Valladolid 1985. Quarter d'infanteria de Sant Quintin.
El soldat està dret, de cara al armari metàl·lic anomenat taquilla. Els pantalons i calçotets caiguts a l'alçada del genolls. El rostre crispat. Amb la cintura va fen moviments rítmics, donant cops contra el metall fred.
—Follate la taquilla “xivo”! —Brama el “bisabuelo”—Te gusta?
—No — diu el “xivo” amb la veu trencada per la vergonya.
—Pues sigue!
Els “xivos”, soldats novells, acaben d'arribar i per tota la companyia tenen lloc escenes similars. Alguns són obligats a follar-se les taquilles i altres a desfilar despullats per el centre del recinte entre les burles i els crits obscens del soldats veterans; els “bisabuelos”.
—Te gusta?
—Si!
—Cuantas llevas?
—No lo se! Veinte?
—No!, sigue!
Cada “bisabuelo” s'ha quedat amb un “xivo”, li ha posat un pseudònim, i el tindrà d'esclau durant els mesos que li queden de servei. Els veterans són els amos, ocupen els llocs de poder i gaudeixen del suport dels oficials professionals; no hi ha res a fer.
— Te gusta? —Insisteix el “bisabuelo”, cridant com un boig a un dit de l'orella del “xivo”, que gairebé està plorant.
—Si
—Cuantas llevas?
—Ninguna! —prova el “xivo” amb veu aguda.
—Pues para! y tapate ya “xivo” de mierda, joder que asco, que pequeña la tienes! —proclama el “bisabuelo” a crits perquè tothom el pugui sentir.
El “xivo” és puja els pantalons. Nota la cremor de les llàgrimes als ulls, es sent terriblement vexat i desorientat. Pensa amb ràbia que quan sigui veterà no farà mai una cosa així. Però dotze mesos més tard també ell es comportarà com un patètic dèspota d'opereta.
Són les engrunes del poder; ridículs privilegis que permeten gaudir del sàdic plaer de dominar als més febles.
La misèria de la condició humana.
El soldat està dret, de cara al armari metàl·lic anomenat taquilla. Els pantalons i calçotets caiguts a l'alçada del genolls. El rostre crispat. Amb la cintura va fen moviments rítmics, donant cops contra el metall fred.
—Follate la taquilla “xivo”! —Brama el “bisabuelo”—Te gusta?
—No — diu el “xivo” amb la veu trencada per la vergonya.
—Pues sigue!
Els “xivos”, soldats novells, acaben d'arribar i per tota la companyia tenen lloc escenes similars. Alguns són obligats a follar-se les taquilles i altres a desfilar despullats per el centre del recinte entre les burles i els crits obscens del soldats veterans; els “bisabuelos”.
—Te gusta?
—Si!
—Cuantas llevas?
—No lo se! Veinte?
—No!, sigue!
Cada “bisabuelo” s'ha quedat amb un “xivo”, li ha posat un pseudònim, i el tindrà d'esclau durant els mesos que li queden de servei. Els veterans són els amos, ocupen els llocs de poder i gaudeixen del suport dels oficials professionals; no hi ha res a fer.
— Te gusta? —Insisteix el “bisabuelo”, cridant com un boig a un dit de l'orella del “xivo”, que gairebé està plorant.
—Si
—Cuantas llevas?
—Ninguna! —prova el “xivo” amb veu aguda.
—Pues para! y tapate ya “xivo” de mierda, joder que asco, que pequeña la tienes! —proclama el “bisabuelo” a crits perquè tothom el pugui sentir.
El “xivo” és puja els pantalons. Nota la cremor de les llàgrimes als ulls, es sent terriblement vexat i desorientat. Pensa amb ràbia que quan sigui veterà no farà mai una cosa així. Però dotze mesos més tard també ell es comportarà com un patètic dèspota d'opereta.
Són les engrunes del poder; ridículs privilegis que permeten gaudir del sàdic plaer de dominar als més febles.
La misèria de la condició humana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada