dissabte, de desembre 22, 2007

Intimitats ( relat de no-ficció inspirat en la figura de Harold Shipman )



— Una punxada i ja està — diu en Harold .
La seva barba blanca i les ulleres grosses fan que el seu rostre tingui un cert aire d'avi intel·lectual, de metge de poble, d'aquells de tota la vida, dels de confiança. Ell fa tot el possible per potenciar aquesta imatge entre els seus pacients, i molt especialment entre els escollits.
—Estigui tranquil·la senyora Kathleen, serà un moment— afegeix mentre prepara la injecció de diamorfina.
L'anciana està estirada al llit, una mica nerviosa però somrient. És una dona menuda i fràgil, pell i os. En el seu rostre destaquen uns grans ulls blaus, molt desperts, incongruents en un rostre ple d'arrugues; ulls de noia jove. Mentre espera, contempla al doctor i, amb la mà, no para de fregar-se la zona del braç on rebrà la punxada.
—I aquesta injecció em traurà el dolor ? — pregunta amb veu infantil, per quarta vegada en pocs minuts .
—L'ajudarà senyora Kathleen, l'ajudarà, però ja sap vostè que a les nostres edats tampoc podem esperar miracles, veritat ?
En Harold es comporta més com un amic que com un metge i ho fa sense esforç, li surt de forma natural. Li agrada pensar que és un home sincer i competent; dels què diuen les coses pel seu nom. Encara recorda aquell dia en què un amic pesat li va preguntar per l'esperança de vida del seu sogre, malalt de càncer, i ell va respondre: “ Jo no li compraria un ou de Pascua”. El seu pronostic, naturalment, va ser del tot exacte, i el sogre no va arribar a Pascua. De fet, va morir quatre dies desprès, a la mateixa habitació on ara està ingressada la neguitosa senyora Kathleen.
El bon doctor respira profundament, colpeja amb suavitat el braç de la seva pacient, buscant la vena, i li clava l'agulla amb determinació. La dona, que ha girat el cap per no mirar, deixa anar un xiscle agut quan l'Harold pressiona l'èmbol bruscament, injectant-li de cop la dosis letal de diamorfina. L'assassí, amb els ulls brillants i la cara sobtadament amarada de suor, s'allunya unes passes del llit, deixant la xeringa clavada a la carn, per contemplar a la seva víctima.
A vegades la sobredosis provoca espasmes intestinals i fins i tot vòmits. Aquest cop sembla que no serà així i l'Harold se n'alegra. Vol gaudir de cada un dels minuts que li resten de vida a la senyora Kathleen. Vol ser el seu àngel de la mort.
Els immensos ulls de l'anciana el miren buscant ajuda, la seva respiració és forçada i lenta, els seus llavis d'un estrany color blavós. La pobra dona intenta dir-li alguna cosa, però les paraules se li entrebanquen i perd l'alè. El doctor s'hi apropa i comença a parlar-li a cau d'orella. L'inici d'una gran erecció li deforma els pantalons.
Res es pot comparar amb aquest grau d'intimitat. Res.
Quan, anys més tard, el doctor Harold, amb l'ajut dels llençols, es pengi dels barrots de la seva cel·la, s'especularà amb el remordiment com a motiu del suïcidi.
Una especulació del tot errònia. En Harold es penjarà perquè la presó l'haurà privat de l'única cosa que l'ha fet viure tots aquests anys, de l'única addicció que mai no podrà superar: el plaer de matar.

dimecres, de desembre 05, 2007

Sonets de fantasia




Dracs

Per la boca oberta, com un roig portal,
vomita el rèptil gegantí foc calent,
sobre el cos menut de l'arquer insolent,
que espera, la carn tensa, el cop fatal.

Homes desesperats, dins el niu letal,
clissats pel drac escatós d'esguard dolent
quan, amb ràbia gèlida, estaven molent
a cops els ous de la nissaga mortal.

Monstres i herois a les llegendes nats,
tràgics posseïdors, sigui per bé o per mal,
d'un grapat de rols injustament donats.

Dracs infamats, maldat en cos d'animal,
pels guerrers humans vençuts i exterminats;
amos dels cels, reis de l'espai abismal.



L'etern Segador

Remor de passes que espanten l'estornell.
Dins la taverna on la foscor és la reina
els homes, girant el coll, deixen la feina
quan el viatger entra a omplir el budell.

Barret fosc al cap, i al dit un gran anell,
els pitjors temors confirma treien l'eina;
la falç, que a tothom mostra mentre l'embeina
dins la fusta corcada d'un vell tonell.

El vi roig flueix espès i tot ho mulla,
matalassos, màrfegues i serradures,
quan la mort pren fort la falç, movent la fulla.

Amb dolç plaer sega les animes madures,
entre plors i agonies, sense cap pulla.
Entranyes fresques i sang; olors tan pures !



Esfinxs

Sobris caps humans, llises ales d'àliga,
fredes mirades vers el fosc l'infinit,
esperant, les letals urpes de granit,
l'anunciat retorn de l'antiga nissaga.

I el Vel Etern, estès sense cap arruga,
de l'espai profund negre com el lignit,
ple d'estels que puntegen l'eterna nit,
guaita pacient, com una vella tortuga.

Mentre el riu del temps s'esmuny amb fluïdesa,
mantenen les esfinxs sòbria vigilància;
tosca la pedra, plena de gran fermesa .

Quan els estranys vinguin amb bel·ligerància
per esborrar del món tota la bellesa,
quedarà palès el fruit de la constància..

dimarts, de desembre 04, 2007

Oniria

Photo Sharing and Video Hosting at Photobucket


Jordi
Entro a casa i veig l’àvia, asseguda al seu sofà preferit, davant la televisió, fent una becaina.
— Hola iaia— la desperto.
— Hola maco, com ha anat l’escola?— diu, intentant dissimular que estava dormida.
Sempre em pregunta el mateix, i mai espera cap resposta. Li faig dos petons i oloro la familiar ferum a anís que l’envolta com una segona pell. A la iaia li agrada l’anís. La Berta un cop em va dir que li agradava massa, que tenia una iaia borratxa. I ho va dir prou fort com perquè tothom ho sentis. A vegades la Berta pot ser molt dolenta.
— Em pots portar les sabatilles bonic? He anat a comprar i els peus m’estan matant.
— És clar iaia.
Deixo la cartera a la meva habitació i corro pel passadís sense mirar la porta del fons a la dreta. És la porta que sempre està tancada. L’habitació fantasma, la dels invitats que mai hem tingut. Si no la miro no em pot fer res, penso. No ho confessaria mai, però em fa por, molta por.
Entro a l’habitació de la iaia sense respirar. No vull fer-ho, imagino les parets, les cortines, tot impregnat de la flaire dels pipis de la iaia. Ja fa temps que sé que utilitza l’orinal; per tant els seus pipis estan una bona part de la nit allà, a sota el llit, perfumant-ho tot. La idea em resulta insuportable. Agafo les sabatilles ràpidament i, abans de sortir, encara puc veure la seriosa cara de l’avi que em mira enfadat des del retrat de la tauleta de nit. L’avi era un “rojo”, un matacapellans com diu la Berta. Va anar a la guerra i no va tornar. La iaia sempre diu que m’hi assemblo molt, i això em preocupa, arribaré a ser tan dolent com ell quan sigui gran?
Abans d’anar a dormir la iaia em recorda que he de fer la bossa; aquest cap de setmana em toca anar a casa la mare.

Url
M’agrada estar a les fosques, perquè llavors, puc brillar i fer-me gran, i vestir-me amb aquesta cuirassa lleugera, però tant dura, per protegir-me. Faig voltes ascendents sobre l’aigua encalmada, voltes i més voltes, endut per l’aire, i sento aquest vent fresc que em tira els cabells endarrere, i després caic, em llenço des del més alt, per entrar a l’aigua amb les meves armes, una a cada mà, perquè qualsevol ésser d’aquest abisme, qualsevol ànima viva o dorment, sàpiga que soc fort, que tinc valor, que puc plantar batalla. Camino sobre l’aigua uns instants molt llargs, i els ulls de la foscor aixequen la vista per mirar-me i deixar-me pas. No vull combatre, només vull volar i volar. Després, l’aigua es torna d’un color fosc i no és aigua, és un fang on ja no puc penetrar, solcat de bèsties lliscants. M’aparto, me’n vaig, volo més amunt, lluny d’aquesta bassa negra. Llavors, la veig, cóm es queda allà, allà tan avall, tan lluny, amb una ma alçada cap a mi. Fins a mi, tan amunt, arriba l’olor, aquesta olor de derrota, de malviure, l’olor del llarg mal. Havia estat maca, i encara ho és, amb aquests ulls i les mans de dits llargs, i jo voldria cobrir-la amb les ales, voldria arrencar el seu cosset del fangueig, dur-la amunt i fer-la viure. Però tinc por, i les forces em manquen; i sé que és ella, qui s’ha d’arrencar d’aquí, que jo no puc, encara que vulgui, fer-ho per ella. Tinc por de tornar enrere, de les pells llefiscoses dels animals del llot, de tanta desolació, i marxo, tancant els ulls per no veure, oprimit el cor, i les mans closes, i oblido, per llevar aquesta llosa que m’enfonsa el pit. Amunt, amunt, sense aturar-me. I em segueixen, com estels arrencats de les nits passades, en un ball boig d’espurnes, totes les coses que he temut, i que, de mica en mica, mentre l’aire xiula i s’obre, per fer-me pas, s’escolen i es trenquen, i em deslliuren de la pena, si, mentre volo, cada cop més ràpid, més amunt, sense aturar-me.

Jordi
La mare em mira amb aquell rictus a la cara que jo, malauradament, conec tan bé.
— Nen, no pots callar un moment ? On collons estan les meves pastilles ? Segur que ja me les has tocades. Estaven aquí n’estic segura — diu mentre furga, enfadada, dins la seva bossa platejada, una andròmina enorme i molt lletja.
—Mare, jo no les he vistes les teves pastilles ! No en tinc cap culpa si les has perdudes, jo ...— intento protestar quan, de sobte, una bufetada seca i brutal m’interromp i està a punt de fer-me caure a terra. La mare crida alguna cosa que jo no arribo a sentir. El so ha desaparegut i l'univers sembla avançar a pas de tortuga. Veig com els seus llavis es mouen pronunciant paraules incomprensibles i com petites partícules de saliva surten disparades cap a mi, com enfollides gotes d’odi líquid.
Em tanco a la meva habitació i mentre ploro penso que encara falta un dia per acabar el cap de setmana, un dia sencer abans que pugui tornar a casa de la iaia.
Al cap de molta estona la mare em ve a buscar, contenta, com si no hagués passat res. La iaia m’ha explicat que la malaltia fa que la mare a vegades estigui molt alegre i a vegades molt nerviosa i trista; que per això no puc viure amb ella. La mare està així des de que el pare va marxar, assegura la iaia, es veu que abans era una persona normal, diu.
Però jo no recordo al pare. Ni a la mare abans d’estar malalta. En el fons, crec que no n’està pas de malalta, penso que és dolenta i ja està.
D’una cosa estic segur; preferiria no tenir-ne de mare.

Url
Torno a l’amagatall, i passo pel pont de canyes i pels nius. Mentre faig aquest camí que he fet tantes vegades, vaig alegrant-me de ser tan lluny, i de que el sol brilli sobre tota aquesta pols sota els arbres. Ella m’espera amb els peus a dintre l’aigua, menjant xocolata a cullerades. Quan em veu, somriu i em saluda amb un cop de cap. Té uns cabells brillants, molt foscos. Quan m’assec al seu costat, em passa el braç per l’espatlla i em prem contra ella. Quan fa això, em sento lleu, feliç, em sento ple d’orgull i em sembla que sóc un tio amb sort. Que tot es pot arreglar. Que ella em vol per cóm soc, tan sols. I estem així junts mirant els martinets, com si el temps passés només per nosaltres. Ella duu un vestit suau, com de seda. Mai no parlem gaire. De sobte, deixa el pot de la xocolata i em frega la galta amb la seva. Quan estem així, voldria morir, i no tenir cap més record de res, de tant com m’agrada.
Llavors, d’un cantó fosc surten unes figures que parlen alt i amb ira. S’apropen a nosaltres i ens diuen coses terribles. De cop, l’aigua es torna negra, i ella treu els peus per no tacar-se. L’aigua s’ha podrit i fa olor d’animal mort. Les nenes rosses i grasses riuen, i els ocells criden de por, com quan s’acosta una serp al seus nius. Jo m’aixeco, i em faig alt i temible. Els hi dic que marxin, que son horribles i fastigoses, i els hi pego a la cara fins que deixen de riure; les matxaco, les faig plorar i cridar. No puc parar de colpejar-les, i també jo crido, per no sentir els seus esgarips. D’elles queden els cabells rossos, perruques que penjo a les branques, però els seus crits segueixen molta estona, encara que elles ja no hi són.
Ella em tapa les orelles amb les seves mans perquè jo no escolti allò. Sento els crits igual, i no puc respirar. Hi ha grans peixos carnívors lliscant en l’aigua oliosa.
Però després, em calmo, i giro i giro en l’aire, i el vent és calent, i fa olor d’estiu i d’herba.
El riu torna a ser net i ella m’abraça.
Oh, vull morir-me aquí, als seus braços; vull quedar-me aquí, per sempre.

Jordi
La Berta i les seves amigues se m’acosten a la sortida de l’escola. Me n’adono massa tard i no puc evitar-les.
—Escolta Jordi tenim un pregunta per a tu — proclama la bruixa, mentre les seves acompanyants riuen com si hagués dit quelcom molt divertit.
—T’agrada fer petons ? — em pregunta sense donar-me temps per pensar.
No sé que dir-li. No he fet mai els petons que ella insinua, però moriria abans que confessar-ho.
—Sí, m’agrada molt — dic intentant aparentar una seguretat que no sento .
—Sí ? — contesta ella encuriosida — I es pot saber a qui els hi has fet tu els petons ? — diu adoptant el posat d’amiga confident.
—Jo ... doncs .. — dubto sense saber que contestar .
—Que t’agradaria fer-me’n un ? Seria agradable ser besada per algú com tu, que en sap tant ...— m’interromp. Ara tot el grupet que ens envolta riu sense dissimular. Sento una intensa cremor a la cara, de sobte tinc molta calor. Em miro a la Berta i tremolo, incapaç d’articular ni un mot.
— Nen fas pena, ets una merda de tio saps ? Tan escarransit i encara vas pel món presumint de fer petons ! — deixa anar la bruixa en veu molt alta — Vols un consell, tita freda ? No diguis tantes mentides ! tonto !
Tinc tanta vergonya que no goso contestar. Camino per allunyar-me d’elles, cap cot. Camino cada cop més ràpid i, sense adonar-me’n arrenco a córrer.
Però al meu darrera no puc deixar de sentir-les cridar, enjogassades :
— Tita freda ! tita freda ! tita freda ...
I mentre fujo m’eixugo les llàgrimes amb la mà.

Url
Volar em dóna alegria. Cada vegada l’alegria és més profunda, més total. Hi ha l’aigua fosca, és clar. Sempre hi serà. Però he trobat la manera: no infligir-me dolor, no volar baix. La meva pell tan lluminosa espanta les ombres. En formació amb els ànecs de coll verd, l’olor de plomes em commou. Torno a terra per trobar-me amb tots els amics que m’esperen. M’esperen, em reclamen, criden el meu nom, em fan baixar enmig d’aquest sentiment d’orgull, d’aquesta cadència que ens sotraga. Quan vols algú, significa que els teus ritmes, el tam-tam, el baix profund, la melodia inherent, els executes imbricats amb els ritmes del que et vol; la joia, o ser feliç, o estar bé, implica una música que es nodreix d’un i de l’altre, implica la cançó de varis còmplices. I m’agafen de les mans i les ales, em porten a les cúpules de la Ciutat, perquè allà hi ha els ballarins, els oracles, els visitants i els llibres. Si, vull llegir i llegir, i em volen escoltar, es volen rendir a paraules meves, a petits escrits que han de ser tramesos per l’aire, pensaments que han de vibrar entre nosaltres, una altra melodia entre amics. Simplement soc; puc volar i caure, puc tocar l’olor d’un perfum, la seva aspra superfície, puc guardar-lo amb mi si això em plau. I puc estar amb ella. Mentre parlo, baten ales amb soroll d’aigua. Mentre parlo, les ànimes d’ els que m’escolten es tornen blanques i fragants.
Uns riuen alt i em diuen:
-Url, que també volem llegir!! Vinga, acaba, ja!!
I passo la resta d’hores escoltant recitadors i cantants, i ella em fa trenes als cabells. I ens abracem,molta estona, abans de caure en la quietud.

Jordi
Sortosament tinc els somnis.
Gairebé cada nit. I les nits que no els tinc, em desperto trist, amb la sensació de no ser capaç d’aixecar-me. En els meus somnis veig un món fantàstic, em transformo en un ésser poderós, valent i just. Ningú em pot pegar, ningú pot riure’s de mi. Sóc l'Url.
Sortosament tinc els somnis.

Url
En la quietud, sento que sóc un noi infeliç. A vegades, quan obro els ulls, encara veig imatges fosques que em fan estremir, sento una soledat que és com un fred que ve de dintre meu, recordo l’odi i la ràbia. Però aviat passa.
Diuen, els vells, que és l’única manera que tenim de poder valorar la nostra vida. No ho sé.
Jo sempre he sabut que aquest és, de tot el gran Univers, el lloc on la meva ànima hauria triat d’anar.

Bona nit, princesa

— Papi, on és la mami ?
— Tornarà tard, avui el papi et posarà a dormir, d'acord ?

Rosa, la meva dona, m'ha trucat des de la feina quan s'ha filtrat la notícia. Plorosa, m'ha dit que tornava cap a casa immediatament, que anés a l'escola a buscar la nena. Fa més de vuit hores de la trucada. Ja he perdut l'esperança de tornar-la a veure.

— Papi, que són aquest sorolls ?
— És una festa, maca. Al carrer fan una festa, amb petards i tot .
— Jo vull anar a la festa !
— És una festa per gent gran, bonica.

Per la televisió han confirmat que queden poques hores per la fi del món i la gent ha embogit. El carrer és un caos. He tancat totes les finestres i he posat una petita barricada davant la porta. No he pogut evitar que la nena senti els crits i les explosions.

— Papi no vull sopar .
— Avui pots menjar el que més t'agradi, què vols ?
— Una mandarina papi..., no, una no. Moltes !

Observo a la meva filla. Tres anys de vida. He de fer un gran esforç per no plorar. Vull que passi aquestes últimes hores en la més absoluta normalitat. Vull que vagi a dormir contenta.

— Papi, els mitjons em molesten !
— No passa res maca, avui si vols pots anar sense .

Manipular la realitat i aïllar-la del horror; serà la cosa més important que he fet mai per ella. I la més difícil. És l'últim desig que em queda; fer feliç a la meva princesa. Tu faries el mateix, oi que sí Rosa ?.

— Anem a dormir maca ?
— M'explicaràs un conte ?
— Sí, però primer has de veure't la lleteta.

Me la poso a la falda i li apropo el biberó. El contingut té un lleuger color verdós. Les llàgrimes en cremen les galtes.

La substància que he portat del laboratori, barrejada amb la llet, fa el seu efecte.
Sento el seu cosset com es relaxa. Com s'afluixa.

— Un petó papi — es l'últim que em diu.

Resto assegut, amb la meva nena a la falda, hores i hores, fins que arriba el final.

dijous, de setembre 27, 2007

Mar i Muntanya - Recull de Haikus estiu 2007 -

MAR

Pi sobre roca,
verd retallant l'onatge
mediterrani.

Tants cossos joves
exhibits a la platja;
fugaç bellesa.

Dos blaus es troben
a la llunyana corba,
delimitant-se.

Miro ingràvid,
gràcils, inabastables,
peixos de plata.

L'escuma blanca
trenca el blau d'un mar plàcid;
la barca passa.

Camins de ronda
vistes de mar i roca
a frec de costa.

Dins les tavernes
vells mariners naufraguen
en mars etílics.

Paga el turista
per lluir pell cremada
tornant a casa.

MUNTANYA
Les valls extenses
per alts cims envoltades,
semblen petites.

El corb que vola,
cridant fa més pregona
la melangia.

Forces ? Ben poques.
El camí ? Mai s'acaba.
Aspra muntanya.

La llum esclata,
entre el més fosc boscatge,
fen pampallugues.

Tronc mort que encara,
patint turment, aguanta.
Corcat de vida.

Després de ploure,
pel fort sol escalfada,
l'herba fumeja.

Carona blanca,
cor de llop, ulls salvatges,
t'estimo huski.

Amb una gota
fem del tranquil toll d'aigua
un garbuix d'ones.

La boira densa
difumina el paisatge,
fent-lo minúscul.

Sorprèn la fressa
d'un gris espectre arbori;
l'esquirol àgil.

FINAL

Besllum de tarda
que suaument proclama
la fi del dia.

Verdor somorta,
bosc de pins al capvespre;
l'estiu s'acaba.

dilluns, de març 05, 2007

La nit freda

Faig com si estigués mirant fixament al baixista, però en realitat estic pendent de tu, de les teves reaccions. En el local mal il·luminat et miro de reüll i, com sempre, em sembles absent i una mica distant. Prenc un glop de cervesa i amb un comentari intranscendent sobre els musics intento trencar el teu silenci, que de cop s'ha m'ha fet insuportable.
— Sempre em fixo en el baixista — dius amb veu suau. Et miro. Brilles en mig del fosc ambient blavós com il·luminada per una llum interior. El meu desig per a tu es tan gran que em provoca un dolor gairebé físic.
Nerviós, aprofito la teva resposta per fer una petita broma sobre una gelosia fingida però no irreal.
— Em faràs posar gelós, eh ?
Reacciones bé, i per un moment, penso que aquesta nit serà la nit. Acabo la meva cervesa. Tu tampoc en tens i proposo demanar-ne un parell més.
De sobte, altre cop et mostres freda, incomoda.
— Que, no estàs a gust aquí ? — pregunto. Vull sentir-te dir que sí, que estàs de conya, que la meva companyia és suficient per que et sentis relaxada, animada i contenta. Però no. Dius que les cançons són massa llargues, que les estàs barrejant totes.
Frustrat i sense saber molt bé que fer et proposo sortir al carrer una estona. Ja fora, l'aire fresc em fa reflexionar. Estic fen l'imbècil, es evident que entre tu i jo tan sols hi ha lloc per l'amistat, aquestes ridícules sortides en parella no tenen sentit. No fan més que fer-me mal.
Comencem a caminar per les rambles. I de cop, a l'altre banda del carrer, apareix el Francesc .
— Hòstia, espera — et dic— Acabo de veure un company de l'insti, m'hi estic dos minuts — fas que sí amb el cap. Et deixo i amb una petita correguda atrapo al meu amic. Fa mesos que no ens veiem. Durant una temporada varem ser inseparables. Li explico que estic amb tu. Et senyalo i tu saludes.
— Vas molt ben acompanyat cabró, te la tires ?
— Ja m'agradaria, som amics, res més — li dic — i parla més fluix que et sentirà ! — afegeixo .
— Però li has tirat els trastos o no ? — insisteix en Francesc.
— No, no vull cagar-la, som amics, espero a que ella es mostri receptiva. Però fins ara res de res.
— Mira, he quedat amb la colla, ens falten tios , et truco més tard al mòbil i si la cita amb la teva amiga no prospera potser t'animes a venir ¿ no ? — diu mentre em fa l'ullet .
— D'acord
— Així m'agrada , i aclareix les coses home ! ... A sac ! — remarca en Francesc tot marxant. És una expressió de quan sortíem a lligar junts.
Torno amb tu amb ànims renovats. Caminen sense rumb, i em dedico a explicar-te anècdotes del Francesc . Tu escoltes en silenci. Al cap d'una estona tinc la sensació que t'estic cansant.
— T'avorreixo? — la pregunta em surt en un to una mica massa sec .
Dius que no, però jo no et crec. Proposes anar a un bar on hi ha un tio que toca la guitarra i fa versions de temes molt coneguts. Accedeixo desganat, tinc una forta sensació d'incomoditat i pèrdua de temps.
El local està ple a vessar, l'ambient és espès i fosc, una mica com el meu estat d'ànim. Et segueixo i em portes fins una taula en la que encara resten els gots mig buits dels antics ocupants. Seiem. Ho intento de nou, decideixo sincerar-me, et parlo de la incomoditat que, a vegades, sento al estar amb tu. Desitjo que em preguntis el perquè. Vull una escletxa, una senyal, que m'indiqui que puc avançar. Però la senyal no arriba i acabem parlant sobre les persones que ens envolten, sobre la fauna humana del local.
Et faig broma sobre una noia solitària que em sembla que esta mirant-te tota l'estona. Et poses vermella. Decididament no n'encerto ni una, a veure si al final resultarà que ets lesbiana?
En el moment que decideixo que ja ni ha prou, sona el mòbil. Miro el número i faig com si estigués molest amb la trucada, però no és així, tot al contrari, és el Francecs, just a temps. Tu aprofites la interrupció per anar al lavabo.
— Com va això ? Vens o que ? — diu el Francesc.
— Si, com quedem ? — contesto .
Quan tornes ja tinc preparada l'excusa. Em sap greu, però no gaire. M'has deixat ben clar que no tenim res a fer, i d'amigues ja en tinc moltes. Et dic que he de marxar, sense donar gaires explicacions. Sembles una mica desil·lusionada, però naturalment, no insisteixes. Ens acomiadem desprès de fer com si haguéssim de quedar algun altre dia. Crec que els dos som conscients de que no serà així. Ha estat una situació lleugerament incòmode i tinc presa per sortir del local. En sento cansat i fart, amb ganes d'anar a dormir, ganes de passar de tot.
Estic a punt de sortir per la porta quan sento soroll de corredisses al meu darrera. M'agafes de la mà i em giro, sorprès.

Em començo a enfadar de debò, que collons vols ara ? Tota la nit junts i ara, quan ja he decidit el que he de fer, em surt amb corredisses i tronades escenes romàtiques ? .

— Digues, vols res ? — estic cabrejat, se'm nota, i això encara em molesta més.

Dius alguna cosa que no arribo a escolar i em fas un peto als llavis. Em quedo glaçat, amb el mòbil a la mà, sense saber que dir ni que fer. Ha estat un peto suau i bastant innocent. Un peto fora de temps. Massa tard, ara ja no el vull. No tinc paciència per més jocs.

Amb la veu tensa i fent un gran esforç per simular normalitat et dic:

— Me'n vaig. Dissabte et truco.

I surto sense mirar enrere. Marxo ràpidament, per no tenir temps de pensar, per no tenir temps de penedir-me'n.

Fujo de tu.

L'infern a la terra

Tv3 va tancar per sempre les seves emissions amb les terribles imatges de la presentadora del telenotícies esbudellada en directe pel que semblava ser un company de realització. Esglaiada davant la pantalla del televisor, la Merçe vomità l'esmorzar i gairebé es desmaia.

Ara feia ja tres dies que no sortia de casa. Tenia la porta tancada amb clau i el sofà del menjador plantat al davant, com una barricada. Als seus 60 anys és trobava molt sola i espantada. El seu fill no havia tornar de la feina, el telèfon no funcionava i la televisió estava morta.

Des del balco del seu pis els veia rondar pel carrer. Gent rara, alguns empastifats de sang, altres amb la roba plena d'estrips, alguns despullats i espantosament mutilats, però el més paorós de tot era el soroll que feien . Era com l'insistent somic d'un infant famolenc. La remor constant i persistent li omplia l'anima de por i desolació.

Tot va començar quan per la televisió, de sobte, decretaren una mena de llei marcial. Ja feia dies que es parlava dels inexplicables casos de canibalisme que s'estaven produint arreu del món. La Merçe va tancar-se al pis atemorida per les noticies. Al sentir els crits d'agonia i lluita procedents de l'escala i del carrer, la sang se li glaçà a les venes. Poc després, el grotesc epitafi de Tv3 va marcar el començament de l'infern.

Al quart dia va quedar-se sense electricitat i sense menjar. Engolí l'últim mos, un marcit boci de pernil, i sense poder-ho evitar es posà a plorar com una nena. Quina pena morir tan sola .

Quan la porta del pis cedí i la Merçe veié als seus visitants, va pensar que morir sola hauria estat de ben segur, una benedicció.


Instants

L'Horror ( Madrid 2005, Gernika 1937 )

Estic davant la gran creació de Picasso, el Gernika. L'observo. No té color, no té relleu . Al eliminar-los, s'elimina tota relació amb la vida. És un quadre de mort. La llum és irreal, no té centre focal. Brolla de les figures que semblen tretes d'un malson.

-El primer avio apareix al cel a tres quarts de cinc de la tarda. És un Heinkel 111.Deixa caure les bombes i al cap de poc torna acompanyat de tres bombarders més. L'infern tot just comença -

Sembla com si un vent molt fort bufés de dreta a esquerra. Varies figures miren cap al cel. La dona amb el nen mort, la que intenta sortir de les flames. Expressions de pànic. El coratge ha estat destruït, la llibertat també..

-Una bomba de fragmentació explota al costat d'un grup de civils que intenten escapar d'una casa en flames. La metralla s'escampa com una puja mortal. Carn picada. Vísceres i bocins de cossos són escampats arreu. L'horror ve del cel.-

Un cavall al centre del quadre, símbol terrible de dolor i agonia. El brau com a tòtem peninsular, tètric i cansat. A terra un guerrer mort, un braç, un tros d'espasa . Tot és ple d'una fosca desesperació.

-Els Messerschmidt BF-109 cacen a la gent que intenta fugir. Les bales, pensades per abatre avions, traspassen els seus cossos com si fossin de mantega. En ràpides passades de vol rasant .-

Les úniques figures que podrien inspirar esperança, la bombeta i la dona amb una làmpada, resulten patètiques. Una mostra de la total inutilitat del progrés contra la barbàrie. El progrés vist com un absurd fustam corcat.

-Gernika crema. Gernika es un forn. Deflagracions i flames. Un gran núvol de fum negre cobreix la ciutat. Però això no atura als Heinkels i als Junkers. Ara deixen caure les bombes a cegues . Més de 40 avions participen en la massacre. Durant més de tres hores. Sense treva -

Surto del museu, no puc veure cap altre pintura. Em ve a la memòria la més gran de les infàmies: malgrat les proves i els testimonis, durant els anys del franquisme es va voler fer creure que foren els propis bascos els qui incendiaren la ciutat.

A fora, la calor de l'estiu convida al optimisme.
Però jo tinc el cor glaçat.

L'amor ( Paris 1988 )

L'aire fred de la nit parisina m'acarona el rostre mentre deixo que els meus ulls es perdin dins la millor vista nocturna de la ciutat de les llums. Soc a la torre de Montparnase, moderna i altiva construcció de 210 metres d'alçada, gaudint del panorama i endinsant-me en punyents records de joventut .

Recordo el museu d'Orsay. Fou inaugurat el 1986, és una vella estació de ferrocarrils esplèndidament reformada. Una joia. Lluny de la immensitat i majestuositat del Louvre, el museu conté una petita però selecta mostra de pintura impressionista. La Monique i jo restem molta estona contemplant les obres de van Gogh. És el nostre pintor de culte. Aquí, en mig de la gent i amb els seus quadres com a testimoni, ens fem el primer petó.

Recordo la primera festa a casa d'uns amics de la Monique. Sorpresa ! els parisins es fan quatre petons al presentar-se, dos a cada galta. L'argot em complica la comprensió de les ràpides converses dels convidats, el meu francès d'escola no m'ajuda gaire. Quan més perdut em trobo, la Monique em salva; ballem abraçats, molt junts. La nit s'esmuny en un instant.

Recordo el Sena serpentejant inquiet, esgrogueït per les llums nocturnes. La Monique i jo estem asseguts en un bateau mouche, agafats per la cintura, joves i plens d'entusiasme, emocionats de tenir-nos l'un a l'altre. Els edificis i monuments van passant, magníficament il·luminats, davant els nostres ulls. Sentim la humitat del riu enganxada a la pell, el soroll de l'aigua com a música de fons.

Recordo les seves paraules omplint l'aire carregat de fum del petit cafè, paraules que no vull sentir, paraules de ruptura. Miro per la finestra cap a la munió d'estudiants que passen per l'estret carrer del barri llatí. No vull veure com marxa, però tot i així la veig, la seva menuda figura creua la porta i desapareix per sempre. Adéu Monique, amiga i amant. Adéu.

Torno al present. Aparto els ulls del paisatge i la ment dels records. Miro la meva dona. Impulsivament li faig un petó al coll.
- Anem Merçe ? -
En el fons res ha canviat, encara puc estimar i encara estimo.
I la ciutat de les llums continua aquí, als nostres peus, tota per a nosaltres .

La gana ( Salvador de Bahia 1985 )

Estem asseguts davant d'una taula de fusta vella en una terrassa molt a prop de la platja, la poca llum que ens acompanya és un regal de la rodona i bonica lluna que llueix allà dalt, al mig d'un cel farcit d'estels. Fa unes hores que hem arribat a Salvador de Bahia i encara estem immersos en aquell desori de sensacions noves, cansament i emocions que acompanyen sempre l'inici dels viatges de debò.
Som els únics clients del petit restaurant i l'amo del local es desviu per servir-nos. El nostre coneixement del portuguès no és molt bo i l'accent brasiler no ajuda gaire, però aconseguim entendre que per sopar ens servirà una especialitat de la què sembla estar molt orgullós. Un luxe.
Tot esperant el menjar observem un nombrós grup de nens i nenes que passegen per la platja. Tenen de 4 a 6 anys, n'hi ha de blancs, de negres i d'un grapat de tonalitats intermèdies, van descalços i duen la roba esparracada. La misèria els envolta com una mortalla.
Per fi arriba el sopar. Són dues grans safates metàl·liques, una plena d'una salsa fosca i espesa, i l'altre d'uns bocins de carn estofada d'aspecte oliós. Ho tastem i no podem empassar-nos ni el primer mos. Un gust fort i agre ofèn el nostre paladar europeu. Amb una ganyota de fàstic aparto el plat del meu davant.
Silenciosament els nens de la platja s'acosten i ens demanen quelcom. Els miro i no m´ho penso; gesticulant els hi ofereixo el nostre menjar. En un instant estem envoltats de criatures que ràpidament s'empassen els trossos de carn gairebé sense mastegar. Veig com una nena molt menuda posa les manetes en la salsa per, tot seguit, llepar-les amb ansietat. Mentre mengen els seus petits rostres reflecteixen una intensa expressió de concentració .
Observo la meva companya. Té les faccions tristes i el ulls brillants.
A la llum de l'esblanqueïda lluna bahiana som testimonis d'un autèntic luxe.
Els nens de la sorra, els nens abandonat de Bahia, sopen .

L'oblit ( Cabo Verde 1995 )

Silenci.
Però no del tot. Dins el cap sento el ressò dels sorolls esmorteïts del meu cos. Em desplaço ingràvid, baixant cap al fons de sorra, observant petits grups de peixos grisos que es mouen per mantenir una distancia prudent amb aquest gran peix d'aspecte còmic. Em quedo uns segons quiet i miro cap amunt. Allà dalt, un sostre fet de llum platejada es mou i oscil·la constantment. Necessito aire. Començo a pujar. M'acosto al sostre.....

Soroll.
Surto a la superfície i respiro. El fort brogit del mar substitueix al suau brogit del meu cos. Inspiro profundament. Aire. Suro d'esquena, sentit el sol a la cara, les onades em mouen amb indolència. Reverberació de llum. Amb els ulls mig clucs descanso uns instants per poder tornar a visitar l'únic món on podem volar. Faig un recompte mental de totes les especies de peixos que he pogut clissar. M'agraden els peixos. Són lliures. Tornem-hi .Inspiro profundament i...

Silenci.
Però no del tot. Dins el cap sento el ressò dels sorolls esmorteïts del meu cos. Torno a volar. Dins un món sense perfídia. Sense odis ni traïcions. De sobte, un gran banc de peixos brillants com estels fugaços m'envolta. Per uns segons em sento completament en pau. El moment passa i els peixos brillants desapareixen. M'envaeix una fosca sensació de pèrdua.
Necessito aire. He de pujar.

El mossec de l'aigua fresca.

Però no vull pujar.
Vull quedar-me .
Una estona més.

Aquest món blau, immens. Fascinant.

Res m'espera allà dalt.
Oi que no estimada ?
Res.

No

vull

tornar.

El Glaç

Com cada dia endreço l'habitació de la nena. Aviat farà cinc anys que va desaparèixer, i jo intento mantenir totes les seves coses tal com les va deixar. És obsessiu, ho reconec, però ho vull tenir tot impecable, com un santuari.

Ella va marxar i la nostra vida es va esfondrà. D'aleshores ençà que tinc un gran tros de glaç dins al pit. La seva gelor em traspassa cos i ànima. És un bloc cantellut, amb moltes cares. En algunes s'hi reflecteixen imatges boniques. Són els dies bons, els dies en tinc esperança.

( La nena ha tornat. Va ser una bajanada, confessa; es va sentir molt enamorada de la persona equivocada i va marxar sense dir res. Ara, més adulta, torna a casa. Es vol disculpar però no la deixo acabar. L'abraço i em sento renéixer. )

Té també cares molt fosques, amb imatges esfereïdores. Quan les contemplo, em passo el dia plorant, completament desfeta, conscient de que totes les meves il·lusions són sentiments ridículs, fruits de la desesperació. Són els dies en què em vull morir.

( Han trobat el cos de la nena enterrat en un descampat, va ser violada per varies persones abans de morir. Sembla que la van cosir a punyalades, acarnissant-se. Segurament va patir molt. Mal parits ... )

El meu marit em va deixar fa un any. Deia coses terribles, deia que havíem d'acceptar que la nena estava morta, que si no ho fèiem la incertesa ens mataria; deia que estava boja. El vaig arribar a odiar, però vaig sentir la seva marxa. Ara quan la nena torni no el trobarà a casa.

Acabo d'arreglar l'habitació i camino cap a la cuina quan sona el telèfon. És la policia. M'assec a una cadira i escolto. Les paraules son líquides i feixugues. Com si fossin gotes d'aigua calenta, van caient i fonent el bloc de glaç, acabant amb la incertesa.

Ara solament em queda la imatge de la veritat.

I no la vull.

dilluns, de gener 15, 2007

Mala raça

El cos desmanegat i rígid penjava de la branca, movent-se al ritme del vent. L'havien penjat pel coll i era senzill endevinar que la seva mort no havia estat fàcil.

Va expirar amb incredulitat; no podia assumir que els seus amics l'haguessin assassinat. Fins l'últim instant esperà descobrir que tot plegat no era més que una broma extraordinàriament cruel. No aconseguia entreveure un sol motiu plausible que justifiqués tanta violència. Que havia fet ell per ser mereixedor d'aquell tracte ?

En mig de l'agonia, quan el món sencer feia pampallugues i quan aconseguir inspirar una mica d'aquell calent aire d'estiu havia esdevingut una tasca impossible, encara es preguntava : per què ? Quan el dolor semblava haver arribat al clímax seguia preguntant-se : per què ?

No, la seva mort no havia estat fàcil.

Ni la seva, ni la d'altres llebrers, que, massa vells per la caça, encara avui en dia, són sacrificats sense miraments per sàdics assassins de dues cames.

Assassins sempre impunes.
Mala raça.

dimarts, de gener 02, 2007

Balles ?

— Balles ?

Dins la foscor de la discoteca, la figura de l'Anna semblava retallada per una lleugera llum blanca. La vaig mirar sense acabar de creurem el que havia sentit. La noia més desitjada del nostre grupet d'amics em demanava per ballar .

L'Anna era prima, tenia els cabells llisos, negres i molt llargs. Era físicament molt atractiva i, a més, era una gran persona. Jo, com tots els meus amics, n'estava bojament enamorat. Les seves faccions tenien quelcom d'exòtic i el seu somriure m'agradava tant que em feia mal.

Mentre la mirava sense badar boca, recordava la nit abans quan, impulsivament, ella em va fer un peto a la galta al dir-li, animat pel alcohol, que la considerava una de les poques persones amb les que podia pensar en veu alta, que l'apreciava molt.

Però per més begut que estigués, mai hagués gosat confessar-li com la desitjava. Jo era un adolescent amb cara de nen, sense cap experiència amb noies, però suficientment racional com per intuir que, per una dona com l'Anna, jo mai no seria més que un bon amic. Ho tenia assumit.

Menys quan somiava; però els somnis són lliures no ?

I ara la veia al meu davant, mirant-me i preguntant-me :

— Balles ?

L'adrenalina em corria per les venes com foc líquid; vaig aparcar la timidesa, la racionalitat i la prudència. Sentint els batecs del meu cor, sorollosos com sords compassos d'una dansa ancestral, vaig mirar a la meva estimada al ulls, dient-li amb una veu que intentava ser ferma :

— D'acord, anem ?

La seva expressió al escoltar la meva resposta encara m'acompanya ara, tants anys després. Potser era de pena o d'incomoditat. O, simplement, s'estava morint de riure. En aquell instant, jo no era conscient de que el record de les seves paraules m'acompanyaria per sempre :

— No, ho deia per si em podies vigilar la bossa.