Era el primer dia del curs i a l'escola havien organitzat una festa per celebrar-ho.
Però els guerrillers van arribar de bon matí i tot va canviar.
La Ludmila, una menuda nena de quatre anys, agafava la mà de la seva mare, freda com l'infern, mentre plorava sense fer soroll. No volia cridar l'atenció dels senyors dolents. Ja feia més d'un dia que estaven tancats al gimnàs de l'escola. La Ludmila sanglotava en silenci, amb la mirada perduda i la roba xopa de sang.
El segon dia de captiveri, les forces especials russes, Spetnaz, assaltaren l'escola amb l'ajut d'helicòpters i tancs. Els guerrillers detonaren explosius, enderrocant bona part de l'edifici.
Havien passat uns minuts sense que se sentís cap tret. El gimnàs era una carnisseria. En Yevgueni, caporal de les tropes d'assalt, mai no havia vist tants infants morts. Serrà les dents pensant en l'objectiu acomplert: matar tots els terroristes, no cedir al xantatge. De reüll veié com el sergent executava als pocs guerrillers que s'havien rendit. Durant els anys en què havia servit a l'exercit, en Yevgueni, veié morir molts companys a mans dels txetxens. Els odiava profundament; aquells porcs bel·licosos i fanàtics no mereixien viure. Eren, sens dubte, els culpables de tota aquella massacre.
En un racó, una nena petita jeia immòbil al costat de la seva mare, totes dues ben juntes i agafades de la mà. L'una morta pels terroristes, l'altre pels alliberadors.
En Iósif esperava i xiuxiuejava balancejant el cap rítmicament :
— Fendir els seus cossos i la seva moral, acabar amb la seva descendència i portar la mort i la destrucció a les seves llars, tal com ells l'han portat a les nostres. Deu és gran.
Quan sortí de l'amagatall es llançà directament contra els soldats russos que entraven al gimnàs, contra els culpables de la desgracia del seu poble. I mentre resava, detonà els explosius que portava enganxats al cos.
Però els guerrillers van arribar de bon matí i tot va canviar.
La Ludmila, una menuda nena de quatre anys, agafava la mà de la seva mare, freda com l'infern, mentre plorava sense fer soroll. No volia cridar l'atenció dels senyors dolents. Ja feia més d'un dia que estaven tancats al gimnàs de l'escola. La Ludmila sanglotava en silenci, amb la mirada perduda i la roba xopa de sang.
El segon dia de captiveri, les forces especials russes, Spetnaz, assaltaren l'escola amb l'ajut d'helicòpters i tancs. Els guerrillers detonaren explosius, enderrocant bona part de l'edifici.
Havien passat uns minuts sense que se sentís cap tret. El gimnàs era una carnisseria. En Yevgueni, caporal de les tropes d'assalt, mai no havia vist tants infants morts. Serrà les dents pensant en l'objectiu acomplert: matar tots els terroristes, no cedir al xantatge. De reüll veié com el sergent executava als pocs guerrillers que s'havien rendit. Durant els anys en què havia servit a l'exercit, en Yevgueni, veié morir molts companys a mans dels txetxens. Els odiava profundament; aquells porcs bel·licosos i fanàtics no mereixien viure. Eren, sens dubte, els culpables de tota aquella massacre.
En un racó, una nena petita jeia immòbil al costat de la seva mare, totes dues ben juntes i agafades de la mà. L'una morta pels terroristes, l'altre pels alliberadors.
En Iósif esperava i xiuxiuejava balancejant el cap rítmicament :
— Fendir els seus cossos i la seva moral, acabar amb la seva descendència i portar la mort i la destrucció a les seves llars, tal com ells l'han portat a les nostres. Deu és gran.
Quan sortí de l'amagatall es llançà directament contra els soldats russos que entraven al gimnàs, contra els culpables de la desgracia del seu poble. I mentre resava, detonà els explosius que portava enganxats al cos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada