dilluns, de març 05, 2007

Instants

L'Horror ( Madrid 2005, Gernika 1937 )

Estic davant la gran creació de Picasso, el Gernika. L'observo. No té color, no té relleu . Al eliminar-los, s'elimina tota relació amb la vida. És un quadre de mort. La llum és irreal, no té centre focal. Brolla de les figures que semblen tretes d'un malson.

-El primer avio apareix al cel a tres quarts de cinc de la tarda. És un Heinkel 111.Deixa caure les bombes i al cap de poc torna acompanyat de tres bombarders més. L'infern tot just comença -

Sembla com si un vent molt fort bufés de dreta a esquerra. Varies figures miren cap al cel. La dona amb el nen mort, la que intenta sortir de les flames. Expressions de pànic. El coratge ha estat destruït, la llibertat també..

-Una bomba de fragmentació explota al costat d'un grup de civils que intenten escapar d'una casa en flames. La metralla s'escampa com una puja mortal. Carn picada. Vísceres i bocins de cossos són escampats arreu. L'horror ve del cel.-

Un cavall al centre del quadre, símbol terrible de dolor i agonia. El brau com a tòtem peninsular, tètric i cansat. A terra un guerrer mort, un braç, un tros d'espasa . Tot és ple d'una fosca desesperació.

-Els Messerschmidt BF-109 cacen a la gent que intenta fugir. Les bales, pensades per abatre avions, traspassen els seus cossos com si fossin de mantega. En ràpides passades de vol rasant .-

Les úniques figures que podrien inspirar esperança, la bombeta i la dona amb una làmpada, resulten patètiques. Una mostra de la total inutilitat del progrés contra la barbàrie. El progrés vist com un absurd fustam corcat.

-Gernika crema. Gernika es un forn. Deflagracions i flames. Un gran núvol de fum negre cobreix la ciutat. Però això no atura als Heinkels i als Junkers. Ara deixen caure les bombes a cegues . Més de 40 avions participen en la massacre. Durant més de tres hores. Sense treva -

Surto del museu, no puc veure cap altre pintura. Em ve a la memòria la més gran de les infàmies: malgrat les proves i els testimonis, durant els anys del franquisme es va voler fer creure que foren els propis bascos els qui incendiaren la ciutat.

A fora, la calor de l'estiu convida al optimisme.
Però jo tinc el cor glaçat.

L'amor ( Paris 1988 )

L'aire fred de la nit parisina m'acarona el rostre mentre deixo que els meus ulls es perdin dins la millor vista nocturna de la ciutat de les llums. Soc a la torre de Montparnase, moderna i altiva construcció de 210 metres d'alçada, gaudint del panorama i endinsant-me en punyents records de joventut .

Recordo el museu d'Orsay. Fou inaugurat el 1986, és una vella estació de ferrocarrils esplèndidament reformada. Una joia. Lluny de la immensitat i majestuositat del Louvre, el museu conté una petita però selecta mostra de pintura impressionista. La Monique i jo restem molta estona contemplant les obres de van Gogh. És el nostre pintor de culte. Aquí, en mig de la gent i amb els seus quadres com a testimoni, ens fem el primer petó.

Recordo la primera festa a casa d'uns amics de la Monique. Sorpresa ! els parisins es fan quatre petons al presentar-se, dos a cada galta. L'argot em complica la comprensió de les ràpides converses dels convidats, el meu francès d'escola no m'ajuda gaire. Quan més perdut em trobo, la Monique em salva; ballem abraçats, molt junts. La nit s'esmuny en un instant.

Recordo el Sena serpentejant inquiet, esgrogueït per les llums nocturnes. La Monique i jo estem asseguts en un bateau mouche, agafats per la cintura, joves i plens d'entusiasme, emocionats de tenir-nos l'un a l'altre. Els edificis i monuments van passant, magníficament il·luminats, davant els nostres ulls. Sentim la humitat del riu enganxada a la pell, el soroll de l'aigua com a música de fons.

Recordo les seves paraules omplint l'aire carregat de fum del petit cafè, paraules que no vull sentir, paraules de ruptura. Miro per la finestra cap a la munió d'estudiants que passen per l'estret carrer del barri llatí. No vull veure com marxa, però tot i així la veig, la seva menuda figura creua la porta i desapareix per sempre. Adéu Monique, amiga i amant. Adéu.

Torno al present. Aparto els ulls del paisatge i la ment dels records. Miro la meva dona. Impulsivament li faig un petó al coll.
- Anem Merçe ? -
En el fons res ha canviat, encara puc estimar i encara estimo.
I la ciutat de les llums continua aquí, als nostres peus, tota per a nosaltres .

La gana ( Salvador de Bahia 1985 )

Estem asseguts davant d'una taula de fusta vella en una terrassa molt a prop de la platja, la poca llum que ens acompanya és un regal de la rodona i bonica lluna que llueix allà dalt, al mig d'un cel farcit d'estels. Fa unes hores que hem arribat a Salvador de Bahia i encara estem immersos en aquell desori de sensacions noves, cansament i emocions que acompanyen sempre l'inici dels viatges de debò.
Som els únics clients del petit restaurant i l'amo del local es desviu per servir-nos. El nostre coneixement del portuguès no és molt bo i l'accent brasiler no ajuda gaire, però aconseguim entendre que per sopar ens servirà una especialitat de la què sembla estar molt orgullós. Un luxe.
Tot esperant el menjar observem un nombrós grup de nens i nenes que passegen per la platja. Tenen de 4 a 6 anys, n'hi ha de blancs, de negres i d'un grapat de tonalitats intermèdies, van descalços i duen la roba esparracada. La misèria els envolta com una mortalla.
Per fi arriba el sopar. Són dues grans safates metàl·liques, una plena d'una salsa fosca i espesa, i l'altre d'uns bocins de carn estofada d'aspecte oliós. Ho tastem i no podem empassar-nos ni el primer mos. Un gust fort i agre ofèn el nostre paladar europeu. Amb una ganyota de fàstic aparto el plat del meu davant.
Silenciosament els nens de la platja s'acosten i ens demanen quelcom. Els miro i no m´ho penso; gesticulant els hi ofereixo el nostre menjar. En un instant estem envoltats de criatures que ràpidament s'empassen els trossos de carn gairebé sense mastegar. Veig com una nena molt menuda posa les manetes en la salsa per, tot seguit, llepar-les amb ansietat. Mentre mengen els seus petits rostres reflecteixen una intensa expressió de concentració .
Observo la meva companya. Té les faccions tristes i el ulls brillants.
A la llum de l'esblanqueïda lluna bahiana som testimonis d'un autèntic luxe.
Els nens de la sorra, els nens abandonat de Bahia, sopen .

L'oblit ( Cabo Verde 1995 )

Silenci.
Però no del tot. Dins el cap sento el ressò dels sorolls esmorteïts del meu cos. Em desplaço ingràvid, baixant cap al fons de sorra, observant petits grups de peixos grisos que es mouen per mantenir una distancia prudent amb aquest gran peix d'aspecte còmic. Em quedo uns segons quiet i miro cap amunt. Allà dalt, un sostre fet de llum platejada es mou i oscil·la constantment. Necessito aire. Començo a pujar. M'acosto al sostre.....

Soroll.
Surto a la superfície i respiro. El fort brogit del mar substitueix al suau brogit del meu cos. Inspiro profundament. Aire. Suro d'esquena, sentit el sol a la cara, les onades em mouen amb indolència. Reverberació de llum. Amb els ulls mig clucs descanso uns instants per poder tornar a visitar l'únic món on podem volar. Faig un recompte mental de totes les especies de peixos que he pogut clissar. M'agraden els peixos. Són lliures. Tornem-hi .Inspiro profundament i...

Silenci.
Però no del tot. Dins el cap sento el ressò dels sorolls esmorteïts del meu cos. Torno a volar. Dins un món sense perfídia. Sense odis ni traïcions. De sobte, un gran banc de peixos brillants com estels fugaços m'envolta. Per uns segons em sento completament en pau. El moment passa i els peixos brillants desapareixen. M'envaeix una fosca sensació de pèrdua.
Necessito aire. He de pujar.

El mossec de l'aigua fresca.

Però no vull pujar.
Vull quedar-me .
Una estona més.

Aquest món blau, immens. Fascinant.

Res m'espera allà dalt.
Oi que no estimada ?
Res.

No

vull

tornar.