divendres, de desembre 01, 2006

Paris trist


El noi estava assegut a terra, al costat d'una vella motxilla, esperant. En el seu rostre és podia intuir el cansament d'una llarga nit de viatge. Al voltant la gent anava i venia; la Gare d'Austerlitz no era un lloc solitari.

La noia s'aixecà del llit tota nua. Abans però resseguí amb la llengua l'espatlla del cos masculí que dormia al seu costat. Va anar cap a la dutxa per intentar eliminar cada partícula de suor de la seva pell, sense perdre temps; tenia pressa.

El noi havia passat la nit somiant despert en la seva novia parisina. El desig de tenir-la altre cop entre els seus braços no l'havia deixat dormir en tot el viatge. En tenia tantes ganes que el cor li feia mal.

La noia corria pel carrer. Notava el gust salat de la pell del seu amant a la boca; no havia tingut temps de rentar-se les dents. L'esperava una escena desagradable, ho sabia. Tot i la dutxa es sentia bruta i cansada.

El noi mirava impacient el rellotge quan la veié entrar a l'estació, escabellada i esbufegant. Al abraçar-la va notar un regust agre en el seu alè, un detall que l'inquietà profundament.

Quan ella li va explicar tot l'afer, no s'ho va creure. Finalment va admetre la realitat i quelcom molt profund va trencar-se dins seu. El noi va girar cua, deixant-la amb la paraula a la boca. Ella el va anar seguint per la immensa sala d'espera de la vella estació, dient-li alguna cosa sobre passar la setmana com amics. Reprimint el plor, amb la poca dignitat que li quedava, el noi la va engegar a la merda.

Paris, la ciutat de les llums. Jo tenia vint anys i tota una llarga setmana al meu davant. I tenia a Paris, la més romàntica de les ciutats europees, per a mi tot sol .

Tot sol.