El nen plora sense parar, inconsolable i sorollós. El vell pallasso espera pacient al centre de la pista. Ell, una cadira i un violí. No pot començar l'actuació enmig de l'escandalós plor de la criatura.
L'aire sembla ple de petites espurnes, com minúscules partícules daurades, potser és per la il·luminació indirecte, o qui sap si és la pols que els cavalls han aixecat a l'actuació anterior; el fet és que la màgia es pot respirar, es pot veure brollant del no res, sota la capa del circ.
El pallasso s'aixeca poc a poc, deixa el tronat violí sobre la cadira i s'acosta cap a l'infant ploraner per intentar tranquil·litzar-lo. No ho aconsegueix. El noi s'espanta davant l'estranya figura que se li apropa; el nas vermell, el rostre d'una blancor poc natural i la roba de colors cridaners. Ell se n'adona i no insisteix, torna al mig de la pista i, agafant-se amb una mà a la cadira, estira el coll tot posant-se a udolar. És un udol còmic i trist, intens i commovedor. Un udol que es mescla, solidari, amb el plor del petit espectador.
Per un instant la silueta del pallasso retallada contra l'aire espès i màgic del circ, esdevé una estampa ancestral, una imatge que tots els éssers humans reconeixerien com a pròpia, un valor digne de figurar al paradís de les utopies perdudes.
El plor del nen perd força i s'esmorteeix fins a extingir-se. L'home del nas vermell no s'atura i continua udolant, ara tot sol, com si se li estigues trencant el cor. L'infant se'l mira amb els ulls com unes taronges, s'aixeca de la falda dels seus pares i amb les galtes encara humides, com en un somni, camina cap a la pista.
Davant l'atònita mirada dels espectadors, el nen allarga el braç i, tímidament però amb fermesa, li ofereix el seu xumet al pallasso que plora.
En Charli Rivel accepta l'obsequi, se'l penja al voltant del coll i acarona el cap de la criatura. Tot seguit, amb un gran somriure al rostre, agafa el violí per començar a tocar.
La música emborratxa l'esperit dels espectadors i l'ambient es transforma; és comunicació en estat pur, és màgia i misteri.
És el circ.
L'aire sembla ple de petites espurnes, com minúscules partícules daurades, potser és per la il·luminació indirecte, o qui sap si és la pols que els cavalls han aixecat a l'actuació anterior; el fet és que la màgia es pot respirar, es pot veure brollant del no res, sota la capa del circ.
El pallasso s'aixeca poc a poc, deixa el tronat violí sobre la cadira i s'acosta cap a l'infant ploraner per intentar tranquil·litzar-lo. No ho aconsegueix. El noi s'espanta davant l'estranya figura que se li apropa; el nas vermell, el rostre d'una blancor poc natural i la roba de colors cridaners. Ell se n'adona i no insisteix, torna al mig de la pista i, agafant-se amb una mà a la cadira, estira el coll tot posant-se a udolar. És un udol còmic i trist, intens i commovedor. Un udol que es mescla, solidari, amb el plor del petit espectador.
Per un instant la silueta del pallasso retallada contra l'aire espès i màgic del circ, esdevé una estampa ancestral, una imatge que tots els éssers humans reconeixerien com a pròpia, un valor digne de figurar al paradís de les utopies perdudes.
El plor del nen perd força i s'esmorteeix fins a extingir-se. L'home del nas vermell no s'atura i continua udolant, ara tot sol, com si se li estigues trencant el cor. L'infant se'l mira amb els ulls com unes taronges, s'aixeca de la falda dels seus pares i amb les galtes encara humides, com en un somni, camina cap a la pista.
Davant l'atònita mirada dels espectadors, el nen allarga el braç i, tímidament però amb fermesa, li ofereix el seu xumet al pallasso que plora.
En Charli Rivel accepta l'obsequi, se'l penja al voltant del coll i acarona el cap de la criatura. Tot seguit, amb un gran somriure al rostre, agafa el violí per començar a tocar.
La música emborratxa l'esperit dels espectadors i l'ambient es transforma; és comunicació en estat pur, és màgia i misteri.
És el circ.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada