Com cada dia endreço l'habitació de la nena. Aviat farà cinc anys que va desaparèixer, i jo intento mantenir totes les seves coses tal com les va deixar. És obsessiu, ho reconec, però ho vull tenir tot impecable, com un santuari.
Ella va marxar i la nostra vida es va esfondrà. D'aleshores ençà que tinc un gran tros de glaç dins al pit. La seva gelor em traspassa cos i ànima. És un bloc cantellut, amb moltes cares. En algunes s'hi reflecteixen imatges boniques. Són els dies bons, els dies en tinc esperança.
( La nena ha tornat. Va ser una bajanada, confessa; es va sentir molt enamorada de la persona equivocada i va marxar sense dir res. Ara, més adulta, torna a casa. Es vol disculpar però no la deixo acabar. L'abraço i em sento renéixer. )
Té també cares molt fosques, amb imatges esfereïdores. Quan les contemplo, em passo el dia plorant, completament desfeta, conscient de que totes les meves il·lusions són sentiments ridículs, fruits de la desesperació. Són els dies en què em vull morir.
( Han trobat el cos de la nena enterrat en un descampat, va ser violada per varies persones abans de morir. Sembla que la van cosir a punyalades, acarnissant-se. Segurament va patir molt. Mal parits ... )
El meu marit em va deixar fa un any. Deia coses terribles, deia que havíem d'acceptar que la nena estava morta, que si no ho fèiem la incertesa ens mataria; deia que estava boja. El vaig arribar a odiar, però vaig sentir la seva marxa. Ara quan la nena torni no el trobarà a casa.
Acabo d'arreglar l'habitació i camino cap a la cuina quan sona el telèfon. És la policia. M'assec a una cadira i escolto. Les paraules son líquides i feixugues. Com si fossin gotes d'aigua calenta, van caient i fonent el bloc de glaç, acabant amb la incertesa.
Ara solament em queda la imatge de la veritat.
I no la vull.
Ella va marxar i la nostra vida es va esfondrà. D'aleshores ençà que tinc un gran tros de glaç dins al pit. La seva gelor em traspassa cos i ànima. És un bloc cantellut, amb moltes cares. En algunes s'hi reflecteixen imatges boniques. Són els dies bons, els dies en tinc esperança.
( La nena ha tornat. Va ser una bajanada, confessa; es va sentir molt enamorada de la persona equivocada i va marxar sense dir res. Ara, més adulta, torna a casa. Es vol disculpar però no la deixo acabar. L'abraço i em sento renéixer. )
Té també cares molt fosques, amb imatges esfereïdores. Quan les contemplo, em passo el dia plorant, completament desfeta, conscient de que totes les meves il·lusions són sentiments ridículs, fruits de la desesperació. Són els dies en què em vull morir.
( Han trobat el cos de la nena enterrat en un descampat, va ser violada per varies persones abans de morir. Sembla que la van cosir a punyalades, acarnissant-se. Segurament va patir molt. Mal parits ... )
El meu marit em va deixar fa un any. Deia coses terribles, deia que havíem d'acceptar que la nena estava morta, que si no ho fèiem la incertesa ens mataria; deia que estava boja. El vaig arribar a odiar, però vaig sentir la seva marxa. Ara quan la nena torni no el trobarà a casa.
Acabo d'arreglar l'habitació i camino cap a la cuina quan sona el telèfon. És la policia. M'assec a una cadira i escolto. Les paraules son líquides i feixugues. Com si fossin gotes d'aigua calenta, van caient i fonent el bloc de glaç, acabant amb la incertesa.
Ara solament em queda la imatge de la veritat.
I no la vull.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada