dilluns, de maig 31, 2010

Penitència

—No ets com em pensava que eres — va dir-li Venus a l'home amb qui havia compartit llit durant tant de temps.
Ell se la va mirar atònit. Sempre havia pensat que amb Ella podia pensar en veu alta, que s'entenien tan bé que no hi havia límits en allò que li podia confiar. S'equivocava.
—Em sento culpable d'estar amb tu, ja no sé què dir-te, som massa diferents —sentencià la dona, mentre es vestia il·luminada per la llum groguenca d'una espelma de parafina.
L'home mirà com el cos jove i tendre de la seva amiga i amant es cobria amb els hàbits de monja Dominica.
Domini Canes —mormola amb la gola seca, recordant antigues històries de la inquisició espanyola.
La monja és gira i li escopí. La saliva era espessa i verda.
*
En Jordi despertà amb un crit glaçat a la gola. Un altre malson. La seva dona li mormolà:
—Què et passa estimat?
És gira per tocar-la, però en lloc del seu cos càlid va trobar una roba gruixuda i rugosa. De sota els llençols la seva esposa va treure un rosari de quinze misteris i plantant-li davant la cara, li digué:
—M'has traït en somnis, prou que ho sé. Has fornicat amb Venus; la gran bagassa —el rostre pàl·lid emmarcat per la túnica negra semblà lluir amb llum pròpia en imaginar-ho—, i ara, estimat, ara arriba l'hora de la penitència.

dijous, de maig 27, 2010

A la neu

El sol m'enlluerna. Allà sota petites espurnes de plata fan pampallugues damunt la neu. El fred em crema les galtes i el nas. Per protegir-me em tapo la cara amb les "bragues" i una bafarada d'alè càlid m'entela les ulleres de sol. El telecadira és de quatre persones, però només m'acompanya un home que, amb el rostre completament amagat, sembla tenir encara més fred que jo. És tard i l'estació està a punt de tancar. “En trenta minuts tot això tornarà als seus amos, nosaltres no som més que uns visitants eventuals”, penso impressionat per l'entorn. Les cadires del davant estan buides, darrere només n'hi ha una d'ocupada, també amb dos esquiadors. Me n'adono que tinc ganes de baixar i tornar amb la dona i la filla que m'estan esperant al cotxe. La sensació de solitud que m'envaeix em sembla tan natural com el fred, com la neu que ens envolta.

Quan el telecadira s'atura no m'espanto, no és cap fet extraordinari. El desconegut i jo quedem penjats; el vent ens gronxa i oscil·lem sobre un paisatge superb, al mig del no res. Un esquirol creua com un llamp una pista d'esquí deserta i desapareix dins l'ombra d'un avet que, sòlida i opaca, ressalta nítidament dibuixada sobre la superfície nevada.

Només queda el Silenci puntejat pel tènue xiulet d'esporàdiques ratxes de vent.

I de sobte: soroll. El soroll sord e inconfusible d'una baralla. Un crit agut que trenca l'aire glaçat. Em giro i veig com de la cadira del darrere, un dels dos esquiadors cau a plom. És una caiguda lletja, embarbussada. “Déu meu!” crido mentre el cos impacta contra la neu. “Ho ha vist?” li pregunto a ningú. I és aleshores quan la realitat s'esquerda, es fon com una prima placa de gel sota l'escalfor de l'estiu. L'altre esquiador, l'acompanyant del què ha caigut, es treu els esquis amb un parell de moviments felins i salta. Però aquesta caiguda és molt diferent, aquesta és gràcil, controlada. És el salt d'un depredador. Aterrit, no puc apartar els ulls dels dos cossos caiguts: l'un inert amb els esquis posats, desmanegat, estès al bell mig d'una neu cada cop més roja; l'altre al damunt, alimentant-se'n.

“Déu meu! ha vist això?”, torno a repetir sense esma.

“Sí”, respon el monstre.

Giro el coll per mirar-lo; ja s'ha tret la gorra i les ulleres que li tapaven la cara. “No cridaré”, em prometo a mi mateix. Noto com l'escalforeta de l'orina se'm gela al damunt de les cames, de l'entrecuix. Molt a prop, algú xiscla com una criatura. “No sóc jo”, penso mentre intento aixecar la protecció per saltar de la cadira.

“No sóc jo”.

dimarts, de maig 25, 2010

Comença la festa

És un d'aquells taxistes que no pot deixar de parlar amb els clients. Tot i que no li segueixo la veta, ell persisteix:

— Merda de crisis! El meu cosí està ben fotut! Va pagar l'entrada de cinc pisos comprats sobre planell. Normalment abans d'abonar la totalitat del import els hauria pogut vendre un vint per cent per sobre el preu de sortida, però amb aquesta crisis no troba comprador, ni banc que li deixi més diners.

Em fa pena el cosí del taxista. Fins i tot per especular s'ha de ser un professional. Com diu el papa, els aficionats sempre pringuen .

— I que me'n diu dels funcionaris! —continua— es queixen per la reducció de sou; massa bé que viuen! Són uns privilegiats, cregui'm. El meu cosí sí que ho té fotut! Perdrà els pisos i encara haurà de tornar els diners!

El taxista parla cada cop amb més vehemència. Jo, callo. De sobte, em pregunta:

—Perdoni, no serà funcionari vostè, veritat? Tampoc és que tots siguin iguals, ja m'entén, jo em referia als mansos que només escalfen la cadira.

Porto una jaqueta Gucci, “vintage” de pell de cocodril i color de xocolata valorada en vint i cinc mil euros i aquest imbècil es pensa que sóc un funcionari.

—No, no ho sóc pas — contesto amb resignació.

Miro el rellotge. En part per fer-lo callar —tinc por que es posi a parlar de xecs nado, mestres, jubilats i del preu dels medicaments—, i en part per que tinc presa, li dic:

—Li pago el doble si arribem en deu minuts. I les multes si s'escau.

—Vostè és dels meus. Agafi's fort!

Volem per Barcelona. M'agradaria esnifar una ratlla però el cotxe es mou massa ràpid. Serà un comiat de solter collonut! El papa ha aconseguit llogar la casa Batlló i a més m'ha promès que estarà plena de senyoretes de confiança. “Així m'asseguro que no acabeu en cap antre ni agafeu cap mal lleig”, m'ha dit; al vell sempre li agrada controlar-ho tot.

Miro al taxista i tinc una idea.

—El llogo per tota la nit, que li sembla?

—No sé pas ...

—Tres mil euros —li dic per dir alguna xifra. Per un moment tinc por de quedar-me curt, però no.

Com riurem amb els col·legues quan aquest palurdo vegi les nenes que ens ha llogat el papa! Ric al imaginar-ho. Qui sap, potser deixarem que se'n folli alguna, serà divertit!

Allà fora és parla d'austeritat i crisis i això és collonut. Com diu el papa, pels que hem sabut retirar-nos a temps, ara comença la festa: molts diners i possibilitat increïbles d'inversions a preu de quincalla. I putes fines i coca a preu regalat, afegeixo jo en veu baixa.

Miro els llums de Barcelona, i que collons!, em foto una ratlla encara que la meitat acabi per terra. Trempo, anticipant el que m'espera.

La nit tot just comença.