He anat a passejar per la verda catifa de gespa que cobreix el bosquet dels enamorats. Acaronat per la dolça llum del matí he recollit deu margarides. Deu anys d'amor i de vida.
Sota la diàfana transparència d'un aire nítid, acceptes les flors, i el ram d'amor es comença a esllanguir emetent un crispat so de paper arrugat. Les teves mans l'infecten i per les tiges s'enfila el llefiscós color de la traïdoria. En tan sols un instant les margarides, fosques i marcides, deixen caure totes les fulles. L'aire s'omple d'una persistent fortor a podrit.
I, sense fer cap comentari, el teu rostre dur i fred, tallat en pedra, emmarca el més lluent dels somriures.
Sota la diàfana transparència d'un aire nítid, acceptes les flors, i el ram d'amor es comença a esllanguir emetent un crispat so de paper arrugat. Les teves mans l'infecten i per les tiges s'enfila el llefiscós color de la traïdoria. En tan sols un instant les margarides, fosques i marcides, deixen caure totes les fulles. L'aire s'omple d'una persistent fortor a podrit.
I, sense fer cap comentari, el teu rostre dur i fred, tallat en pedra, emmarca el més lluent dels somriures.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada