dia, i un cafè amb llet. El gos em demana per sortir a la terrassa. Li obro la porta i surt, esperitat, a fer la seva pixada matinal i a intentar enganxar algun dels gats que, de tant en tant, ens visiten sense que ningú els convidi.

I amb un soroll característic, torna la claror.
Miro el desert de sorra, el bassal d'aigua i el munt de menjar sec. Tot és al seu lloc. Sento gana i set. I res més. Em bellugo per satisfer les necessitats i la veig, en repòs, dins del tronc buit.
La Boca dorm.
Assedegat, estic a punt d'ofegar-me dins el bassal. Molt temps després, quan aconsegueixo sortir de l'aigua, menjo fins deixar de sentir malestar i, tot seguit, m'enfilo pels troncs, ben amunt, molt a prop de la llum.
Les sensacions de benestar i placidesa m'aclaparen i caic en la letargia.

Badallo mentre intento empassar-me la torrada que m'ha quedat massa cremada. Un dia més. Un munt d'hores per davant fent una feina que ja no em motiva. I encara gràcies, penso. Tal com estan les coses, quedar-se sense podria esdevenir un autèntic drama. El gos rasca per tornar a entrar i el soroll que fa, enmig del silenci de la casa adormida, sembla un autèntic terrabastall. M'afanyo i li obro la porta abans que no desperti a la nena. Preocupat, observo que té una mica de sang al musell.

Un moviment em desvetlla. Molt a prop, veig uns ulls molt grans i, al seu darrera, la massa enorme del cos de La Boca. Salto i caic al bell mig del desert. Però no feia falta fugir, La Boca no em buscava a mi. Des del terra, en veig un com jo intentant escapar de les mandíbules de ferro. Escolto els sorolls de cos esmicolat i aquell xiscle agut, inquietant i pertorbador.
I després el silenci, com sempre .
Torno a saltar i m'enfilo de nou, ben a prop de la llum.
Claror i Calor.
Letargia.
I res més.

Aquest gos és burro. S'ha fet una petita ferida, segurament intentant caçar algun gat. Li desinfecto i torno a la cuina a prendre el cafè abans no es refredi. De sobte, un moviment brusc i violent capta la meva atenció: al terrari, la pogona acaba de cruspir-se una llagosta. I ja només en queden tres de les vint que l'hi vaig posar fa deu dies. Merda !, al sortir de la feina n'hauré d'anar a comprar més, només em faltava això.
M'empasso el cafè, naturalment, ja fred, d'una revolada. Avui arribaré tard, com sempre, penso mentre, atrafegat, surto per la porta de casa.
Monotonia i rutina, remugo.
I res més.

dijous, de febrer 26, 2009


Entre Cireres

Alba rosada,
nit que s'esmuny, clareja,
entre cireres.

La llum de l'astre
contorneja les tiges
de fruits drupacis.

Tènue bellesa
de crepuscles cromàtics;
primor del pètal.

Colors, natura,
reminiscències dolces,
terres llunyanes.

dilluns, de gener 19, 2009



A la neu ( Cerdanya 2009)

Damunt dels arbres
grumolls de neu glaçada
trenquen les branques.

Al gel rellisquen
les sabates de marca
i les barates.

En la neu verge
es dibuixen petjades;
senyals de vida.

Les valls tan blanques
semblen acollidores
quan no hi han núvols.