ELS QUATRE HAIKUS- Hergè/allan lee

I

No sé què va veure la Marta en mi. Jo era un noi corrent, i ella...ella era una fada. Creia que la vida era bona, que la gent tenia bones intencions. No havia viscut gaires coses. Era la tercera de quatre germans d’una família benestant. Sempre havia estat molt estimada, i això es notava. Suposo que ens vam atreure pel contrast. Jo, ja feia dos anys que treballava, i a casa meva, encara que no passàvem necessitat, era tot un altre món. El meu pare era distant, taciturn; treballava molt i ens parlava poc. La mare tenia crisis nervioses; a vegades cridava molt, i ens renyava per qualsevol cosa; d’altres, es tancava en el silenci i era com si no hi fos. No sé què em feia més por. Crec que aquest no parlar, aquest apartar-se de tots, com si estigues perduda en un lloc on nosaltres no hi teníem cabuda.

La Marta era preciosa. Massa prima, potser, però tenia els cabells molt fins i clars, i els ulls allargats i molt expressius. I una boca de nimfa. Però ella no era conscient d’aquesta bellesa. Tenia com una llum que l’acompanyava. Va ser ella qui va trencar el gel entre nosaltres. Ella entrava algunes vegades a la botiga de discs on jo treballava. Un dia, em va demanar un disc que encara no havia sortit. Jo li vaig aconseguir, després de moltes trucades i explicacions. A partir de llavors, venia sovint a escoltar música. Jo li vaig gravar una casset amb el què més m’agradava. Vam començar a sortir junts.

Era molt apassionada, un esclat de sentiments. Es preocupava de tot el que passava al voltant seu. Es ficava en embolics perquè s’emportava a casa tots els animals que trobava pel carrer. Gossos, coloms, sargantanes. Un gat molt malferit se li va morir, i el va estar plorant no sé quants dies. Recordo com m’abraçava. Només jo la podia consolar. A vegades, col·locàvem algun gos. Anàvem amb el meu cotxe vell, de casa en casa, per ensenyar l’animal. Jo estava orgullós d’ella.

A l’abril, la van deixar marxar dos dies amb mi; ja era major d’edat, però no hauria fet res que no agradés als seus pares. El seu pare era el seu Nord. Vam anar a Meranges, on jo havia anat temps enrere amb uns amics. Ens va fer bo, però l’aire era molt fred, les fulles noves dels pollancres tremolaven. Ella es va voler ficar al riu, tan si com no. Era una gran nedadora, i no podia passar a prop de l’aigua sense ficar-s’hi. A mi, l’aigua sempre m’ha fet por. A casa creien que aprendre a nedar era una frivolitat, cosa de rics.

Allà,vam començar a fer projectes. Somiàvem viatges llargs, a terres càlides, per trobar la llibertat. Llibertat. Llavors no sabíem res de la llibertat, no sabíem que la nostra pròpia innocència era el que més s’assemblava al deslliurament. La vida s’encarregaria de fer-nos-ho saber. Vam ser feliços, aquells dies. Encara que llavors no ho sabéssim del cert.

Ens vam anar separant quan ella va marxar a estudiar a una altra ciutat. Va fer amics nous. Jo em vaig convertir en un gelós compulsiu. Això ens va fer molt mal. Quan va tallar amb mi, em va dir que res era com abans, que no suportava que li estigués sempre a sobre. Em va deixar, i vaig quedar destrossat. Vaig fer moltes burrades aquells anys. Lligava amb la primera que trobava, bevia massa. Un vespre, vaig desgraciar el cotxe. Els amics venien i marxaven. També els vaig anar perdent.

En el record, veig a la Marta sortint de l’aigua glaçada, la llum del sol en els seus ulls i els seus cabells. La seva pell resplendent. Rient i cridant-me perquè em llenci al riu. La meva nina, la meva preciosa.

Marta, Marta meva.

II

A Calella, el temps corre a un altre ritme. Ho veig com si fos ara; la Mariona, la Cristina i jo, tres figures mig nues a la sorra de la platja, sota una lluminositat irreal, espessa i forta. Cada estiu, hi anàvem unes setmanes. La nena s’ho passava molt bé, i nosaltres també, almenys, al principi. Després, no tant.

La Cristina tenia tres anys i em despertava cada matí, a l’habitació de l’hotel que compartíem, mirant-me amb curiositat i dient-me amb la seva veu de persona recent estrenada:

-Papa què fas?

El papa dormia filleta o ho intentava.

No podia deixar de mirar-la amb fascinació, feia dos dies tan sols plorava i reia i ara era capaç de parlar. Quin miracle més increïble.

La Mariona i jo estàvem passant el que seria el nostre millor moment com a parella, es pot dir que vam fer l’agost, almenys a nivell sentimental, però no ho sabíem, i no ho aprofitarem tal com hauríem d’haver fet. Una llàstima. S’ha de gaudir al màxim dels bons moments, pensant que són únics i irrepetibles. De fet ho són; normalment, se’n van i no tornen.

Recordo aquella habitació de l’hotel Alga, amb la claror de la tarda filtrant-se entre les persianes, mentre la Mariona i jo fèiem l’amor com ja no el tornaríem a fer mai més, vigilant de reüll que la Cristina no es despertés de la seva llarga migdiada. Aquell gust de sal a la pell i la calor del sol dins els nostres cossos. Mai més ha estat igual.

Al llarg dels anys els estius a Calella van anar canviant; vam comprar una petita casa que ens va costar un ronyó; la Cristina es va anar fent gran i nosaltres també; tan ella com nosaltres deixarem de fer migdiades.

La Mariona prosperava a la feina; era informàtica, com jo, però va abandonar el vessant més tècnic de la professió i es va convertir en una comercial molt ben pagada. Jo no. Jo vaig continuar essent un tècnic pur, i com a tal, també vaig prosperar, però la meva nòmina no arribava ni a la meitat de la seva. En l’aspecte econòmic no podia seguir la seva estela. A mi no m’importava, però sospito que a ella sí. Potser va ser el començament de la fi per nosaltres. No ho sé.

Vaig tenir, en aquell temps, una aventura amb una noia més jove, també informàtica; està clar que eren la meva debilitat. Però no va durar. Tan sols pensar en que podia perdre a la Mariona, i, sobretot, a la Cristina, m’impedia gaudir-la. Aviat es va acabar; perquè tenir una amant si pateixes tant per no ser descobert que al final ja ni funciones...?

Els anys van anar passant, els estius també.

On han anat a parar...? No s’hi val; aquells estius, com la vida, havien de durar per sempre. No s’hi val.

-Papa què fas?.

III

La Mariona es va endur el seu aparell de música. No era seu; era dels dos. El vam comprar a mitges. Però m’havia dit: ja me’n vaig jo; et deixo el pis, i què més vols… ? El pis era meu. El pagava jo. La Cristina ja volava sola. Vivia amb dues amigues, no gaire lluny. Tenia un noviet. La seva mare i jo ja feia temps que no anàvem bé. Fèiem l’amor, però com complint un deure. Ella ja mai tenia orgasmes, almenys amb mi. No sé si tenia algú més. Mai en vam parlar, però és que a mi m’era igual. De fet, vaig arribar a desitjar que hi hagués algú altre, que hi hagués un motiu clar per deslligar-nos. Van ser uns anys plens de tristesa. No parlàvem. Cada ú a la seva bola, cada cop més hores fora de casa. La Mariona era- es- molt guapa. Es d’aquestes dones que han millorat amb els anys; és esvelta, elegant, té una gran cultura i una gran seguretat en ella mateixa. Duia un perfum que em tornava boig...no sé com vam arribar a aquell silenci. Sempre estàvem cansats, sempre pendents de la feina. Me’n sento culpable, però no massa. Ella usava sempre l’altre bany. No li agradava compartir la dutxa, deia. Jo crec que mai va voler compartir res amb mi. No hi va haver una causa; va ser un camí lent, el que visquérem alhora, separant-nos molt a poc a poc, però irreversiblement.

Fora, als carrers, les fulles anaven caient. Les fulles no poden suportar-ho tot. No poden lluitar sempre. S’abandonen, es deslliguen de les branques, quan s’acarnissa la tardor, quan fa massa vent.

La Cristina és la cosa més bonica – potser l’única- que compartim la Mariona i jo. Quan era petita, m’admirava. Ara ja no, però parlem molt i l’estimo com mai he estimat ningú. Quan li vam dir que ens separàvem, no li va venir de nou. Era prou gran per entendre que ja feia temps plovia sobre mullat. Es va esporuguir, no obstant, quan aquell dia va venir-me a veure i em va trobar plorant. Em va fer mal al cor de veure-la tan trista, tan afectada; encara me’n fa.

La Mariona sempre ha estat més pràctica que jo. Va fer unes llistes de les coses que pertanyen a cada u, però vaig trigar molts dies per posar-m’hi.

Una nit, la Cristina em va voler presentar al seu “amic”. Tot sopant a la Pizzeria del Toni. No en tenia cap ganes, hauria preferit molt més sopar sol amb ella, i parlar de música, de llibres, o de haikus, aquests petits poemes japonesos que tant li agraden, tal com fèiem sovint; però ella estava molt il·lusionada, deia que m’agradaria, que era molt bon noi, que sabia molt sobre literatura i art. Jo no volia parlar d’art amb algú altre que no fos la Cristina, però li vaig dir que molt bé, que si a ella li agradava, segur que també em cauria be a mi.

Cristina, princesa. Cóm ha passat el temps.

IV

La pluja repicava als vidres de l'habitació de l’hospital. A fora feia fred, dins no, però jo tenia l’ànima glaçada. Vaig tenir la flebitis just després d’assistir al funeral de l’últim dels meus amics. Un coàgul a la cama, encara sort que no va ser al cervell. Em va tocar la loteria. Però el temps s’anava escolant, i jo no volia malbaratar-lo.

La Cristina em va venir a veure, estava preocupada, la pobre filla tenia moltes obligacions, tan sols li faltava tenir un pare vell a l’hospital. Crec que no anaven gaire bé amb el seu marit, em va saber molt de greu, però no hi podia fer res. Hi ha tantes coses sobre les que no hi puc fer res ! Quina merda.

El meu últim amic va morir de càncer de pròstata. Ens coneixíem des de l’escola. Les nostres vides havien estat paral·leles, i després de la meva separació era l'única persona amb la que podia pensar en veu alta. ¿ Amb qui podré emborratxar-me ara els divendres a la nit ?

En la nostra última farra, m’ho va dir molt clar; aprofita. Ell sabia que es moria, estava esporuguit i begut, però molt lúcid; aprofita mentre puguis. Encara recordo l’ultima copa, el nostre brindis de comiat. Ens veurem aviat!

Va marxar sense estrèpit. Amic meu, merda, perquè m’has deixat.

Fer-se vell és molt fotut, però per sobre de tot, el pitjor és que cada cop estàs més i més sol. A l'habitació del hospital vaig pensar molt, potser massa. Havia de fer alguna cosa; volia acabar bé. Una bona mort, un final intens. Què més vull? Estic demanant la lluna en un cove? No ho crec pas...

Els records cada cop són més llunyans i, paradoxalment, més feixucs; és el pes del passat. He viscut massa, potser sí, però en vull encara una mica més, sí, una mica més. Què puc fer... ? Què vull fer...?

Aprofita, encara estàs viu, aprofita cabró, aprofita.





COMIAT.

Estimada Cristina, quan llegeixis això, jo ja serè lluny. T’ho envio per carta, perquè no vull que provis de persuadir-me; seria perdre el temps. He pres una decisió, i la vull dur a terme. No t’enfadis amb mi; i no et preocupis; estaré bé.

Fa molt temps, quan era jove, havia somiat marxar de casa meva i viure una vida d’emocions i aventures, amb llargs camins per recórrer, coneixent gent diferent, i viure a glopades, a batecs del meu cor. La vida em va dur per altres camins. Potser no vaig tenir prou valor per perseguir el que volia. Potser no ho desitjava prou.

He tingut una bona vida; vaig estimar molt a la teva mare, i durant uns quants anys, vam ser feliços. Tu has estat una estrella en el meu camí. Recordes quan paràvem el cotxe en algun caminet de bosc, posàvem un dels cassets dels que em gravaves, i parlàvem de tantes coses, fins que s’amagava el sol?...Quan et vas entusiasmar tant a fer haikus, a la facultat, i vam acabar fent-ne tots dos...?

Fa temps, em sento sol. No és cap retret per tu. Jo mateix m’he apartat de l’altra gent. Creia que amb els meus llibres, la música i els records, en tindria prou, però no és així. Em sento trist, em sembla que la meva vida ha estat feixuga, que moltes coses no les vaig triar. Em van venir, i jo les vaig entomar, com vaig poder. Però ja estic cansat. Em fa terror apagar-me de mica en mica, pensar que la meva vida s’acosta tan de pressa al final, sense haver acomplert cap dels meus somnis.

Per això, quan t’arribi aquesta carta, serè a sud-Amèrica, a un poblet on hi ha un amic informàtic que treballa en un programa d’ajuda als natius. Fa temps que ens escrivim, i finalment m’he decidit a anar-hi. M’hi estaré uns mesos, i desprès vull viatjar pel continent, sense pressa, com sempre havia volgut fer. Aquest viatge m’omple d’il·lusió i d’esperança. T’escriuré com sempre, via Internet. Vull saber de tu cada dia.

De debò, no pateixis gens per mi. Vull viure el temps que em queda fent el que mai havia gosat fer. Vull sentir la llibertat en cada vell muscle del meu cos, mentre conservi alguna força.

He escrit uns haikus per tu. Potser, no són molt bons, però a mi m’agraden, i vull que els tinguis. Fins aviat, filla meva, princesa.

I
S’omple el corriol
D’aigua del primer desgel.
La genciana esclata.

II
Platja de gent plena
Reverberació de llum
Que fa mal als ulls.

III
Groga i tremolosa
En un ball empès pel vent
La fulla del plàtan.

IV
Gruix de neu gelada
Que tapa l’aigua del riu
Amagant la vida