divendres, de gener 11, 2008

Éssers lliures

Miro el cinturo dels meus pantalons. És de marca. Me'l va regalar la meva vella fa una pila d'anys. M'agrada el seu aspecte; el cuiro tan ample i la gran sivella metàl·lica. És, també, prou llarg pel meu propòsit.
Escuro el contingut de l'ampolla, un excel·lent priorat en el què m'he gastat fins l'últim dels euros que em quedaven, i com que ja fa temps que no menjo gaire, l'efecte del vi em deixa completament col·locat.
Per uns instants m'ofego en un mar d'angoixa, desitjant intensament gaudir d'una nova oportunitat. De sobte em marejo i vomito una glopada de líquid agre, que tenyeix l'herba d'un porraci fosc i malaltís. Malaguanyat priorat.
Estic assegut a terra, dins un jardí abandonat. A l'altra banda de la paret que he saltat per entrar-hi encara puc sentir la Gran Via de Barcelona, pletòrica de moviment i soroll. Com en un somni m'adono que la vida segueix endavant, indiferent al fet que jo ja no vulgui viure més.
Tot m'ha sortit malament, però no renego de res. Accepto la realitat en tota la seva crua nuesa; he volgut ser lliure, he arriscat molt i he perdut. Malgrat tot, encara ara, completament begut, i amb la malaltia consumint-me lentament, puc dir que estimo la vida. I justament per això, vull poder decidir lliurement quan i com marxar.
Em trec el cinturo amb cura, gaudint del seu tacte. Sí, segur que servirà.


El gos, pollós i brut, mira amb reticència com el cos inert penja de la porta de ferro forjat que dona accés al descampat on dorm cada nit. Gemega de por sense gosar apropar-se. I és que subsistir en l'ambient hostil de la ciutat l'ha fet extremadament prudent i desconfiat. Per ell la llibertat, atorgada per sorpresa quan el van abandonar fa dos mesos, ha estat una autèntica revolució que ha fet miques la seva plàcida i còmoda vida anterior. De fet , ha resultat ser un autèntic infern, i el seu llastimós estat físic en dóna fe.
Quan, finalment, decideix que el mort no representa cap amenaça, s'hi acosta, aixeca la pota i marca el seu territori.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Posa la pell de gallina, company!
Una angoixa que transmets de principi a fi, amb la primera glopada, amb el primer pensament.
Tinc un relat, que no va tenir gaire èxit, tot s'ha de dir, que t'ofereixo:
http://perfunforat.blogspot.com/2007/10/relat-un-vida-absurda.html
Fina aviat!