MAR
Pi sobre roca,
verd retallant l'onatge
mediterrani.
Tants cossos joves
exhibits a la platja;
fugaç bellesa.
Dos blaus es troben
a la llunyana corba,
delimitant-se.
Miro ingràvid,
gràcils, inabastables,
peixos de plata.
L'escuma blanca
trenca el blau d'un mar plàcid;
la barca passa.
Camins de ronda
vistes de mar i roca
a frec de costa.
Dins les tavernes
vells mariners naufraguen
en mars etílics.
Paga el turista
per lluir pell cremada
tornant a casa.
MUNTANYA
Les valls extenses
per alts cims envoltades,
semblen petites.
El corb que vola,
cridant fa més pregona
la melangia.
Forces ? Ben poques.
El camí ? Mai s'acaba.
Aspra muntanya.
La llum esclata,
entre el més fosc boscatge,
fen pampallugues.
Tronc mort que encara,
patint turment, aguanta.
Corcat de vida.
Després de ploure,
pel fort sol escalfada,
l'herba fumeja.
Carona blanca,
cor de llop, ulls salvatges,
t'estimo huski.
Amb una gota
fem del tranquil toll d'aigua
un garbuix d'ones.
La boira densa
difumina el paisatge,
fent-lo minúscul.
Sorprèn la fressa
d'un gris espectre arbori;
l'esquirol àgil.
FINAL
Besllum de tarda
que suaument proclama
la fi del dia.
Verdor somorta,
bosc de pins al capvespre;
l'estiu s'acaba.
dijous, de setembre 27, 2007
dilluns, de març 05, 2007
La nit freda
Faig com si estigués mirant fixament al baixista, però en realitat estic pendent de tu, de les teves reaccions. En el local mal il·luminat et miro de reüll i, com sempre, em sembles absent i una mica distant. Prenc un glop de cervesa i amb un comentari intranscendent sobre els musics intento trencar el teu silenci, que de cop s'ha m'ha fet insuportable.
— Sempre em fixo en el baixista — dius amb veu suau. Et miro. Brilles en mig del fosc ambient blavós com il·luminada per una llum interior. El meu desig per a tu es tan gran que em provoca un dolor gairebé físic.
Nerviós, aprofito la teva resposta per fer una petita broma sobre una gelosia fingida però no irreal.
— Em faràs posar gelós, eh ?
Reacciones bé, i per un moment, penso que aquesta nit serà la nit. Acabo la meva cervesa. Tu tampoc en tens i proposo demanar-ne un parell més.
De sobte, altre cop et mostres freda, incomoda.
— Que, no estàs a gust aquí ? — pregunto. Vull sentir-te dir que sí, que estàs de conya, que la meva companyia és suficient per que et sentis relaxada, animada i contenta. Però no. Dius que les cançons són massa llargues, que les estàs barrejant totes.
Frustrat i sense saber molt bé que fer et proposo sortir al carrer una estona. Ja fora, l'aire fresc em fa reflexionar. Estic fen l'imbècil, es evident que entre tu i jo tan sols hi ha lloc per l'amistat, aquestes ridícules sortides en parella no tenen sentit. No fan més que fer-me mal.
Comencem a caminar per les rambles. I de cop, a l'altre banda del carrer, apareix el Francesc .
— Hòstia, espera — et dic— Acabo de veure un company de l'insti, m'hi estic dos minuts — fas que sí amb el cap. Et deixo i amb una petita correguda atrapo al meu amic. Fa mesos que no ens veiem. Durant una temporada varem ser inseparables. Li explico que estic amb tu. Et senyalo i tu saludes.
— Vas molt ben acompanyat cabró, te la tires ?
— Ja m'agradaria, som amics, res més — li dic — i parla més fluix que et sentirà ! — afegeixo .
— Però li has tirat els trastos o no ? — insisteix en Francesc.
— No, no vull cagar-la, som amics, espero a que ella es mostri receptiva. Però fins ara res de res.
— Mira, he quedat amb la colla, ens falten tios , et truco més tard al mòbil i si la cita amb la teva amiga no prospera potser t'animes a venir ¿ no ? — diu mentre em fa l'ullet .
— D'acord
— Així m'agrada , i aclareix les coses home ! ... A sac ! — remarca en Francesc tot marxant. És una expressió de quan sortíem a lligar junts.
Torno amb tu amb ànims renovats. Caminen sense rumb, i em dedico a explicar-te anècdotes del Francesc . Tu escoltes en silenci. Al cap d'una estona tinc la sensació que t'estic cansant.
— T'avorreixo? — la pregunta em surt en un to una mica massa sec .
Dius que no, però jo no et crec. Proposes anar a un bar on hi ha un tio que toca la guitarra i fa versions de temes molt coneguts. Accedeixo desganat, tinc una forta sensació d'incomoditat i pèrdua de temps.
El local està ple a vessar, l'ambient és espès i fosc, una mica com el meu estat d'ànim. Et segueixo i em portes fins una taula en la que encara resten els gots mig buits dels antics ocupants. Seiem. Ho intento de nou, decideixo sincerar-me, et parlo de la incomoditat que, a vegades, sento al estar amb tu. Desitjo que em preguntis el perquè. Vull una escletxa, una senyal, que m'indiqui que puc avançar. Però la senyal no arriba i acabem parlant sobre les persones que ens envolten, sobre la fauna humana del local.
Et faig broma sobre una noia solitària que em sembla que esta mirant-te tota l'estona. Et poses vermella. Decididament no n'encerto ni una, a veure si al final resultarà que ets lesbiana?
En el moment que decideixo que ja ni ha prou, sona el mòbil. Miro el número i faig com si estigués molest amb la trucada, però no és així, tot al contrari, és el Francecs, just a temps. Tu aprofites la interrupció per anar al lavabo.
— Com va això ? Vens o que ? — diu el Francesc.
— Si, com quedem ? — contesto .
Quan tornes ja tinc preparada l'excusa. Em sap greu, però no gaire. M'has deixat ben clar que no tenim res a fer, i d'amigues ja en tinc moltes. Et dic que he de marxar, sense donar gaires explicacions. Sembles una mica desil·lusionada, però naturalment, no insisteixes. Ens acomiadem desprès de fer com si haguéssim de quedar algun altre dia. Crec que els dos som conscients de que no serà així. Ha estat una situació lleugerament incòmode i tinc presa per sortir del local. En sento cansat i fart, amb ganes d'anar a dormir, ganes de passar de tot.
Estic a punt de sortir per la porta quan sento soroll de corredisses al meu darrera. M'agafes de la mà i em giro, sorprès.
Em començo a enfadar de debò, que collons vols ara ? Tota la nit junts i ara, quan ja he decidit el que he de fer, em surt amb corredisses i tronades escenes romàtiques ? .
— Digues, vols res ? — estic cabrejat, se'm nota, i això encara em molesta més.
Dius alguna cosa que no arribo a escolar i em fas un peto als llavis. Em quedo glaçat, amb el mòbil a la mà, sense saber que dir ni que fer. Ha estat un peto suau i bastant innocent. Un peto fora de temps. Massa tard, ara ja no el vull. No tinc paciència per més jocs.
Amb la veu tensa i fent un gran esforç per simular normalitat et dic:
— Me'n vaig. Dissabte et truco.
I surto sense mirar enrere. Marxo ràpidament, per no tenir temps de pensar, per no tenir temps de penedir-me'n.
Fujo de tu.
— Sempre em fixo en el baixista — dius amb veu suau. Et miro. Brilles en mig del fosc ambient blavós com il·luminada per una llum interior. El meu desig per a tu es tan gran que em provoca un dolor gairebé físic.
Nerviós, aprofito la teva resposta per fer una petita broma sobre una gelosia fingida però no irreal.
— Em faràs posar gelós, eh ?
Reacciones bé, i per un moment, penso que aquesta nit serà la nit. Acabo la meva cervesa. Tu tampoc en tens i proposo demanar-ne un parell més.
De sobte, altre cop et mostres freda, incomoda.
— Que, no estàs a gust aquí ? — pregunto. Vull sentir-te dir que sí, que estàs de conya, que la meva companyia és suficient per que et sentis relaxada, animada i contenta. Però no. Dius que les cançons són massa llargues, que les estàs barrejant totes.
Frustrat i sense saber molt bé que fer et proposo sortir al carrer una estona. Ja fora, l'aire fresc em fa reflexionar. Estic fen l'imbècil, es evident que entre tu i jo tan sols hi ha lloc per l'amistat, aquestes ridícules sortides en parella no tenen sentit. No fan més que fer-me mal.
Comencem a caminar per les rambles. I de cop, a l'altre banda del carrer, apareix el Francesc .
— Hòstia, espera — et dic— Acabo de veure un company de l'insti, m'hi estic dos minuts — fas que sí amb el cap. Et deixo i amb una petita correguda atrapo al meu amic. Fa mesos que no ens veiem. Durant una temporada varem ser inseparables. Li explico que estic amb tu. Et senyalo i tu saludes.
— Vas molt ben acompanyat cabró, te la tires ?
— Ja m'agradaria, som amics, res més — li dic — i parla més fluix que et sentirà ! — afegeixo .
— Però li has tirat els trastos o no ? — insisteix en Francesc.
— No, no vull cagar-la, som amics, espero a que ella es mostri receptiva. Però fins ara res de res.
— Mira, he quedat amb la colla, ens falten tios , et truco més tard al mòbil i si la cita amb la teva amiga no prospera potser t'animes a venir ¿ no ? — diu mentre em fa l'ullet .
— D'acord
— Així m'agrada , i aclareix les coses home ! ... A sac ! — remarca en Francesc tot marxant. És una expressió de quan sortíem a lligar junts.
Torno amb tu amb ànims renovats. Caminen sense rumb, i em dedico a explicar-te anècdotes del Francesc . Tu escoltes en silenci. Al cap d'una estona tinc la sensació que t'estic cansant.
— T'avorreixo? — la pregunta em surt en un to una mica massa sec .
Dius que no, però jo no et crec. Proposes anar a un bar on hi ha un tio que toca la guitarra i fa versions de temes molt coneguts. Accedeixo desganat, tinc una forta sensació d'incomoditat i pèrdua de temps.
El local està ple a vessar, l'ambient és espès i fosc, una mica com el meu estat d'ànim. Et segueixo i em portes fins una taula en la que encara resten els gots mig buits dels antics ocupants. Seiem. Ho intento de nou, decideixo sincerar-me, et parlo de la incomoditat que, a vegades, sento al estar amb tu. Desitjo que em preguntis el perquè. Vull una escletxa, una senyal, que m'indiqui que puc avançar. Però la senyal no arriba i acabem parlant sobre les persones que ens envolten, sobre la fauna humana del local.
Et faig broma sobre una noia solitària que em sembla que esta mirant-te tota l'estona. Et poses vermella. Decididament no n'encerto ni una, a veure si al final resultarà que ets lesbiana?
En el moment que decideixo que ja ni ha prou, sona el mòbil. Miro el número i faig com si estigués molest amb la trucada, però no és així, tot al contrari, és el Francecs, just a temps. Tu aprofites la interrupció per anar al lavabo.
— Com va això ? Vens o que ? — diu el Francesc.
— Si, com quedem ? — contesto .
Quan tornes ja tinc preparada l'excusa. Em sap greu, però no gaire. M'has deixat ben clar que no tenim res a fer, i d'amigues ja en tinc moltes. Et dic que he de marxar, sense donar gaires explicacions. Sembles una mica desil·lusionada, però naturalment, no insisteixes. Ens acomiadem desprès de fer com si haguéssim de quedar algun altre dia. Crec que els dos som conscients de que no serà així. Ha estat una situació lleugerament incòmode i tinc presa per sortir del local. En sento cansat i fart, amb ganes d'anar a dormir, ganes de passar de tot.
Estic a punt de sortir per la porta quan sento soroll de corredisses al meu darrera. M'agafes de la mà i em giro, sorprès.
Em començo a enfadar de debò, que collons vols ara ? Tota la nit junts i ara, quan ja he decidit el que he de fer, em surt amb corredisses i tronades escenes romàtiques ? .
— Digues, vols res ? — estic cabrejat, se'm nota, i això encara em molesta més.
Dius alguna cosa que no arribo a escolar i em fas un peto als llavis. Em quedo glaçat, amb el mòbil a la mà, sense saber que dir ni que fer. Ha estat un peto suau i bastant innocent. Un peto fora de temps. Massa tard, ara ja no el vull. No tinc paciència per més jocs.
Amb la veu tensa i fent un gran esforç per simular normalitat et dic:
— Me'n vaig. Dissabte et truco.
I surto sense mirar enrere. Marxo ràpidament, per no tenir temps de pensar, per no tenir temps de penedir-me'n.
Fujo de tu.
L'infern a la terra
Tv3 va tancar per sempre les seves emissions amb les terribles imatges de la presentadora del telenotícies esbudellada en directe pel que semblava ser un company de realització. Esglaiada davant la pantalla del televisor, la Merçe vomità l'esmorzar i gairebé es desmaia.
Ara feia ja tres dies que no sortia de casa. Tenia la porta tancada amb clau i el sofà del menjador plantat al davant, com una barricada. Als seus 60 anys és trobava molt sola i espantada. El seu fill no havia tornar de la feina, el telèfon no funcionava i la televisió estava morta.
Des del balco del seu pis els veia rondar pel carrer. Gent rara, alguns empastifats de sang, altres amb la roba plena d'estrips, alguns despullats i espantosament mutilats, però el més paorós de tot era el soroll que feien . Era com l'insistent somic d'un infant famolenc. La remor constant i persistent li omplia l'anima de por i desolació.
Tot va començar quan per la televisió, de sobte, decretaren una mena de llei marcial. Ja feia dies que es parlava dels inexplicables casos de canibalisme que s'estaven produint arreu del món. La Merçe va tancar-se al pis atemorida per les noticies. Al sentir els crits d'agonia i lluita procedents de l'escala i del carrer, la sang se li glaçà a les venes. Poc després, el grotesc epitafi de Tv3 va marcar el començament de l'infern.
Al quart dia va quedar-se sense electricitat i sense menjar. Engolí l'últim mos, un marcit boci de pernil, i sense poder-ho evitar es posà a plorar com una nena. Quina pena morir tan sola .
Quan la porta del pis cedí i la Merçe veié als seus visitants, va pensar que morir sola hauria estat de ben segur, una benedicció.
Ara feia ja tres dies que no sortia de casa. Tenia la porta tancada amb clau i el sofà del menjador plantat al davant, com una barricada. Als seus 60 anys és trobava molt sola i espantada. El seu fill no havia tornar de la feina, el telèfon no funcionava i la televisió estava morta.
Des del balco del seu pis els veia rondar pel carrer. Gent rara, alguns empastifats de sang, altres amb la roba plena d'estrips, alguns despullats i espantosament mutilats, però el més paorós de tot era el soroll que feien . Era com l'insistent somic d'un infant famolenc. La remor constant i persistent li omplia l'anima de por i desolació.
Tot va començar quan per la televisió, de sobte, decretaren una mena de llei marcial. Ja feia dies que es parlava dels inexplicables casos de canibalisme que s'estaven produint arreu del món. La Merçe va tancar-se al pis atemorida per les noticies. Al sentir els crits d'agonia i lluita procedents de l'escala i del carrer, la sang se li glaçà a les venes. Poc després, el grotesc epitafi de Tv3 va marcar el començament de l'infern.
Al quart dia va quedar-se sense electricitat i sense menjar. Engolí l'últim mos, un marcit boci de pernil, i sense poder-ho evitar es posà a plorar com una nena. Quina pena morir tan sola .
Quan la porta del pis cedí i la Merçe veié als seus visitants, va pensar que morir sola hauria estat de ben segur, una benedicció.
Instants
L'Horror ( Madrid 2005, Gernika 1937 )
Estic davant la gran creació de Picasso, el Gernika. L'observo. No té color, no té relleu . Al eliminar-los, s'elimina tota relació amb la vida. És un quadre de mort. La llum és irreal, no té centre focal. Brolla de les figures que semblen tretes d'un malson.
-El primer avio apareix al cel a tres quarts de cinc de la tarda. És un Heinkel 111.Deixa caure les bombes i al cap de poc torna acompanyat de tres bombarders més. L'infern tot just comença -
Sembla com si un vent molt fort bufés de dreta a esquerra. Varies figures miren cap al cel. La dona amb el nen mort, la que intenta sortir de les flames. Expressions de pànic. El coratge ha estat destruït, la llibertat també..
-Una bomba de fragmentació explota al costat d'un grup de civils que intenten escapar d'una casa en flames. La metralla s'escampa com una puja mortal. Carn picada. Vísceres i bocins de cossos són escampats arreu. L'horror ve del cel.-
Un cavall al centre del quadre, símbol terrible de dolor i agonia. El brau com a tòtem peninsular, tètric i cansat. A terra un guerrer mort, un braç, un tros d'espasa . Tot és ple d'una fosca desesperació.
-Els Messerschmidt BF-109 cacen a la gent que intenta fugir. Les bales, pensades per abatre avions, traspassen els seus cossos com si fossin de mantega. En ràpides passades de vol rasant .-
Les úniques figures que podrien inspirar esperança, la bombeta i la dona amb una làmpada, resulten patètiques. Una mostra de la total inutilitat del progrés contra la barbàrie. El progrés vist com un absurd fustam corcat.
-Gernika crema. Gernika es un forn. Deflagracions i flames. Un gran núvol de fum negre cobreix la ciutat. Però això no atura als Heinkels i als Junkers. Ara deixen caure les bombes a cegues . Més de 40 avions participen en la massacre. Durant més de tres hores. Sense treva -
Surto del museu, no puc veure cap altre pintura. Em ve a la memòria la més gran de les infàmies: malgrat les proves i els testimonis, durant els anys del franquisme es va voler fer creure que foren els propis bascos els qui incendiaren la ciutat.
A fora, la calor de l'estiu convida al optimisme.
Però jo tinc el cor glaçat.
L'amor ( Paris 1988 )
L'aire fred de la nit parisina m'acarona el rostre mentre deixo que els meus ulls es perdin dins la millor vista nocturna de la ciutat de les llums. Soc a la torre de Montparnase, moderna i altiva construcció de 210 metres d'alçada, gaudint del panorama i endinsant-me en punyents records de joventut .
Recordo el museu d'Orsay. Fou inaugurat el 1986, és una vella estació de ferrocarrils esplèndidament reformada. Una joia. Lluny de la immensitat i majestuositat del Louvre, el museu conté una petita però selecta mostra de pintura impressionista. La Monique i jo restem molta estona contemplant les obres de van Gogh. És el nostre pintor de culte. Aquí, en mig de la gent i amb els seus quadres com a testimoni, ens fem el primer petó.
Recordo la primera festa a casa d'uns amics de la Monique. Sorpresa ! els parisins es fan quatre petons al presentar-se, dos a cada galta. L'argot em complica la comprensió de les ràpides converses dels convidats, el meu francès d'escola no m'ajuda gaire. Quan més perdut em trobo, la Monique em salva; ballem abraçats, molt junts. La nit s'esmuny en un instant.
Recordo el Sena serpentejant inquiet, esgrogueït per les llums nocturnes. La Monique i jo estem asseguts en un bateau mouche, agafats per la cintura, joves i plens d'entusiasme, emocionats de tenir-nos l'un a l'altre. Els edificis i monuments van passant, magníficament il·luminats, davant els nostres ulls. Sentim la humitat del riu enganxada a la pell, el soroll de l'aigua com a música de fons.
Recordo les seves paraules omplint l'aire carregat de fum del petit cafè, paraules que no vull sentir, paraules de ruptura. Miro per la finestra cap a la munió d'estudiants que passen per l'estret carrer del barri llatí. No vull veure com marxa, però tot i així la veig, la seva menuda figura creua la porta i desapareix per sempre. Adéu Monique, amiga i amant. Adéu.
Torno al present. Aparto els ulls del paisatge i la ment dels records. Miro la meva dona. Impulsivament li faig un petó al coll.
- Anem Merçe ? -
En el fons res ha canviat, encara puc estimar i encara estimo.
I la ciutat de les llums continua aquí, als nostres peus, tota per a nosaltres .
La gana ( Salvador de Bahia 1985 )
Estem asseguts davant d'una taula de fusta vella en una terrassa molt a prop de la platja, la poca llum que ens acompanya és un regal de la rodona i bonica lluna que llueix allà dalt, al mig d'un cel farcit d'estels. Fa unes hores que hem arribat a Salvador de Bahia i encara estem immersos en aquell desori de sensacions noves, cansament i emocions que acompanyen sempre l'inici dels viatges de debò.
Som els únics clients del petit restaurant i l'amo del local es desviu per servir-nos. El nostre coneixement del portuguès no és molt bo i l'accent brasiler no ajuda gaire, però aconseguim entendre que per sopar ens servirà una especialitat de la què sembla estar molt orgullós. Un luxe.
Tot esperant el menjar observem un nombrós grup de nens i nenes que passegen per la platja. Tenen de 4 a 6 anys, n'hi ha de blancs, de negres i d'un grapat de tonalitats intermèdies, van descalços i duen la roba esparracada. La misèria els envolta com una mortalla.
Per fi arriba el sopar. Són dues grans safates metàl·liques, una plena d'una salsa fosca i espesa, i l'altre d'uns bocins de carn estofada d'aspecte oliós. Ho tastem i no podem empassar-nos ni el primer mos. Un gust fort i agre ofèn el nostre paladar europeu. Amb una ganyota de fàstic aparto el plat del meu davant.
Silenciosament els nens de la platja s'acosten i ens demanen quelcom. Els miro i no m´ho penso; gesticulant els hi ofereixo el nostre menjar. En un instant estem envoltats de criatures que ràpidament s'empassen els trossos de carn gairebé sense mastegar. Veig com una nena molt menuda posa les manetes en la salsa per, tot seguit, llepar-les amb ansietat. Mentre mengen els seus petits rostres reflecteixen una intensa expressió de concentració .
Observo la meva companya. Té les faccions tristes i el ulls brillants.
A la llum de l'esblanqueïda lluna bahiana som testimonis d'un autèntic luxe.
Els nens de la sorra, els nens abandonat de Bahia, sopen .
L'oblit ( Cabo Verde 1995 )
Silenci.
Però no del tot. Dins el cap sento el ressò dels sorolls esmorteïts del meu cos. Em desplaço ingràvid, baixant cap al fons de sorra, observant petits grups de peixos grisos que es mouen per mantenir una distancia prudent amb aquest gran peix d'aspecte còmic. Em quedo uns segons quiet i miro cap amunt. Allà dalt, un sostre fet de llum platejada es mou i oscil·la constantment. Necessito aire. Començo a pujar. M'acosto al sostre.....
Soroll.
Surto a la superfície i respiro. El fort brogit del mar substitueix al suau brogit del meu cos. Inspiro profundament. Aire. Suro d'esquena, sentit el sol a la cara, les onades em mouen amb indolència. Reverberació de llum. Amb els ulls mig clucs descanso uns instants per poder tornar a visitar l'únic món on podem volar. Faig un recompte mental de totes les especies de peixos que he pogut clissar. M'agraden els peixos. Són lliures. Tornem-hi .Inspiro profundament i...
Silenci.
Però no del tot. Dins el cap sento el ressò dels sorolls esmorteïts del meu cos. Torno a volar. Dins un món sense perfídia. Sense odis ni traïcions. De sobte, un gran banc de peixos brillants com estels fugaços m'envolta. Per uns segons em sento completament en pau. El moment passa i els peixos brillants desapareixen. M'envaeix una fosca sensació de pèrdua.
Necessito aire. He de pujar.
El mossec de l'aigua fresca.
Però no vull pujar.
Vull quedar-me .
Una estona més.
Aquest món blau, immens. Fascinant.
Res m'espera allà dalt.
Oi que no estimada ?
Res.
No
vull
tornar.
Estic davant la gran creació de Picasso, el Gernika. L'observo. No té color, no té relleu . Al eliminar-los, s'elimina tota relació amb la vida. És un quadre de mort. La llum és irreal, no té centre focal. Brolla de les figures que semblen tretes d'un malson.
-El primer avio apareix al cel a tres quarts de cinc de la tarda. És un Heinkel 111.Deixa caure les bombes i al cap de poc torna acompanyat de tres bombarders més. L'infern tot just comença -
Sembla com si un vent molt fort bufés de dreta a esquerra. Varies figures miren cap al cel. La dona amb el nen mort, la que intenta sortir de les flames. Expressions de pànic. El coratge ha estat destruït, la llibertat també..
-Una bomba de fragmentació explota al costat d'un grup de civils que intenten escapar d'una casa en flames. La metralla s'escampa com una puja mortal. Carn picada. Vísceres i bocins de cossos són escampats arreu. L'horror ve del cel.-
Un cavall al centre del quadre, símbol terrible de dolor i agonia. El brau com a tòtem peninsular, tètric i cansat. A terra un guerrer mort, un braç, un tros d'espasa . Tot és ple d'una fosca desesperació.
-Els Messerschmidt BF-109 cacen a la gent que intenta fugir. Les bales, pensades per abatre avions, traspassen els seus cossos com si fossin de mantega. En ràpides passades de vol rasant .-
Les úniques figures que podrien inspirar esperança, la bombeta i la dona amb una làmpada, resulten patètiques. Una mostra de la total inutilitat del progrés contra la barbàrie. El progrés vist com un absurd fustam corcat.
-Gernika crema. Gernika es un forn. Deflagracions i flames. Un gran núvol de fum negre cobreix la ciutat. Però això no atura als Heinkels i als Junkers. Ara deixen caure les bombes a cegues . Més de 40 avions participen en la massacre. Durant més de tres hores. Sense treva -
Surto del museu, no puc veure cap altre pintura. Em ve a la memòria la més gran de les infàmies: malgrat les proves i els testimonis, durant els anys del franquisme es va voler fer creure que foren els propis bascos els qui incendiaren la ciutat.
A fora, la calor de l'estiu convida al optimisme.
Però jo tinc el cor glaçat.
L'amor ( Paris 1988 )
L'aire fred de la nit parisina m'acarona el rostre mentre deixo que els meus ulls es perdin dins la millor vista nocturna de la ciutat de les llums. Soc a la torre de Montparnase, moderna i altiva construcció de 210 metres d'alçada, gaudint del panorama i endinsant-me en punyents records de joventut .
Recordo el museu d'Orsay. Fou inaugurat el 1986, és una vella estació de ferrocarrils esplèndidament reformada. Una joia. Lluny de la immensitat i majestuositat del Louvre, el museu conté una petita però selecta mostra de pintura impressionista. La Monique i jo restem molta estona contemplant les obres de van Gogh. És el nostre pintor de culte. Aquí, en mig de la gent i amb els seus quadres com a testimoni, ens fem el primer petó.
Recordo la primera festa a casa d'uns amics de la Monique. Sorpresa ! els parisins es fan quatre petons al presentar-se, dos a cada galta. L'argot em complica la comprensió de les ràpides converses dels convidats, el meu francès d'escola no m'ajuda gaire. Quan més perdut em trobo, la Monique em salva; ballem abraçats, molt junts. La nit s'esmuny en un instant.
Recordo el Sena serpentejant inquiet, esgrogueït per les llums nocturnes. La Monique i jo estem asseguts en un bateau mouche, agafats per la cintura, joves i plens d'entusiasme, emocionats de tenir-nos l'un a l'altre. Els edificis i monuments van passant, magníficament il·luminats, davant els nostres ulls. Sentim la humitat del riu enganxada a la pell, el soroll de l'aigua com a música de fons.
Recordo les seves paraules omplint l'aire carregat de fum del petit cafè, paraules que no vull sentir, paraules de ruptura. Miro per la finestra cap a la munió d'estudiants que passen per l'estret carrer del barri llatí. No vull veure com marxa, però tot i així la veig, la seva menuda figura creua la porta i desapareix per sempre. Adéu Monique, amiga i amant. Adéu.
Torno al present. Aparto els ulls del paisatge i la ment dels records. Miro la meva dona. Impulsivament li faig un petó al coll.
- Anem Merçe ? -
En el fons res ha canviat, encara puc estimar i encara estimo.
I la ciutat de les llums continua aquí, als nostres peus, tota per a nosaltres .
La gana ( Salvador de Bahia 1985 )
Estem asseguts davant d'una taula de fusta vella en una terrassa molt a prop de la platja, la poca llum que ens acompanya és un regal de la rodona i bonica lluna que llueix allà dalt, al mig d'un cel farcit d'estels. Fa unes hores que hem arribat a Salvador de Bahia i encara estem immersos en aquell desori de sensacions noves, cansament i emocions que acompanyen sempre l'inici dels viatges de debò.
Som els únics clients del petit restaurant i l'amo del local es desviu per servir-nos. El nostre coneixement del portuguès no és molt bo i l'accent brasiler no ajuda gaire, però aconseguim entendre que per sopar ens servirà una especialitat de la què sembla estar molt orgullós. Un luxe.
Tot esperant el menjar observem un nombrós grup de nens i nenes que passegen per la platja. Tenen de 4 a 6 anys, n'hi ha de blancs, de negres i d'un grapat de tonalitats intermèdies, van descalços i duen la roba esparracada. La misèria els envolta com una mortalla.
Per fi arriba el sopar. Són dues grans safates metàl·liques, una plena d'una salsa fosca i espesa, i l'altre d'uns bocins de carn estofada d'aspecte oliós. Ho tastem i no podem empassar-nos ni el primer mos. Un gust fort i agre ofèn el nostre paladar europeu. Amb una ganyota de fàstic aparto el plat del meu davant.
Silenciosament els nens de la platja s'acosten i ens demanen quelcom. Els miro i no m´ho penso; gesticulant els hi ofereixo el nostre menjar. En un instant estem envoltats de criatures que ràpidament s'empassen els trossos de carn gairebé sense mastegar. Veig com una nena molt menuda posa les manetes en la salsa per, tot seguit, llepar-les amb ansietat. Mentre mengen els seus petits rostres reflecteixen una intensa expressió de concentració .
Observo la meva companya. Té les faccions tristes i el ulls brillants.
A la llum de l'esblanqueïda lluna bahiana som testimonis d'un autèntic luxe.
Els nens de la sorra, els nens abandonat de Bahia, sopen .
L'oblit ( Cabo Verde 1995 )
Silenci.
Però no del tot. Dins el cap sento el ressò dels sorolls esmorteïts del meu cos. Em desplaço ingràvid, baixant cap al fons de sorra, observant petits grups de peixos grisos que es mouen per mantenir una distancia prudent amb aquest gran peix d'aspecte còmic. Em quedo uns segons quiet i miro cap amunt. Allà dalt, un sostre fet de llum platejada es mou i oscil·la constantment. Necessito aire. Començo a pujar. M'acosto al sostre.....
Soroll.
Surto a la superfície i respiro. El fort brogit del mar substitueix al suau brogit del meu cos. Inspiro profundament. Aire. Suro d'esquena, sentit el sol a la cara, les onades em mouen amb indolència. Reverberació de llum. Amb els ulls mig clucs descanso uns instants per poder tornar a visitar l'únic món on podem volar. Faig un recompte mental de totes les especies de peixos que he pogut clissar. M'agraden els peixos. Són lliures. Tornem-hi .Inspiro profundament i...
Silenci.
Però no del tot. Dins el cap sento el ressò dels sorolls esmorteïts del meu cos. Torno a volar. Dins un món sense perfídia. Sense odis ni traïcions. De sobte, un gran banc de peixos brillants com estels fugaços m'envolta. Per uns segons em sento completament en pau. El moment passa i els peixos brillants desapareixen. M'envaeix una fosca sensació de pèrdua.
Necessito aire. He de pujar.
El mossec de l'aigua fresca.
Però no vull pujar.
Vull quedar-me .
Una estona més.
Aquest món blau, immens. Fascinant.
Res m'espera allà dalt.
Oi que no estimada ?
Res.
No
vull
tornar.
El Glaç
Com cada dia endreço l'habitació de la nena. Aviat farà cinc anys que va desaparèixer, i jo intento mantenir totes les seves coses tal com les va deixar. És obsessiu, ho reconec, però ho vull tenir tot impecable, com un santuari.
Ella va marxar i la nostra vida es va esfondrà. D'aleshores ençà que tinc un gran tros de glaç dins al pit. La seva gelor em traspassa cos i ànima. És un bloc cantellut, amb moltes cares. En algunes s'hi reflecteixen imatges boniques. Són els dies bons, els dies en tinc esperança.
( La nena ha tornat. Va ser una bajanada, confessa; es va sentir molt enamorada de la persona equivocada i va marxar sense dir res. Ara, més adulta, torna a casa. Es vol disculpar però no la deixo acabar. L'abraço i em sento renéixer. )
Té també cares molt fosques, amb imatges esfereïdores. Quan les contemplo, em passo el dia plorant, completament desfeta, conscient de que totes les meves il·lusions són sentiments ridículs, fruits de la desesperació. Són els dies en què em vull morir.
( Han trobat el cos de la nena enterrat en un descampat, va ser violada per varies persones abans de morir. Sembla que la van cosir a punyalades, acarnissant-se. Segurament va patir molt. Mal parits ... )
El meu marit em va deixar fa un any. Deia coses terribles, deia que havíem d'acceptar que la nena estava morta, que si no ho fèiem la incertesa ens mataria; deia que estava boja. El vaig arribar a odiar, però vaig sentir la seva marxa. Ara quan la nena torni no el trobarà a casa.
Acabo d'arreglar l'habitació i camino cap a la cuina quan sona el telèfon. És la policia. M'assec a una cadira i escolto. Les paraules son líquides i feixugues. Com si fossin gotes d'aigua calenta, van caient i fonent el bloc de glaç, acabant amb la incertesa.
Ara solament em queda la imatge de la veritat.
I no la vull.
Ella va marxar i la nostra vida es va esfondrà. D'aleshores ençà que tinc un gran tros de glaç dins al pit. La seva gelor em traspassa cos i ànima. És un bloc cantellut, amb moltes cares. En algunes s'hi reflecteixen imatges boniques. Són els dies bons, els dies en tinc esperança.
( La nena ha tornat. Va ser una bajanada, confessa; es va sentir molt enamorada de la persona equivocada i va marxar sense dir res. Ara, més adulta, torna a casa. Es vol disculpar però no la deixo acabar. L'abraço i em sento renéixer. )
Té també cares molt fosques, amb imatges esfereïdores. Quan les contemplo, em passo el dia plorant, completament desfeta, conscient de que totes les meves il·lusions són sentiments ridículs, fruits de la desesperació. Són els dies en què em vull morir.
( Han trobat el cos de la nena enterrat en un descampat, va ser violada per varies persones abans de morir. Sembla que la van cosir a punyalades, acarnissant-se. Segurament va patir molt. Mal parits ... )
El meu marit em va deixar fa un any. Deia coses terribles, deia que havíem d'acceptar que la nena estava morta, que si no ho fèiem la incertesa ens mataria; deia que estava boja. El vaig arribar a odiar, però vaig sentir la seva marxa. Ara quan la nena torni no el trobarà a casa.
Acabo d'arreglar l'habitació i camino cap a la cuina quan sona el telèfon. És la policia. M'assec a una cadira i escolto. Les paraules son líquides i feixugues. Com si fossin gotes d'aigua calenta, van caient i fonent el bloc de glaç, acabant amb la incertesa.
Ara solament em queda la imatge de la veritat.
I no la vull.
dilluns, de gener 15, 2007
Mala raça
El cos desmanegat i rígid penjava de la branca, movent-se al ritme del vent. L'havien penjat pel coll i era senzill endevinar que la seva mort no havia estat fàcil.
Va expirar amb incredulitat; no podia assumir que els seus amics l'haguessin assassinat. Fins l'últim instant esperà descobrir que tot plegat no era més que una broma extraordinàriament cruel. No aconseguia entreveure un sol motiu plausible que justifiqués tanta violència. Que havia fet ell per ser mereixedor d'aquell tracte ?
En mig de l'agonia, quan el món sencer feia pampallugues i quan aconseguir inspirar una mica d'aquell calent aire d'estiu havia esdevingut una tasca impossible, encara es preguntava : per què ? Quan el dolor semblava haver arribat al clímax seguia preguntant-se : per què ?
No, la seva mort no havia estat fàcil.
Ni la seva, ni la d'altres llebrers, que, massa vells per la caça, encara avui en dia, són sacrificats sense miraments per sàdics assassins de dues cames.
Assassins sempre impunes.
Mala raça.
Va expirar amb incredulitat; no podia assumir que els seus amics l'haguessin assassinat. Fins l'últim instant esperà descobrir que tot plegat no era més que una broma extraordinàriament cruel. No aconseguia entreveure un sol motiu plausible que justifiqués tanta violència. Que havia fet ell per ser mereixedor d'aquell tracte ?
En mig de l'agonia, quan el món sencer feia pampallugues i quan aconseguir inspirar una mica d'aquell calent aire d'estiu havia esdevingut una tasca impossible, encara es preguntava : per què ? Quan el dolor semblava haver arribat al clímax seguia preguntant-se : per què ?
No, la seva mort no havia estat fàcil.
Ni la seva, ni la d'altres llebrers, que, massa vells per la caça, encara avui en dia, són sacrificats sense miraments per sàdics assassins de dues cames.
Assassins sempre impunes.
Mala raça.
dimarts, de gener 02, 2007
Balles ?
— Balles ?
Dins la foscor de la discoteca, la figura de l'Anna semblava retallada per una lleugera llum blanca. La vaig mirar sense acabar de creurem el que havia sentit. La noia més desitjada del nostre grupet d'amics em demanava per ballar .
L'Anna era prima, tenia els cabells llisos, negres i molt llargs. Era físicament molt atractiva i, a més, era una gran persona. Jo, com tots els meus amics, n'estava bojament enamorat. Les seves faccions tenien quelcom d'exòtic i el seu somriure m'agradava tant que em feia mal.
Mentre la mirava sense badar boca, recordava la nit abans quan, impulsivament, ella em va fer un peto a la galta al dir-li, animat pel alcohol, que la considerava una de les poques persones amb les que podia pensar en veu alta, que l'apreciava molt.
Però per més begut que estigués, mai hagués gosat confessar-li com la desitjava. Jo era un adolescent amb cara de nen, sense cap experiència amb noies, però suficientment racional com per intuir que, per una dona com l'Anna, jo mai no seria més que un bon amic. Ho tenia assumit.
Menys quan somiava; però els somnis són lliures no ?
I ara la veia al meu davant, mirant-me i preguntant-me :
— Balles ?
L'adrenalina em corria per les venes com foc líquid; vaig aparcar la timidesa, la racionalitat i la prudència. Sentint els batecs del meu cor, sorollosos com sords compassos d'una dansa ancestral, vaig mirar a la meva estimada al ulls, dient-li amb una veu que intentava ser ferma :
— D'acord, anem ?
La seva expressió al escoltar la meva resposta encara m'acompanya ara, tants anys després. Potser era de pena o d'incomoditat. O, simplement, s'estava morint de riure. En aquell instant, jo no era conscient de que el record de les seves paraules m'acompanyaria per sempre :
— No, ho deia per si em podies vigilar la bossa.
Dins la foscor de la discoteca, la figura de l'Anna semblava retallada per una lleugera llum blanca. La vaig mirar sense acabar de creurem el que havia sentit. La noia més desitjada del nostre grupet d'amics em demanava per ballar .
L'Anna era prima, tenia els cabells llisos, negres i molt llargs. Era físicament molt atractiva i, a més, era una gran persona. Jo, com tots els meus amics, n'estava bojament enamorat. Les seves faccions tenien quelcom d'exòtic i el seu somriure m'agradava tant que em feia mal.
Mentre la mirava sense badar boca, recordava la nit abans quan, impulsivament, ella em va fer un peto a la galta al dir-li, animat pel alcohol, que la considerava una de les poques persones amb les que podia pensar en veu alta, que l'apreciava molt.
Però per més begut que estigués, mai hagués gosat confessar-li com la desitjava. Jo era un adolescent amb cara de nen, sense cap experiència amb noies, però suficientment racional com per intuir que, per una dona com l'Anna, jo mai no seria més que un bon amic. Ho tenia assumit.
Menys quan somiava; però els somnis són lliures no ?
I ara la veia al meu davant, mirant-me i preguntant-me :
— Balles ?
L'adrenalina em corria per les venes com foc líquid; vaig aparcar la timidesa, la racionalitat i la prudència. Sentint els batecs del meu cor, sorollosos com sords compassos d'una dansa ancestral, vaig mirar a la meva estimada al ulls, dient-li amb una veu que intentava ser ferma :
— D'acord, anem ?
La seva expressió al escoltar la meva resposta encara m'acompanya ara, tants anys després. Potser era de pena o d'incomoditat. O, simplement, s'estava morint de riure. En aquell instant, jo no era conscient de que el record de les seves paraules m'acompanyaria per sempre :
— No, ho deia per si em podies vigilar la bossa.
dijous, de desembre 21, 2006
Cercle viciós
Era el primer dia del curs i a l'escola havien organitzat una festa per celebrar-ho.
Però els guerrillers van arribar de bon matí i tot va canviar.
La Ludmila, una menuda nena de quatre anys, agafava la mà de la seva mare, freda com l'infern, mentre plorava sense fer soroll. No volia cridar l'atenció dels senyors dolents. Ja feia més d'un dia que estaven tancats al gimnàs de l'escola. La Ludmila sanglotava en silenci, amb la mirada perduda i la roba xopa de sang.
El segon dia de captiveri, les forces especials russes, Spetnaz, assaltaren l'escola amb l'ajut d'helicòpters i tancs. Els guerrillers detonaren explosius, enderrocant bona part de l'edifici.
Havien passat uns minuts sense que se sentís cap tret. El gimnàs era una carnisseria. En Yevgueni, caporal de les tropes d'assalt, mai no havia vist tants infants morts. Serrà les dents pensant en l'objectiu acomplert: matar tots els terroristes, no cedir al xantatge. De reüll veié com el sergent executava als pocs guerrillers que s'havien rendit. Durant els anys en què havia servit a l'exercit, en Yevgueni, veié morir molts companys a mans dels txetxens. Els odiava profundament; aquells porcs bel·licosos i fanàtics no mereixien viure. Eren, sens dubte, els culpables de tota aquella massacre.
En un racó, una nena petita jeia immòbil al costat de la seva mare, totes dues ben juntes i agafades de la mà. L'una morta pels terroristes, l'altre pels alliberadors.
En Iósif esperava i xiuxiuejava balancejant el cap rítmicament :
— Fendir els seus cossos i la seva moral, acabar amb la seva descendència i portar la mort i la destrucció a les seves llars, tal com ells l'han portat a les nostres. Deu és gran.
Quan sortí de l'amagatall es llançà directament contra els soldats russos que entraven al gimnàs, contra els culpables de la desgracia del seu poble. I mentre resava, detonà els explosius que portava enganxats al cos.
Però els guerrillers van arribar de bon matí i tot va canviar.
La Ludmila, una menuda nena de quatre anys, agafava la mà de la seva mare, freda com l'infern, mentre plorava sense fer soroll. No volia cridar l'atenció dels senyors dolents. Ja feia més d'un dia que estaven tancats al gimnàs de l'escola. La Ludmila sanglotava en silenci, amb la mirada perduda i la roba xopa de sang.
El segon dia de captiveri, les forces especials russes, Spetnaz, assaltaren l'escola amb l'ajut d'helicòpters i tancs. Els guerrillers detonaren explosius, enderrocant bona part de l'edifici.
Havien passat uns minuts sense que se sentís cap tret. El gimnàs era una carnisseria. En Yevgueni, caporal de les tropes d'assalt, mai no havia vist tants infants morts. Serrà les dents pensant en l'objectiu acomplert: matar tots els terroristes, no cedir al xantatge. De reüll veié com el sergent executava als pocs guerrillers que s'havien rendit. Durant els anys en què havia servit a l'exercit, en Yevgueni, veié morir molts companys a mans dels txetxens. Els odiava profundament; aquells porcs bel·licosos i fanàtics no mereixien viure. Eren, sens dubte, els culpables de tota aquella massacre.
En un racó, una nena petita jeia immòbil al costat de la seva mare, totes dues ben juntes i agafades de la mà. L'una morta pels terroristes, l'altre pels alliberadors.
En Iósif esperava i xiuxiuejava balancejant el cap rítmicament :
— Fendir els seus cossos i la seva moral, acabar amb la seva descendència i portar la mort i la destrucció a les seves llars, tal com ells l'han portat a les nostres. Deu és gran.
Quan sortí de l'amagatall es llançà directament contra els soldats russos que entraven al gimnàs, contra els culpables de la desgracia del seu poble. I mentre resava, detonà els explosius que portava enganxats al cos.
dimarts, de desembre 19, 2006
El Balneari
Ja n'estava una mica fart del règim, del passeig pel caminet enjardinat, de la tranquil·litat llefiscosa i, sobretot, de la maleïda dutxa circular, quan vaig acudir a la meva primera sessió de quiromassatge.
El massatgista, un noi molt jove, retirà la petita tovallola que em cobria el cul. Sorprès, no vaig dir res, no sabia pas com funcionava tot allò i no volia semblar provincià. Em vaig quedar doncs, completament nu, estirat a la llitera. De sobte, el noi m'introduí mà entre els glutis i començà a tocar-me per allà baix. Anava a protestar quan els dits del jove em van agafar els testicles molt suaument, provocant-me una erecció increïblement intensa; una erecció que ja havia oblidat que podia arribar a tenir. El vaig deixar fer.
—Com ha anat el massatge Josep ? — la meva muller, que havia tingut la idea d'acudir al balneari, estava molt interessada en saber si m'ho estava passant tan bé com ella.
—De puta mare — vaig dir-li sense mirar-la als ulls. Descobrir als cinquanta anys que el sexe amb un home, un noi, em podia tornar boig, era una experiència que encara no havia paït.
Aquella mateixa nit, traient-me la galvana de sobre, vaig fer l'amor amb la meva esposa tot buscant inútilment retrobar les sensacions viscudes a la llitera del massatgista.
—Josep, això del balneari et va molt bé, tigre ! — em digué ella, estirada al llit i al·lucinada encara pel què, segurament, havia estat el clau més increïble dels nostres vint anys de matrimoni.
L'endemà, mentre mandrejàvem junts dins la banyera d'hidromassatge, el meu massatgista va entrar a la sala. Anava totalment nu i lluïa un somriure escandalós. Em vaig quedar glaçat. La meva dona, mirant-me amb una cara que no li havia vist mai, digué picant-me l'ullet:
— Que tigre, t'animes ara que ja hi som tots ?
El massatgista, un noi molt jove, retirà la petita tovallola que em cobria el cul. Sorprès, no vaig dir res, no sabia pas com funcionava tot allò i no volia semblar provincià. Em vaig quedar doncs, completament nu, estirat a la llitera. De sobte, el noi m'introduí mà entre els glutis i començà a tocar-me per allà baix. Anava a protestar quan els dits del jove em van agafar els testicles molt suaument, provocant-me una erecció increïblement intensa; una erecció que ja havia oblidat que podia arribar a tenir. El vaig deixar fer.
—Com ha anat el massatge Josep ? — la meva muller, que havia tingut la idea d'acudir al balneari, estava molt interessada en saber si m'ho estava passant tan bé com ella.
—De puta mare — vaig dir-li sense mirar-la als ulls. Descobrir als cinquanta anys que el sexe amb un home, un noi, em podia tornar boig, era una experiència que encara no havia paït.
Aquella mateixa nit, traient-me la galvana de sobre, vaig fer l'amor amb la meva esposa tot buscant inútilment retrobar les sensacions viscudes a la llitera del massatgista.
—Josep, això del balneari et va molt bé, tigre ! — em digué ella, estirada al llit i al·lucinada encara pel què, segurament, havia estat el clau més increïble dels nostres vint anys de matrimoni.
L'endemà, mentre mandrejàvem junts dins la banyera d'hidromassatge, el meu massatgista va entrar a la sala. Anava totalment nu i lluïa un somriure escandalós. Em vaig quedar glaçat. La meva dona, mirant-me amb una cara que no li havia vist mai, digué picant-me l'ullet:
— Que tigre, t'animes ara que ja hi som tots ?
dimarts, de desembre 12, 2006
El temps lent
Quan faig incursions al món ràpid sóc el Deu del món lent.
Amb un acte de concentració mental m'accelero i us converteixo a tots en estàtues. Em passejo entre vosaltres, gairebé aturats en el temps, com un rei pel seu reialme. Sou els meus súbdits. Tinc el poder de la vida i la mort. El poder absolut.
Entro en el vestuari femení d'un gimnàs de moda i trobo a un grup de noies joves totalment nues, congelades en l'instant de sortir de la dutxa. Les toco sentint el tacte fred i poc natural que tenen totes les estàtues. Llepo el mugró de la més maca. Tot plegat em provoca una tremenda erecció i em masturbo allà mateix.
No tot són avantatges en el món ràpid. La llum és diferent i estranya, canvia de tonalitat i color segons com et bellugues. Sovint fluids moviments furtius llisquen just al límit del camp de visió. A vegades fa por, molta por, tanta que, durant una bona temporada, m'emborratxava a mort abans d'entrar-hi.
Avui, com cada dia, m'he accelerat per gaudir una estona del poder absolut, buidar algunes butxaques i fer de voyeur; tot amb la més absoluta de les impunitats. Però avui ha estat diferent, avui m'he accelerat massa.
Ja feia temps que de tan en tan em despertava amarat de suor i cridant desprès de tenir un malson recurrent. En ell, em quedava accelerat i no podia tornar, condemnat a marcint-me lentament, a viure per sempre en aquests immens i grotesc museu de cera.
I avui el malson s'ha fet realitat. Ja porto varies hores intentant tornar al món lent, al nostre. I no puc.
Però el pitjor és que he descobert que no estic sol. He vist als autèntics habitants del món ràpid. Els autèntics Deus. Són d'aspecte insectívor, grossos com ratolins i es nodreixen de les estàtues, sí, de vosaltres.
I, us ho puc assegurar, són molt lletjos.
Amb un acte de concentració mental m'accelero i us converteixo a tots en estàtues. Em passejo entre vosaltres, gairebé aturats en el temps, com un rei pel seu reialme. Sou els meus súbdits. Tinc el poder de la vida i la mort. El poder absolut.
Entro en el vestuari femení d'un gimnàs de moda i trobo a un grup de noies joves totalment nues, congelades en l'instant de sortir de la dutxa. Les toco sentint el tacte fred i poc natural que tenen totes les estàtues. Llepo el mugró de la més maca. Tot plegat em provoca una tremenda erecció i em masturbo allà mateix.
No tot són avantatges en el món ràpid. La llum és diferent i estranya, canvia de tonalitat i color segons com et bellugues. Sovint fluids moviments furtius llisquen just al límit del camp de visió. A vegades fa por, molta por, tanta que, durant una bona temporada, m'emborratxava a mort abans d'entrar-hi.
Avui, com cada dia, m'he accelerat per gaudir una estona del poder absolut, buidar algunes butxaques i fer de voyeur; tot amb la més absoluta de les impunitats. Però avui ha estat diferent, avui m'he accelerat massa.
Ja feia temps que de tan en tan em despertava amarat de suor i cridant desprès de tenir un malson recurrent. En ell, em quedava accelerat i no podia tornar, condemnat a marcint-me lentament, a viure per sempre en aquests immens i grotesc museu de cera.
I avui el malson s'ha fet realitat. Ja porto varies hores intentant tornar al món lent, al nostre. I no puc.
Però el pitjor és que he descobert que no estic sol. He vist als autèntics habitants del món ràpid. Els autèntics Deus. Són d'aspecte insectívor, grossos com ratolins i es nodreixen de les estàtues, sí, de vosaltres.
I, us ho puc assegurar, són molt lletjos.
divendres, de desembre 01, 2006
Paris trist
El noi estava assegut a terra, al costat d'una vella motxilla, esperant. En el seu rostre és podia intuir el cansament d'una llarga nit de viatge. Al voltant la gent anava i venia; la Gare d'Austerlitz no era un lloc solitari.
La noia s'aixecà del llit tota nua. Abans però resseguí amb la llengua l'espatlla del cos masculí que dormia al seu costat. Va anar cap a la dutxa per intentar eliminar cada partícula de suor de la seva pell, sense perdre temps; tenia pressa.
El noi havia passat la nit somiant despert en la seva novia parisina. El desig de tenir-la altre cop entre els seus braços no l'havia deixat dormir en tot el viatge. En tenia tantes ganes que el cor li feia mal.
La noia corria pel carrer. Notava el gust salat de la pell del seu amant a la boca; no havia tingut temps de rentar-se les dents. L'esperava una escena desagradable, ho sabia. Tot i la dutxa es sentia bruta i cansada.
El noi mirava impacient el rellotge quan la veié entrar a l'estació, escabellada i esbufegant. Al abraçar-la va notar un regust agre en el seu alè, un detall que l'inquietà profundament.
Quan ella li va explicar tot l'afer, no s'ho va creure. Finalment va admetre la realitat i quelcom molt profund va trencar-se dins seu. El noi va girar cua, deixant-la amb la paraula a la boca. Ella el va anar seguint per la immensa sala d'espera de la vella estació, dient-li alguna cosa sobre passar la setmana com amics. Reprimint el plor, amb la poca dignitat que li quedava, el noi la va engegar a la merda.
Paris, la ciutat de les llums. Jo tenia vint anys i tota una llarga setmana al meu davant. I tenia a Paris, la més romàntica de les ciutats europees, per a mi tot sol .
Tot sol.
El Ram
He anat a passejar per la verda catifa de gespa que cobreix el bosquet dels enamorats. Acaronat per la dolça llum del matí he recollit deu margarides. Deu anys d'amor i de vida.
Sota la diàfana transparència d'un aire nítid, acceptes les flors, i el ram d'amor es comença a esllanguir emetent un crispat so de paper arrugat. Les teves mans l'infecten i per les tiges s'enfila el llefiscós color de la traïdoria. En tan sols un instant les margarides, fosques i marcides, deixen caure totes les fulles. L'aire s'omple d'una persistent fortor a podrit.
I, sense fer cap comentari, el teu rostre dur i fred, tallat en pedra, emmarca el més lluent dels somriures.
Sota la diàfana transparència d'un aire nítid, acceptes les flors, i el ram d'amor es comença a esllanguir emetent un crispat so de paper arrugat. Les teves mans l'infecten i per les tiges s'enfila el llefiscós color de la traïdoria. En tan sols un instant les margarides, fosques i marcides, deixen caure totes les fulles. L'aire s'omple d'una persistent fortor a podrit.
I, sense fer cap comentari, el teu rostre dur i fred, tallat en pedra, emmarca el més lluent dels somriures.
dimarts, de novembre 28, 2006
Mal de cap
Ja feia una estona que em rondava l'ombra d'un mal de cap. Potser masses hores al sol. Incorporant-me vaig agafar la bossa de platja, cercant una aspirina. Estàvem estirats a la sorra d'una caleta molt maca de Menorca, ja era tard, no quedava res de la calitja del matí i el capvespre mediterrani ens regalava una temperatura molt agradable.
El meu noi m'observava.
—Que busques ?
—No res, buscava el rellotge —Vaig dir. Mai de la vida arruïnaria aquell dia magnífic confessant-li que em trobava malament.
—Tens mal de cap? —En Ramon sempre em llegia els pensaments d'una manera que gairebé m'espantava.
—Una mica —Li vaig confessar.
En Ramon era un noi alt, d'ulls clars i cabell rossos. Amb un cos que reflectia la seva afició per la cervesa i pels esports. Curiosa combinació; aquells braços, aquelles espatlles i aquella panxa incipient.
Em va mirar molt seriós.
—La meva avia tenia un remei infal·lible pel mal de cap; banys d'aigua de mar, salubèrrim deia ella —De sobte va somriure.
—Anem a guarir-te el mal de cap amigueta? —Va dir picant-me l'ullet.
Fins aquell vespre mai havia fet l'amor dins el mar. El mossec de l'aigua freda era gratificant, això i els moviments forçosament suaus van fer que el Ramon aguantés l'erecció molta estona. Vaig creuar les cames al voltant de la seva cintura i ell, apartant suaument la calçeta del biquini, em va penetrar amb facilitat. Vaig restar hipnotitzada en aquell estat meravellós en què voldries aturar el temps, panteixant ingràvida, gaudint d'un orgasme llarg i suau; com les ones que m'acaronaven. Finalment el Ramon va gemegar i, soterrant el rostre entre els meus pits, es va escórrer amb força. De l'abraçada gairebé l'ofego. Ens varem separar tot rient i tossint aigua salada.
Ja a la sorra, relaxats i endormiscats, vaig sentir la veu d'en Ramon que em deia a cau d'orella .
—Ja t'ha passat el mal de cap, amigueta?
El meu noi m'observava.
—Que busques ?
—No res, buscava el rellotge —Vaig dir. Mai de la vida arruïnaria aquell dia magnífic confessant-li que em trobava malament.
—Tens mal de cap? —En Ramon sempre em llegia els pensaments d'una manera que gairebé m'espantava.
—Una mica —Li vaig confessar.
En Ramon era un noi alt, d'ulls clars i cabell rossos. Amb un cos que reflectia la seva afició per la cervesa i pels esports. Curiosa combinació; aquells braços, aquelles espatlles i aquella panxa incipient.
Em va mirar molt seriós.
—La meva avia tenia un remei infal·lible pel mal de cap; banys d'aigua de mar, salubèrrim deia ella —De sobte va somriure.
—Anem a guarir-te el mal de cap amigueta? —Va dir picant-me l'ullet.
Fins aquell vespre mai havia fet l'amor dins el mar. El mossec de l'aigua freda era gratificant, això i els moviments forçosament suaus van fer que el Ramon aguantés l'erecció molta estona. Vaig creuar les cames al voltant de la seva cintura i ell, apartant suaument la calçeta del biquini, em va penetrar amb facilitat. Vaig restar hipnotitzada en aquell estat meravellós en què voldries aturar el temps, panteixant ingràvida, gaudint d'un orgasme llarg i suau; com les ones que m'acaronaven. Finalment el Ramon va gemegar i, soterrant el rostre entre els meus pits, es va escórrer amb força. De l'abraçada gairebé l'ofego. Ens varem separar tot rient i tossint aigua salada.
Ja a la sorra, relaxats i endormiscats, vaig sentir la veu d'en Ramon que em deia a cau d'orella .
—Ja t'ha passat el mal de cap, amigueta?
dilluns, de novembre 27, 2006
Les engrunes
Valladolid 1985. Quarter d'infanteria de Sant Quintin.
El soldat està dret, de cara al armari metàl·lic anomenat taquilla. Els pantalons i calçotets caiguts a l'alçada del genolls. El rostre crispat. Amb la cintura va fen moviments rítmics, donant cops contra el metall fred.
—Follate la taquilla “xivo”! —Brama el “bisabuelo”—Te gusta?
—No — diu el “xivo” amb la veu trencada per la vergonya.
—Pues sigue!
Els “xivos”, soldats novells, acaben d'arribar i per tota la companyia tenen lloc escenes similars. Alguns són obligats a follar-se les taquilles i altres a desfilar despullats per el centre del recinte entre les burles i els crits obscens del soldats veterans; els “bisabuelos”.
—Te gusta?
—Si!
—Cuantas llevas?
—No lo se! Veinte?
—No!, sigue!
Cada “bisabuelo” s'ha quedat amb un “xivo”, li ha posat un pseudònim, i el tindrà d'esclau durant els mesos que li queden de servei. Els veterans són els amos, ocupen els llocs de poder i gaudeixen del suport dels oficials professionals; no hi ha res a fer.
— Te gusta? —Insisteix el “bisabuelo”, cridant com un boig a un dit de l'orella del “xivo”, que gairebé està plorant.
—Si
—Cuantas llevas?
—Ninguna! —prova el “xivo” amb veu aguda.
—Pues para! y tapate ya “xivo” de mierda, joder que asco, que pequeña la tienes! —proclama el “bisabuelo” a crits perquè tothom el pugui sentir.
El “xivo” és puja els pantalons. Nota la cremor de les llàgrimes als ulls, es sent terriblement vexat i desorientat. Pensa amb ràbia que quan sigui veterà no farà mai una cosa així. Però dotze mesos més tard també ell es comportarà com un patètic dèspota d'opereta.
Són les engrunes del poder; ridículs privilegis que permeten gaudir del sàdic plaer de dominar als més febles.
La misèria de la condició humana.
El soldat està dret, de cara al armari metàl·lic anomenat taquilla. Els pantalons i calçotets caiguts a l'alçada del genolls. El rostre crispat. Amb la cintura va fen moviments rítmics, donant cops contra el metall fred.
—Follate la taquilla “xivo”! —Brama el “bisabuelo”—Te gusta?
—No — diu el “xivo” amb la veu trencada per la vergonya.
—Pues sigue!
Els “xivos”, soldats novells, acaben d'arribar i per tota la companyia tenen lloc escenes similars. Alguns són obligats a follar-se les taquilles i altres a desfilar despullats per el centre del recinte entre les burles i els crits obscens del soldats veterans; els “bisabuelos”.
—Te gusta?
—Si!
—Cuantas llevas?
—No lo se! Veinte?
—No!, sigue!
Cada “bisabuelo” s'ha quedat amb un “xivo”, li ha posat un pseudònim, i el tindrà d'esclau durant els mesos que li queden de servei. Els veterans són els amos, ocupen els llocs de poder i gaudeixen del suport dels oficials professionals; no hi ha res a fer.
— Te gusta? —Insisteix el “bisabuelo”, cridant com un boig a un dit de l'orella del “xivo”, que gairebé està plorant.
—Si
—Cuantas llevas?
—Ninguna! —prova el “xivo” amb veu aguda.
—Pues para! y tapate ya “xivo” de mierda, joder que asco, que pequeña la tienes! —proclama el “bisabuelo” a crits perquè tothom el pugui sentir.
El “xivo” és puja els pantalons. Nota la cremor de les llàgrimes als ulls, es sent terriblement vexat i desorientat. Pensa amb ràbia que quan sigui veterà no farà mai una cosa així. Però dotze mesos més tard també ell es comportarà com un patètic dèspota d'opereta.
Són les engrunes del poder; ridículs privilegis que permeten gaudir del sàdic plaer de dominar als més febles.
La misèria de la condició humana.
divendres, de novembre 24, 2006
La fi de la infancia
Recordes quan no sabies qui eren els reis ni d'on venien els nens ?
En aquell temps pensaves en aquestes coses com si fossin grans misteris però, realment, no eren més que secrets ben guardats pels adults. Secrets que els nens, al créixer, anaven descobrint.
Dons bé, ara ja has crescut prou ¿ Quin misteri queda per resoldre ? Potser ja el tens tan assumit que has deixat de pensar-hi, l'has acceptat com a irresoluble, com inevitable. Si, naturalment, estic parlant de la mort. Més concretament del que hi ha més enllà de la mort.
Has de saber que això no és cap misteri; és un secret. I aquest secret solament es revela a la gent major de setanta anys. Ara tu ja els tens, i jo, com a persona gran més propera a tu, tinc l'obligació i el plaer d'explicar-t'ho; serà el regal d'aniversari més important que hagis rebut mai.
Això canviarà la teva vida. Però has de tenir la boca tancada. Els més joves no ho poden entendre; és un fet biològic, potser un mecanisme evolutiu, no ho sabem. Però és així. Literalment, no ho escolten si els hi ho intentem explicar.
No facis aquesta cara, no et vulguis amagar en el teu cau de racionalitat, estàs a punt d'abandonar la infància; escolta! Fins ara has viscut pensant que la mort era el final. Ara mateix penses que et queden ¿ quants ? Deu anys més potser ? I desprès ? El no res ? Dons estàs equivocat. Les coses no funcionen així.
La mort no és un bosc fosc i ple de desesperança. Et mostraré la veritat en tota la seva crua i bella nuesa. No tinguis por, no soc de cap secta, no estic parlant de religió.
Ja veuràs, és meravellós, relaxat i escolta .
En aquell temps pensaves en aquestes coses com si fossin grans misteris però, realment, no eren més que secrets ben guardats pels adults. Secrets que els nens, al créixer, anaven descobrint.
Dons bé, ara ja has crescut prou ¿ Quin misteri queda per resoldre ? Potser ja el tens tan assumit que has deixat de pensar-hi, l'has acceptat com a irresoluble, com inevitable. Si, naturalment, estic parlant de la mort. Més concretament del que hi ha més enllà de la mort.
Has de saber que això no és cap misteri; és un secret. I aquest secret solament es revela a la gent major de setanta anys. Ara tu ja els tens, i jo, com a persona gran més propera a tu, tinc l'obligació i el plaer d'explicar-t'ho; serà el regal d'aniversari més important que hagis rebut mai.
Això canviarà la teva vida. Però has de tenir la boca tancada. Els més joves no ho poden entendre; és un fet biològic, potser un mecanisme evolutiu, no ho sabem. Però és així. Literalment, no ho escolten si els hi ho intentem explicar.
No facis aquesta cara, no et vulguis amagar en el teu cau de racionalitat, estàs a punt d'abandonar la infància; escolta! Fins ara has viscut pensant que la mort era el final. Ara mateix penses que et queden ¿ quants ? Deu anys més potser ? I desprès ? El no res ? Dons estàs equivocat. Les coses no funcionen així.
La mort no és un bosc fosc i ple de desesperança. Et mostraré la veritat en tota la seva crua i bella nuesa. No tinguis por, no soc de cap secta, no estic parlant de religió.
Ja veuràs, és meravellós, relaxat i escolta .
dijous, de novembre 23, 2006
Nines trencades
La noia seia amb la mirada gèlida clavada a l'infinit. Estava recordant el moment en què va entrar a la sala de l'hospital per recollir els resultats de la prova. Al veure la cara de la doctora ja ho va saber. Molt abans de sentir la sentencia.
Seropositiva.
Inspirà amb força l'aire hivernal de New York. Una tos sobtada i violenta li estremí la gorja. La seva figura fràgil i trencadissa asseguda i encongida en aquell banc del Central Park traspuava una pregona sensació de desesperança. En els clarobscurs del capvespre la noia abraçava una vella nina de drap, l'estimada rampoina d'un altre món, relíquia d'una infantesa massa llunyana.
Seropositiva.
Amb 19 anys, ho va deixar tot en busca de l'èxit; va abandonar els pares i la seguretat de la seva botiga de llaminadures al Brooklyn. Va voltar molt, i finalment va acabar a Los Angeles. No pot dir que l'haguessin enredada amb falòrnies, la proposta va ser clara. ¿T'interessa fer una prova per una pel·lícula pornogràfica?. Va acceptar, no tenia on caure morta i era massa orgullosa per tornar a casa. Al cap de tres mesos ja rodava un parell o tres d'escenes setmanals.
Seropositiva.
Pensava que era més forta i es va equivocar. No va poder aguantar-ho. Hi havia dies que desprès del rodatge, un cop sola al seu petit apartament de lloguer, es passava hores a la tassa del lavabo, vomitant la primera papilla, marejada i malalta. L'orgull va abandonar-la, diluint-se en el fàstic i la desesperació. Va decidir tornar a casa. A New York, al Brooklyn, de nou amb els pares. Tornar a la petita i acollidora botiga de llaminadures. Deixar-ho tot enrere. Oblidar el pitjor error de la seva vida.
Durant un temps va pensar que ho havia aconseguit.
De nou estava equivocada.
dimecres, de novembre 22, 2006
ELS QUATRE HAIKUS- Hergè/allan lee
I
No sé què va veure la Marta en mi. Jo era un noi corrent, i ella...ella era una fada. Creia que la vida era bona, que la gent tenia bones intencions. No havia viscut gaires coses. Era la tercera de quatre germans d’una família benestant. Sempre havia estat molt estimada, i això es notava. Suposo que ens vam atreure pel contrast. Jo, ja feia dos anys que treballava, i a casa meva, encara que no passàvem necessitat, era tot un altre món. El meu pare era distant, taciturn; treballava molt i ens parlava poc. La mare tenia crisis nervioses; a vegades cridava molt, i ens renyava per qualsevol cosa; d’altres, es tancava en el silenci i era com si no hi fos. No sé què em feia més por. Crec que aquest no parlar, aquest apartar-se de tots, com si estigues perduda en un lloc on nosaltres no hi teníem cabuda.
La Marta era preciosa. Massa prima, potser, però tenia els cabells molt fins i clars, i els ulls allargats i molt expressius. I una boca de nimfa. Però ella no era conscient d’aquesta bellesa. Tenia com una llum que l’acompanyava. Va ser ella qui va trencar el gel entre nosaltres. Ella entrava algunes vegades a la botiga de discs on jo treballava. Un dia, em va demanar un disc que encara no havia sortit. Jo li vaig aconseguir, després de moltes trucades i explicacions. A partir de llavors, venia sovint a escoltar música. Jo li vaig gravar una casset amb el què més m’agradava. Vam començar a sortir junts.
Era molt apassionada, un esclat de sentiments. Es preocupava de tot el que passava al voltant seu. Es ficava en embolics perquè s’emportava a casa tots els animals que trobava pel carrer. Gossos, coloms, sargantanes. Un gat molt malferit se li va morir, i el va estar plorant no sé quants dies. Recordo com m’abraçava. Només jo la podia consolar. A vegades, col·locàvem algun gos. Anàvem amb el meu cotxe vell, de casa en casa, per ensenyar l’animal. Jo estava orgullós d’ella.
A l’abril, la van deixar marxar dos dies amb mi; ja era major d’edat, però no hauria fet res que no agradés als seus pares. El seu pare era el seu Nord. Vam anar a Meranges, on jo havia anat temps enrere amb uns amics. Ens va fer bo, però l’aire era molt fred, les fulles noves dels pollancres tremolaven. Ella es va voler ficar al riu, tan si com no. Era una gran nedadora, i no podia passar a prop de l’aigua sense ficar-s’hi. A mi, l’aigua sempre m’ha fet por. A casa creien que aprendre a nedar era una frivolitat, cosa de rics.
Allà,vam començar a fer projectes. Somiàvem viatges llargs, a terres càlides, per trobar la llibertat. Llibertat. Llavors no sabíem res de la llibertat, no sabíem que la nostra pròpia innocència era el que més s’assemblava al deslliurament. La vida s’encarregaria de fer-nos-ho saber. Vam ser feliços, aquells dies. Encara que llavors no ho sabéssim del cert.
Ens vam anar separant quan ella va marxar a estudiar a una altra ciutat. Va fer amics nous. Jo em vaig convertir en un gelós compulsiu. Això ens va fer molt mal. Quan va tallar amb mi, em va dir que res era com abans, que no suportava que li estigués sempre a sobre. Em va deixar, i vaig quedar destrossat. Vaig fer moltes burrades aquells anys. Lligava amb la primera que trobava, bevia massa. Un vespre, vaig desgraciar el cotxe. Els amics venien i marxaven. També els vaig anar perdent.
En el record, veig a la Marta sortint de l’aigua glaçada, la llum del sol en els seus ulls i els seus cabells. La seva pell resplendent. Rient i cridant-me perquè em llenci al riu. La meva nina, la meva preciosa.
Marta, Marta meva.
II
A Calella, el temps corre a un altre ritme. Ho veig com si fos ara; la Mariona, la Cristina i jo, tres figures mig nues a la sorra de la platja, sota una lluminositat irreal, espessa i forta. Cada estiu, hi anàvem unes setmanes. La nena s’ho passava molt bé, i nosaltres també, almenys, al principi. Després, no tant.
La Cristina tenia tres anys i em despertava cada matí, a l’habitació de l’hotel que compartíem, mirant-me amb curiositat i dient-me amb la seva veu de persona recent estrenada:
-Papa què fas?
El papa dormia filleta o ho intentava.
No podia deixar de mirar-la amb fascinació, feia dos dies tan sols plorava i reia i ara era capaç de parlar. Quin miracle més increïble.
La Mariona i jo estàvem passant el que seria el nostre millor moment com a parella, es pot dir que vam fer l’agost, almenys a nivell sentimental, però no ho sabíem, i no ho aprofitarem tal com hauríem d’haver fet. Una llàstima. S’ha de gaudir al màxim dels bons moments, pensant que són únics i irrepetibles. De fet ho són; normalment, se’n van i no tornen.
Recordo aquella habitació de l’hotel Alga, amb la claror de la tarda filtrant-se entre les persianes, mentre la Mariona i jo fèiem l’amor com ja no el tornaríem a fer mai més, vigilant de reüll que la Cristina no es despertés de la seva llarga migdiada. Aquell gust de sal a la pell i la calor del sol dins els nostres cossos. Mai més ha estat igual.
Al llarg dels anys els estius a Calella van anar canviant; vam comprar una petita casa que ens va costar un ronyó; la Cristina es va anar fent gran i nosaltres també; tan ella com nosaltres deixarem de fer migdiades.
La Mariona prosperava a la feina; era informàtica, com jo, però va abandonar el vessant més tècnic de la professió i es va convertir en una comercial molt ben pagada. Jo no. Jo vaig continuar essent un tècnic pur, i com a tal, també vaig prosperar, però la meva nòmina no arribava ni a la meitat de la seva. En l’aspecte econòmic no podia seguir la seva estela. A mi no m’importava, però sospito que a ella sí. Potser va ser el començament de la fi per nosaltres. No ho sé.
Vaig tenir, en aquell temps, una aventura amb una noia més jove, també informàtica; està clar que eren la meva debilitat. Però no va durar. Tan sols pensar en que podia perdre a la Mariona, i, sobretot, a la Cristina, m’impedia gaudir-la. Aviat es va acabar; perquè tenir una amant si pateixes tant per no ser descobert que al final ja ni funciones...?
Els anys van anar passant, els estius també.
On han anat a parar...? No s’hi val; aquells estius, com la vida, havien de durar per sempre. No s’hi val.
-Papa què fas?.
III
La Mariona es va endur el seu aparell de música. No era seu; era dels dos. El vam comprar a mitges. Però m’havia dit: ja me’n vaig jo; et deixo el pis, i què més vols… ? El pis era meu. El pagava jo. La Cristina ja volava sola. Vivia amb dues amigues, no gaire lluny. Tenia un noviet. La seva mare i jo ja feia temps que no anàvem bé. Fèiem l’amor, però com complint un deure. Ella ja mai tenia orgasmes, almenys amb mi. No sé si tenia algú més. Mai en vam parlar, però és que a mi m’era igual. De fet, vaig arribar a desitjar que hi hagués algú altre, que hi hagués un motiu clar per deslligar-nos. Van ser uns anys plens de tristesa. No parlàvem. Cada ú a la seva bola, cada cop més hores fora de casa. La Mariona era- es- molt guapa. Es d’aquestes dones que han millorat amb els anys; és esvelta, elegant, té una gran cultura i una gran seguretat en ella mateixa. Duia un perfum que em tornava boig...no sé com vam arribar a aquell silenci. Sempre estàvem cansats, sempre pendents de la feina. Me’n sento culpable, però no massa. Ella usava sempre l’altre bany. No li agradava compartir la dutxa, deia. Jo crec que mai va voler compartir res amb mi. No hi va haver una causa; va ser un camí lent, el que visquérem alhora, separant-nos molt a poc a poc, però irreversiblement.
Fora, als carrers, les fulles anaven caient. Les fulles no poden suportar-ho tot. No poden lluitar sempre. S’abandonen, es deslliguen de les branques, quan s’acarnissa la tardor, quan fa massa vent.
La Cristina és la cosa més bonica – potser l’única- que compartim la Mariona i jo. Quan era petita, m’admirava. Ara ja no, però parlem molt i l’estimo com mai he estimat ningú. Quan li vam dir que ens separàvem, no li va venir de nou. Era prou gran per entendre que ja feia temps plovia sobre mullat. Es va esporuguir, no obstant, quan aquell dia va venir-me a veure i em va trobar plorant. Em va fer mal al cor de veure-la tan trista, tan afectada; encara me’n fa.
La Mariona sempre ha estat més pràctica que jo. Va fer unes llistes de les coses que pertanyen a cada u, però vaig trigar molts dies per posar-m’hi.
Una nit, la Cristina em va voler presentar al seu “amic”. Tot sopant a la Pizzeria del Toni. No en tenia cap ganes, hauria preferit molt més sopar sol amb ella, i parlar de música, de llibres, o de haikus, aquests petits poemes japonesos que tant li agraden, tal com fèiem sovint; però ella estava molt il·lusionada, deia que m’agradaria, que era molt bon noi, que sabia molt sobre literatura i art. Jo no volia parlar d’art amb algú altre que no fos la Cristina, però li vaig dir que molt bé, que si a ella li agradava, segur que també em cauria be a mi.
Cristina, princesa. Cóm ha passat el temps.
IV
La pluja repicava als vidres de l'habitació de l’hospital. A fora feia fred, dins no, però jo tenia l’ànima glaçada. Vaig tenir la flebitis just després d’assistir al funeral de l’últim dels meus amics. Un coàgul a la cama, encara sort que no va ser al cervell. Em va tocar la loteria. Però el temps s’anava escolant, i jo no volia malbaratar-lo.
La Cristina em va venir a veure, estava preocupada, la pobre filla tenia moltes obligacions, tan sols li faltava tenir un pare vell a l’hospital. Crec que no anaven gaire bé amb el seu marit, em va saber molt de greu, però no hi podia fer res. Hi ha tantes coses sobre les que no hi puc fer res ! Quina merda.
El meu últim amic va morir de càncer de pròstata. Ens coneixíem des de l’escola. Les nostres vides havien estat paral·leles, i després de la meva separació era l'única persona amb la que podia pensar en veu alta. ¿ Amb qui podré emborratxar-me ara els divendres a la nit ?
En la nostra última farra, m’ho va dir molt clar; aprofita. Ell sabia que es moria, estava esporuguit i begut, però molt lúcid; aprofita mentre puguis. Encara recordo l’ultima copa, el nostre brindis de comiat. Ens veurem aviat!
Va marxar sense estrèpit. Amic meu, merda, perquè m’has deixat.
Fer-se vell és molt fotut, però per sobre de tot, el pitjor és que cada cop estàs més i més sol. A l'habitació del hospital vaig pensar molt, potser massa. Havia de fer alguna cosa; volia acabar bé. Una bona mort, un final intens. Què més vull? Estic demanant la lluna en un cove? No ho crec pas...
Els records cada cop són més llunyans i, paradoxalment, més feixucs; és el pes del passat. He viscut massa, potser sí, però en vull encara una mica més, sí, una mica més. Què puc fer... ? Què vull fer...?
Aprofita, encara estàs viu, aprofita cabró, aprofita.
COMIAT.
Estimada Cristina, quan llegeixis això, jo ja serè lluny. T’ho envio per carta, perquè no vull que provis de persuadir-me; seria perdre el temps. He pres una decisió, i la vull dur a terme. No t’enfadis amb mi; i no et preocupis; estaré bé.
Fa molt temps, quan era jove, havia somiat marxar de casa meva i viure una vida d’emocions i aventures, amb llargs camins per recórrer, coneixent gent diferent, i viure a glopades, a batecs del meu cor. La vida em va dur per altres camins. Potser no vaig tenir prou valor per perseguir el que volia. Potser no ho desitjava prou.
He tingut una bona vida; vaig estimar molt a la teva mare, i durant uns quants anys, vam ser feliços. Tu has estat una estrella en el meu camí. Recordes quan paràvem el cotxe en algun caminet de bosc, posàvem un dels cassets dels que em gravaves, i parlàvem de tantes coses, fins que s’amagava el sol?...Quan et vas entusiasmar tant a fer haikus, a la facultat, i vam acabar fent-ne tots dos...?
Fa temps, em sento sol. No és cap retret per tu. Jo mateix m’he apartat de l’altra gent. Creia que amb els meus llibres, la música i els records, en tindria prou, però no és així. Em sento trist, em sembla que la meva vida ha estat feixuga, que moltes coses no les vaig triar. Em van venir, i jo les vaig entomar, com vaig poder. Però ja estic cansat. Em fa terror apagar-me de mica en mica, pensar que la meva vida s’acosta tan de pressa al final, sense haver acomplert cap dels meus somnis.
Per això, quan t’arribi aquesta carta, serè a sud-Amèrica, a un poblet on hi ha un amic informàtic que treballa en un programa d’ajuda als natius. Fa temps que ens escrivim, i finalment m’he decidit a anar-hi. M’hi estaré uns mesos, i desprès vull viatjar pel continent, sense pressa, com sempre havia volgut fer. Aquest viatge m’omple d’il·lusió i d’esperança. T’escriuré com sempre, via Internet. Vull saber de tu cada dia.
De debò, no pateixis gens per mi. Vull viure el temps que em queda fent el que mai havia gosat fer. Vull sentir la llibertat en cada vell muscle del meu cos, mentre conservi alguna força.
He escrit uns haikus per tu. Potser, no són molt bons, però a mi m’agraden, i vull que els tinguis. Fins aviat, filla meva, princesa.
I
S’omple el corriol
D’aigua del primer desgel.
La genciana esclata.
II
Platja de gent plena
Reverberació de llum
Que fa mal als ulls.
III
Groga i tremolosa
En un ball empès pel vent
La fulla del plàtan.
IV
Gruix de neu gelada
Que tapa l’aigua del riu
Amagant la vida
dimarts, de novembre 14, 2006
Rivel
El nen plora sense parar, inconsolable i sorollós. El vell pallasso espera pacient al centre de la pista. Ell, una cadira i un violí. No pot començar l'actuació enmig de l'escandalós plor de la criatura.
L'aire sembla ple de petites espurnes, com minúscules partícules daurades, potser és per la il·luminació indirecte, o qui sap si és la pols que els cavalls han aixecat a l'actuació anterior; el fet és que la màgia es pot respirar, es pot veure brollant del no res, sota la capa del circ.
El pallasso s'aixeca poc a poc, deixa el tronat violí sobre la cadira i s'acosta cap a l'infant ploraner per intentar tranquil·litzar-lo. No ho aconsegueix. El noi s'espanta davant l'estranya figura que se li apropa; el nas vermell, el rostre d'una blancor poc natural i la roba de colors cridaners. Ell se n'adona i no insisteix, torna al mig de la pista i, agafant-se amb una mà a la cadira, estira el coll tot posant-se a udolar. És un udol còmic i trist, intens i commovedor. Un udol que es mescla, solidari, amb el plor del petit espectador.
Per un instant la silueta del pallasso retallada contra l'aire espès i màgic del circ, esdevé una estampa ancestral, una imatge que tots els éssers humans reconeixerien com a pròpia, un valor digne de figurar al paradís de les utopies perdudes.
El plor del nen perd força i s'esmorteeix fins a extingir-se. L'home del nas vermell no s'atura i continua udolant, ara tot sol, com si se li estigues trencant el cor. L'infant se'l mira amb els ulls com unes taronges, s'aixeca de la falda dels seus pares i amb les galtes encara humides, com en un somni, camina cap a la pista.
Davant l'atònita mirada dels espectadors, el nen allarga el braç i, tímidament però amb fermesa, li ofereix el seu xumet al pallasso que plora.
En Charli Rivel accepta l'obsequi, se'l penja al voltant del coll i acarona el cap de la criatura. Tot seguit, amb un gran somriure al rostre, agafa el violí per començar a tocar.
La música emborratxa l'esperit dels espectadors i l'ambient es transforma; és comunicació en estat pur, és màgia i misteri.
És el circ.
L'aire sembla ple de petites espurnes, com minúscules partícules daurades, potser és per la il·luminació indirecte, o qui sap si és la pols que els cavalls han aixecat a l'actuació anterior; el fet és que la màgia es pot respirar, es pot veure brollant del no res, sota la capa del circ.
El pallasso s'aixeca poc a poc, deixa el tronat violí sobre la cadira i s'acosta cap a l'infant ploraner per intentar tranquil·litzar-lo. No ho aconsegueix. El noi s'espanta davant l'estranya figura que se li apropa; el nas vermell, el rostre d'una blancor poc natural i la roba de colors cridaners. Ell se n'adona i no insisteix, torna al mig de la pista i, agafant-se amb una mà a la cadira, estira el coll tot posant-se a udolar. És un udol còmic i trist, intens i commovedor. Un udol que es mescla, solidari, amb el plor del petit espectador.
Per un instant la silueta del pallasso retallada contra l'aire espès i màgic del circ, esdevé una estampa ancestral, una imatge que tots els éssers humans reconeixerien com a pròpia, un valor digne de figurar al paradís de les utopies perdudes.
El plor del nen perd força i s'esmorteeix fins a extingir-se. L'home del nas vermell no s'atura i continua udolant, ara tot sol, com si se li estigues trencant el cor. L'infant se'l mira amb els ulls com unes taronges, s'aixeca de la falda dels seus pares i amb les galtes encara humides, com en un somni, camina cap a la pista.
Davant l'atònita mirada dels espectadors, el nen allarga el braç i, tímidament però amb fermesa, li ofereix el seu xumet al pallasso que plora.
En Charli Rivel accepta l'obsequi, se'l penja al voltant del coll i acarona el cap de la criatura. Tot seguit, amb un gran somriure al rostre, agafa el violí per començar a tocar.
La música emborratxa l'esperit dels espectadors i l'ambient es transforma; és comunicació en estat pur, és màgia i misteri.
És el circ.
divendres, de novembre 10, 2006
Tolkien Reloaded - El setge de Cuernavilla -
I
Els elfs de Lothlórien tot just fa dos dies que van arribar a la fortalesa de Cuernavilla, però al Ehard li han semblat dos segles. Acostumat al la natura i als arbres, els murs i els espais tancats li oprimeixen el cor. Enyora el bosc daurat, els animals i les plantes. L'antiga fortalesa que mai ha caigut, està ara plena de gent desesperada, de guerrers amb la mort pintada a la cara i refugiats de rostre absent. Es respira una ambient de derrota, un ambient asfixiant.
En la gran esplanada davant de les muralles exteriors, un exercit de milers i milers d'huruk-hai's espera l'oportunitat per prendre Cuernavilla i matar-los a tots. Uns centenars de guerrers de Rohan amb el seu rei Théoden, alguns pagesos i un grapat d'elfs defensen la fortalesa. Sense contar als herois; l'Aragorn, Legolas l'elf i Gimli el nan.
Ahir van començar els atacs, els huruk-hai's, guerrers forts i temibles, de fosques armadures i pell vermella, estan intentant superar la muralla. Fins ara els han pogut refusar. Els defensors han apostat arquers elfs a cada un dels merlets. L'intercanvi de fletxes és constant, els elfs són els millors arquers del món i en Legolas el millor entre els elfs, però la provisió de projectils és limitada i ja s'està acabant. És una lluita de desgast i els objectius han de ser seleccionats amb molta cura.
L'Eharb aprofita un moment de calma per netejar les seves armes, quan de sobte una explosió brutal fa tremolar la terra sota els seus peus. Per uns segons es fa un silenci sepulcral. El capità dels elfs reacciona i la seva veu ressona com un tro:
- Tothom a la defensa ! Tothom a la defensa ! A la muralla a la muralla !! -
El cor de l'Ehard es glaça de desesperança, si els huruk-hai's aconsegueixen entrar tot haurà acabat, seran massacrats i cap d'ells tornarà mai més al bosc daurat.
II
El pitjor ha succeït; els huruk-hai's estan penetrant en massa per la petita escletxa que l'explosió ha obert en la muralla exterior. Són molt nombrosos i comencen a escampar-se per l'interior de la fortalesa com ho faria una purulenta infecció dins d'un cos sa.
Els grups de guerrers humans que intenten aturar-los són exterminats. Els seus cossos mutilats i esbudellats queden escampats per terra. La nit és fosca, i la fortor de la sang opressiva.
Sota la tímida llum de la lluna, els elfs carregen en silenci.
Han de tapar el forat, impedir la infecció. Una espesa pluja de fletxes els precedeix. En Ehard veu l'altiva figura de Legolas disparant des d'una posició elevada. No té temps de veure res més. Els elfs i el huruk-hai s'embranquen en una tràgica dansa mortal.
El Ehard lluita concentrat i fred, distant, murmurant una vella cançó de Lothlórien. Utilitza l'espasa i l'escut amb destresa i velocitat. A la seva esquerra, veu una figura de que sembla treta d'un malson, Gimli el nan, una grotesca i menuda màquina de matar, completament cobert de sang, cridant com un posés mentre amb la destral obre en canal els cossos dels enemics que se li posen per davant.
Un huruk-hai llença un cop baix al company que cobreix l'esquena de l'Ehard, segant-li les cames a l'alçada dels genolls. L'elf es desploma com un tronc, sense emetre ni un so. En Ehard es gira amb velocitat inhumana i decapita al huruk-hai d'un cop fort i precís. La sang del enemic l'esquitxa i li llisca espesa per damunt la daurada cota de malla. No hi ha temps per la pena ni per l'horror.
L'elf caigut agonitza en silenci, el seu rostre tan bell descansa al costat d'una pila d'enemics morts. Tots barrejats en l'espantosa democràcia de la barbàrie.
La lluita degenera en un caos, per un moment sembla que els elfs podran tapar el forat, però a cada minut que passa més i més enemics penetren a la fortalesa.
Els huruk-hai's estan guanyant, no s'ha pogut aturar la infecció. La seva superioritat numèrica és aclaparadora. La majoria dels elfs estan morts o ferits. Els supervivent lluiten desesperadament envoltats per una multitud d'enemics. La gran quantitat de cadàvers dificulta la mobilitat dels combatents i provoca més d'una caiguda.
L'Ehard resisteix cantant. Ràpid i letal, esquivant, colpejant i matant. Poc a poc va retrocedint fins arribar a la posició del nan, que lluita sol, i amb veu enfollida va contant els huruk-hai's abatuts.
Tots dos, nan i elf, esquena amb esquena, aconsegueixen arribar vius a les portes de la torre central, just a temps. Els defensors supervivents les tanquen i s'atrinxeren.
III
Dins el recinte reina el desànim. En Ehard es deixa caure al terra, exhaust. Els laments dels ferits i els brogit de la matança que s'està produint l'exterior són els sons dominants. Mira al seu voltant; tant sols resten un centenar de genets de Rohan, uns deu elfs, el Rei, l'Aragorn, el Legolas i Gimli el nan. Un grapat de grangers, dones i nens. Això és tot.
Un noiet, brut i pudent, se li acosta. Sense demanar permís s'asseu al seu costat. Comença a parlar tímidament.
—Els Huru-hais van entrar al meu poble i van matar a tothom, ara entraran aquí i faran el mateix — la veu del infant és gèlida com la mort, tremolosa però sense caure en el plor.
—La nit abans de la matança vaig tenir un somni, vaig somiar que tots som part d'una gran conte que algú està escrivint en un altre món, és un escriptor cruel, i per fer que els herois de la seva historia assoleixin la gloria, no dubta en imaginar la mort d'un munt de personatges secundaris, gent innocent com nosaltres, com la meva família, com tots els teus companys — la veu monòtona del nen s'atura un moment, com esperant un comentari.
L'Ehard l'observa atentament, l'infant no té més de sis anys, però la seva mirada sembla la d'un vell. El seu petit cos tremola de tant en tant, no sap pas si per el fred o per la por.
—I qui són els herois d'aquesta historia ? — li pregunta al nen — Qui es salvarà d'aquest horror ?—
Amb un gest l'infant senyala al grup format per el Legolas, en Gimli i l'Arargon.
L'Ehard els mira. Estan rient i fent broma, entre el Legolas i en Gimli hi ha una mena de mòrbida competició sobre qui ha mort més enemics. La perspectiva d'acabar en mans del huruk-hai's no sembla que els preocupi en absolut. S'ho estan passant bé !. La gent mor al seu voltant i s'ho estant passant bé ! . Una mena d'aura d'irrealitat els envolta.
En Ehard tremola. Una ferida que no havia notat fins ara li comença a sagnar. Les imatges i els sons li arriben distants i deformats.
— La mare em va ensenyar a escriure— continua el nen— estic escrivint la meva història. Així a mi no em podrà passar res tampoc. Seré com ells, com els herois. Seré protagonista. Vols salvar-te ? Puc fer que siguis el meu millor amic, tu també pots ser un heroi. L'únic que has de fer és protegir-me. Ho faràs ? — La veu implorant de la criatura és l'últim que sent l'Ehard abans de caure en la foscor de la inconsciència.
IV
— Desperta ! desperta !—
El món torna poc a poc, i amb ell, el dolor i el patiment. L'Ehard obre els ulls, sent la boca seca i aspre. Intenta incorporar-se i cau. Se n'adona que descansa en mig d'un bassal de sang. La seva sang.
—Mira ! Mira ! Van a fer una sortida ! —xiscla la criatura al seu costat – Mira el rei s'ha posat la corona , mira com brillen els carboncles ! Mira ... —
Tots els guerrers en disposició de combatre estan formats al voltant del Rei. Els genets, la resta dels seus companys elfs, i alguns homes mal armats. En Ehard vol aixecar-se per sortir i morir en combat, però no pot, el cos no li respon.
Les portes s'obren i els guerrers surten en mig de salvatges crits de batalla. Parteixen cap al seu destí il·luminats per la suau llum de l'albada.
El el ferits, les dones i les criatures és queden sols.
Passant els minuts i els sorolls de la lluita arriben cada cop més llunyans.
—Aconseguiran la victòria, Samuran el mag, tornarà a temps, ho he vist en el meu somni. Està escrit. Arribarà amb reforços. I ha nosaltres no ens passarà res, l'únic que has de fer es protegir-me fins que arribin els vencedors, mira ho he escrit, ho veus ? Nosaltres serem protagonistes de l'historia. De la meva historia. Estem salvats— el nen treu un munt de fulls arrugats d'una petita bossa de cuir i els hi ensenya amb mans tremoloses. Però en Ehard no pot enfocar la vista.
—No pateixis petit, tot sortirà bé— aconsegueix dir-li amb esforç.
Unes figures negres i sinistres apareixen sobtadament a la porta; són guerrers huruk-hai. Ràpidament avancen cap els ferits i els comencen a esbudellar com si fossin animals de granja. L'aire s'omple de crits agònics, plors i supliques de clemència. En Ehard intenta agafar l'espasa, però abans d'aconseguir-ho un huruk-hai l'engrapa pels cabells i, aixecant-li el cap, li obre el coll amb tanta força que està a punt de decapitar-lo.
El noi crida desesperadament :
—Deixeu-me, no em podeu fer res, soc protagonista , deixeu-me ! Està escrit ! està escrit ! —
Tremolant, intenta protegir-se amb els papers arrugats, ara mullats amb la sang del Ehard.
—Està escriiiiiiiit !—
dimecres, d’octubre 25, 2006
Haikus inspirats en el món animal
1
Udola el llop
pelatge humit i fosc
banyat de lluna
2
Cranc de riu calmós
atent i llest avança
sempre enrere .
3
Tendres ulls fidels
dolça llengua amiga
d'amo indigne.
4
Juguen amb el vent
navegants del cel immens
les aus són lliures.
5
Dins forats obscurs
humits i aïllats del món
neixen insectes.
6
Amb pells d'animals
fan la capa que tapa
egos atrofiats.
7
La vida és breu
bella i perillosa
som papallones.
Udola el llop
pelatge humit i fosc
banyat de lluna
2
Cranc de riu calmós
atent i llest avança
sempre enrere .
3
Tendres ulls fidels
dolça llengua amiga
d'amo indigne.
4
Juguen amb el vent
navegants del cel immens
les aus són lliures.
5
Dins forats obscurs
humits i aïllats del món
neixen insectes.
6
Amb pells d'animals
fan la capa que tapa
egos atrofiats.
7
La vida és breu
bella i perillosa
som papallones.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)