dimarts, de maig 25, 2010

Comença la festa

És un d'aquells taxistes que no pot deixar de parlar amb els clients. Tot i que no li segueixo la veta, ell persisteix:

— Merda de crisis! El meu cosí està ben fotut! Va pagar l'entrada de cinc pisos comprats sobre planell. Normalment abans d'abonar la totalitat del import els hauria pogut vendre un vint per cent per sobre el preu de sortida, però amb aquesta crisis no troba comprador, ni banc que li deixi més diners.

Em fa pena el cosí del taxista. Fins i tot per especular s'ha de ser un professional. Com diu el papa, els aficionats sempre pringuen .

— I que me'n diu dels funcionaris! —continua— es queixen per la reducció de sou; massa bé que viuen! Són uns privilegiats, cregui'm. El meu cosí sí que ho té fotut! Perdrà els pisos i encara haurà de tornar els diners!

El taxista parla cada cop amb més vehemència. Jo, callo. De sobte, em pregunta:

—Perdoni, no serà funcionari vostè, veritat? Tampoc és que tots siguin iguals, ja m'entén, jo em referia als mansos que només escalfen la cadira.

Porto una jaqueta Gucci, “vintage” de pell de cocodril i color de xocolata valorada en vint i cinc mil euros i aquest imbècil es pensa que sóc un funcionari.

—No, no ho sóc pas — contesto amb resignació.

Miro el rellotge. En part per fer-lo callar —tinc por que es posi a parlar de xecs nado, mestres, jubilats i del preu dels medicaments—, i en part per que tinc presa, li dic:

—Li pago el doble si arribem en deu minuts. I les multes si s'escau.

—Vostè és dels meus. Agafi's fort!

Volem per Barcelona. M'agradaria esnifar una ratlla però el cotxe es mou massa ràpid. Serà un comiat de solter collonut! El papa ha aconseguit llogar la casa Batlló i a més m'ha promès que estarà plena de senyoretes de confiança. “Així m'asseguro que no acabeu en cap antre ni agafeu cap mal lleig”, m'ha dit; al vell sempre li agrada controlar-ho tot.

Miro al taxista i tinc una idea.

—El llogo per tota la nit, que li sembla?

—No sé pas ...

—Tres mil euros —li dic per dir alguna xifra. Per un moment tinc por de quedar-me curt, però no.

Com riurem amb els col·legues quan aquest palurdo vegi les nenes que ens ha llogat el papa! Ric al imaginar-ho. Qui sap, potser deixarem que se'n folli alguna, serà divertit!

Allà fora és parla d'austeritat i crisis i això és collonut. Com diu el papa, pels que hem sabut retirar-nos a temps, ara comença la festa: molts diners i possibilitat increïbles d'inversions a preu de quincalla. I putes fines i coca a preu regalat, afegeixo jo en veu baixa.

Miro els llums de Barcelona, i que collons!, em foto una ratlla encara que la meitat acabi per terra. Trempo, anticipant el que m'espera.

La nit tot just comença.

3 comentaris:

Empar ha dit...

Però si estava aquí! Ja podia jo buscar a Relats, ja. M’acabo d’adonar que els nous relats els publicaràs tan sols al teu bloc i no a RC.
Ja veus, tot o faig amb retràs, ara li diré al Ferran, no sé si ell ho sap, en fi, que ja que he localitzat aquest relat, el vaig llegir en el Repte Clàssic, el comento; em va agradar molt.

És un relat cru, per la suficiència i el menyspreu dels pensaments del “client” vers els altres pelacanyes que amb menys sort s’han agafat els dits en la seva aventura inversora, d’enriquiment ràpid, però més càndids i aficionats, potser. Ell i els seus pensaments estan clarament “per sobre”, suren confiats en una crisi que ofega als infeliços, com sempre.

Una abraçada,

Empar

nuriagau ha dit...

Un enfocament originalíssim de l’austeritat en 481 paraules, vista des del punt de vista d’un “nen de papà”, un ésser malcriat acostumat a comprar tots els capricis amb diners. Relat molt àgil i ben estructurat, que es desenvolupa en un taxi. Hi ha diàleg i també hi trobem el pensament en “off” del protagonista que sent menyspreu pel taxista i el vol utilitzar per riure’s d’ell. En aquest cas, ens poses a l’altra banda de l’austeritat: en el bàndol d’aquells que no la pateixen, gent rica que pot seguir amb la seva especial manera de veure la vida i amb la voràgine de plaers i despeses que practiquen. Rere el relat també hi ha una crítica al classisme ferotge que no es pot obviar en la nostra societat. Un final contundent i obert.
Gràcies, Sangifetge, per la teva aportació, sempre valuosa en els reptes.

NOTA PERSONAL: Jo voldria que l'haguessis penjat a RC. Snif!

helena arumi ha dit...

Eis, soc la gyps!
Aquest també va ser un dels meus relats predilectes d'aquest repte de l'austeritat. Trobo que el personatge està magistralment construït i el desenvolupes amb una personalitat egoista i naïf.

Una meravella, i una sorpresa llegir-te en una altra vessant del que estic acostumada.

Petonets! ;)