Llum fugissera i groguenca
joc de calfred i humitat
preludi de gel i foscor
el cercle és tancat,
i l'hivern enquistat..
al cor.
dimecres, de setembre 13, 2006
divendres, d’agost 04, 2006
Un aùtentic luxe
Estem asseguts davant d'una taula de fusta vella en una terrassa molt a prop de la platja, la poca llum que ens acompanya és un regal de la rodona i bonica lluna que llueix allà dalt, al mig d'un cel farcit d'estels. Fa unes hores que hem arribat a Salvador de Bahia i encara estem immersos en aquell desori de sensacions noves, cansament i emocions que acompanyen sempre l'inici dels viatges de debò.
Som els únics clients del petit restaurant i l'amo del local es desviu per servir-nos. El nostre coneixement del portuguès no és molt bo i l'accent brasiler no ajuda gaire, però aconseguim entendre que per sopar ens servirà una especialitat de la què sembla estar molt orgullós. Un luxe.
Tot esperant el menjar observem un nombrós grup de nens i nenes que passegen per la platja. Tenen de 4 a 6 anys, n'hi ha de blancs, de negres i d'un grapat de tonalitats intermèdies, van descalços i duen la roba esparracada. La misèria els envolta com una mortalla.
Per fi arriba el sopar. Són dues grans safates metàl·liques, una plena d'una salsa fosca i espesa, i l'altre d'uns bocins de carn estofada d'aspecte oliós. Ho tastem i no podem empassar-nos ni el primer mos. Un gust fort i agre ofèn el nostre paladar europeu. Amb una ganyota de fàstic aparto el plat del meu davant.
Silenciosament els nens de la platja s'acosten i ens demanen quelcom. Els miro i no m´ho penso; gesticulant els hi ofereixo el nostre menjar. En un instant estem envoltats de criatures que ràpidament s'empassen els trossos de carn gairebé sense mastegar. Veig com una nena molt menuda posa les manetes en la salsa per, tot seguit, llepar-les amb ansietat. Mentre mengen els seus petits rostres reflecteixen una intensa expressió de concentració .
Observo la meva companya. Té les faccions tristes i el ulls brillants.
A la llum de l'esblanqueïda lluna bahiana som testimonis d'un autèntic luxe.
Els nens de la sorra, els nens abandonat de Bahia, sopen .
Som els únics clients del petit restaurant i l'amo del local es desviu per servir-nos. El nostre coneixement del portuguès no és molt bo i l'accent brasiler no ajuda gaire, però aconseguim entendre que per sopar ens servirà una especialitat de la què sembla estar molt orgullós. Un luxe.
Tot esperant el menjar observem un nombrós grup de nens i nenes que passegen per la platja. Tenen de 4 a 6 anys, n'hi ha de blancs, de negres i d'un grapat de tonalitats intermèdies, van descalços i duen la roba esparracada. La misèria els envolta com una mortalla.
Per fi arriba el sopar. Són dues grans safates metàl·liques, una plena d'una salsa fosca i espesa, i l'altre d'uns bocins de carn estofada d'aspecte oliós. Ho tastem i no podem empassar-nos ni el primer mos. Un gust fort i agre ofèn el nostre paladar europeu. Amb una ganyota de fàstic aparto el plat del meu davant.
Silenciosament els nens de la platja s'acosten i ens demanen quelcom. Els miro i no m´ho penso; gesticulant els hi ofereixo el nostre menjar. En un instant estem envoltats de criatures que ràpidament s'empassen els trossos de carn gairebé sense mastegar. Veig com una nena molt menuda posa les manetes en la salsa per, tot seguit, llepar-les amb ansietat. Mentre mengen els seus petits rostres reflecteixen una intensa expressió de concentració .
Observo la meva companya. Té les faccions tristes i el ulls brillants.
A la llum de l'esblanqueïda lluna bahiana som testimonis d'un autèntic luxe.
Els nens de la sorra, els nens abandonat de Bahia, sopen .
dimarts, d’agost 01, 2006
Maduixes
En Ramon aixecà els ulls de la novel·la i va tornar amb esforç al món real. Posant-se el llibre sota el braç, va obrir la porta del edifici on vivia feia més de deu anys. Sovint explicava que tornava a casa caminant en "pilot automàtic", profundament concentrat en el llibre que sempre portava a sobre. La seva costum de llegir caminant venia de lluny. A vegades, passava per el costat d'algun conegut i ni tant sols se n'adonava. Molt sovint al arribar a casa no era capaç de recordar exactament quin camí havia seguit.
! Algun dia prendràs mal ! - li etzibava la seva dona de tant en tant .
Ja dins de l'escala, en Ramon va ser vagament conscient d'una estranya olor a maduixes. Per un instant es quedà francament sorprès. L'instant va passar i l'olor també. Va prémer el botó del ascensor.
La novel·la que estava llegint parlava d'una noia obsessionada... entre altres coses amb les maduixes. Potser sí que es capficava massa amb la lectura. ¿ La imaginació li feia olorar fruites ? . Va somriure davant la idea. Baixà del ascensor s'acostà a la porta del seu pis i es disposà a obrir-la . La clau no entrava al pany.
Bocabadat l'examinà amb preocupació. A continuació va mirar el pany i finalment la porta. Una sobtada sensació d' irrealitat l'envaí. Aquella no era la porta de casa seva. Mirà al seu voltant sense poder creure el que li estava passant. S'havia equivocat d'edifici. Increïble. Decidí que baixaria per les escales fins arribar al carrer ja que la sola idea de tornar a agafar l'ascensor va fer-li posar la pell de gallina.
L'escala estava mal il·luminada. ¿ Com no se n'havia adonat abans ?. Com riurien els amics quan expliqués l'anècdota !. En Ramon havia sentit parlar de gent que s'equivocava de cotxe. ¿ Però d'edifici ?. Respirà profundament i va començar a suar d'angúnia, ¿ com havia pogut obrir dons la porta del carrer ? De sobte l'olor a maduixes va tornar, dolça i espessa, persistent. Real.
La noia de la novel·la feia coses lletges amb les maduixes. Era una espècie de vídua negra, la noia . Seduïa els homes, els portava a casa seva, els drogava i els omplia de maduixes fins ofegar-los. Finalment els deixava madurar en una habitació del seu pis. Pis d'un edifici vell, amb una escala vella i mal il·luminada.
¿ Que estava passant ? ¿ que era aquesta olor ? ¿ On era ?. Massa conscient de l'anormalitat de la situació i molt espantat, en Ramon començà a córrer escales avall. Frenà en sec en el següent replà. Una noia rossa, vestida amb un vestit negre, l'esperava. Somreia tímidament com demanant perdó. Completament amarat de suor en Ramon sentí la fiblada del pànic . La novel·la li lliscà de les mans i caigué al terra .
Amb els ulls desorbitats veié com, envoltada per una malaltissa llum groguenca, la noia allargava la mà tot oferint-l'hi una maduixa madura, grossa i vermella .
! Algun dia prendràs mal ! - li etzibava la seva dona de tant en tant .
Ja dins de l'escala, en Ramon va ser vagament conscient d'una estranya olor a maduixes. Per un instant es quedà francament sorprès. L'instant va passar i l'olor també. Va prémer el botó del ascensor.
La novel·la que estava llegint parlava d'una noia obsessionada... entre altres coses amb les maduixes. Potser sí que es capficava massa amb la lectura. ¿ La imaginació li feia olorar fruites ? . Va somriure davant la idea. Baixà del ascensor s'acostà a la porta del seu pis i es disposà a obrir-la . La clau no entrava al pany.
Bocabadat l'examinà amb preocupació. A continuació va mirar el pany i finalment la porta. Una sobtada sensació d' irrealitat l'envaí. Aquella no era la porta de casa seva. Mirà al seu voltant sense poder creure el que li estava passant. S'havia equivocat d'edifici. Increïble. Decidí que baixaria per les escales fins arribar al carrer ja que la sola idea de tornar a agafar l'ascensor va fer-li posar la pell de gallina.
L'escala estava mal il·luminada. ¿ Com no se n'havia adonat abans ?. Com riurien els amics quan expliqués l'anècdota !. En Ramon havia sentit parlar de gent que s'equivocava de cotxe. ¿ Però d'edifici ?. Respirà profundament i va començar a suar d'angúnia, ¿ com havia pogut obrir dons la porta del carrer ? De sobte l'olor a maduixes va tornar, dolça i espessa, persistent. Real.
La noia de la novel·la feia coses lletges amb les maduixes. Era una espècie de vídua negra, la noia . Seduïa els homes, els portava a casa seva, els drogava i els omplia de maduixes fins ofegar-los. Finalment els deixava madurar en una habitació del seu pis. Pis d'un edifici vell, amb una escala vella i mal il·luminada.
¿ Que estava passant ? ¿ que era aquesta olor ? ¿ On era ?. Massa conscient de l'anormalitat de la situació i molt espantat, en Ramon començà a córrer escales avall. Frenà en sec en el següent replà. Una noia rossa, vestida amb un vestit negre, l'esperava. Somreia tímidament com demanant perdó. Completament amarat de suor en Ramon sentí la fiblada del pànic . La novel·la li lliscà de les mans i caigué al terra .
Amb els ulls desorbitats veié com, envoltada per una malaltissa llum groguenca, la noia allargava la mà tot oferint-l'hi una maduixa madura, grossa i vermella .
La ciutat de les llums
L'aire fred de la nit parisina m'acarona el rostre mentre deixo que els meus ulls es perdin dins la millor vista nocturna de la ciutat de les llums. Soc a la torre de Montparnase, moderna i altiva construcció de 210 metres d'alçada, gaudint del panorama i endinsant-me en punyents records de joventut .
Recordo el museu d'Orsay. Fou inaugurat el 1986, és una vella estació de ferrocarrils esplèndidament reformada. Una joia. Lluny de la immensitat i majestuositat del Louvre, el museu conté una petita però selecta mostra de pintura impressionista. La Monique i jo restem molta estona contemplant les obres de van Gogh. És el nostre pintor de culte. Aquí, en mig de la gent i amb els seus quadres com a testimoni, ens fem el primer petó.
Recordo la primera festa a casa d'uns amics de la Monique. Sorpresa ! els parisins es fan quatre petons al presentar-se, dos a cada galta. L'argot em complica la comprensió de les ràpides converses dels convidats, el meu francès d'escola no m'ajuda gaire. Quan més perdut em trobo, la Monique em salva; ballem abraçats, molt junts. La nit s'esmuny en un instant.
Recordo el Sena serpentejant inquiet, esgrogueït per les llums nocturnes. La Monique i jo estem asseguts en un bateau mouche, agafats per la cintura, joves i plens d'entusiasme, emocionats de tenir-nos l'un a l'altre. Els edificis i monuments van passant, magníficament il·luminats, davant els nostres ulls. Sentim la humitat del riu enganxada a la pell, el soroll de l'aigua com a música de fons.
Recordo les seves paraules omplint l'aire carregat de fum del petit cafè, paraules que no vull sentir, paraules de ruptura. Miro per la finestra cap a la munió d'estudiants que passen per l'estret carrer del barri llatí. No vull veure com marxa, però tot i així la veig, la seva menuda figura creua la porta i desapareix per sempre. Adéu Monique, amiga i amant. Adéu.
Torno al present. Aparto els ulls del paisatge i la ment dels records. Miro la meva dona. Impulsivament li faig un petó al coll.
- Anem Merçe ? -
En el fons res ha canviat, encara puc estimar i encara estimo.
I la ciutat de les llums continua aquí, als nostres peus, tota per a nosaltres.
Recordo el museu d'Orsay. Fou inaugurat el 1986, és una vella estació de ferrocarrils esplèndidament reformada. Una joia. Lluny de la immensitat i majestuositat del Louvre, el museu conté una petita però selecta mostra de pintura impressionista. La Monique i jo restem molta estona contemplant les obres de van Gogh. És el nostre pintor de culte. Aquí, en mig de la gent i amb els seus quadres com a testimoni, ens fem el primer petó.
Recordo la primera festa a casa d'uns amics de la Monique. Sorpresa ! els parisins es fan quatre petons al presentar-se, dos a cada galta. L'argot em complica la comprensió de les ràpides converses dels convidats, el meu francès d'escola no m'ajuda gaire. Quan més perdut em trobo, la Monique em salva; ballem abraçats, molt junts. La nit s'esmuny en un instant.
Recordo el Sena serpentejant inquiet, esgrogueït per les llums nocturnes. La Monique i jo estem asseguts en un bateau mouche, agafats per la cintura, joves i plens d'entusiasme, emocionats de tenir-nos l'un a l'altre. Els edificis i monuments van passant, magníficament il·luminats, davant els nostres ulls. Sentim la humitat del riu enganxada a la pell, el soroll de l'aigua com a música de fons.
Recordo les seves paraules omplint l'aire carregat de fum del petit cafè, paraules que no vull sentir, paraules de ruptura. Miro per la finestra cap a la munió d'estudiants que passen per l'estret carrer del barri llatí. No vull veure com marxa, però tot i així la veig, la seva menuda figura creua la porta i desapareix per sempre. Adéu Monique, amiga i amant. Adéu.
Torno al present. Aparto els ulls del paisatge i la ment dels records. Miro la meva dona. Impulsivament li faig un petó al coll.
- Anem Merçe ? -
En el fons res ha canviat, encara puc estimar i encara estimo.
I la ciutat de les llums continua aquí, als nostres peus, tota per a nosaltres.
diumenge, de juliol 23, 2006
Gràcies llibres
He viscut moltes vides. He conegut molts móns.
Els hobbits, elfs, nans, mags, trolls i la terra mitjana eren vells amics meus molt abans de que la trilogia del senyor dels anells arribés als cinemes. Fa molts anys ja que vaig visitar la Lluna amb el Tintin el Milu i els seus companys. El robots positronics del meu amic Asimov van despertar en mi l'afició per la informàtica i la robòtica. En Julio Verne em va portar de viatge al centre de la terra i a l'illa misteriosa. Conec com pensen lladres i serenos, psicòpates i sants. He anat al llit amb les noies del James Bond. He estat milionari i m'he quedat sense un cèntim . He viatjat al passat, a l'edat mitjana, a la prehistòria, he viscut moltes guerres i batalles. He sentit cruixir les veles de les galeres desplegades al vent. He vist com els templers cavalcaven majestuosos cap a una mort tràgica. He parlat amb soldats de moltes èpoques, valents i covards, herois i traïdors. També he anat al futur, he conegut galàxies, races estranyes, besties mitològiques, monstres i àngels.
He experimentat els sentiments d'altres persones, angoixes, alegries i pors. M'he enriquit amb noves idees i nous coneixements. He tastat altres cultures i altres costums. He gaudit de la bellesa d'una frase, d'un mot. M'he emocionat. He plorat i he rigut.
He llegit.
Com el pa que menjo. Com l'aire que respiro.
Tota la vida. He llegit.
Els llibres son vida.
Gràcies Llibres.
Els hobbits, elfs, nans, mags, trolls i la terra mitjana eren vells amics meus molt abans de que la trilogia del senyor dels anells arribés als cinemes. Fa molts anys ja que vaig visitar la Lluna amb el Tintin el Milu i els seus companys. El robots positronics del meu amic Asimov van despertar en mi l'afició per la informàtica i la robòtica. En Julio Verne em va portar de viatge al centre de la terra i a l'illa misteriosa. Conec com pensen lladres i serenos, psicòpates i sants. He anat al llit amb les noies del James Bond. He estat milionari i m'he quedat sense un cèntim . He viatjat al passat, a l'edat mitjana, a la prehistòria, he viscut moltes guerres i batalles. He sentit cruixir les veles de les galeres desplegades al vent. He vist com els templers cavalcaven majestuosos cap a una mort tràgica. He parlat amb soldats de moltes èpoques, valents i covards, herois i traïdors. També he anat al futur, he conegut galàxies, races estranyes, besties mitològiques, monstres i àngels.
He experimentat els sentiments d'altres persones, angoixes, alegries i pors. M'he enriquit amb noves idees i nous coneixements. He tastat altres cultures i altres costums. He gaudit de la bellesa d'una frase, d'un mot. M'he emocionat. He plorat i he rigut.
He llegit.
Com el pa que menjo. Com l'aire que respiro.
Tota la vida. He llegit.
Els llibres son vida.
Gràcies Llibres.
Mirant el Gernika
Estic davant la gran creació de Picasso, el Gernika. L'observo. No té color, no té relleu . Al eliminar-los, s'elimina tota relació amb la vida. És un quadre de mort. La llum és irreal, no té centre focal. Brolla de les figures que semblen tretes d'un malson.
-El primer avio apareix al cel a tres quarts de cinc de la tarda. És un Heinkel 111.Deixa caure les bombes i al cap de poc torna acompanyat de tres bombarders més. L'infern tot just comença -
Sembla com si un vent molt fort bufés de dreta a esquerra. Varies figures miren cap al cel. La dona amb el nen mort, la que intenta sortir de les flames. Expressions de pànic. El coratge ha estat destruït, la llibertat també..
-Una bomba de fragmentació explota al costat d'un grup de civils que intenten escapar d'una casa en flames. La metralla s'escampa com una puja mortal. Carn picada. Vísceres i bocins de cossos són escampats arreu. L'horror ve del cel.-
Un cavall al centre del quadre, símbol terrible de dolor i agonia. El brau com a tòtem peninsular, tètric i cansat. A terra un guerrer mort, un braç, un tros d'espasa . Tot és ple d'una fosca desesperació.
-Els caces Messerschmidt BF-109 cacen a la gent que intenta fugir. Les bales, pensades per abatre avions, traspassen els seus cossos com si fossin de mantega. En ràpides passades de vol rasant .-
Les úniques figures que podrien inspirar esperança, la bombeta i la dona amb una làmpada, resulten patètiques. Una mostra de la total inutilitat del progrés contra la barbàrie. El progrés vist com un absurd fustam corcat.
-Gernika crema. Gernika es un forn. Deflagracions i flames. Un gran núvol de fum negre cobreix la ciutat. Però això no atura als Heinkels i als Junkers. Ara deixen caure les bombes a cegues . Més de 40 avions participen en la massacre. Durant més de tres hores. Sense treva -
Surto del museu, no puc veure cap altre pintura. Em ve a la memòria la més gran de les infàmies: malgrat les proves i els testimonis, durant els anys del franquisme es va voler fer creure que foren els propis bascos els qui incendiaren la ciutat.
A fora, la calor de l'estiu convida al optimisme.
Però jo tinc el cor glaçat.
-El primer avio apareix al cel a tres quarts de cinc de la tarda. És un Heinkel 111.Deixa caure les bombes i al cap de poc torna acompanyat de tres bombarders més. L'infern tot just comença -
Sembla com si un vent molt fort bufés de dreta a esquerra. Varies figures miren cap al cel. La dona amb el nen mort, la que intenta sortir de les flames. Expressions de pànic. El coratge ha estat destruït, la llibertat també..
-Una bomba de fragmentació explota al costat d'un grup de civils que intenten escapar d'una casa en flames. La metralla s'escampa com una puja mortal. Carn picada. Vísceres i bocins de cossos són escampats arreu. L'horror ve del cel.-
Un cavall al centre del quadre, símbol terrible de dolor i agonia. El brau com a tòtem peninsular, tètric i cansat. A terra un guerrer mort, un braç, un tros d'espasa . Tot és ple d'una fosca desesperació.
-Els caces Messerschmidt BF-109 cacen a la gent que intenta fugir. Les bales, pensades per abatre avions, traspassen els seus cossos com si fossin de mantega. En ràpides passades de vol rasant .-
Les úniques figures que podrien inspirar esperança, la bombeta i la dona amb una làmpada, resulten patètiques. Una mostra de la total inutilitat del progrés contra la barbàrie. El progrés vist com un absurd fustam corcat.
-Gernika crema. Gernika es un forn. Deflagracions i flames. Un gran núvol de fum negre cobreix la ciutat. Però això no atura als Heinkels i als Junkers. Ara deixen caure les bombes a cegues . Més de 40 avions participen en la massacre. Durant més de tres hores. Sense treva -
Surto del museu, no puc veure cap altre pintura. Em ve a la memòria la més gran de les infàmies: malgrat les proves i els testimonis, durant els anys del franquisme es va voler fer creure que foren els propis bascos els qui incendiaren la ciutat.
A fora, la calor de l'estiu convida al optimisme.
Però jo tinc el cor glaçat.
Llengua de pernil dolç
Vas arribar a casa el dia que vaig tenir l'últim atac d'asma. Vas marxar per sempre poc després que comencés a sortir amb la meva primera noia. Entre aquests dos fets vas omplir la meva vida amb la teva vitalitat, alegria, força, fidelitat i simpatia. Et vaig posar de nom Milu, però no eres un fox terrier blanc, eres un caniche negre, no eres petit, eres de talla mitjana, no eres el gos del Tintin, eres el meu gos.
Un cop una nena petita va comentar que tenies la llengua de pernil dolç.
Em vas fer riure, em vas fer plorar, em vas fer viure. Vas ser amic, joguina i mal de cap. Eres entremaliat, bandarra, llest, tendre i tossut.
Llengua de pernil dolç, jo t'estimava.
Vas marxar, i per vergonya meva jo no estava allà per fer-te companyia. Però la meva mare et va estar acariciant fins que la vida va sortir per sempre del teu cos pelut.
Mai més he tornat a tenir un atac d'asma i ja fa molt de temps que no en ser res de la meva primera noia, però tu, Milu, llengua de pernil dolç, quedaràs per sempre en la meva memòria.
Un cop una nena petita va comentar que tenies la llengua de pernil dolç.
Em vas fer riure, em vas fer plorar, em vas fer viure. Vas ser amic, joguina i mal de cap. Eres entremaliat, bandarra, llest, tendre i tossut.
Llengua de pernil dolç, jo t'estimava.
Vas marxar, i per vergonya meva jo no estava allà per fer-te companyia. Però la meva mare et va estar acariciant fins que la vida va sortir per sempre del teu cos pelut.
Mai més he tornat a tenir un atac d'asma i ja fa molt de temps que no en ser res de la meva primera noia, però tu, Milu, llengua de pernil dolç, quedaràs per sempre en la meva memòria.
Recull de Haikus
HAIKUS BLANCS
Gota de rosada
Lluent perlada i dolça
El sol reflexa
Salabror de mar
Ones encrespades esquitxen
Els cors adormits
Llum de l'albada
Sobre el verd de l'herba
Color de vida
Com l'or blanc
Com el diamant brillant
L'infant somriu
HAIKUS NEGRES
El carbó negre
Crema i escalfa
La ràbia cega
Plor sec, retingut
El llagrimall ple vessa
De fosca pena
Els convidats
Mengen riuen i canten
L'odi espera
L'amor caduca
Com les fulles marcides
A la tardor
HAIKUS DEL TEMPS
Fred com l'aranya
Amb les seves preses
El temps devora
Com un tren sens fre
Massa ràpid, no s'atura
El temps de vida
És el breu llampec
Que il·lumina la foscor
El temps d'estimar
Infinit i circular
Vell disc rallat que gira
El temps de morir
HAIKUS DELS LLIBRES
Amb lletra xica
Un món ric de continguts
Tresor dels llibres
Enllaç de símbols
Dansa de paraules són
Els relats escrits
Literatura
Gran teranyina de mots
Que toca el cor
Petits i humils
Font de plaers font de vides
Són Grans els llibres
HAIKUS DE LA SOLITUD
Tarda ja vella
Que lentament et fas nit
Font de nostàlgia
L'avia marcida
Com joguina trencada
Infants enyora
Despert i plorant
Entre els batecs de la nit
Vols tornar a casa
Droga a la sang
Gran mortalla que tapa
Solituds negres
Gota de rosada
Lluent perlada i dolça
El sol reflexa
Salabror de mar
Ones encrespades esquitxen
Els cors adormits
Llum de l'albada
Sobre el verd de l'herba
Color de vida
Com l'or blanc
Com el diamant brillant
L'infant somriu
HAIKUS NEGRES
El carbó negre
Crema i escalfa
La ràbia cega
Plor sec, retingut
El llagrimall ple vessa
De fosca pena
Els convidats
Mengen riuen i canten
L'odi espera
L'amor caduca
Com les fulles marcides
A la tardor
HAIKUS DEL TEMPS
Fred com l'aranya
Amb les seves preses
El temps devora
Com un tren sens fre
Massa ràpid, no s'atura
El temps de vida
És el breu llampec
Que il·lumina la foscor
El temps d'estimar
Infinit i circular
Vell disc rallat que gira
El temps de morir
HAIKUS DELS LLIBRES
Amb lletra xica
Un món ric de continguts
Tresor dels llibres
Enllaç de símbols
Dansa de paraules són
Els relats escrits
Literatura
Gran teranyina de mots
Que toca el cor
Petits i humils
Font de plaers font de vides
Són Grans els llibres
HAIKUS DE LA SOLITUD
Tarda ja vella
Que lentament et fas nit
Font de nostàlgia
L'avia marcida
Com joguina trencada
Infants enyora
Despert i plorant
Entre els batecs de la nit
Vols tornar a casa
Droga a la sang
Gran mortalla que tapa
Solituds negres
El Gran Blau
Silenci.
Però no del tot. Dins el cap sento el ressò dels sorolls esmorteïts del meu cos. Em desplaço ingràvid, baixant cap al fons de sorra, observant petits grups de peixos grisos que es mouen per mantenir una distancia prudent amb aquest gran peix d'aspecte còmic. Em quedo uns segons quiet i miro cap amunt. Allà dalt, un sostre fet de llum platejada es mou i oscil·la constantment. Necessito aire. Començo a pujar. M'acosto al sostre.....
Soroll.
Surto a la superfície i respiro. El fort brogit del mar substitueix al suau brogit del meu cos. Inspiro profundament. Aire. Suro d'esquena, sentit el sol a la cara, les onades em mouen amb indolència. Reverberació de llum. Amb els ulls mig clucs descanso uns instants per poder tornar a visitar l'únic món on podem volar. Faig un recompte mental de totes les especies de peixos que he pogut clissar. M'agraden els peixos. Són lliures. Tornem-hi .Inspiro profundament i...
Silenci.
Però no del tot. Dins el cap sento el ressò dels sorolls esmorteïts del meu cos. Torno a volar. Dins un món sense perfídia. Sense odis ni traïcions. De sobte, un gran banc de peixos brillants com estels fugaços m'envolta. Per uns segons em sento completament en pau. El moment passa i els peixos brillants desapareixen. M'envaeix una fosca sensació de pèrdua.
Necessito aire. He de pujar.
El mossec de l'aigua fresca.
Però no vull pujar.
Vull quedar-me .
Una estona més.
Aquest món blau, immens. Fascinant.
Res m'espera allà dalt.
Oi que no estimada ?
Res.
No
vull
tornar.
Però no del tot. Dins el cap sento el ressò dels sorolls esmorteïts del meu cos. Em desplaço ingràvid, baixant cap al fons de sorra, observant petits grups de peixos grisos que es mouen per mantenir una distancia prudent amb aquest gran peix d'aspecte còmic. Em quedo uns segons quiet i miro cap amunt. Allà dalt, un sostre fet de llum platejada es mou i oscil·la constantment. Necessito aire. Començo a pujar. M'acosto al sostre.....
Soroll.
Surto a la superfície i respiro. El fort brogit del mar substitueix al suau brogit del meu cos. Inspiro profundament. Aire. Suro d'esquena, sentit el sol a la cara, les onades em mouen amb indolència. Reverberació de llum. Amb els ulls mig clucs descanso uns instants per poder tornar a visitar l'únic món on podem volar. Faig un recompte mental de totes les especies de peixos que he pogut clissar. M'agraden els peixos. Són lliures. Tornem-hi .Inspiro profundament i...
Silenci.
Però no del tot. Dins el cap sento el ressò dels sorolls esmorteïts del meu cos. Torno a volar. Dins un món sense perfídia. Sense odis ni traïcions. De sobte, un gran banc de peixos brillants com estels fugaços m'envolta. Per uns segons em sento completament en pau. El moment passa i els peixos brillants desapareixen. M'envaeix una fosca sensació de pèrdua.
Necessito aire. He de pujar.
El mossec de l'aigua fresca.
Però no vull pujar.
Vull quedar-me .
Una estona més.
Aquest món blau, immens. Fascinant.
Res m'espera allà dalt.
Oi que no estimada ?
Res.
No
vull
tornar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)