Cel Blau
Prefaci
La raça humana és fascinant.
Està dotada d'intel·ligència, sentiments, cultura i consciència; carn capaç de pensar! Organismes de carboni d’una complexitat meravellosa. Viuen enfaixats en el seu petit planeta, creixent a un ritme exponencial, insostenible per la seva, encara prehistòrica, tecnologia. La desaforada cursa té un resultat incert; acabaran primer amb els ja minsos recursos naturals que tenen actualment al seu abast o potser la seva capacitat tecnològica creixerà prou ràpidament com per solucionar per sempre aquest tipus de problemes ?
Són éssers sotmesos a l’evolució biològica, amb cossos relativament fràgils i ments conscients però plenes de contradiccions; fortalesa i debilitat, complexitat i simplicitat.
La seva existència com a raça intel·ligent desafia totes les lleis de la probabilitat; és una autèntica raresa.
Però si com a raça són peculiars, individualment són encara més increïbles.
Llestos i amb una capacitat d’adaptació, sofriment i resistència absolutament inusitades. Amb un immens ventall de comportaments contradictoris i dignes d’estudi; de violents a pacífics, d’obedients a rebels.
D’odiosos a encantadors.
La raça humana és fascinant.
Ens agrada.
I- Mercè ( Nit )
— Surto, noies - els dic, però no em senten; tant li fa. Riuen com boges, menys la Montse, que li ha agafat la plorera. Està resultant un fàstic, aquest comiat de soltera de l'Aida. A més, com que no volia beure gaire, m’he afartat de canapès i pastissets. El règim a fer punyetes. I ara m’ha vingut una set espantosa, i el cava ja és calent, merda. Obro la porta, i l’estrèpit de la gent i la música m’embolica com una gran mà. Vaig cap a la barra i demano una cervesa ben gelada. Totes les minúscules taules estan ocupades, i comença a sonar l’últim de LinkinPark, el meu grup preferit, que em posa de bon humor. Quan allargo la mà cap a la gerra per fer un primer glop llarg, m’adono que un tio s’assenta al meu costat.
Noto que m’està mirant.
- Nena, t’has escapat de col·legi? No saps que no deixen beure als menors de divuit?
Quina poca gràcia per lligar, pobre paio. Em disposo a respondre qualsevol cosa, però llavors el veig. Està recolzat a la barra i em mira. Té uns cabells llargs i fins que li cauen sobre els ulls, i quins ulls...el nas llarg, morros de luxe, tots gruixuts i vermells, com de dona, i un cos prim i, pel que sembla, molt ben posat. Ens mirem uns instants en silenci. Jo no se què dir, i llavors somriu, d’una manera que m’encisa.
— Eh, no et vull molestar — diu amb un to de veu profund, i, no sé com dir-ho...respectuós.
Això m’agrada, i ell ho nota; al cap d’una mica, ens posem a xerrar. Té una veu bonica, imperiosa, i beu sense parar. No deixa de mirar-me amb aquests ulls allargats, i vol saber com em dic, de quin barri sóc. Al compàs de la seva conversa i la seva mirada hipnòtica, acabo bevent molt més del que pretenia i explicant-li la meva vida sencera. Mentrestant, passa gent per darrera nostre, sento veus i riures, i cada cop hi ha més persones al local, però seguim parlant, com si estiguéssim sols. Riem mentre els cambrers omplen copes i gerres, amb cervesa o d’alguna de les ampolles brillants del seu darrere; no sé per què, en sentir el glopeig d’un vas omplint-se d’un líquid vermell, em sento de cop feliç, com si allò fos un moment que sempre havia estat esperant, una espècie de déjà vù d’un immòbil segon de placidesa; la veu del Carles es filtra dintre meu, i, encara que perdo el fil del què em diu, assaboreixo aquest instant sense voler trobar motius ni fer-me preguntes.
Molt més tard, m’acompanya fins al bus, em besa suaument a la galta, i em dóna el seu telèfon en veu baixa, inclinat sobre meu, i em diu: Truca’m, aviat. I com que jo li dic que sí, que ho faré, i li somric, ell s’acosta, baixa el cap sobre meu i m’agafa la cara amb les dues mans. Apropa els llavis cap als meus, i em besa dolçament, i jo em dono, i voldria morir ara, als seus braços, mentre sento la seva llengua contra les meves dents. La seva boca es torna àvida, i m’abraça.
Després, torno a la terra: em posa una mà sobre els pits, i el faig enrere.
- Ehhh...! Em sembla que vas massa de pressa !
Per un moment, tinc la sensació que tornarà a abraçar-me, per com em mira; després, sospira i mou el cap.
- Perdona...ho sento...es que...ets tan maca...jo...disculpa’m, sisplau...
Faig que si amb el cap, però m’aparto d'ell, i no intenta acostar-se més. Em somriu amb timidesa i em diu adéu. Li dic adéu. I se’n va.
Pujo al bus commocionada i amb el cor a cent. Tinc els llavis una mica masegats. Recolzo el cap sobre l'incòmode respatller, tanco els ulls. Ohhhh, estic rebentada. I de cop, meeeerda...! Les noies!!! m’he oblidat completament de la festa!!!
Ayy, demà, ja cal que em calci...!!
II – Carles ( Matinada )
Molt després d’haver-me acomiadat de la noia, arribo a casa i em deixo caure al sofà. El Milu es desperta, em llepa la cara amb devoció i, sense deixar de remenar la cua, s’asseu a la meva falda. Aquest animal s’enyora. Era el gos de la Sonia i, ara que ella no hi és, el pobre la troba a faltar. Com jo. Tots dos la trobem a faltar. En el meu cas però, ningú ho diria, tinc una curiosa forma de demostrar-ho; bevent massa, morrejant noies maques i drogant-me fins a les celles. Sóc un desgraciat.
Fa calor, em trec la camisa i, amb el comandament a distància, engego el televisor. M’acaricio l’ocell petit tatuat al braç mentre, a la pantalla, una dona rossa amb una hipertròfia mamària evident xucla una polla immensa.
M’incorporo i vomito.
El Milu s’espanta i l’he de tancar a la terrassa per evitar que es posi a llepar tot el desastre. No trobo la galleda ni el pal de fregar, no trobo res. El vòmit fa mala olor i no sóc capaç de netejar-lo. Ho deixo estar i torno a seure. A la tele ja han acabat amb el porno i ara m’expliquen les meravelles d’un grotesc aparell d’allargament de penis. El meu gos plora i rasca la porta; quan sóc a casa, no està acostumat a estar tancat. Perdo el sentit del temps, potser m’adormo, no ho sé. M’aixeco feixugament del sofà i vaig cap a l’estudi. Davant de l’ordinador busco algú amb qui parlar; el xat és la meva segona casa des de ja fa un mesos, hi tinc molta pràctica. Al cap d’un moment, s’obre una finestra amb un nick desconegut :
"SweetLady : Bona nit . Et ve de gust parlar una estona ?"
Resto una mica sorprès, no és gaire freqüent que algú amb un nick de noia iniciï una conversa. En el xat, com en el món real, s’espera que els homes portin la iniciativa.
I sense saber com, em trobo explicant-li tot; la mort de la meva dona, la depressió, la pèrdua de la feina, les fosques nits de degradació, l'inevitable desastre econòmic.
Li escric que em vull morir, i em contesta :
"SweetLady : Et vols suïcidar?"
Deixo la pregunta sense resposta durant cinc llargs minuts. Estic a punt de tallar la conversa i anar a dormir però no ho faig, i responc amb una sinceritat que, normalment, no tinc ni amb mi mateix:
"Carles123 : M’agradaria, però no tinc valor"
Veig que la claror comença a entrar per la finestra de l'estudi. S’està fent de dia i el despertador del veí sona insistentment.
Com en un somni, les paraules de la dama dolça van arribant a la meva pantalla. M’explica quelcom relacionat amb una nova oportunitat, parla de deixar-ho tot enrere, d’un món nou ple de perill i aventures. M’està oferint alguna cosa; no entenc exactament què. Quan li demano més explicacions sembla que no vulgui contestar. Finalment llegeixo :
"SweetLady : No et puc dir rés més amic meu. Ara t’escriuré una adreça, si realment ho vols, fes-hi una visita; et canviarà la vida"
Dubto abans d’anotar-la en un bocí de paper i, bruscament, tanco la connexió sense acomiadar-me. N’estic fart d’aquesta història, n’estic fart de tot.
Surto a la terrassa a consolar el Milu, que encara plora, i m’estiro a la gandula. Tanco els ulls i recordo el dia en què la meva dona i jo ens vàrem tatuar els petits colibrís al braç; la veig tan plena de vida que no puc entendre que sigui morta. La Sonia, que tenia aquella manera de mirar-me, com si em despullés el cor, tan sensual i tendra al mateix temps, despertant en mi aquell dolor dolcíssim. Morta...? No, no pot ser.
Per sort no passa gaire temps, i la son em cau al damunt.
És de dia, el cel és d’un blau intens, i jo m’adormo profundament.
III- Tomàs ( Tarda )
No té tan mal aspecte com d’altres. El contemplo uns segons abans d’obrir. No; decididament no. Va descuidat, barba de dies, mirada desgavellada; en conjunt, però, se’l veu un home de bona planta. Tant de bo hi pugui fer alguna cosa.
Respiro profundament, tanco els ulls. Empatia. Sóc un guru, un guia espiritual, l’amic dels tristos d’ànima. Per això sóc aquí. Per això ell és aquí. Obro i el rebo, el faig passar a la sala dels llibres. Mira vagament entorn seu i triga uns minuts a seure. Sembla totalment desconcertat. M’assec davant seu, prou a prop per resultar amigable, prou allunyat perquè no ho entengui com una agressió. Empatia. Li pregunto coses que em contesta amb desgana; després, parlem de llibres, de la societat, i es relaxa bastant. Quan torno als temes personals, s’obre i es posa a xerrar. El segueixo; el compadeixo; l’han acomiadat de la feina; i em parla del desesper per la mort de la seva dona. Diu que vol morir, però s’agafarà a qualsevol espurna d’esperança. Per això ha vingut. Quan acaba, li estrenyo les mans i li comunico el meu pesar, el meu suport. Llavors, li explico tot i m’escolta; es beu cadascuna de les paraules que li adreço.
— Has fet bé de venir, Carles. La teva vida és massa valuosa, encara tens moltes coses per gaudir. Sí; no només viure, o sofrir; ara ja has sofert prou. Jo et proposo canviar radicalment la teva vida, començar de zero, en un altre lloc, molt lluny; tornar a néixer, potenciar tot això que tens a dins i que ara està adormit: l’entusiasme, la bondat, l’alegria. Tornar a començar en un ambient nou i magnífic. Tan sols has de voler-ho.
M’interromp. Descobreixo, als seus ulls, l’espurna de la curiositat.
— Però això cóm pot ser? Anar a on? A una ONG, a Sud- Amèrica? Si es això, no m’interessa, jo....
— No, no. Res d’això. No té a veure amb cap ONG; ja deus saber que aquestes preteses ajudes a la misèria són en gran part tapadores de negocis bruts. No, no... Nosaltres som un grup de gent de tot el món que hem passat experiències similars a la teva, que hem arribat a l’extrem de la desesperança, i que ens n'hem sortit. La nostra filosofia consisteix en fer un gir total, en deixar el passat enrere; això és l’únic que permet sortir del pou. Nosaltres et podem ajudar a fer el pas, portar-te a viure intensament: si vols aventures, o una vida plàcida, tan sols dependrà de tu. Només et demanem a canvi, total discreció: tenim una infraestructura petita, i no podem ocupar-nos de tots els casos que voldríem. També et demanem que un cop hagis reeixit, quan et sentis fort, segur i feliç- i això succeirà, t’ho ben asseguro- no t’oblidis de nosaltres, i que ens ajudis en aquesta tasca: allà on et trobis del món, hi haurà gent a qui ajudar. No és un compromís exclusiu: tu faràs la teva vida; i nosaltres, de tant en tant, ens posarem en contacte amb tu perquè parlis amb alguna persona, tal com ara estem parlant tu i jo.
Mou el cap acompassadament, i pregunta per preguntar.
—Però tu, què en treus, d’això? Què en traieu tots vosaltres?
—Sentir que estem fent un món més feliç. Et sembla poc?— i continuo, sense pressa; tant serà, el que li digui: ja és nostre. Ho veig, ho sento — Tenim cercles, reunions, contactes continus; ens ajudem els uns als altres: t’asseguro que tots hi sortim guanyant.
—Però com podré marxar, com es fa, això? No ho sé...
—Deixa-ho a les nostres mans. Només m’has de donar les teves dades, i contestar-me un qüestionari no gaire llarg. Més que res per a conèixer el teu caràcter, el lloc en què encaixaràs millor. No t’has de preocupar, aquesta part va a càrrec nostre. I si et sembla, ja podem començar; aquesta mateixa tarda pots ser camí de la teva nova vida.
Ja no pregunta res més. Em dóna les dades que necessito. A l’últim, però, quan ja està tot arreglat, es mig tira enrere. Vol tornar al seu pis; té un gosset i se’l vol endur. Sospito que no només és això; vol pensar-s’ho més. No tenim tant de temps, i li dic sense embuts. Però l’he de deixar marxar, no vull forçar la situació. Ens acomiadem com amics estimats. Quedem demà a la mateixa hora. Quan passa la porta, ja no sembla un home desesperat.
Respiro profundament, i em quedo una estona al rebedor, davant del mirall.
He de trucar per a dir que ho preparin tot per a demà.
De primeres, però, necessito beure alguna cosa. Tinc la gola seca.
IV- Mercè ( Vespre )
El Titinu ja n’ha fet alguna a la cuina: soroll de bosses de plàstic i miols. Les magdalenes que he deixat sobre la taula, segur. Però no m’aixeco. Fa una bona estona que tinc el mòbil a la mà, sense decidir-me a trucar.
Penso tota l’estona amb en el Carles; no me’l puc treure del cap.
Finalment, truco al telèfon que em va donar. Estic tan nerviosa que quan s’hi posa em quedo muda i amb el cap en blanc. És ell; la seva veu fonda amb un toc de contenció. Quan puc parlar, li dic el meu nom. No em reconeix i em commociono tant que a punt estic de penjar, de tan estúpida com em sento.
Se sent un batabumba!! provinent de la cuina, i el gat surt disparat. La veu del Carles canvia, en un segon; se’n recorda de mi:
—Ah! Tu ets la preciositat de l’altre dia. No em creia que truquessis, per això no t’he reconegut.
Sospiro tan feliç, que crec que se n’adona. Em pregunta com estic, i li dic que bé. Quan jo li pregunto a ell, no em respon de seguida. Quan sento la seva veu estripada, com si fes un gran esforç per parlar, dubto de si està begut, drogat, o de si senzillament se’m vol treure del damunt.
— No, no estic bé. No sé què fer - I em fa prometre de no dir res a ningú. I m’explica el que li passa. L’escolto en silenci, mentre al carrer, les llums s’encenen, i m’arriba, distorsionat, el soroll de cotxes i gent. Al bar de sota, les escurabutxaques fan un estrèpit cursi, de tonades remixades fins a la nàusea.
Em diu que està desesperat. La seva dona va morir el setembre, d’un càncer. Des de llavors, beu massa, i l’han fet fora de la feina. Avui, aquesta mateixa tarda, acaba de conèixer unes persones que li han ofert una nova vida lluny d’aquí.
Diu que no pot suportar més la tristesa; que no pot dormir, que té ganes de suïcidar-se. Que tant li és marxar a on sigui si pot trobar una mica de pau. Però té por; tant de quedar-se com de marxar. No sap què fer. La veu li tremola. I em trenca el cor. Quan calla, sento que m’esclata alguna cosa per dins i li dic el que penso. El Titinu és a la meva falda, fa rum-rum, i el contacte amb el seu pèl bonic, la seva escalforeta, em tramet serenitat i certa energia. Aquesta història és molt estranya, sembla algun tipus de secta, o alguna cosa semblant. Li dic que esperi a conèixer més detalls. Que no es comprometi, que deixi passar uns dies.
També li dic que no he deixat de pensar en ell, que vull veure’l i que vull que parlem; que el vull conèixer més.
No sé com, aconsegueixo que em prometi de no fer cap pas abans que ens vegem.
I quedem per demà a mig matí, al seu pis. Quan penjo, em fa l’efecte que la seva veu se m’ha quedat a dins, i que això em fa brillar.
V- Carles ( ? )
Mal de cap, molt mal de cap. Ni la pitjor de les ressaques m’ha preparat per aquest dolor que em barrina el crani. No recordo haver begut aquesta nit, no després de la conversa amb la Mercè, no entenc pas per què em trobo tan malament.
Obro els ulls i el terror, nascut de la més profunda desorientació, em fa deixar de banda qualsevol pensament racional.
Estic completament despullat enmig d’una habitació quadrada. Les parets semblen metàl·liques. En dues d’elles, hi veig unes finestres rodones amb vidres de seguretat, com les d’un submarí. Una resta en la foscor; i a l’altra, hi observo, horroritzat, el rostre d’en Tomàs que em contempla amb un somriure d’orella a orella.
Intento aixecar-me i cobrir-me els genitals amb les mans. Gairebé ho aconsegueixo, però estic massa dèbil i acabo caient. Les cames em tremolen, el mal de cap em mata.
— Tu no ets una persona seriosa, Carles, has traït la nostra confiança. Nosaltres teníem un tracte recordes?
La seva veu m’arriba mitjançant algun sistema de megafonia que no puc veure. El so, massa alt i agut, em provoca un dolor gairebé insuportable. Gemego i m’amago en una de les cantonades sense deixar de mirar al meu torturador.
— Deixa’m sortir fill de puta!- crido com un nen espantat. Per un instant, penso que potser ell no em pot sentir.
Però de seguida em contesta.
— Sí, no pateixis, Carles, sortiràs aviat, estàs a punt de marxar, a punt de conèixer el món dels estranys. Tot tal com t’havia promès; una nova vida, recordes?- en dir això, somriu amb afecte; tot ell, comprensió i empatia —veuràs, això no és cap càstig, simplement estem a punt de donar-te allò que tant desitjaves. Sí, és cert, estem una mica enfadats, és natural, has trencat el nostre tracte, et volies fer enrere; i a més, has parlat de nosaltres amb la teva amiga; molt contents no podem estar. Ho entens, oi? Ens has donat molta feina; en aquesta delegació, mai havien hagut d’anar a buscar un voluntari a casa seva.
Fent un gran esforç, m’aixeco i colpejo la finestra amb amb ràbia, fins a fer-me mal, amb la fútil esperança de poder-la trencar. En Tomàs no s’inquieta i continua fitant-me amb aquells ulls plens d’una satisfacció llefiscosa. La seva imatge m’arriba ara una mica distorsionada pel mareig i per la meva sang que, espessa i lluent, regalima vidres avall.
— De què parles, estàs boig! Deixa’m anar, cabró!- ordeno sense convicció- qui són els estranys?- faig amb veu més baixa. No puc evitar de preguntar-ho – Com podeu saber si he parlat de vosaltres?- afegeixo.
El telèfon! Imbècil! penso immediatament. Com si no hagués vist mai cap pel·lícula d’espionatge. Els cabrons tenien les meves dades. Això no pot ser real, el cap em dóna voltes.
— Quantes preguntes! Mira, als estranys ja els coneixeràs, no tinguis cap pressa. Ningú no sap com són, ningú ha tornat per explicar-ho. Ja fa anys que ens fan arribar una tecnologia increïble, i l’únic que demanen a canvi són homes i dones sans, de vint a quaranta anys. És un bon tracte, no trobes?— pregunta el Tomàs. Sembla realment interessat en la meva opinió. El seu rostre té una expressió poc natural, com si s’escorregués mentre em parla.
— Bé, ens hem d’acomiadar; però abans, una petita sorpresa— diu, picant-me l'ullet, amb un moviment grotesc.
La finestra que estava a les fosques s’il·lumina, i, a l’altre banda, hi veig una habitació similar a la meva, amb la Mercè estirada al terra, completament nua; afortunadament, inconscient. Ploro sense fer soroll, com mai havia plorat abans. L’aire s’espesseeix al meu voltant i de sobte fa molta calor. Les últimes paraules que escolto en aquest món són les de l’ésser anomenat Tomàs. Parla amb simpatia, com si volgués consolar-me:
— Adéu Carles, bon viatge! Ah! per cert, els estranys no us volen sencers, als mascles, quina llàstima, oi? Però no pateixis, ha estat una simple castració química, sense sang. Això sí, ara, a la Mercè, la veuràs d’una altra manera, per més despullada que estigui. Sí noi, ja ho veus, una nova vida, ja t’ho dèiem.
Epíleg
Corro darrere els amos sota un cel d’un verd opalí que enlluerna. Ells, degut al seu peculiar cos segmentat, són una mica més lents que jo. Tot i així, no em puc despistar ni un instant; sé prou bé que he d’anar sempre al seu costat. Per un moment, un llambrec del dibuix que duc tatuat al braç esquerre, un estrany animal amb ales, em fa tenir visions pertorbadores. Visions recurrents que jo intento ignorar desesperadament.
Records desdibuixats d’un món amb el cel blau.
Necessito un gran esforç de concentració per a fer desaparèixer les al·lucinacions. Sortosament ho aconsegueixo ràpidament; no és gens recomanable perdre la petja dels amos.
No vull, no puc, fer-los enfadar
Prefaci
La raça humana és fascinant.
Està dotada d'intel·ligència, sentiments, cultura i consciència; carn capaç de pensar! Organismes de carboni d’una complexitat meravellosa. Viuen enfaixats en el seu petit planeta, creixent a un ritme exponencial, insostenible per la seva, encara prehistòrica, tecnologia. La desaforada cursa té un resultat incert; acabaran primer amb els ja minsos recursos naturals que tenen actualment al seu abast o potser la seva capacitat tecnològica creixerà prou ràpidament com per solucionar per sempre aquest tipus de problemes ?
Són éssers sotmesos a l’evolució biològica, amb cossos relativament fràgils i ments conscients però plenes de contradiccions; fortalesa i debilitat, complexitat i simplicitat.
La seva existència com a raça intel·ligent desafia totes les lleis de la probabilitat; és una autèntica raresa.
Però si com a raça són peculiars, individualment són encara més increïbles.
Llestos i amb una capacitat d’adaptació, sofriment i resistència absolutament inusitades. Amb un immens ventall de comportaments contradictoris i dignes d’estudi; de violents a pacífics, d’obedients a rebels.
D’odiosos a encantadors.
La raça humana és fascinant.
Ens agrada.
*
I- Mercè ( Nit )
— Surto, noies - els dic, però no em senten; tant li fa. Riuen com boges, menys la Montse, que li ha agafat la plorera. Està resultant un fàstic, aquest comiat de soltera de l'Aida. A més, com que no volia beure gaire, m’he afartat de canapès i pastissets. El règim a fer punyetes. I ara m’ha vingut una set espantosa, i el cava ja és calent, merda. Obro la porta, i l’estrèpit de la gent i la música m’embolica com una gran mà. Vaig cap a la barra i demano una cervesa ben gelada. Totes les minúscules taules estan ocupades, i comença a sonar l’últim de LinkinPark, el meu grup preferit, que em posa de bon humor. Quan allargo la mà cap a la gerra per fer un primer glop llarg, m’adono que un tio s’assenta al meu costat.
Noto que m’està mirant.
- Nena, t’has escapat de col·legi? No saps que no deixen beure als menors de divuit?
Quina poca gràcia per lligar, pobre paio. Em disposo a respondre qualsevol cosa, però llavors el veig. Està recolzat a la barra i em mira. Té uns cabells llargs i fins que li cauen sobre els ulls, i quins ulls...el nas llarg, morros de luxe, tots gruixuts i vermells, com de dona, i un cos prim i, pel que sembla, molt ben posat. Ens mirem uns instants en silenci. Jo no se què dir, i llavors somriu, d’una manera que m’encisa.
— Eh, no et vull molestar — diu amb un to de veu profund, i, no sé com dir-ho...respectuós.
Això m’agrada, i ell ho nota; al cap d’una mica, ens posem a xerrar. Té una veu bonica, imperiosa, i beu sense parar. No deixa de mirar-me amb aquests ulls allargats, i vol saber com em dic, de quin barri sóc. Al compàs de la seva conversa i la seva mirada hipnòtica, acabo bevent molt més del que pretenia i explicant-li la meva vida sencera. Mentrestant, passa gent per darrera nostre, sento veus i riures, i cada cop hi ha més persones al local, però seguim parlant, com si estiguéssim sols. Riem mentre els cambrers omplen copes i gerres, amb cervesa o d’alguna de les ampolles brillants del seu darrere; no sé per què, en sentir el glopeig d’un vas omplint-se d’un líquid vermell, em sento de cop feliç, com si allò fos un moment que sempre havia estat esperant, una espècie de déjà vù d’un immòbil segon de placidesa; la veu del Carles es filtra dintre meu, i, encara que perdo el fil del què em diu, assaboreixo aquest instant sense voler trobar motius ni fer-me preguntes.
Molt més tard, m’acompanya fins al bus, em besa suaument a la galta, i em dóna el seu telèfon en veu baixa, inclinat sobre meu, i em diu: Truca’m, aviat. I com que jo li dic que sí, que ho faré, i li somric, ell s’acosta, baixa el cap sobre meu i m’agafa la cara amb les dues mans. Apropa els llavis cap als meus, i em besa dolçament, i jo em dono, i voldria morir ara, als seus braços, mentre sento la seva llengua contra les meves dents. La seva boca es torna àvida, i m’abraça.
Després, torno a la terra: em posa una mà sobre els pits, i el faig enrere.
- Ehhh...! Em sembla que vas massa de pressa !
Per un moment, tinc la sensació que tornarà a abraçar-me, per com em mira; després, sospira i mou el cap.
- Perdona...ho sento...es que...ets tan maca...jo...disculpa’m, sisplau...
Faig que si amb el cap, però m’aparto d'ell, i no intenta acostar-se més. Em somriu amb timidesa i em diu adéu. Li dic adéu. I se’n va.
Pujo al bus commocionada i amb el cor a cent. Tinc els llavis una mica masegats. Recolzo el cap sobre l'incòmode respatller, tanco els ulls. Ohhhh, estic rebentada. I de cop, meeeerda...! Les noies!!! m’he oblidat completament de la festa!!!
Ayy, demà, ja cal que em calci...!!
*
II – Carles ( Matinada )
Molt després d’haver-me acomiadat de la noia, arribo a casa i em deixo caure al sofà. El Milu es desperta, em llepa la cara amb devoció i, sense deixar de remenar la cua, s’asseu a la meva falda. Aquest animal s’enyora. Era el gos de la Sonia i, ara que ella no hi és, el pobre la troba a faltar. Com jo. Tots dos la trobem a faltar. En el meu cas però, ningú ho diria, tinc una curiosa forma de demostrar-ho; bevent massa, morrejant noies maques i drogant-me fins a les celles. Sóc un desgraciat.
Fa calor, em trec la camisa i, amb el comandament a distància, engego el televisor. M’acaricio l’ocell petit tatuat al braç mentre, a la pantalla, una dona rossa amb una hipertròfia mamària evident xucla una polla immensa.
M’incorporo i vomito.
El Milu s’espanta i l’he de tancar a la terrassa per evitar que es posi a llepar tot el desastre. No trobo la galleda ni el pal de fregar, no trobo res. El vòmit fa mala olor i no sóc capaç de netejar-lo. Ho deixo estar i torno a seure. A la tele ja han acabat amb el porno i ara m’expliquen les meravelles d’un grotesc aparell d’allargament de penis. El meu gos plora i rasca la porta; quan sóc a casa, no està acostumat a estar tancat. Perdo el sentit del temps, potser m’adormo, no ho sé. M’aixeco feixugament del sofà i vaig cap a l’estudi. Davant de l’ordinador busco algú amb qui parlar; el xat és la meva segona casa des de ja fa un mesos, hi tinc molta pràctica. Al cap d’un moment, s’obre una finestra amb un nick desconegut :
"SweetLady : Bona nit . Et ve de gust parlar una estona ?"
Resto una mica sorprès, no és gaire freqüent que algú amb un nick de noia iniciï una conversa. En el xat, com en el món real, s’espera que els homes portin la iniciativa.
I sense saber com, em trobo explicant-li tot; la mort de la meva dona, la depressió, la pèrdua de la feina, les fosques nits de degradació, l'inevitable desastre econòmic.
Li escric que em vull morir, i em contesta :
"SweetLady : Et vols suïcidar?"
Deixo la pregunta sense resposta durant cinc llargs minuts. Estic a punt de tallar la conversa i anar a dormir però no ho faig, i responc amb una sinceritat que, normalment, no tinc ni amb mi mateix:
"Carles123 : M’agradaria, però no tinc valor"
Veig que la claror comença a entrar per la finestra de l'estudi. S’està fent de dia i el despertador del veí sona insistentment.
Com en un somni, les paraules de la dama dolça van arribant a la meva pantalla. M’explica quelcom relacionat amb una nova oportunitat, parla de deixar-ho tot enrere, d’un món nou ple de perill i aventures. M’està oferint alguna cosa; no entenc exactament què. Quan li demano més explicacions sembla que no vulgui contestar. Finalment llegeixo :
"SweetLady : No et puc dir rés més amic meu. Ara t’escriuré una adreça, si realment ho vols, fes-hi una visita; et canviarà la vida"
Dubto abans d’anotar-la en un bocí de paper i, bruscament, tanco la connexió sense acomiadar-me. N’estic fart d’aquesta història, n’estic fart de tot.
Surto a la terrassa a consolar el Milu, que encara plora, i m’estiro a la gandula. Tanco els ulls i recordo el dia en què la meva dona i jo ens vàrem tatuar els petits colibrís al braç; la veig tan plena de vida que no puc entendre que sigui morta. La Sonia, que tenia aquella manera de mirar-me, com si em despullés el cor, tan sensual i tendra al mateix temps, despertant en mi aquell dolor dolcíssim. Morta...? No, no pot ser.
Per sort no passa gaire temps, i la son em cau al damunt.
És de dia, el cel és d’un blau intens, i jo m’adormo profundament.
*
III- Tomàs ( Tarda )
No té tan mal aspecte com d’altres. El contemplo uns segons abans d’obrir. No; decididament no. Va descuidat, barba de dies, mirada desgavellada; en conjunt, però, se’l veu un home de bona planta. Tant de bo hi pugui fer alguna cosa.
Respiro profundament, tanco els ulls. Empatia. Sóc un guru, un guia espiritual, l’amic dels tristos d’ànima. Per això sóc aquí. Per això ell és aquí. Obro i el rebo, el faig passar a la sala dels llibres. Mira vagament entorn seu i triga uns minuts a seure. Sembla totalment desconcertat. M’assec davant seu, prou a prop per resultar amigable, prou allunyat perquè no ho entengui com una agressió. Empatia. Li pregunto coses que em contesta amb desgana; després, parlem de llibres, de la societat, i es relaxa bastant. Quan torno als temes personals, s’obre i es posa a xerrar. El segueixo; el compadeixo; l’han acomiadat de la feina; i em parla del desesper per la mort de la seva dona. Diu que vol morir, però s’agafarà a qualsevol espurna d’esperança. Per això ha vingut. Quan acaba, li estrenyo les mans i li comunico el meu pesar, el meu suport. Llavors, li explico tot i m’escolta; es beu cadascuna de les paraules que li adreço.
— Has fet bé de venir, Carles. La teva vida és massa valuosa, encara tens moltes coses per gaudir. Sí; no només viure, o sofrir; ara ja has sofert prou. Jo et proposo canviar radicalment la teva vida, començar de zero, en un altre lloc, molt lluny; tornar a néixer, potenciar tot això que tens a dins i que ara està adormit: l’entusiasme, la bondat, l’alegria. Tornar a començar en un ambient nou i magnífic. Tan sols has de voler-ho.
M’interromp. Descobreixo, als seus ulls, l’espurna de la curiositat.
— Però això cóm pot ser? Anar a on? A una ONG, a Sud- Amèrica? Si es això, no m’interessa, jo....
— No, no. Res d’això. No té a veure amb cap ONG; ja deus saber que aquestes preteses ajudes a la misèria són en gran part tapadores de negocis bruts. No, no... Nosaltres som un grup de gent de tot el món que hem passat experiències similars a la teva, que hem arribat a l’extrem de la desesperança, i que ens n'hem sortit. La nostra filosofia consisteix en fer un gir total, en deixar el passat enrere; això és l’únic que permet sortir del pou. Nosaltres et podem ajudar a fer el pas, portar-te a viure intensament: si vols aventures, o una vida plàcida, tan sols dependrà de tu. Només et demanem a canvi, total discreció: tenim una infraestructura petita, i no podem ocupar-nos de tots els casos que voldríem. També et demanem que un cop hagis reeixit, quan et sentis fort, segur i feliç- i això succeirà, t’ho ben asseguro- no t’oblidis de nosaltres, i que ens ajudis en aquesta tasca: allà on et trobis del món, hi haurà gent a qui ajudar. No és un compromís exclusiu: tu faràs la teva vida; i nosaltres, de tant en tant, ens posarem en contacte amb tu perquè parlis amb alguna persona, tal com ara estem parlant tu i jo.
Mou el cap acompassadament, i pregunta per preguntar.
—Però tu, què en treus, d’això? Què en traieu tots vosaltres?
—Sentir que estem fent un món més feliç. Et sembla poc?— i continuo, sense pressa; tant serà, el que li digui: ja és nostre. Ho veig, ho sento — Tenim cercles, reunions, contactes continus; ens ajudem els uns als altres: t’asseguro que tots hi sortim guanyant.
—Però com podré marxar, com es fa, això? No ho sé...
—Deixa-ho a les nostres mans. Només m’has de donar les teves dades, i contestar-me un qüestionari no gaire llarg. Més que res per a conèixer el teu caràcter, el lloc en què encaixaràs millor. No t’has de preocupar, aquesta part va a càrrec nostre. I si et sembla, ja podem començar; aquesta mateixa tarda pots ser camí de la teva nova vida.
Ja no pregunta res més. Em dóna les dades que necessito. A l’últim, però, quan ja està tot arreglat, es mig tira enrere. Vol tornar al seu pis; té un gosset i se’l vol endur. Sospito que no només és això; vol pensar-s’ho més. No tenim tant de temps, i li dic sense embuts. Però l’he de deixar marxar, no vull forçar la situació. Ens acomiadem com amics estimats. Quedem demà a la mateixa hora. Quan passa la porta, ja no sembla un home desesperat.
Respiro profundament, i em quedo una estona al rebedor, davant del mirall.
He de trucar per a dir que ho preparin tot per a demà.
De primeres, però, necessito beure alguna cosa. Tinc la gola seca.
*
IV- Mercè ( Vespre )
El Titinu ja n’ha fet alguna a la cuina: soroll de bosses de plàstic i miols. Les magdalenes que he deixat sobre la taula, segur. Però no m’aixeco. Fa una bona estona que tinc el mòbil a la mà, sense decidir-me a trucar.
Penso tota l’estona amb en el Carles; no me’l puc treure del cap.
Finalment, truco al telèfon que em va donar. Estic tan nerviosa que quan s’hi posa em quedo muda i amb el cap en blanc. És ell; la seva veu fonda amb un toc de contenció. Quan puc parlar, li dic el meu nom. No em reconeix i em commociono tant que a punt estic de penjar, de tan estúpida com em sento.
Se sent un batabumba!! provinent de la cuina, i el gat surt disparat. La veu del Carles canvia, en un segon; se’n recorda de mi:
—Ah! Tu ets la preciositat de l’altre dia. No em creia que truquessis, per això no t’he reconegut.
Sospiro tan feliç, que crec que se n’adona. Em pregunta com estic, i li dic que bé. Quan jo li pregunto a ell, no em respon de seguida. Quan sento la seva veu estripada, com si fes un gran esforç per parlar, dubto de si està begut, drogat, o de si senzillament se’m vol treure del damunt.
— No, no estic bé. No sé què fer - I em fa prometre de no dir res a ningú. I m’explica el que li passa. L’escolto en silenci, mentre al carrer, les llums s’encenen, i m’arriba, distorsionat, el soroll de cotxes i gent. Al bar de sota, les escurabutxaques fan un estrèpit cursi, de tonades remixades fins a la nàusea.
Em diu que està desesperat. La seva dona va morir el setembre, d’un càncer. Des de llavors, beu massa, i l’han fet fora de la feina. Avui, aquesta mateixa tarda, acaba de conèixer unes persones que li han ofert una nova vida lluny d’aquí.
Diu que no pot suportar més la tristesa; que no pot dormir, que té ganes de suïcidar-se. Que tant li és marxar a on sigui si pot trobar una mica de pau. Però té por; tant de quedar-se com de marxar. No sap què fer. La veu li tremola. I em trenca el cor. Quan calla, sento que m’esclata alguna cosa per dins i li dic el que penso. El Titinu és a la meva falda, fa rum-rum, i el contacte amb el seu pèl bonic, la seva escalforeta, em tramet serenitat i certa energia. Aquesta història és molt estranya, sembla algun tipus de secta, o alguna cosa semblant. Li dic que esperi a conèixer més detalls. Que no es comprometi, que deixi passar uns dies.
També li dic que no he deixat de pensar en ell, que vull veure’l i que vull que parlem; que el vull conèixer més.
No sé com, aconsegueixo que em prometi de no fer cap pas abans que ens vegem.
I quedem per demà a mig matí, al seu pis. Quan penjo, em fa l’efecte que la seva veu se m’ha quedat a dins, i que això em fa brillar.
*
V- Carles ( ? )
Mal de cap, molt mal de cap. Ni la pitjor de les ressaques m’ha preparat per aquest dolor que em barrina el crani. No recordo haver begut aquesta nit, no després de la conversa amb la Mercè, no entenc pas per què em trobo tan malament.
Obro els ulls i el terror, nascut de la més profunda desorientació, em fa deixar de banda qualsevol pensament racional.
Estic completament despullat enmig d’una habitació quadrada. Les parets semblen metàl·liques. En dues d’elles, hi veig unes finestres rodones amb vidres de seguretat, com les d’un submarí. Una resta en la foscor; i a l’altra, hi observo, horroritzat, el rostre d’en Tomàs que em contempla amb un somriure d’orella a orella.
Intento aixecar-me i cobrir-me els genitals amb les mans. Gairebé ho aconsegueixo, però estic massa dèbil i acabo caient. Les cames em tremolen, el mal de cap em mata.
— Tu no ets una persona seriosa, Carles, has traït la nostra confiança. Nosaltres teníem un tracte recordes?
La seva veu m’arriba mitjançant algun sistema de megafonia que no puc veure. El so, massa alt i agut, em provoca un dolor gairebé insuportable. Gemego i m’amago en una de les cantonades sense deixar de mirar al meu torturador.
— Deixa’m sortir fill de puta!- crido com un nen espantat. Per un instant, penso que potser ell no em pot sentir.
Però de seguida em contesta.
— Sí, no pateixis, Carles, sortiràs aviat, estàs a punt de marxar, a punt de conèixer el món dels estranys. Tot tal com t’havia promès; una nova vida, recordes?- en dir això, somriu amb afecte; tot ell, comprensió i empatia —veuràs, això no és cap càstig, simplement estem a punt de donar-te allò que tant desitjaves. Sí, és cert, estem una mica enfadats, és natural, has trencat el nostre tracte, et volies fer enrere; i a més, has parlat de nosaltres amb la teva amiga; molt contents no podem estar. Ho entens, oi? Ens has donat molta feina; en aquesta delegació, mai havien hagut d’anar a buscar un voluntari a casa seva.
Fent un gran esforç, m’aixeco i colpejo la finestra amb amb ràbia, fins a fer-me mal, amb la fútil esperança de poder-la trencar. En Tomàs no s’inquieta i continua fitant-me amb aquells ulls plens d’una satisfacció llefiscosa. La seva imatge m’arriba ara una mica distorsionada pel mareig i per la meva sang que, espessa i lluent, regalima vidres avall.
— De què parles, estàs boig! Deixa’m anar, cabró!- ordeno sense convicció- qui són els estranys?- faig amb veu més baixa. No puc evitar de preguntar-ho – Com podeu saber si he parlat de vosaltres?- afegeixo.
El telèfon! Imbècil! penso immediatament. Com si no hagués vist mai cap pel·lícula d’espionatge. Els cabrons tenien les meves dades. Això no pot ser real, el cap em dóna voltes.
— Quantes preguntes! Mira, als estranys ja els coneixeràs, no tinguis cap pressa. Ningú no sap com són, ningú ha tornat per explicar-ho. Ja fa anys que ens fan arribar una tecnologia increïble, i l’únic que demanen a canvi són homes i dones sans, de vint a quaranta anys. És un bon tracte, no trobes?— pregunta el Tomàs. Sembla realment interessat en la meva opinió. El seu rostre té una expressió poc natural, com si s’escorregués mentre em parla.
— Bé, ens hem d’acomiadar; però abans, una petita sorpresa— diu, picant-me l'ullet, amb un moviment grotesc.
La finestra que estava a les fosques s’il·lumina, i, a l’altre banda, hi veig una habitació similar a la meva, amb la Mercè estirada al terra, completament nua; afortunadament, inconscient. Ploro sense fer soroll, com mai havia plorat abans. L’aire s’espesseeix al meu voltant i de sobte fa molta calor. Les últimes paraules que escolto en aquest món són les de l’ésser anomenat Tomàs. Parla amb simpatia, com si volgués consolar-me:
— Adéu Carles, bon viatge! Ah! per cert, els estranys no us volen sencers, als mascles, quina llàstima, oi? Però no pateixis, ha estat una simple castració química, sense sang. Això sí, ara, a la Mercè, la veuràs d’una altra manera, per més despullada que estigui. Sí noi, ja ho veus, una nova vida, ja t’ho dèiem.
*
Epíleg
Corro darrere els amos sota un cel d’un verd opalí que enlluerna. Ells, degut al seu peculiar cos segmentat, són una mica més lents que jo. Tot i així, no em puc despistar ni un instant; sé prou bé que he d’anar sempre al seu costat. Per un moment, un llambrec del dibuix que duc tatuat al braç esquerre, un estrany animal amb ales, em fa tenir visions pertorbadores. Visions recurrents que jo intento ignorar desesperadament.
Records desdibuixats d’un món amb el cel blau.
Necessito un gran esforç de concentració per a fer desaparèixer les al·lucinacions. Sortosament ho aconsegueixo ràpidament; no és gens recomanable perdre la petja dels amos.
No vull, no puc, fer-los enfadar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada