L'avió de "La Chureca"

La Marisa va recollir la fulla de paper. No estava gaire bruta ni arrugada, i per això mateix representava una troballa excepcional. Agafant-la amb mans tremoloses, la noia de sis anys va començar a doblegar-la tal com en una ocasió li havia ensenyat el pare. Ell ja estava mort —desprès de setmanes d'escopir sang, un bon dia ja no es va aixecar per anar a treballar— però ella encara el recordava molt bé.

Concentrada, va tenir molta cura de què l'estructura fos simètrica — una paraula que li havia ensenyat el pare, i que volia dir que les dos mitats del artefacte fossin iguals— a la fi de què pogués volar molta estona. Quan va tenir l'avió de paper acabat, va mirar al cel i, amb tota la força que va ser capaç de reunir, el va llençar. L'esforç la feu tossir durant una bona estona.

Gràcies a un corrent d'aire ascendent l'avió s'enlairà amb rapidesa. Sota les seves ales, la figura diminuta de la Marisa, acompanyada d'altres nens i nenes, es confonia entre les immenses muntanyes d'escombraries. Uns molsuts ocells negres volaven pels voltants i nombroses fumeroles de fum tòxic adornaven el paisatge. Sobrevolava el famós abocador municipal de Managua; La Chureca . El vol fou curt, el mateix aire que l'havia ajudat a pujar, va esdevenir massa fort i el va fer entrar en barrina.




La Marisa va veure com el seu avionet queia i es perdia en mig de les escombraries. No va sentir pena, més aviat va sentir enveja . A ella també li hauria agradat poder volar, ni que fos uns segons, per sobre de tota aquella vida de misèria. Però una força poderosa la va fer oblidar l'incident. Havia de tornar a furgar entre les deixalles sense perdre temps, havia de trobar alguna cosa per menjar.

Tenia molta gana.