I res més

Entro a la cuina per preparar-me un simulacre d'esmorzar. Ben poca cosa: una torrada amb mel o melmelada, depèn del dia, i un cafè amb llet. El gos em demana per sortir a la terrassa. Li obro la porta i surt, esperitat, a fer la seva pixada matinal i a intentar enganxar algun dels gats que, de tant en tant, ens visiten sense que ningú els convidi.

I amb un soroll característic, torna la claror.
Miro el desert de sorra, el bassal d'aigua i el munt de menjar sec. Tot és al seu lloc. Sento gana i set. I res més. Em bellugo per satisfer les necessitats i la veig, en repòs, dins del tronc buit.
La Boca dorm.
Assedegat, estic a punt d'ofegar-me dins el bassal. Molt temps després, quan aconsegueixo sortir de l'aigua, menjo fins deixar de sentir malestar i, tot seguit, m'enfilo pels troncs, ben amunt, molt a prop de la llum.
Les sensacions de benestar i placidesa m'aclaparen i caic en la letargia.

Badallo mentre intento empassar-me la torrada que m'ha quedat massa cremada. Un dia més. Un munt d'hores per davant fent una feina que ja no em motiva. I encara gràcies, penso. Tal com estan les coses, quedar-se sense podria esdevenir un autèntic drama. El gos rasca per tornar a entrar i el soroll que fa, enmig del silenci de la casa adormida, sembla un autèntic terrabastall. M'afanyo i li obro la porta abans que no desperti a la nena. Preocupat, observo que té una mica de sang al musell.

Un moviment em desvetlla. Molt a prop, veig uns ulls molt grans i, al seu darrera, la massa enorme del cos de La Boca. Salto i caic al bell mig del desert. Però no feia falta fugir, La Boca no em buscava a mi. Des del terra, en veig un com jo intentant escapar de les mandíbules de ferro. Escolto els sorolls de cos esmicolat i aquell xiscle agut, inquietant i pertorbador.
I després el silenci, com sempre .
Torno a saltar i m'enfilo de nou, ben a prop de la llum.
Claror i Calor.
Letargia.
I res més.

Aquest gos és burro. S'ha fet una petita ferida, segurament intentant caçar algun gat. Li desinfecto i torno a la cuina a prendre el cafè abans no es refredi. De sobte, un moviment brusc i violent capta la meva atenció: al terrari, la pogona acaba de cruspir-se una llagosta. I ja només en queden tres de les vint que l'hi vaig posar fa deu dies. Merda !, al sortir de la feina n'hauré d'anar a comprar més, només em faltava això.
M'empasso el cafè, naturalment, ja fred, d'una revolada. Avui arribaré tard, com sempre, penso mentre, atrafegat, surto per la porta de casa.
Monotonia i rutina, remugo.
I res més.