dilluns, d’abril 21, 2008

Blue Moon


La nit era freda. Sortint del cinema s'havia pres una xicra de xocolata calenta abans de pujar al cotxe. A les afores de Vic va parar per agafar l'autoestopista pensant que seria una bona companyia. A l'Eduard no li agradava conduir sol.
El cotxe era com una petita i solitària illa de llum en mig de la foscor. Al anar pujant pel port de la Pollosa la boira va remetre, i una lluna orba i malaltissa es va deixar veure en mig d'un cel negre i trist, orfe d'estels.
La carretera estava deserta. La solitud era absoluta.

– Bonica lluna – comentà l'Eduard .
– Lluna de llops – contestà amb veu greu el seu acompanyant.

Fins aquell moment el noi amb prou feines havia dit res, i l'Eduard es va alegrar de que trenqués el silenci. Se'l va mirar de reüll, sense apartar la vista de la carretera. Era un adolescent de cabells llargs, aire de progre, amb uns ulls obscurs i profunds.

– Li agraden els llops ? – preguntà el noi.
– No especialment – contestà l'Eduard.
– Jo sóc un licantrop .

L'afirmació va surar uns instants entre els dos homes. A la radio sonava una versió acústica de “Blue Moon”. L'Eduard feia de mestre en una escola de formació professional i estava acostumat a tractar amb adolescents. El noi intentava acollonir-lo ... i ho estava aconseguint.

—Li faig por ?
—No .
—Dons n'hi hauria de fer .


L'Eduard contemplà astorat com el seu acompanyant patia una espantosa metamorfosis i, sense poder-ho evitar, deixà anar un ridícul i agut xiscle de terror mentre notava com l'orina li xopava els pantalons. S'havia pixat com una criatura. Es va posar a plorar i va perdre el control del vehicle.

El cotxe estava aturat fora de la carretera. Del seu interior sortien sorolls animals. El cap del Eduard penjava per la finestra trencada del conductor, els ulls oberts, glaçats en l'infinit. Una criatura obscena, mig humana i mig animal, l'estava devorant. Li furgava àvidament la cavitat abdominal, els intestins exposats com serpentines macabres.

El licantrop aixecà el cap. La sang regalimava espesa i roja, ullals avall.
I obrint la boca començà a udolar.

Sota la lluna.

Sense Respecte

Camins de ferro;
gent, maletes i nervis;
destins diversos .

Vells edificis
vora el gran riu flanquegen
vaixells turístics.

Feta de ferro,
d'Eiffel, immensa torre;
vana bellesa.

Pintors de carrer
fan retrats, obres mestres,
per quinze euros.

Gent encongida
sotja, darrera els vidres,
com passa el dia .

Sense respecte
malmeten quadres antics,
les llums dels flashos.

Les aventures
s'ofereixen barates,
als parcs temàtics.

Que pensa l'home
suant sota la disfressa
de l'ànec Donald ?

( Paris i eurodisney; setmana santa 2008 )