divendres, d’octubre 24, 2008

El meu avi

Avi, com va anar tot plegat ? Pots explicar-m'ho? D'home a home avi, que ja tinc vuit anys, no sóc pas cap criatura. Vas tenir por, vas plorar ? La fotografia no em respon i la imatge del meu avi ,elegantment vestit , em mira amb aquell somriure especial que m'ha captivat des de petit. La mare mai en vol parlar de l'avi. I a força de no fer-ho m'ha estimulat la imaginació. Observo amb atenció la imatge i, sense tenir temps per espantar-me, veig com es belluguen aquells llavis fins i el sento parlar molt fluix, com fa la gent gran quan s'explica secrets.

Vaig sentir vertigen com si estigués a punt d'estimbar-me per un penya-segat. Cap cot, vaig contemplar la pal·lidesa de les meves mans, reflex de la del meu rostre devastat. Mentre esperava l'impacte, vaig prémer els punys fins sentir com em cruixien les articulacions del dits. Plors i crits al meu voltant, dolor i llàgrimes. Solitud.
Per fi vaig caure, titella sense fils, dins la fosa comuna. I la paraula desaparegut va quedar associada per sempre a la meva persona. I el meu record, restringit a la tràgica memòria dels vençuts.

Sense voler deixo anar la fotografia. Al colpejar el terra, el vidre que la protegia es trenca amb estrèpit. La meva mare entra a l'habitació i, al veure'm plorar, m'abraça amb tendresa, mira el retrat trencat i no fa preguntes. Amago el rostre en el seu coll, gaudint d'aquella olor tan bona, i desitjo no sentir-me mai tan sol i trist com es va sentir l'avi.


1 comentari:

Helena Arumi ha dit...

És bellíssim malgrat la duresa.
I hi ha un treball de condensació espectacular. Transmets tot un món, en els ulls d'un infant en una extensió curta. I arribes al lector i el trasbalses.

Un plaer llegir-te!
Una abraçada!