La merda de trànsit em fa perdre la paciència; entrar a Barcelona per la Meridiana és un suplici. Al canviar de marxa me n'adono que avui també m'he posat faldilles. Jo que, fins que et vaig conèixer, sempre havia portat pantalons ...
Les meves cames, des que vas marxar, no són més que dos trossos de carn orfes de qualsevol mena d'encant. És curiós com, sota la llum de la teva mirada, es transformaven en quelcom sensual, sembla mentida.
No sé pas per què encara em poso faldilles.
Família i amics estan molt amoïnats perquè no m'han vist plorar. "Com pot ser ? " es pregunten . "Una parella tan unida", diuen. Has enganyat a tothom, però a mi no Enric, a mi no; no m'empasso que estiguis mort. Trenta-dos anys, vida sana, esportista, cony, si ni fumaves ! La mort i tu sou conceptes incompatibles. Un vessament cerebral ? Tu ? No s'ho pot creure ningú, això.
No vaig voler veure el cos que van posar dins el teu fèretre.
D'allò ja fa tres mesos i et trobo a faltar. Em pregunto si al cotxe hi queden rastres de la teva pell, per força ha de ser així, havíem fet tantes coses tu i jo aquí dins. Segons les teves teories, que no vaig entendre mai, tots els àtoms que has deixat escampats per aquí d'alguna forma “saben” que han format part del teu cos.
Com jo. Jo també n'he format part. I també ho sé.
Aprofitant que estic aturada, em poso la mà a la panxa, per sota de la camisa, directament sobre la pell. Baixo una mica i amb la punta dels dits, sense cap intenció eròtica, m'acarono el pèl púbic mentre recordo, amb una tèbia sensació de tendresa, el primer cop que em vas tocar així. Per favor Enric, no tardis a tornar, començo a sentir-me molt sola.
Ja falta poc per arribar a la feina quan et veig: camines pel carrer, alegre i despreocupat, em reconeixes i somrius. Alleujada, em sento renéixer. Però el teu somriure es marceix molt ràpid. Et poses seriós i gesticules frenèticament; intentes dir-me alguna cosa. De l'orella et regalima un fil de sang que contrasta amb el blanc malaltís, ara me n'adono, de la teva pell morta.
Em distrec i passo en vermell el semàfor de l'última cruïlla. Ho veig de reüll, abans de sentir les botzines dels cotxes. Freno en sec. És un acte reflex i absurd, potser hauria d'haver accelerat i acabar de passar, penso en el mateix moment que m'envesteix un autobús enorme.
Caos. Soroll de frenades, xiscles de neumàtics aguts i penetrants. El temps fa coses estranyes, la porta del meu quatre per quatre, com si fos de paper, es deforma molt lentament. "Estic tenint un accident" m'informa una veu des de les profunditats del meu cervell. "I ara et moriràs", especifica amb fredor. Ferros retorçats em colpegen la cama esquerra. No sento dolor, però es trenca com si fos una branca seca. El món és una baldufa que no para de girar i perdo per complert el sentit de l'orientació. Transcorre una eternitat però, finalment, tot s'atura.
Estic viva, me n'he sortit, penso mentre ploro com una nena.
"No t'ho pensis, ara moriràs cremada" diu la veu quan, de sobte, una gran bola de foc creix al meu davant. L'escalfor, terrible, em commociona, i quan veig la noia amb els cabells en flames que, aterrida, em mira des del retrovisor escardat, crido sense escoltar-me :
— Així no, per favor, així no !
"Així Sí", contesta la Veu.
Les meves cames, des que vas marxar, no són més que dos trossos de carn orfes de qualsevol mena d'encant. És curiós com, sota la llum de la teva mirada, es transformaven en quelcom sensual, sembla mentida.
No sé pas per què encara em poso faldilles.
Família i amics estan molt amoïnats perquè no m'han vist plorar. "Com pot ser ? " es pregunten . "Una parella tan unida", diuen. Has enganyat a tothom, però a mi no Enric, a mi no; no m'empasso que estiguis mort. Trenta-dos anys, vida sana, esportista, cony, si ni fumaves ! La mort i tu sou conceptes incompatibles. Un vessament cerebral ? Tu ? No s'ho pot creure ningú, això.
No vaig voler veure el cos que van posar dins el teu fèretre.
D'allò ja fa tres mesos i et trobo a faltar. Em pregunto si al cotxe hi queden rastres de la teva pell, per força ha de ser així, havíem fet tantes coses tu i jo aquí dins. Segons les teves teories, que no vaig entendre mai, tots els àtoms que has deixat escampats per aquí d'alguna forma “saben” que han format part del teu cos.
Com jo. Jo també n'he format part. I també ho sé.
Aprofitant que estic aturada, em poso la mà a la panxa, per sota de la camisa, directament sobre la pell. Baixo una mica i amb la punta dels dits, sense cap intenció eròtica, m'acarono el pèl púbic mentre recordo, amb una tèbia sensació de tendresa, el primer cop que em vas tocar així. Per favor Enric, no tardis a tornar, començo a sentir-me molt sola.
Ja falta poc per arribar a la feina quan et veig: camines pel carrer, alegre i despreocupat, em reconeixes i somrius. Alleujada, em sento renéixer. Però el teu somriure es marceix molt ràpid. Et poses seriós i gesticules frenèticament; intentes dir-me alguna cosa. De l'orella et regalima un fil de sang que contrasta amb el blanc malaltís, ara me n'adono, de la teva pell morta.
Em distrec i passo en vermell el semàfor de l'última cruïlla. Ho veig de reüll, abans de sentir les botzines dels cotxes. Freno en sec. És un acte reflex i absurd, potser hauria d'haver accelerat i acabar de passar, penso en el mateix moment que m'envesteix un autobús enorme.
Caos. Soroll de frenades, xiscles de neumàtics aguts i penetrants. El temps fa coses estranyes, la porta del meu quatre per quatre, com si fos de paper, es deforma molt lentament. "Estic tenint un accident" m'informa una veu des de les profunditats del meu cervell. "I ara et moriràs", especifica amb fredor. Ferros retorçats em colpegen la cama esquerra. No sento dolor, però es trenca com si fos una branca seca. El món és una baldufa que no para de girar i perdo per complert el sentit de l'orientació. Transcorre una eternitat però, finalment, tot s'atura.
Estic viva, me n'he sortit, penso mentre ploro com una nena.
"No t'ho pensis, ara moriràs cremada" diu la veu quan, de sobte, una gran bola de foc creix al meu davant. L'escalfor, terrible, em commociona, i quan veig la noia amb els cabells en flames que, aterrida, em mira des del retrovisor escardat, crido sense escoltar-me :
— Així no, per favor, així no !
"Així Sí", contesta la Veu.
1 comentari:
Terror en estat pur. " La veu" m'agrada de títol, i es llegueix agilment, i et quedes amb ganes de més. Molt bo.
Ostres, aquest blog creix en quantitat i cualitat!! Moltes felicitats!!
allan
Publica un comentari a l'entrada