dimecres, de desembre 05, 2007

Sonets de fantasia




Dracs

Per la boca oberta, com un roig portal,
vomita el rèptil gegantí foc calent,
sobre el cos menut de l'arquer insolent,
que espera, la carn tensa, el cop fatal.

Homes desesperats, dins el niu letal,
clissats pel drac escatós d'esguard dolent
quan, amb ràbia gèlida, estaven molent
a cops els ous de la nissaga mortal.

Monstres i herois a les llegendes nats,
tràgics posseïdors, sigui per bé o per mal,
d'un grapat de rols injustament donats.

Dracs infamats, maldat en cos d'animal,
pels guerrers humans vençuts i exterminats;
amos dels cels, reis de l'espai abismal.



L'etern Segador

Remor de passes que espanten l'estornell.
Dins la taverna on la foscor és la reina
els homes, girant el coll, deixen la feina
quan el viatger entra a omplir el budell.

Barret fosc al cap, i al dit un gran anell,
els pitjors temors confirma treien l'eina;
la falç, que a tothom mostra mentre l'embeina
dins la fusta corcada d'un vell tonell.

El vi roig flueix espès i tot ho mulla,
matalassos, màrfegues i serradures,
quan la mort pren fort la falç, movent la fulla.

Amb dolç plaer sega les animes madures,
entre plors i agonies, sense cap pulla.
Entranyes fresques i sang; olors tan pures !



Esfinxs

Sobris caps humans, llises ales d'àliga,
fredes mirades vers el fosc l'infinit,
esperant, les letals urpes de granit,
l'anunciat retorn de l'antiga nissaga.

I el Vel Etern, estès sense cap arruga,
de l'espai profund negre com el lignit,
ple d'estels que puntegen l'eterna nit,
guaita pacient, com una vella tortuga.

Mentre el riu del temps s'esmuny amb fluïdesa,
mantenen les esfinxs sòbria vigilància;
tosca la pedra, plena de gran fermesa .

Quan els estranys vinguin amb bel·ligerància
per esborrar del món tota la bellesa,
quedarà palès el fruit de la constància..

1 comentari:

Anònim ha dit...

mentre el riu del temps s'esmuny amb fluïdesa. Quin poemàs, profund i bell
amb quelcom especial, com les mans que l'han escrit.