En Ramon aixecà els ulls de la novel·la i va tornar amb esforç al món real. Posant-se el llibre sota el braç, va obrir la porta del edifici on vivia feia més de deu anys. Sovint explicava que tornava a casa caminant en "pilot automàtic", profundament concentrat en el llibre que sempre portava a sobre. La seva costum de llegir caminant venia de lluny. A vegades, passava per el costat d'algun conegut i ni tant sols se n'adonava. Molt sovint al arribar a casa no era capaç de recordar exactament quin camí havia seguit.
! Algun dia prendràs mal ! - li etzibava la seva dona de tant en tant .
Ja dins de l'escala, en Ramon va ser vagament conscient d'una estranya olor a maduixes. Per un instant es quedà francament sorprès. L'instant va passar i l'olor també. Va prémer el botó del ascensor.
La novel·la que estava llegint parlava d'una noia obsessionada... entre altres coses amb les maduixes. Potser sí que es capficava massa amb la lectura. ¿ La imaginació li feia olorar fruites ? . Va somriure davant la idea. Baixà del ascensor s'acostà a la porta del seu pis i es disposà a obrir-la . La clau no entrava al pany.
Bocabadat l'examinà amb preocupació. A continuació va mirar el pany i finalment la porta. Una sobtada sensació d' irrealitat l'envaí. Aquella no era la porta de casa seva. Mirà al seu voltant sense poder creure el que li estava passant. S'havia equivocat d'edifici. Increïble. Decidí que baixaria per les escales fins arribar al carrer ja que la sola idea de tornar a agafar l'ascensor va fer-li posar la pell de gallina.
L'escala estava mal il·luminada. ¿ Com no se n'havia adonat abans ?. Com riurien els amics quan expliqués l'anècdota !. En Ramon havia sentit parlar de gent que s'equivocava de cotxe. ¿ Però d'edifici ?. Respirà profundament i va començar a suar d'angúnia, ¿ com havia pogut obrir dons la porta del carrer ? De sobte l'olor a maduixes va tornar, dolça i espessa, persistent. Real.
La noia de la novel·la feia coses lletges amb les maduixes. Era una espècie de vídua negra, la noia . Seduïa els homes, els portava a casa seva, els drogava i els omplia de maduixes fins ofegar-los. Finalment els deixava madurar en una habitació del seu pis. Pis d'un edifici vell, amb una escala vella i mal il·luminada.
¿ Que estava passant ? ¿ que era aquesta olor ? ¿ On era ?. Massa conscient de l'anormalitat de la situació i molt espantat, en Ramon començà a córrer escales avall. Frenà en sec en el següent replà. Una noia rossa, vestida amb un vestit negre, l'esperava. Somreia tímidament com demanant perdó. Completament amarat de suor en Ramon sentí la fiblada del pànic . La novel·la li lliscà de les mans i caigué al terra .
Amb els ulls desorbitats veié com, envoltada per una malaltissa llum groguenca, la noia allargava la mà tot oferint-l'hi una maduixa madura, grossa i vermella .
! Algun dia prendràs mal ! - li etzibava la seva dona de tant en tant .
Ja dins de l'escala, en Ramon va ser vagament conscient d'una estranya olor a maduixes. Per un instant es quedà francament sorprès. L'instant va passar i l'olor també. Va prémer el botó del ascensor.
La novel·la que estava llegint parlava d'una noia obsessionada... entre altres coses amb les maduixes. Potser sí que es capficava massa amb la lectura. ¿ La imaginació li feia olorar fruites ? . Va somriure davant la idea. Baixà del ascensor s'acostà a la porta del seu pis i es disposà a obrir-la . La clau no entrava al pany.
Bocabadat l'examinà amb preocupació. A continuació va mirar el pany i finalment la porta. Una sobtada sensació d' irrealitat l'envaí. Aquella no era la porta de casa seva. Mirà al seu voltant sense poder creure el que li estava passant. S'havia equivocat d'edifici. Increïble. Decidí que baixaria per les escales fins arribar al carrer ja que la sola idea de tornar a agafar l'ascensor va fer-li posar la pell de gallina.
L'escala estava mal il·luminada. ¿ Com no se n'havia adonat abans ?. Com riurien els amics quan expliqués l'anècdota !. En Ramon havia sentit parlar de gent que s'equivocava de cotxe. ¿ Però d'edifici ?. Respirà profundament i va començar a suar d'angúnia, ¿ com havia pogut obrir dons la porta del carrer ? De sobte l'olor a maduixes va tornar, dolça i espessa, persistent. Real.
La noia de la novel·la feia coses lletges amb les maduixes. Era una espècie de vídua negra, la noia . Seduïa els homes, els portava a casa seva, els drogava i els omplia de maduixes fins ofegar-los. Finalment els deixava madurar en una habitació del seu pis. Pis d'un edifici vell, amb una escala vella i mal il·luminada.
¿ Que estava passant ? ¿ que era aquesta olor ? ¿ On era ?. Massa conscient de l'anormalitat de la situació i molt espantat, en Ramon començà a córrer escales avall. Frenà en sec en el següent replà. Una noia rossa, vestida amb un vestit negre, l'esperava. Somreia tímidament com demanant perdó. Completament amarat de suor en Ramon sentí la fiblada del pànic . La novel·la li lliscà de les mans i caigué al terra .
Amb els ulls desorbitats veié com, envoltada per una malaltissa llum groguenca, la noia allargava la mà tot oferint-l'hi una maduixa madura, grossa i vermella .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada