La iaia Rosa, eficient com sempre, ho prepara tot pel dinar de Nadal, mentre el tió espera, en un racó del menjador, per ser atonyinat sense contemplacions. Ho fa sola però, malgrat la feinada —els anys li pesen als ossos—, està contenta. Li fa tanta il·lusió...!
Tot i que el fill és un ase, sempre ho ha estat, la seva jove és un tros de pa, i el nét una font constant d'alegria. Què importa que el metge, un home seriós i amargat, li hagi prohibit fer qualsevol tipus d'esforç? Ella vol tenir-los a casa, ni que sigui un dia, unes hores, com si fossin una família normal. I a més, potser així, si veuen que encara es pot valdre, li deixaran cuidar el seu nét, aquest petit trapella bellugadís, de tant en tant.
Finalment el cansament la guanya i, quan acaba de col·locar el pessebre, sense oblidar el caganer — tal com li agrada al vailet—, s'asseu i, sospirant, mira el resultat de la seva feina. De seguida s'endormisca, tranquil·la i satisfeta. Serà un Nadal perfecte, pensa mentre la consciencia, esmunyedissa, se li escapa sense fer soroll.
Malauradament, aquell Nadal no existirà per la iaia Rosa. El seu fill, en veure-la estirada al sofà, pensarà que s'ha adormit i, abans que la seva jove — potser no més llesta que ell, però sí més observadora— , vegi que és morta, dirà:
— Ja només faltava això: trobar-te mamada el dia de Nadal.
Tot i que el fill és un ase, sempre ho ha estat, la seva jove és un tros de pa, i el nét una font constant d'alegria. Què importa que el metge, un home seriós i amargat, li hagi prohibit fer qualsevol tipus d'esforç? Ella vol tenir-los a casa, ni que sigui un dia, unes hores, com si fossin una família normal. I a més, potser així, si veuen que encara es pot valdre, li deixaran cuidar el seu nét, aquest petit trapella bellugadís, de tant en tant.
Finalment el cansament la guanya i, quan acaba de col·locar el pessebre, sense oblidar el caganer — tal com li agrada al vailet—, s'asseu i, sospirant, mira el resultat de la seva feina. De seguida s'endormisca, tranquil·la i satisfeta. Serà un Nadal perfecte, pensa mentre la consciencia, esmunyedissa, se li escapa sense fer soroll.
Malauradament, aquell Nadal no existirà per la iaia Rosa. El seu fill, en veure-la estirada al sofà, pensarà que s'ha adormit i, abans que la seva jove — potser no més llesta que ell, però sí més observadora— , vegi que és morta, dirà:
— Ja només faltava això: trobar-te mamada el dia de Nadal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada