Escrits

Punteria

2011-09-02T14:14:00.012+02:00

El pare sempre ha estat una persona molt de la broma. Fins i tot ara, als vuitanta-i-set anys, encara té força per explicar anècdotes divertides, tot i que ja molt, massa, conegudes, i, a vegades, despenjar-se amb algun acudit verd. Però una de les situacions més hilarant que recordo haver viscut amb el pare, paradoxalment , no va ser fruit de cap broma. Va ser fruit de la física i de les matemàtiques. Va ser culpa de la paràbola.

Els fet van passar en un restaurant durant un dinar familiar. No celebraven res especial, era un dinar d'aquells de diumenge. Hi érem tots, i s'ha de dir que nosaltres semblàvem la família Ulisses ( la del T.B.O ): el pare, la mare, la meva germana gran, l'avia, la tieta soltera, el gos ( un caniche negre que, degut a la seva incompatibilitat manifesta amb els restaurants, estava tancat al cotxe ) i jo. El pare va demanar un sifó, una beguda d'aigua carbònica que actualment ha desaparegut de tot arreu però que en aquell temps era prou comú als restaurants. L'home, que estava assedegat, va prémer el gallet de l'ampolla enfocant-la cap a la seva copa. Sí, ara és fàcil dir que potser ho va fer des de massa a prop ...

La pressió del sifó nou de trinca barrejada amb una sèrie d'improbables circumstancies va fer que el líquid entrés a la copa just amb l'angle precís, agafés la curvatura del vidre com si fos un revolt peraltat de Montmeló i llisqués amb insospitada celeritat per sortir com una exhalació pel costat contrari, remuntés el vol amb exuberant energia, creués l'espai dibuixant una gràcil, perfecte, paràbola, i acabés per impactar amb força contra l'esquena descoberta de la senyora, una dona madura, digna i tibada, que gaudia del seu pollastre amb escamarlans a la taula del costat.

I jo, amb la ingenuïtat pròpia dels sis anys, vaig trencar un momentani silenci d'estupefacció general tot cridant entusiasmat: “Ostres papa, quina punteria!”.

L'iris i la Formiga ( relat finalista del premi Victor Mora 2010 ,amb dibuix de la Silvia Armangue)

2011-01-24T12:47:00.008+01:00

Vaig inspirar profundament l'aire fresc i dolç d'una brisa lleugera d'abril que, com si fos un d'aquells subtils perfums de dona que es mesclen amb l'olor de la pell, m'omplia d'energia i em provocava una lleugera picor a les galtes.
— Agafo aquesta? — em va preguntar l'Eva. Com que era més baixa que jo, havia d'aixecar una mica el cap per parlar-me. Potser per això sempre semblava que estigués demanant perdó.
Vaig mirar la bicicleta de lloguer.
— Sí, aquesta anirà bé .
— N'estàs segur? — em va dir amb una expressió de dubte dibuixada al rostre.
— Sí, crec que és de la teva mida.
Em va agafar el braç i me'l va prémer lleugerament abans de pujar a la bicicleta. Tenia uns dits curts i grassonets amb les ungles pulcrament pintades. Malgrat el somriure, el llavis deixaven intuir una mena de preocupació indefinible, com el mal temps amagat darrere els núvols d'estiu.
— No vaig amb bicicleta des que era una nena, però estic segura que ens ho passarem molt bé .
— Sí, serà divertit — vaig dir-li intentant d'animar-la sense gaire entusiasme.

L'Eva, una antiga amiga de la meva germana, era una noia grassa i poc atractiva. L'excés de pes li venia d'un problema de tiroides i per superar-lo estava sotmesa a una medicació molt forta. Ja feia uns anys que el noi amb qui estava predestinada a casar-se l'havia deixada i d'aleshores ençà no havia tingut cap altre pretendent. Malgrat la seva simpatia, l'Eva no era una persona alegre. Una mena de tristesa encomanadissa l'envoltava com una boirina omnipresent i enganxosa.

— Diuen que anar amb bicicleta és d'aquelles coses que no s'obliden mai — va dir l'Eva com si se'n volgués convèncer ella mateixa —. Veus? sembla que ho hagi fet tota la vida — va afegir, panteixant una mica, mentre començàvem a pedalejar.
El camí, situat a la serra de Collserola, era planer i fàcil. Discorria pel vessant que mira cap a Barcelona i molta gent hi anava el cap de setmana a passejar o a córrer. A la nit també hi havia molta activitat, però era d'un tipus diferent. Jo mateix, vaig recordar, havia fet l'amor dins d'un cotxe, aparcat molt a prop d'on érem ara, mentre la vista nocturna de la ciutat em feia l'ullet a través dels vidres entelats.
Van passar uns minuts sense que cap dels dos digués res. Jo sabia que havia de ser amable amb ella, ja que, al cap i a la fi, ningú no m'havia obligat a sortir-hi.
— Correm massa? — li vaig preguntar per trencar el silenci.
— No, tranquil, hi vaig molt bé. És un passeig molt agradable — va fer ella —. Fa un temps increïble i la vista és preciosa. - S'ho rumià i va afegir amb un sospir —. No trobaves a faltar Barcelona?
Vaig dubtar uns segons abans de respondre. La veritat és que sí, que un sempre troba a faltar la seva terra, però no de la manera que la majoria de gent s'imagina.
—Una mica, però m'hi trobo molt còmode, a Lisboa.
—La teva germana m'ha dit que has estat pensant de quedar-te aquí un altre cop.
No havia dit a ningú que volgués quedar-m'hi. De fet, ni jo mateix sabia encara el que volia fer.
—No hi podria viure jo a Lisboa, és massa lluny, m'enyoraria molt — va dir-me altre cop amb to de disculpa —. Sóc una bleda, ja ho veus.
— Cadascú és com és, però no et pensis, per a mi tampoc va ser fàcil.

No, no havia estat fàcil. I aquest darrer hivern havien passat moltes coses que m'ho havien fet encara més difícil. A la feina, un petit centre de càlcul especialitzat a tabular estudis de mercat, va haver-hi problemes i vaig haver de plegar. Feia gairebé tres anys que hi treballava. Si fa o no fa a la mateixa època, la noia amb qui vivia em va deixar. Recordo que vaig pensar que tantes desgràcies juntes no podien estar succeint-me a mi. Però m'equivocava. Per acabar-ho d'adobar, va morir l'àvia i vaig haver de tornar a Barcelona per assistir a l'enterrament. A casa dels pares la meva habitació estava tal com l'havia deixada. Semblava que el temps s'hagués aturat, però era un miratge. Tot feia olor de pols. Era talment com si els anys s'haguessin endut l'essència de totes aquelles coses que, en el passat, havien estat importants per a mi.
Després de la cerimònia vaig decidir quedar-me una setmana a Barcelona; de fet, ningú no m'esperava a Lisboa. La veritat és que no sabia què fer, i tampoc tenia gaires ganes de pensar-hi. Però els dies van anar passant i no era capaç de prendre cap decisió; les hores se m'escolaven tancat a l'habitació, rellegint els meus llibres vells i escoltant discos antics. De tant en tant, sortia a estirar les cames pel barri, però no feia cap tipus de vida social.
Un dia, la meva germana va venir a veure'm. Em va preguntar si em vindria de gust sortir amb una amiga seva. Aquesta noia era molt simpàtica i també estava sola, va informar-me. Em va fer saber que no era bo estar tot el dia sense fer res, que em convenia distreure'm. Semblava que tothom començava a estar preocupat per mi. No en tenia gaires ganes, de conèixer cap noia, però la sobtada vocació de celestina de la meva germana em va entendrir. A més, em feia molta mandra buscar unes excuses que, de tota manera, haurien resultat poc creïbles. Vaig acceptar i va ser així com vaig conèixer l'Eva.

Davant nostre, en sortir d'un revolt, va aparèixer una parella jove amb dues criatures. Els nens, d'uns cinc o sis anys, anaven amb bicicleta i els seus pares, que semblaven una mica atabalats, els seguien a peu i no es cansaven d'aconsellar-los prudència. Els vàrem avançar amb compte de no topar-hi. Els alegres crits de la quitxalla ens van acompanyar fins uns minuts després d'haver-los perdut de vista. Ens creuàrem també amb un noi que corria amb el seu gos, i després amb diverses parelles que caminaven agafades per la cintura.
Tot i la temperatura, poc calorosa encara, el sol es feia notar. Era el preludi d'un d'aquells estius humits i xafogosos típics de Barcelona. Vaig començar a suar una mica. L'Eva feia estona que tenia la cara vermella per l'esforç. Anar amb bicicleta era un exercici físic que, de ben segur, no estava avesada a fer. Per això em va sorprendre quan va aconseguir l'alè suficient per comentar:
— M'agraden molt els nens — parlava amb veu clara, però sense mirar-me —. M'agradaria molt tenir fills; a tu no?
La pregunta em va sorprendre. No en volia tenir de fills, però tampoc volia haver d'explicar-li'n els motius. Vaig decidir ser diplomàtic.
— No m'ho he plantejat mai — vaig contestar sense convicció —. Suposo que, tard o d'hora, sí que en voldré.
— Per a mi, la maternitat és molt important; tinc un cos de dona i m'agradaria fer-lo servir — va deixar anar l'Eva.
No vaig respondre. L'afirmació era ben natural, però per alguna raó em va provocar angúnia. Aquell cos de dona, tan poc atractiu, volia ser amortitzat. Hi havia quelcom d’impúdic en expressar públicament aquell desig.
— Tens set? Aquí hi ha un bar amb terrassa, què et sembla? Ens hi aturem? — va proposar l'Eva.
No sé si estava realment massa cansada, o volia canviar de tema. Potser s'havia adonat del meu malestar.
— Sí, aturem-nos, et convido a una cervesa. — vaig dir-li.
Aquell matí de dissabte, malgrat el bon temps, el cel no era blau. Era un cel ple de boirines, un cel de cendra. Recordo que a Lisboa, el vent de l’Atlàntic feia que el cel i les coses fossin diferents .

El dia que, cansat i mort de son, vaig sortir de l’hospital, ningú no m'estava esperant. Encara no coneixia gaire gent a Lisboa i la meva companya treballava. El recordo com un dia d'estiu primerenc, amb molta lluminositat però encara fresc, un avançament d'allò que estàvem a punt d'estrenar. La vida sencera començava aquell dia i jo n'era conscient. Vaig caminar fins un bar amb terrassa i vaig demanar una gerra de cervesa glaçada. Caminava coix a causa de la meva cama espatllada -“espatllada per sempre”, em recordava una perversa veueta interior-, però estava tan content de ser al carrer que no m'importava gaire. Necessitava una bona dosi d'alcohol, havia de deixar enrere tres setmanes d'infusions, sopetes i peix bullit.
Vaig fer un glop llarg i la beguda era com un bocí de cel.
En anar a pagar, vaig trobar a la butxaca el paper amb el dibuix que m'havia donat el Joao. Estava fet amb llapis i era extraordinàriament realista. Representava un ull vist de molt a prop. Tots els detalls estaven perfectament dibuixats amb una tècnica gairebé fotogràfica. Una formiga amb el cos quitinós i segmentat, un autèntic monstre cuirassat, penetrava a l'interior de l'ull, passant a través de l’iris, apartant-lo amb les seves mandíbules, com si estigués obrint una porta de gelatina translúcida.
— Això és el que passa quan dorms amb els ulls oberts — m'havia explicat el Joao — les formigues entren dins el cos i ja no en surten.
— I que hi fan allà dins?
— Doncs què han de fer? Són formigues. Fan niu. I quan en tenim massa ens posem malats, envellim i, al final, morim; vet aquí el gran misteri! Vols un consell noi ? Dorm poc i assegura't de fer-ho amb els ulls ben tancats; viuràs més anys.
El Joao, uns dels meus cinc companys d'habitació, era un home gran i gastat. Tenia greus problemes de circulació i estava esperant que li amputessin la cama que li quedava. L’altra, la hi havien tallat feia ja deu anys. Això no semblava amoïnar-lo gaire i, quan va saber que jo tenia una tromboflebitis, no va dubtar a aconsellar-me també, l'amputació.
— Les flebitis són unes filles de la gran puta, si no te la tallen ara, en deu anys estaràs igual o pitjor, creu-me — deia sense fer broma.
No era l'únic personatge singular de la nostra habitació, en Joao. Hi havia també aquell iaio d'edat indefinida, prim i amargat, que no rebia mai visites. Gairebé no parlava i quan ho feia, era per demanar a crits que el deixessin tornar a casa. A la nit, el lligaven al llit per evitar que intentés fugir, cosa que, malgrat estar intubat, ja havia fet en diverses ocasions. O aquell altre home de mitjana edat amb una ferida espantosa al coll, que, tot i no patir cap problema de mobilitat, es cagava a sobre perquè les infermeres el rentessin. Encara ara puc recordar perfectament aquella olor de merda i el somriure impúdic que exhibia quan defecava.
Al Joao li agradava dibuixar. El podies trobar en qualsevol racó de l’hospital, lluint un grotesc barnús blau -regal d'un nét, deia-, assegut a la cadira de rodes, encongit sobre una llibreta petita i rebregada.
Un dia, en adonar-se que l'estava mirant, em mostrà el dibuix de l’iris i la formiga. Quan em va aclarir el seu significat, la meva expressió el va fer riure sorollosament.
— No em miris amb aquesta cara, xaval! No estic pas boig, jo. Això que t'he explicat és tan sols un malson i no me'l crec pas. M'agrada il·lustrar el meus malsons, m'ajuda a perdre'ls la por. Això és tot.
Però no era tot. Aquella mateixa nit em vaig despertar i vaig poder contemplar el Joao, que jeia al llit del costat, il·luminat per les tènues llums d'emergència, dormint amb dues monedes fermament fixades amb esparadrap damunt les parpelles tancades.
Després d'allò, durant mesos no vaig poder aclucar ull. Les llargues nits insomnes es van convertir en una maleïda rutina. No podia fer-hi res, quan m'allitava les veia, les sentia, intentant d’entrar; les seves potes rascant la fràgil superfície de l'iris, i un cop dins, buscant l'escalfor, la humitat ... els llocs tous.
Fent niu.

— Mira'm als ulls — la veu de l'Eva em va fer tornar bruscament al present. Un present que, gràcies a aquesta estranya petició, s'entortolligava amb el passat d'una forma inesperada i sorprenent.
— Com dius? — vaig contestar amb la veu esquerdada. No podia ser que ho hagués entès bé.
La gerra de cervesa glaçada que havia demanat feia una estona encara estava intacta damunt la taula. Al nostre voltant, gent de tota mena parlava, reia i s’ho passava bé. Tothom semblava extraordinàriament feliç. Era un resplendent matí de diumenge.
— Que em miris als ulls, si us plau! — va repetir ella amb seguretat mentre, recolzant-se sobre la taula, acostava el seu rostre al meu.
Amb una persistent sensació d'irrealitat, vaig concentrar-me en la contemplació dels ulls de l'Eva. Eren uns ulls molt normals amb els iris marrons. Un d'ells tenia una petita taca vermella a prop del llagrimall. Brillaven una mica, potser per l'emoció del moment, no ho sé. M’hi vaig apropar més i vaig poder sentir-li l'alè dolç i contingut, com el d'una bestiola bellugadissa i fràgil. Les ganes de plorar em van sorprendre fortament, però vaig aconseguir reprimir-les.
— Bé, almenys no hi tens formigues.
Mentre ho deia era conscient de l'absurditat de la frase, però tot i així no vaig poder deixar de pronunciar-la. L'Eva va somriure com si ho entengués tot, com si conegués el secret del Joao. I en fer-ho, va canviar: les faccions van perdre aquella tibantor forçada, el rostre se li va il·luminar i, per primer cop, em va semblar una dona maca.
— Noi, és el compliment més estrany que m'han fet mai! Per què fas aquesta cara? Estàs bé?
No podia contestar-li, el cos no em responia. De sobte, el pes de la meva infelicitat, dels meus problemes, em va aclaparar. Vaig desitjar amb tanta força que la meva noia no m'hagués abandonat mai, que el cos se'm va cobrir de suor. Em vaig marejar i per un moment el passat i el present es van mesclar davant dels meus ulls; uns ulls massa rascats, massa gastats per les formigues.
El moment va passar.
Vaig fer un glop llarg i la beguda, també avui, també aquí, era com un bocí de cel.
— Sí, estic bé. Naturalment que estic bé.

2010-09-28T14:52:00.004+02:00

TAN SOLS ELS GATS

Ocell que a l'aire sures
—ales al vent, penes vençudes—
Si a la terra has de baixar
—pols a les ales, feixuc caminar—
Abans, xiscla molt fort
—bec esmolat, coll ben tort—
Doncs sàpigues què lluny del cel
—pes als ossos, regust a fel—
Tan sols els gats, d'entre els felins
—ombres esquives, urpes endins—
Sense ales
poden volar!

Avui sí

2010-09-18T15:24:00.002+02:00

Dins l’aigua el soroll —brutal— es va esmorteir i, sorprenentment, l’ansietat de tantes hores d’angoixa es va fondre com un terròs de sucre en un got de llet calenta. Vaig desfer-me de tot l’equipament que m’arrossegava cap al fons; no em va costar gaire. El mar, fins i tot aquest mar —dur, gris i fred—, era el meu amic; sempre ho havia estat. Furibundes línies blanques procedents de l’exterior, aquí i allà, trencaven la pau de gran blau, cercant els nostres cossos amb irada determinació. Em vaig relaxar, no hi podia fer res, estava en mans del meu amic i, al cap i a la fi, allò era el millor que em podia haver passat. Allà dalt, a través d’aquell sostre de plata ondulant i escumes blanques, podia veure els colors de la mort i la destrucció. No tenia pas cap presa per tornar-hi.

— No tinguis por —em digué el pare.
— Ens enfonsarem, no em vull ofegar! —vaig xisclar amb la veu trencada; fregant el plor.
— Tothom acaba per enfonsar-se un dia o un altre. I això no és pas tan tràgic, la mar és la nostra casa, d’aquí varem sortir i aquí hem de tornar.
En veure la meva cara va afegir tot seriós:
— Però estigues tranquil fill, avui no; encara no.
El pare somrigué. Era un home fort d’aspecte gastat. Li agradava el mar, i aquell era el primer cop que em portava a navegar. Jo encara no tenia els nou anys. Hi havia maregassa i el nostre veler gairebé volava.
— Mira vailet, mira aquesta onada. Mira-la i diga-li que encara no. Crida amb mi: Encara no !!!
— Encara no! —vaig fer amb veu trencada.
— Més fort xaval, que no t’ha sentit!
— Encara no! —vaig cridar, sobtadament exaltat, notant una suau salabror al llavis. El vent m’assecava les llàgrimes, em feia voleiar els cabells i m'esmortia la por.
— Encara No!!!!!!!!

Una línia blanca va interceptar el meu cos a l’alçada de l’estomac. El dolor em va fer perdre la concentració i una glopada d’aigua salada m’omplí els pulmons. M’ofegava però no vaig lluitar pas. Em vaig deixar anar i, envoltat per un bell núvol roig de tonalitats variables, vaig veure el pare que, amb un somriure hipnòtic, em deia:
— Avui sí, fill; avui sí.

Tot just eren les set del matí. No feia ni una hora que, sota un cel de plom, la primera onada de les forces aliades, formada per enginyers de combat i vuit companyies d’infanteria, havia desembarcat a la platja d’Omaha.

El salt de la Mandarineta

2010-07-27T08:19:00.001+02:00

Era una vegada un poll que va sortir d'un petit ou blanc. L'ou estava enganxat a un cabell de la Laia, una nena de sis anys rossa i rinxolada. La Laia encara no en sabia res, del poll que acabava de néixer al seu cap, i si ho hagués sabut, segurament no li hagués agradat gaire. Les coses són així, humans i polls no acostumen a ser amics.

El nostre poll era femella i es deia Mandarineta. Potser us preguntareu d'on ha sortit aquest nom? Molt fàcil, jo, el narrador, vaig explicar aquesta història a la meva filla, morena i sense rinxols, i ella va triar el nom de la protagonista: Mandarineta.

Com us deia, la Mandarineta era un poll, i per a ella el cap de la Laia era un bosc immens: els cabells eren troncs d'arbres gruixuts que s'enfilaven fins al cel i més enllà. Era un bosc espès, amb molts arbres i molt menjar. Sí, ja ho podeu imaginar: la Mandarineta no podia saber que vivia al cap d'una nena. És com si a nosaltres ens diguessin que vivim al cap d'un Gormiti gegant, què pensaríeu?

La Mandarineta vivia feliç: tenia menjar, podia jugar amb les seves germanes, córrer pel bosc (el cap de la Laia) i tenia escalforeta per dormir: estava contenta. Tot anava bé, però un dia tot va canviar. Us he de dir una cosa important: en la meva història els canvis no vénen de la mà de la màgia d'un drac dolent, ni tampoc d'un monstre verd sortit del “codigo Lyoko”, no. A vegades no fan falta. Aquesta és una història per a nens grans i, per tant, el que us explicaré potser és una mica trist, esteu preparats?

Doncs va succeir que la Mandarineta i la seva família van començar a posar ous. Van començar a tenir fillets i filletes. Això sembla fantàstic, oi? Però va passar, també, que la Laia va començar a sentir pessigolles al cap. Potser heu tingut polls alguna vegada, ja sabeu que passa. Quan la mare de la Laia va veure que la seva filla en tenia, li va rentar el cap amb un detergent per matar-los.

Aturem-nos un moment: era dolenta la mare de la Laia? Segur que no! Els polls molestaven la seva filla i podrien arribar a fer que estigués malalta; eren dolents els polls? tampoc, ells vivien de l'única manera que podien.

Sabeu? això passa molt sovint al món, i molt poques vegades als contes: les coses no són ni bones ni dolentes: són i prou.

La Mandarineta no va morir, però no us enganyaré: molts dels seus germans, sí. Ella, en sentir l'olor del detergent verinós, es va enfilar per un cabell i va saltar tant com va poder: fins al cel, intentant atrapar el Sol.

I va aterrar al cap de la mare de la Laia, on va viure feliç fins que ...

... però això ja és una altra història!

L'aniversari

2010-06-01T15:53:00.001+02:00

Era a la cuina, preparant-me alguna cosa per dinar, quan vaig sentir un soroll al menjador. Com un estossec. No vaig fer cas, era sol a casa i a més l'edifici on visc té les parets tan primes que és freqüent sentir els veïns. No havien passat més de dos minuts que vaig tornar a sentir el soroll, més fort. Era clarament un estossec d'aquells que fa la gent per indicar que hi és present, quan no es vol molestar ni significar-se massa.
Vaig anar, sigil·losament, pel passadís cap al menjador. No podia haver-hi ningú, estava sol, com gairebé sempre. Però m'equivocava, sí que hi havia algú: a una de les cadires seia un homenet. Seia molt apocat, com volent ocupar el mínim espai possible: les cames juntes, les mans agafades una amb l'altra, reposant sobre els genolls. Tot el seu posat era rígid, inofensiu, una mica ridícul. Semblava que fos a missa escoltant el sermó del capellà. En sentir-me es girà i em mirà, seriós:
—Bona tarda —digué.
—Bona tarda —li vaig contestar estúpidament, sense saber què fer.
La figura de l'estrany es retallava contra la finestra del menjador que oferia una magnífica panoràmica de Barcelona, mentre la pluja repicava contra els vidres i la ciutat semblava difuminar-se, com pintada en una aquarel·la massa aigualida.
—Qui és vostè? —vaig demanar-li tot deixant-me caure sobre el sofà de cuiro negre que, en una altra vida, la meva dona m'havia fet comprar. Era un sofà enorme, massa gran per a una família normal, i evidentment, immens per a una persona sola. M'hi podia perdre en aquell sofà i sovint m'hi perdia.
—No s'espanti, jo no sóc ningú. Senzillament estic aquí per desitjar-li un feliç aniversari, i per oferir-li, si ho vol, un present molt especial.
Aquella era la primera felicitació que rebia en tot el dia i, per acabar-ho d'adobar, venia d'un desconegut; no podia ser d'altra manera. Curiosament em vaig sentir lleuger i despreocupat i sense poder reprimir-me em vaig posar a riure amb tanta força que gairebé m'ennuego.
—No rigui que això és seriós —em va renyar l'invitat sorpresa—.El regal serà la realització d'un desig, el que vostè vulgui, sense trampes i sense límits, és un do que tinc, puc concedir desitjos, vostè només l'ha de demanar.
—Quina mena de desig? —em vaig sentir preguntar a desgrat de mi mateix. El meu estat d'ànim havia passat de la hilaritat histèrica a la tristor. A l'exterior seguia plovent.
—Desitjos de tota mena. Miri, jo acostumo a classificar als meus clients segons la tipologia de desitjos que em demanen: poder, diners i sexe són els apartats més habituals —. L'estrany es fregava les mans i somreia divertit—.Ara recordo un cas molt original: un home gran, catòlic practicant i marit fidel, em va demanar que les dones el desitgessin tant com ell les desitjava! Mai m'havien demanat una cosa semblant. Li vaig concedir però, malauradament, va morir dos dies després en braços d'una amiga de la seva filla adolescent; va morir molt content, això sí!
A un racó del menjador vaig veure aparèixer un escarabat gros i ben alimentat. Abans del accident, quan aquí hi vivia una família sencera, mai hi havien hagut escarabats, vaig pensar mentre m'envaïa una pregona sensació de desesperança.
—El que vull és no tornar a estar mai més sol el dia del meu aniversari —vaig demanar.
—Em sap greu, però no m'agradaria que desaprofités el regal, sap? No hauria de dir-li res sobre aquest tema, però com que crec que, en el fons, vostè ja ho intueix, potser puc fer una excepció: no hi haurà més aniversaris; aquest és el darrer. No desaprofiti el desig, cregui'm, demani'n un altre; el que vulgui.
L'escarabat va desaparèixer darrere d'un moble en una corredissa frenètica, les potes quitinoses relliscaven sobre el parquet i per un moment aquell soroll tan tènue va omplir-ho tot. Vaig aixecar-me i vaig caminar envers la finestra.
—No vull res, marxi, si us plau —vaig dir mirant la meva ciutat sense veure-la.
Uns minuts més tard vaig girar-me i ja no hi havia ningú. En aquell moment m'hagués agradat que passés alguna cosa excepcional: que un tro fes tremolar les parets o que un llamp esmicolés un fanal del carrer, però no va passar res. Tot era normal, com sempre.
Vaig seure al sofà i vaig connectar la televisió.
Allà fora continuava plovent.

Penitència

2010-05-31T14:19:00.002+02:00

—No ets com em pensava que eres — va dir-li Venus a l'home amb qui havia compartit llit durant tant de temps.
Ell se la va mirar atònit. Sempre havia pensat que amb Ella podia pensar en veu alta, que s'entenien tan bé que no hi havia límits en allò que li podia confiar. S'equivocava.
—Em sento culpable d'estar amb tu, ja no sé què dir-te, som massa diferents —sentencià la dona, mentre es vestia il·luminada per la llum groguenca d'una espelma de parafina.
L'home mirà com el cos jove i tendre de la seva amiga i amant es cobria amb els hàbits de monja Dominica.
—Domini Canes —mormola amb la gola seca, recordant antigues històries de la inquisició espanyola.
La monja és gira i li escopí. La saliva era espessa i verda.

En Jordi despertà amb un crit glaçat a la gola. Un altre malson. La seva dona li mormolà:
—Què et passa estimat?
És gira per tocar-la, però en lloc del seu cos càlid va trobar una roba gruixuda i rugosa. De sota els llençols la seva esposa va treure un rosari de quinze misteris i plantant-li davant la cara, li digué:
—M'has traït en somnis, prou que ho sé. Has fornicat amb Venus; la gran bagassa —el rostre pàl·lid emmarcat per la túnica negra semblà lluir amb llum pròpia en imaginar-ho—, i ara, estimat, ara arriba l'hora de la penitència.

A la neu

2010-05-27T17:45:00.001+02:00

El sol m'enlluerna. Allà sota petites espurnes de plata fan pampallugues damunt la neu. El fred em crema les galtes i el nas. Per protegir-me em tapo la cara amb les "bragues" i una bafarada d'alè càlid m'entela les ulleres de sol. El telecadira és de quatre persones, però només m'acompanya un home que, amb el rostre completament amagat, sembla tenir encara més fred que jo. És tard i l'estació està a punt de tancar. “En trenta minuts tot això tornarà als seus amos, nosaltres no som més que uns visitants eventuals”, penso impressionat per l'entorn. Les cadires del davant estan buides, darrere només n'hi ha una d'ocupada, també amb dos esquiadors. Me n'adono que tinc ganes de baixar i tornar amb la dona i la filla que m'estan esperant al cotxe. La sensació de solitud que m'envaeix em sembla tan natural com el fred, com la neu que ens envolta.

Quan el telecadira s'atura no m'espanto, no és cap fet extraordinari. El desconegut i jo quedem penjats; el vent ens gronxa i oscil·lem sobre un paisatge superb, al mig del no res. Un esquirol creua com un llamp una pista d'esquí deserta i desapareix dins l'ombra d'un avet que, sòlida i opaca, ressalta nítidament dibuixada sobre la superfície nevada.

Només queda el Silenci puntejat pel tènue xiulet d'esporàdiques ratxes de vent.

I de sobte: soroll. El soroll sord e inconfusible d'una baralla. Un crit agut que trenca l'aire glaçat. Em giro i veig com de la cadira del darrere, un dels dos esquiadors cau a plom. És una caiguda lletja, embarbussada. “Déu meu!” crido mentre el cos impacta contra la neu. “Ho ha vist?” li pregunto a ningú. I és aleshores quan la realitat s'esquerda, es fon com una prima placa de gel sota l'escalfor de l'estiu. L'altre esquiador, l'acompanyant del què ha caigut, es treu els esquis amb un parell de moviments felins i salta. Però aquesta caiguda és molt diferent, aquesta és gràcil, controlada. És el salt d'un depredador. Aterrit, no puc apartar els ulls dels dos cossos caiguts: l'un inert amb els esquis posats, desmanegat, estès al bell mig d'una neu cada cop més roja; l'altre al damunt, alimentant-se'n.

“Déu meu! ha vist això?”, torno a repetir sense esma.

“Sí”, respon el monstre.

Giro el coll per mirar-lo; ja s'ha tret la gorra i les ulleres que li tapaven la cara. “No cridaré”, em prometo a mi mateix. Noto com l'escalforeta de l'orina se'm gela al damunt de les cames, de l'entrecuix. Molt a prop, algú xiscla com una criatura. “No sóc jo”, penso mentre intento aixecar la protecció per saltar de la cadira.

“No sóc jo”.

Comença la festa

2010-05-25T14:11:00.001+02:00

És un d'aquells taxistes que no pot deixar de parlar amb els clients. Tot i que no li segueixo la veta, ell persisteix:

— Merda de crisis! El meu cosí està ben fotut! Va pagar l'entrada de cinc pisos comprats sobre planell. Normalment abans d'abonar la totalitat del import els hauria pogut vendre un vint per cent per sobre el preu de sortida, però amb aquesta crisis no troba comprador, ni banc que li deixi més diners.

Em fa pena el cosí del taxista. Fins i tot per especular s'ha de ser un professional. Com diu el papa, els aficionats sempre pringuen .

— I que me'n diu dels funcionaris! —continua— es queixen per la reducció de sou; massa bé que viuen! Són uns privilegiats, cregui'm. El meu cosí sí que ho té fotut! Perdrà els pisos i encara haurà de tornar els diners!

El taxista parla cada cop amb més vehemència. Jo, callo. De sobte, em pregunta:

—Perdoni, no serà funcionari vostè, veritat? Tampoc és que tots siguin iguals, ja m'entén, jo em referia als mansos que només escalfen la cadira.

Porto una jaqueta Gucci, “vintage” de pell de cocodril i color de xocolata valorada en vint i cinc mil euros i aquest imbècil es pensa que sóc un funcionari.

—No, no ho sóc pas — contesto amb resignació.

Miro el rellotge. En part per fer-lo callar —tinc por que es posi a parlar de xecs nado, mestres, jubilats i del preu dels medicaments—, i en part per que tinc presa, li dic:

—Li pago el doble si arribem en deu minuts. I les multes si s'escau.

—Vostè és dels meus. Agafi's fort!

Volem per Barcelona. M'agradaria esnifar una ratlla però el cotxe es mou massa ràpid. Serà un comiat de solter collonut! El papa ha aconseguit llogar la casa Batlló i a més m'ha promès que estarà plena de senyoretes de confiança. “Així m'asseguro que no acabeu en cap antre ni agafeu cap mal lleig”, m'ha dit; al vell sempre li agrada controlar-ho tot.

Miro al taxista i tinc una idea.

—El llogo per tota la nit, que li sembla?

—No sé pas ...

—Tres mil euros —li dic per dir alguna xifra. Per un moment tinc por de quedar-me curt, però no.

Com riurem amb els col·legues quan aquest palurdo vegi les nenes que ens ha llogat el papa! Ric al imaginar-ho. Qui sap, potser deixarem que se'n folli alguna, serà divertit!

Allà fora és parla d'austeritat i crisis i això és collonut. Com diu el papa, pels que hem sabut retirar-nos a temps, ara comença la festa: molts diners i possibilitat increïbles d'inversions a preu de quincalla. I putes fines i coca a preu regalat, afegeixo jo en veu baixa.

Miro els llums de Barcelona, i que collons!, em foto una ratlla encara que la meitat acabi per terra. Trempo, anticipant el que m'espera.

La nit tot just comença.

No tinguis por

2009-09-27T21:21:00.005+02:00

El metge parlava amb suficiència i seguretat. Era un home rodanxó i baixet, d’aspecte optimista i cuidat; inspirava confiança.
— Quan el cervell detecta danys massius, engega un pla de supervivència. Aquest pla esta dividit en tres fases clarament diferenciades – em va dir fitant-me per sobre les ulleres de disseny vermelles.
Jo l'escoltava amb atenció. El seu to era hipnòtic. La consulta era petita però molt agradable. Els mobles, nous de trinca, ressaltaven llustrosos, delineats contra unes parets molt blanques, enlluernadores.
— Primera fase : es desactiven totes les senyals exteriors. És tanquen les portes. Aïllament sensorial; una protecció contra un entorn que ha esdevingut agressiu i hostil.
— Segona fase : la consciencia es protegeix; s’entafora en un espai neuronal segur i es trasllada tants cops con faci falta.
—Tercera fase : severa dilatació temporal respecte l’exterior.
Inquiet, vaig començar a preguntar-me que tenia a veure tot allò amb el meu cas. Un soroll suau però molest m’arribava amb claredat des de fora, segurament estaven fent obres no massa lluny de la consulta. No em podia concentrar. Estava preocupat, què intentava dir-me el doctor ?
— Entén les implicacions ? – em va preguntar per sorpresa.
No vaig saber que contestar. El doctor es va aixecar i vaig poder llegir el que portava escrit a la bata blanca. Era una inscripció en grosses lletres vermelles que deia : “En cas d’accident no em traieu el porro” . Vaig reconèixer la frase; jo la portava al casc de la moto. Em van començar a xiular les orelles.
— Disculpi doctor, no sent aquest soroll ? — vaig demanar-li per canviar de tema mentre m’aixecava i em dirigia envers la finestra.
— No l’obri ! Estem en guerra ! — va xisclar l’homenet, sobtadament desencaixat.

El crit em va espantar. De tota manera, amb mans tremoloses, la vaig obrir.

Runes i foscor. La pols grisa s’aixecava en onades gegantines i ho cobria tot. L’horitzó oscil·lava en mig d’explosions blanques. Flaixos de claror letal. L’edifici on ens trobàvem, una illa isolada en un mar de caos, tremolava. L’estructura de l’univers sencer, grinyolava.

Vaig tancar la finestra.
El doctor, intentant aparentar normalitat, em digué :
— No pateixi, no correm cap perill, aquí dins estem segurs .
No me’l podia creure, en qualsevol moment aquell edifici, cauria enderrocat, allò era obvi. Tot d’una, la veu del doctor va respondre als meus pensaments.
— Mai serà enderrocat, si és necessari aguantarem tota l’eternitat.
La seva veu era la paraula de Déu, però ell semblava haver envellit de sobte. Va ser un instant. De seguida la seva imatge va fluctuar i és va recompondre. De nou radiant i optimista, em va dir amb un gran somriure:

— Ara ja ho sap, no tingui por, quan arriba el moment ningú no mor; s’alenteix el pas del temps i agonitzem per sempre.

2009-09-07T14:29:00.008+02:00

Cel Blau

Prefaci

La raça humana és fascinant.
Està dotada d'intel·ligència, sentiments, cultura i consciència; carn capaç de pensar! Organismes de carboni d’una complexitat meravellosa. Viuen enfaixats en el seu petit planeta, creixent a un ritme exponencial, insostenible per la seva, encara prehistòrica, tecnologia. La desaforada cursa té un resultat incert; acabaran primer amb els ja minsos recursos naturals que tenen actualment al seu abast o potser la seva capacitat tecnològica creixerà prou ràpidament com per solucionar per sempre aquest tipus de problemes ?
Són éssers sotmesos a l’evolució biològica, amb cossos relativament fràgils i ments conscients però plenes de contradiccions; fortalesa i debilitat, complexitat i simplicitat.
La seva existència com a raça intel·ligent desafia totes les lleis de la probabilitat; és una autèntica raresa.
Però si com a raça són peculiars, individualment són encara més increïbles.
Llestos i amb una capacitat d’adaptació, sofriment i resistència absolutament inusitades. Amb un immens ventall de comportaments contradictoris i dignes d’estudi; de violents a pacífics, d’obedients a rebels.
D’odiosos a encantadors.
La raça humana és fascinant.
Ens agrada.

I- Mercè ( Nit )

— Surto, noies - els dic, però no em senten; tant li fa. Riuen com boges, menys la Montse, que li ha agafat la plorera. Està resultant un fàstic, aquest comiat de soltera de l'Aida. A més, com que no volia beure gaire, m’he afartat de canapès i pastissets. El règim a fer punyetes. I ara m’ha vingut una set espantosa, i el cava ja és calent, merda. Obro la porta, i l’estrèpit de la gent i la música m’embolica com una gran mà. Vaig cap a la barra i demano una cervesa ben gelada. Totes les minúscules taules estan ocupades, i comença a sonar l’últim de LinkinPark, el meu grup preferit, que em posa de bon humor. Quan allargo la mà cap a la gerra per fer un primer glop llarg, m’adono que un tio s’assenta al meu costat.
Noto que m’està mirant.
- Nena, t’has escapat de col·legi? No saps que no deixen beure als menors de divuit?
Quina poca gràcia per lligar, pobre paio. Em disposo a respondre qualsevol cosa, però llavors el veig. Està recolzat a la barra i em mira. Té uns cabells llargs i fins que li cauen sobre els ulls, i quins ulls...el nas llarg, morros de luxe, tots gruixuts i vermells, com de dona, i un cos prim i, pel que sembla, molt ben posat. Ens mirem uns instants en silenci. Jo no se què dir, i llavors somriu, d’una manera que m’encisa.
— Eh, no et vull molestar — diu amb un to de veu profund, i, no sé com dir-ho...respectuós.
Això m’agrada, i ell ho nota; al cap d’una mica, ens posem a xerrar. Té una veu bonica, imperiosa, i beu sense parar. No deixa de mirar-me amb aquests ulls allargats, i vol saber com em dic, de quin barri sóc. Al compàs de la seva conversa i la seva mirada hipnòtica, acabo bevent molt més del que pretenia i explicant-li la meva vida sencera. Mentrestant, passa gent per darrera nostre, sento veus i riures, i cada cop hi ha més persones al local, però seguim parlant, com si estiguéssim sols. Riem mentre els cambrers omplen copes i gerres, amb cervesa o d’alguna de les ampolles brillants del seu darrere; no sé per què, en sentir el glopeig d’un vas omplint-se d’un líquid vermell, em sento de cop feliç, com si allò fos un moment que sempre havia estat esperant, una espècie de déjà vù d’un immòbil segon de placidesa; la veu del Carles es filtra dintre meu, i, encara que perdo el fil del què em diu, assaboreixo aquest instant sense voler trobar motius ni fer-me preguntes.
Molt més tard, m’acompanya fins al bus, em besa suaument a la galta, i em dóna el seu telèfon en veu baixa, inclinat sobre meu, i em diu: Truca’m, aviat. I com que jo li dic que sí, que ho faré, i li somric, ell s’acosta, baixa el cap sobre meu i m’agafa la cara amb les dues mans. Apropa els llavis cap als meus, i em besa dolçament, i jo em dono, i voldria morir ara, als seus braços, mentre sento la seva llengua contra les meves dents. La seva boca es torna àvida, i m’abraça.
Després, torno a la terra: em posa una mà sobre els pits, i el faig enrere.
- Ehhh...! Em sembla que vas massa de pressa !
Per un moment, tinc la sensació que tornarà a abraçar-me, per com em mira; després, sospira i mou el cap.
- Perdona...ho sento...es que...ets tan maca...jo...disculpa’m, sisplau...
Faig que si amb el cap, però m’aparto d'ell, i no intenta acostar-se més. Em somriu amb timidesa i em diu adéu. Li dic adéu. I se’n va.
Pujo al bus commocionada i amb el cor a cent. Tinc els llavis una mica masegats. Recolzo el cap sobre l'incòmode respatller, tanco els ulls. Ohhhh, estic rebentada. I de cop, meeeerda...! Les noies!!! m’he oblidat completament de la festa!!!
Ayy, demà, ja cal que em calci...!!

II – Carles ( Matinada )

Molt després d’haver-me acomiadat de la noia, arribo a casa i em deixo caure al sofà. El Milu es desperta, em llepa la cara amb devoció i, sense deixar de remenar la cua, s’asseu a la meva falda. Aquest animal s’enyora. Era el gos de la Sonia i, ara que ella no hi és, el pobre la troba a faltar. Com jo. Tots dos la trobem a faltar. En el meu cas però, ningú ho diria, tinc una curiosa forma de demostrar-ho; bevent massa, morrejant noies maques i drogant-me fins a les celles. Sóc un desgraciat.
Fa calor, em trec la camisa i, amb el comandament a distància, engego el televisor. M’acaricio l’ocell petit tatuat al braç mentre, a la pantalla, una dona rossa amb una hipertròfia mamària evident xucla una polla immensa.
M’incorporo i vomito.
El Milu s’espanta i l’he de tancar a la terrassa per evitar que es posi a llepar tot el desastre. No trobo la galleda ni el pal de fregar, no trobo res. El vòmit fa mala olor i no sóc capaç de netejar-lo. Ho deixo estar i torno a seure. A la tele ja han acabat amb el porno i ara m’expliquen les meravelles d’un grotesc aparell d’allargament de penis. El meu gos plora i rasca la porta; quan sóc a casa, no està acostumat a estar tancat. Perdo el sentit del temps, potser m’adormo, no ho sé. M’aixeco feixugament del sofà i vaig cap a l’estudi. Davant de l’ordinador busco algú amb qui parlar; el xat és la meva segona casa des de ja fa un mesos, hi tinc molta pràctica. Al cap d’un moment, s’obre una finestra amb un nick desconegut :
"SweetLady : Bona nit . Et ve de gust parlar una estona ?"
Resto una mica sorprès, no és gaire freqüent que algú amb un nick de noia iniciï una conversa. En el xat, com en el món real, s’espera que els homes portin la iniciativa.
I sense saber com, em trobo explicant-li tot; la mort de la meva dona, la depressió, la pèrdua de la feina, les fosques nits de degradació, l'inevitable desastre econòmic.
Li escric que em vull morir, i em contesta :
"SweetLady : Et vols suïcidar?"
Deixo la pregunta sense resposta durant cinc llargs minuts. Estic a punt de tallar la conversa i anar a dormir però no ho faig, i responc amb una sinceritat que, normalment, no tinc ni amb mi mateix:
"Carles123 : M’agradaria, però no tinc valor"
Veig que la claror comença a entrar per la finestra de l'estudi. S’està fent de dia i el despertador del veí sona insistentment.
Com en un somni, les paraules de la dama dolça van arribant a la meva pantalla. M’explica quelcom relacionat amb una nova oportunitat, parla de deixar-ho tot enrere, d’un món nou ple de perill i aventures. M’està oferint alguna cosa; no entenc exactament què. Quan li demano més explicacions sembla que no vulgui contestar. Finalment llegeixo :
"SweetLady : No et puc dir rés més amic meu. Ara t’escriuré una adreça, si realment ho vols, fes-hi una visita; et canviarà la vida"
Dubto abans d’anotar-la en un bocí de paper i, bruscament, tanco la connexió sense acomiadar-me. N’estic fart d’aquesta història, n’estic fart de tot.
Surto a la terrassa a consolar el Milu, que encara plora, i m’estiro a la gandula. Tanco els ulls i recordo el dia en què la meva dona i jo ens vàrem tatuar els petits colibrís al braç; la veig tan plena de vida que no puc entendre que sigui morta. La Sonia, que tenia aquella manera de mirar-me, com si em despullés el cor, tan sensual i tendra al mateix temps, despertant en mi aquell dolor dolcíssim. Morta...? No, no pot ser.
Per sort no passa gaire temps, i la son em cau al damunt.
És de dia, el cel és d’un blau intens, i jo m’adormo profundament.

III- Tomàs ( Tarda )

No té tan mal aspecte com d’altres. El contemplo uns segons abans d’obrir. No; decididament no. Va descuidat, barba de dies, mirada desgavellada; en conjunt, però, se’l veu un home de bona planta. Tant de bo hi pugui fer alguna cosa.
Respiro profundament, tanco els ulls. Empatia. Sóc un guru, un guia espiritual, l’amic dels tristos d’ànima. Per això sóc aquí. Per això ell és aquí. Obro i el rebo, el faig passar a la sala dels llibres. Mira vagament entorn seu i triga uns minuts a seure. Sembla totalment desconcertat. M’assec davant seu, prou a prop per resultar amigable, prou allunyat perquè no ho entengui com una agressió. Empatia. Li pregunto coses que em contesta amb desgana; després, parlem de llibres, de la societat, i es relaxa bastant. Quan torno als temes personals, s’obre i es posa a xerrar. El segueixo; el compadeixo; l’han acomiadat de la feina; i em parla del desesper per la mort de la seva dona. Diu que vol morir, però s’agafarà a qualsevol espurna d’esperança. Per això ha vingut. Quan acaba, li estrenyo les mans i li comunico el meu pesar, el meu suport. Llavors, li explico tot i m’escolta; es beu cadascuna de les paraules que li adreço.
— Has fet bé de venir, Carles. La teva vida és massa valuosa, encara tens moltes coses per gaudir. Sí; no només viure, o sofrir; ara ja has sofert prou. Jo et proposo canviar radicalment la teva vida, començar de zero, en un altre lloc, molt lluny; tornar a néixer, potenciar tot això que tens a dins i que ara està adormit: l’entusiasme, la bondat, l’alegria. Tornar a començar en un ambient nou i magnífic. Tan sols has de voler-ho.
M’interromp. Descobreixo, als seus ulls, l’espurna de la curiositat.
— Però això cóm pot ser? Anar a on? A una ONG, a Sud- Amèrica? Si es això, no m’interessa, jo....
— No, no. Res d’això. No té a veure amb cap ONG; ja deus saber que aquestes preteses ajudes a la misèria són en gran part tapadores de negocis bruts. No, no... Nosaltres som un grup de gent de tot el món que hem passat experiències similars a la teva, que hem arribat a l’extrem de la desesperança, i que ens n'hem sortit. La nostra filosofia consisteix en fer un gir total, en deixar el passat enrere; això és l’únic que permet sortir del pou. Nosaltres et podem ajudar a fer el pas, portar-te a viure intensament: si vols aventures, o una vida plàcida, tan sols dependrà de tu. Només et demanem a canvi, total discreció: tenim una infraestructura petita, i no podem ocupar-nos de tots els casos que voldríem. També et demanem que un cop hagis reeixit, quan et sentis fort, segur i feliç- i això succeirà, t’ho ben asseguro- no t’oblidis de nosaltres, i que ens ajudis en aquesta tasca: allà on et trobis del món, hi haurà gent a qui ajudar. No és un compromís exclusiu: tu faràs la teva vida; i nosaltres, de tant en tant, ens posarem en contacte amb tu perquè parlis amb alguna persona, tal com ara estem parlant tu i jo.
Mou el cap acompassadament, i pregunta per preguntar.
—Però tu, què en treus, d’això? Què en traieu tots vosaltres?
—Sentir que estem fent un món més feliç. Et sembla poc?— i continuo, sense pressa; tant serà, el que li digui: ja és nostre. Ho veig, ho sento — Tenim cercles, reunions, contactes continus; ens ajudem els uns als altres: t’asseguro que tots hi sortim guanyant.
—Però com podré marxar, com es fa, això? No ho sé...
—Deixa-ho a les nostres mans. Només m’has de donar les teves dades, i contestar-me un qüestionari no gaire llarg. Més que res per a conèixer el teu caràcter, el lloc en què encaixaràs millor. No t’has de preocupar, aquesta part va a càrrec nostre. I si et sembla, ja podem començar; aquesta mateixa tarda pots ser camí de la teva nova vida.
Ja no pregunta res més. Em dóna les dades que necessito. A l’últim, però, quan ja està tot arreglat, es mig tira enrere. Vol tornar al seu pis; té un gosset i se’l vol endur. Sospito que no només és això; vol pensar-s’ho més. No tenim tant de temps, i li dic sense embuts. Però l’he de deixar marxar, no vull forçar la situació. Ens acomiadem com amics estimats. Quedem demà a la mateixa hora. Quan passa la porta, ja no sembla un home desesperat.
Respiro profundament, i em quedo una estona al rebedor, davant del mirall.
He de trucar per a dir que ho preparin tot per a demà.
De primeres, però, necessito beure alguna cosa. Tinc la gola seca.

IV- Mercè ( Vespre )

El Titinu ja n’ha fet alguna a la cuina: soroll de bosses de plàstic i miols. Les magdalenes que he deixat sobre la taula, segur. Però no m’aixeco. Fa una bona estona que tinc el mòbil a la mà, sense decidir-me a trucar.
Penso tota l’estona amb en el Carles; no me’l puc treure del cap.
Finalment, truco al telèfon que em va donar. Estic tan nerviosa que quan s’hi posa em quedo muda i amb el cap en blanc. És ell; la seva veu fonda amb un toc de contenció. Quan puc parlar, li dic el meu nom. No em reconeix i em commociono tant que a punt estic de penjar, de tan estúpida com em sento.
Se sent un batabumba!! provinent de la cuina, i el gat surt disparat. La veu del Carles canvia, en un segon; se’n recorda de mi:
—Ah! Tu ets la preciositat de l’altre dia. No em creia que truquessis, per això no t’he reconegut.
Sospiro tan feliç, que crec que se n’adona. Em pregunta com estic, i li dic que bé. Quan jo li pregunto a ell, no em respon de seguida. Quan sento la seva veu estripada, com si fes un gran esforç per parlar, dubto de si està begut, drogat, o de si senzillament se’m vol treure del damunt.
— No, no estic bé. No sé què fer - I em fa prometre de no dir res a ningú. I m’explica el que li passa. L’escolto en silenci, mentre al carrer, les llums s’encenen, i m’arriba, distorsionat, el soroll de cotxes i gent. Al bar de sota, les escurabutxaques fan un estrèpit cursi, de tonades remixades fins a la nàusea.
Em diu que està desesperat. La seva dona va morir el setembre, d’un càncer. Des de llavors, beu massa, i l’han fet fora de la feina. Avui, aquesta mateixa tarda, acaba de conèixer unes persones que li han ofert una nova vida lluny d’aquí.
Diu que no pot suportar més la tristesa; que no pot dormir, que té ganes de suïcidar-se. Que tant li és marxar a on sigui si pot trobar una mica de pau. Però té por; tant de quedar-se com de marxar. No sap què fer. La veu li tremola. I em trenca el cor. Quan calla, sento que m’esclata alguna cosa per dins i li dic el que penso. El Titinu és a la meva falda, fa rum-rum, i el contacte amb el seu pèl bonic, la seva escalforeta, em tramet serenitat i certa energia. Aquesta història és molt estranya, sembla algun tipus de secta, o alguna cosa semblant. Li dic que esperi a conèixer més detalls. Que no es comprometi, que deixi passar uns dies.
També li dic que no he deixat de pensar en ell, que vull veure’l i que vull que parlem; que el vull conèixer més.
No sé com, aconsegueixo que em prometi de no fer cap pas abans que ens vegem.
I quedem per demà a mig matí, al seu pis. Quan penjo, em fa l’efecte que la seva veu se m’ha quedat a dins, i que això em fa brillar.

V- Carles ( ? )

Mal de cap, molt mal de cap. Ni la pitjor de les ressaques m’ha preparat per aquest dolor que em barrina el crani. No recordo haver begut aquesta nit, no després de la conversa amb la Mercè, no entenc pas per què em trobo tan malament.
Obro els ulls i el terror, nascut de la més profunda desorientació, em fa deixar de banda qualsevol pensament racional.
Estic completament despullat enmig d’una habitació quadrada. Les parets semblen metàl·liques. En dues d’elles, hi veig unes finestres rodones amb vidres de seguretat, com les d’un submarí. Una resta en la foscor; i a l’altra, hi observo, horroritzat, el rostre d’en Tomàs que em contempla amb un somriure d’orella a orella.
Intento aixecar-me i cobrir-me els genitals amb les mans. Gairebé ho aconsegueixo, però estic massa dèbil i acabo caient. Les cames em tremolen, el mal de cap em mata.
— Tu no ets una persona seriosa, Carles, has traït la nostra confiança. Nosaltres teníem un tracte recordes?
La seva veu m’arriba mitjançant algun sistema de megafonia que no puc veure. El so, massa alt i agut, em provoca un dolor gairebé insuportable. Gemego i m’amago en una de les cantonades sense deixar de mirar al meu torturador.
— Deixa’m sortir fill de puta!- crido com un nen espantat. Per un instant, penso que potser ell no em pot sentir.
Però de seguida em contesta.
— Sí, no pateixis, Carles, sortiràs aviat, estàs a punt de marxar, a punt de conèixer el món dels estranys. Tot tal com t’havia promès; una nova vida, recordes?- en dir això, somriu amb afecte; tot ell, comprensió i empatia —veuràs, això no és cap càstig, simplement estem a punt de donar-te allò que tant desitjaves. Sí, és cert, estem una mica enfadats, és natural, has trencat el nostre tracte, et volies fer enrere; i a més, has parlat de nosaltres amb la teva amiga; molt contents no podem estar. Ho entens, oi? Ens has donat molta feina; en aquesta delegació, mai havien hagut d’anar a buscar un voluntari a casa seva.
Fent un gran esforç, m’aixeco i colpejo la finestra amb amb ràbia, fins a fer-me mal, amb la fútil esperança de poder-la trencar. En Tomàs no s’inquieta i continua fitant-me amb aquells ulls plens d’una satisfacció llefiscosa. La seva imatge m’arriba ara una mica distorsionada pel mareig i per la meva sang que, espessa i lluent, regalima vidres avall.
— De què parles, estàs boig! Deixa’m anar, cabró!- ordeno sense convicció- qui són els estranys?- faig amb veu més baixa. No puc evitar de preguntar-ho – Com podeu saber si he parlat de vosaltres?- afegeixo.
El telèfon! Imbècil! penso immediatament. Com si no hagués vist mai cap pel·lícula d’espionatge. Els cabrons tenien les meves dades. Això no pot ser real, el cap em dóna voltes.
— Quantes preguntes! Mira, als estranys ja els coneixeràs, no tinguis cap pressa. Ningú no sap com són, ningú ha tornat per explicar-ho. Ja fa anys que ens fan arribar una tecnologia increïble, i l’únic que demanen a canvi són homes i dones sans, de vint a quaranta anys. És un bon tracte, no trobes?— pregunta el Tomàs. Sembla realment interessat en la meva opinió. El seu rostre té una expressió poc natural, com si s’escorregués mentre em parla.
— Bé, ens hem d’acomiadar; però abans, una petita sorpresa— diu, picant-me l'ullet, amb un moviment grotesc.
La finestra que estava a les fosques s’il·lumina, i, a l’altre banda, hi veig una habitació similar a la meva, amb la Mercè estirada al terra, completament nua; afortunadament, inconscient. Ploro sense fer soroll, com mai havia plorat abans. L’aire s’espesseeix al meu voltant i de sobte fa molta calor. Les últimes paraules que escolto en aquest món són les de l’ésser anomenat Tomàs. Parla amb simpatia, com si volgués consolar-me:
— Adéu Carles, bon viatge! Ah! per cert, els estranys no us volen sencers, als mascles, quina llàstima, oi? Però no pateixis, ha estat una simple castració química, sense sang. Això sí, ara, a la Mercè, la veuràs d’una altra manera, per més despullada que estigui. Sí noi, ja ho veus, una nova vida, ja t’ho dèiem.

Epíleg

Corro darrere els amos sota un cel d’un verd opalí que enlluerna. Ells, degut al seu peculiar cos segmentat, són una mica més lents que jo. Tot i així, no em puc despistar ni un instant; sé prou bé que he d’anar sempre al seu costat. Per un moment, un llambrec del dibuix que duc tatuat al braç esquerre, un estrany animal amb ales, em fa tenir visions pertorbadores. Visions recurrents que jo intento ignorar desesperadament.
Records desdibuixats d’un món amb el cel blau.
Necessito un gran esforç de concentració per a fer desaparèixer les al·lucinacions. Sortosament ho aconsegueixo ràpidament; no és gens recomanable perdre la petja dels amos.
No vull, no puc, fer-los enfadar

L'home Gris

2009-09-04T16:40:00.002+02:00

—Vull que les dones sentin per mi el mateix que jo sento per elles — vaig demanar-li al dimoni.
—Només això? — contestà ell amb posat avorrit. Tenint en compte que era Satanàs, el rei de l’infern, aquell tio tenia un aspecte més aviat gris.
—Amb això ja en tinc prou — vaig assegurar-li. Tenia la gola seca i quan el cambrer homosexual em va portar el vodka amb tònica que li havia demanat, me'l vaig empassar en dos glopades, com si fos aigua mineral.
—Recapitulem, doncs— va dir l'home gris — tu em cediràs la teva ànima immortal a canvi d'això? Ho he entès bé ?
Pel cap emboirat per l’alcohol em van passar un variat reguitzell de possibilitats: vaig imaginar com em follaria a la veïna del tercer pis, aquella que sempre em mirava amb cara de fàstic, o a les amigues de la meva filla que em tractaven de vostè, o, per què no? A models i actrius famoses... Això bé s'ho valia, i, de tota manera, la meva ànima era ben poca cosa.
—Sí, ho has entès perfectament — vaig dir-li amb veu pastosa mentre un gust agre em pujava per la gola. Vaig tocar-li un pit a la joveneta sud-americana que m'havia estat magrejant tota la nit. No vaig trempar, llàstima, anava massa mamat.
—Doncs tenim un Pacte secret — va dir Satanàs, sense demostrar cap emoció. Les putes de la barra ni se'l miraven. Era un home petit, vulgar i transparent.
Vàrem encaixar i ell va marxar del puticlub, cap al tempestuós altiplà dels seus dominis.
Just a temps: no hagués estat gaire digne vomitar davant del diable.

***

Ja a casa, vaig somiar que un amic periodista m'aconseguia fer entrar a una roda de premsa de la Nicole Kidman. Ella, en veure'm, va començar a bellugar, neguitosa, sentint tant de desig per mi com jo en sentia per ella. En acabar, la Nicole va passar pel meu costat i, discretament, li vaig donar un paper amb l'adreça d'un hotel. La vaig esperar a l'habitació, estirat al llit, totalment nu i amb una erecció considerable. Quan va entrar, un soroll ho va canviar tot, i en lloc de la Nicole, em vaig trobar amb la mirada de tòtila de la Maria. Mentre em girava per intentar reprendre el somni allà on l'havia deixat, vaig sentir ràbia i odi contra la vacaburra de la meva esposa.

***

La camisa costava de planxar. La Maria sempre planxava a l'habitació i normalment era una tasca que la relaxava, però avui estava nerviosa. El seu marit roncava, estirat sobre els llençols del llit de matrimoni. Aquella matinada havia arribat a casa completament begut i ella l'havia despullat, li havia posat colònia per refrescar-lo i li havia fet dos petons. Ara, mentre li planxava les camises el mirava de reüll i el desitjava.
Desprès de tants anys, encara el desitjava.
Feia temps que s'havia resignat als menyspreus, a les infidelitats i als insults. Ella ho aguantaria tot per no perdre'l. En tenia prou amb les engrunes.
Sota la llum indirecta que entrava per les persianes, va veure com el penis del seu home es movia i creixia. Semblava dotat de voluntat pròpia. Sabia prou bé que no era ella la que provocava aquella reacció, vés a saber en quina de les seves fulanes devia estar somiant, però tan li feia. Va deixar la planxa i, humitejant-se els llavis amb la punta de la llengua, es va disposar a fer-li pessigolles, d'aquelles que a ell tant li agradaven.
Va ser aleshores quan el Carles va obrir els ulls, la va mirar amb cara de fàstic i es va girar per continuar dormint.
En uns segons tot va canviar i la vida de la Maria es va girar com un mitjó.
Primer va sentir indiferència cap a aquell home que dormia al seu llit, més tard angúnia i finalment, odi. Va notar com li bullien les galtes d'indignació per totes les coses que havia aguantat durant tants anys. Va agafar la planxa i la va deixar quieta sobre la camisa fins que la tela es va cremar i un olor a socarrim va omplir l'habitació. Obnubilada per una sensació d'odi pur com mai havia experimentat abans, la Maria es va preguntar què cony estava fent planxant camises.
Ben mirat, podia planxar una altra cosa.

***

Quan em vaig despertar no sabia on era. El Pacte, l'home gris, la foca de la meva dona planxant, tot em feia voltes dins del cap. Vaig dormir de nou. Finalment, la realitat d'una asèptica habitació d'hospital es va imposar als meus deliris febrils. Una doctora va entrar i es va asseure al costat del meu llit. Sense que li ho preguntés, em va començar a explicar què hi feia jo, allà:
— Vostè ha estat víctima de la violència domèstica. La seva dona ha perdut el seny i l'ha agredit amb la planxa mentre vostè dormia. Les lesions són greus, però la seva vida no està en perill.
Mentre la doctora parlava l'home gris va entrar i va seure a la cadira del costat. Com al prostíbul, semblava que ningú no el veia. Era transparent per tothom. Excepte per a mi.
— Lesions? — vaig articular amb un fil de veu.
La doctora va intentar esquivar el tema , però li vaig insistir.
— Lesions? Quines putes lesions?
— La seva dona li va posar la planxa als genitals. Les cremades han estat greus — va dubtar un moment i va continuar —. Senyor Carles, hem hagut de extirpar-li els dos testicles. Tampoc hem pogut salvar-li el penis.
La doctora va continuar parlant però les paraules em relliscaven; deia coses sobre pròtesis i sobre tractaments psicològics.
Jo no l'escoltava. Només podia mirar a l’home gris assegut al seu costat. El mirava mentre una ganyota obscena li deformava el rostre i la seva gola emetia una mena de grinyol esquerdat que m'esmicolava l'enteniment.

L'home gris reia.

La medalla

2009-06-28T11:43:00.006+02:00

Juny del 2008

Joan i Spit.

El Joan fa el primer tram, des de l’aparcament del Parc Nacional fins al llac de Sant Maurici, en poc més de quaranta minuts. L'Spit, el husky negre que l’acompanya, l’ajuda a pujar amb una pressió uniforme i sostinguda. El gos porta un arnès de tir i manté un pas constant. La cua, orgullosament enlairada, proclama l’alegria del animal, encara sobrat d’energia.

Aquest tram està molt ben arreglat, amb bonics camins de fusta, flanquejats per boscos caducifolis al principi, pinedes de pi negre més amunt i rètols informatius arreu. Sembla tret d’un parc temàtic. Per a en Joan és tot just el començament de l’excursió, però per a moltes famílies i visitants ocasionals, arribar caminant al llac serà el punt culminant de la seva estada a la muntanya.

La parella, humà i gos, deixa el llac de Sant Maurici a la dreta i enfila l’ascensió cap al pic del Portarró. En Joan vol fer el cim, creuar el port i baixar per l’altre vessant fins a Boí, on l’esperarà la seva dona amb el cotxe. El camí presenta un desnivell considerable. Però en Joan, als seus quaranta anys, manté una raonable forma física que li permet fer-lo sense patir.

De sobte crida : ”Stop”. L'Spit s’atura. Ell mira el llac i la presa, respira l’aire clar i sec i se sent més viu que mai. No volia parar encara. Ho ha fet en un impuls, potser influït per la grandiositat del paisatge. Qui sap si per una altra cosa. Avança uns metres fora del camí, seu i es disposa a compartir una poma amb el seu amic pelut.

Es troba a prop de la zona on els boscos ja no poden créixer i els prats alpins són els amos. Al seu davant, una soca caiguda i recargolada descansa enmig d’una munió de flors liles. L'Spit se’l mira amb la llengua penjant, impacient per menjar-se el cor de la poma. Són les nou del matí i el sol ja es fa notar. Li llença la fruita a l'Spit, que la caça al vol i se l’empassa gairebé sencera. “Som-hi, noi”, li diu al seu gos, que ja frisa per continuar.

En aixecar-se, en Joan rellisca i està a punt de caure. El sol fa brillar quelcom metàl·lic entre les roques. Ho agafa i s’ho mira incrèdul; és un objecte incongruent, fora de lloc en aquell escenari bucòlic: és una medalla, en mal estat, però sens dubte una medalla. Més concretament, una medalla republicana. El Joan ho sap perquè a casa en té una, molt semblant, que havia estat del seu avi.

El seu avi va desaparèixer cap al final de la guerra i de vegades el Joan encara té un somni que, sense arribar a ser un malson, el fa despertar amb angoixa. És un monòleg, sempre molt semblant, a on l’avi li explica com va morir :

“Vaig sentir vertigen com si estigués a punt d’estimbar-me per un penya-segat. Cap cot, vaig contemplar la pal·lidesa de les meves mans, reflex de la del meu rostre devastat. Mentre esperava l’impacte, vaig prémer els punys fins sentir com em cruixien les articulacions dels dits. Plors i crits al meu voltant, dolor i llàgrimes. Per fi vaig caure, titella sense fils, dins la fosa comuna ....”

En Joan rumia: van haver-hi activitats bèl·liques en aquesta zona? Creu que no, però no ho sap del cert. Recorda haver sentit parlar d’una visita d’en Franco al parc d’Aigües Tortes, ja acabada la guerra. També li sembla haver llegit que presoners republicans van fer algunes obres relacionades amb el parc. Torna a seure i mentre acarona l'Spit imagina com pot haver arribat la medalla fins a aquell indret .

I entretant, allà baix, com una gegantina gota de mercuri líquid, el llac de Sant Maurici descansa, acomodat entre muntanyes, opac i tranquil. Impertorbable.

Octubre del 1955.

L'home del Sac

Agafo fort el subfusell, com si m’hi anés la vida. Al meu davant la claror del sol, que tot just comença a sortir, il·lumina el paisatge que conec tan bé. Estic cansat i tinc fred; és un fred que em surt de l’ànima. Desitjo haver-me situat a la distància apropiada: ni massa a prop per resultar fàcilment visible, ni massa lluny per no poder disparar amb eficàcia.

El pare em va donar el subfusell ja fa anys, durant el seu darrer permís. No sé pas com va aconseguir manllevar-lo. Tot i que jo era una criatura, em va ensenyar a fer-lo servir. “És una bona arma, molt millor que els naranjeros” em va dir. “És un Labora, fet a Olot, no n’hi ha gaires”, va afegir. Em va ordenar que l’amagués i el cuidés, confessant-me que les coses pintaven malament per a la república i que potser el necessitaria per a protegir-nos. Tots aquest anys amagat, vés a saber si funcionarà. Quina bogeria!

Avui serà el dia. La pista forestal, construïda a corre-cuita per treballadors de Enher, ja està llesta i observo com, encara lluny de la meva posició, comencen a arribar els guàrdies civils. Pel poble corre la brama que es preparen per si el cotxe d’en Franco té algun problema i l’han d’empènyer. També he pogut veure uns dels lavabos que han portat per si alguna de les personalitats té ganes de pixar. Si no estigués tan espantat em moriria de riure.

Nerviós, agafo la medalla de la butxaca que, junt amb l’arma, és un dels pocs records de la guerra que el pare va conservar. Tanco els ulls i puc sentir perfectament les paraules que no m’han abandonat en tots aquests anys : “Suraven al llac com ninots trencats”. Pare, què et va passar? Com et vas arribar a convertir en un ninot trencat? En aquella època van morir alguns presoners de guerra fent treballs al parc, però tu no havies d’acabar així, pare, tu no.

La mare mai no va superar-ho i va morir de pena mesos més tard.

Ric amb amargura, perdre els pares va ser el principi de la meva transformació en el tio boig del poble. En el solitari estrany, l’imbècil de les vaques; en l’home del sac. Faig un esforç per oblidar-ho tot excepte el meu propòsit: disparar contra el cotxe del dictador i matar-lo. La soca morta amb què intento dissimular la meva presència té un tacte fresc i aspre. Estic envoltat de flors liles. Ja s’ha fet de dia i la llum esvaeix totes les meves pors; ho aconseguiré. Aquest indret serà testimoni d’un acte tant bell com el mateix paisatge que m'envolta: un acte de justícia.

Però sento un soroll al meu darrera i tot passa massa ràpid: la mà que em tapa la boca i amb una estrebada brutal gairebé em desnuca, el dolor esmolat i fred que, com un llamp, es desplaça d’orella a orella, la sobtada pèrdua de forces, la humitat càlida per tot el cos, l’arma que cau sense que pugui agafar-la, la medalla del pare, la llum del sol, fonent-se ...

Bouchibi

Alà sigui amb tu, Bouchibi, em diu Ahmed quan ens separem per pentinar el terreny que puja des del llac. Alà sigui amb tu també, dic. Tremolo, l’aigua és fosca, l’aire és fred, camino de pressa entre els arbres alts i rectes, el terra tou amb plantes innumerables i molles. Els Regulars, sempre els primers, sempre davant. Obrint pas. Un ocell gran i negre surt cridant de darrera uns arbustos, les ales com dits, em poso en guàrdia, premo l’arma amb força. Els animals aquí semblen mals averanys. Penso en els ibis bells del meu país, els seus colors blanc i rosats. Penso en la Kabila i en la meva mare. Passàvem molta gana. Ells són feliços de rebre els diners que jo guanyo, i de saber que sóc guerrer de la Guàrdia Mora de Franco. A Espanya tothom ens coneix i ens té respecte. Mare, mare. Que Al·là et guardi, a tu i als meus germans.

A pas ràpid m’aixeco com uns cent metres per sobre el llac de Sant Maurici, a la riba del qual hem dormit. El fred humit m’ha adolorit els ossos, em costa sentir calor. Sovint perdo de vista Ahmed i Abdullah, però ens xiulem uns als altres cada estona, per a avançar al mateix pas. Un animal com un gos de morro punxegut surt corrents roques amunt, la cua vermella i negra. S’assembla al fenec del desert, que no té el pèl tant llarg. Mentre corre, molts ocells criden des dels arbres. Sóc al mig del bosc obscur.

Al·là ha donat majestat a aquests arbres de troncs negres, però res de la gràcia ondulant i perfumada de les datileres. Riuets d’aigua gelada corren entre les fulles. Aquesta és una província amb massa aigua mentre el meu Marroc en té massa poca, lloat sigui Al·là.

Veig Ahmed pujant amb dificultat entre unes roques altes, sota meu, i l’espero. El llac nia entre muntanyes, el miro i torno a sentir fred. Als meus peus es mou lentament un llangardaix negre i groc, però abans que el pugui esclafar s’esmuny entre les pedres. El sol il·lumina la part alta del bosc, aviat sentiré la seva escalfor. Ahmed em fa un gest que tot va bé, i segueixo pujant amb rapidesa, evitant les branques que cruixen.

A la guerra vaig matar molts homes. Als marroquins que es tiraven enrere els afusellaven. Era matar o que ens matessin. Jo vaig passar molta por, però després m’hi vaig acostumar. Una vegada, en una emboscada, vaig perdre la mesura dels meus actes, i quan no van quedar enemics vius vaig posar-me a trinxar als cossos morts, era com si la visió i l’olor de la sang m’hagués tornat boig. Un dels nostres em va treure d’allà a cops i empentes, em va dir que guardés les meves forces, que encara quedaven molts rojos per matar.

Fa anys que la guerra va acabar. Però tot això em persegueix en somnis. De vegades, voldria tornar al desert, en un lloc on hi hagués palmeres i llimoners, l’horitzó d’arena blanca, i viure en pau, lluny d’aquí, per sempre. Si Al·là vol, així serà.

El cor em colpeja el pit amb fúria: davant meu, acotat i mig girat, un home de cabells rossos amb una arma entre les mans espera, en completa immobilitat. M’acosto sense fer soroll. Veig l’arma més de prop: un prim subfusell que no conec.

El temor em regira l’estómac. L’home ha sentit alguna cosa, perquè es gira tot d’una. Duu els cabells llargs i una roba molt bruta. Llavors prenc el meu ganivet i tanco fortament els dits sobre l’empunyadura. Matar o morir. Li poso el ganivet al coll. Veig la seva cara horroritzada, la sorpresa en els seus ulls blaus tan oberts. Dubto, però és un instant molt petit. Tanco els ulls i el degollo. La sang esquitxa les roques, el fusell cau al terra, al meu cap sento els crits espantosos de les dones de Xauen quan s’acosta la batalla. Al·là sigui lloat per sempre. Sento mal a dintre del meu pit.

Juny del 2008

Joan i Spit

El Joan torna a la realitat amb esforç. La força de la història que ha imaginat l’ha deixat atordit. Sap que tot plegat no és més que un munt d’improbables bajanades. Ser guionista, de vegades té efectes secundaris; deformació professional, segurament. Al cap i a la fi, el més normal és que la medalla hagi arribat fins allà perduda per algun excursionista friki, d’aquells que es pengen tot tipus d’andròmines a les motxilles.

Però no es decideix a endur-se-la. S’acosta a la soca morta i amb cura l’entafora en un forat de la fusta corcada. I de cop i volta en Joan se sent content; tot és al seu lloc, tot encaixa. El dia és fantàstic i la muntanya el crida.

“Anem, amic”, li diu al seu gos.

Fecundació

2009-06-10T23:45:00.003+02:00

La pràctica de la màgia, afressada per anys d'estudis contumaços, discorria, tot i així, per viaranys tortuosos, conclogué en Wdrif .

El mag estava assegut, molt quiet i amb els ulls clucs; concentrat. Era un home prim, els cabells negres i llisos tallats arran d'orelles, les faccions dures i marcades. No aparentava més de trenta anys, i malgrat el seu caràcter platxeriós, la seva mirada era la d'un ésser vell i temible.

Al bell mig de l'estudi surava, ingràvida, a dos pams del terra, una gegantina esfera d'aspecte eteri. Al seu interior es podien veure unes imatges tridimensionals, extraordinàriament riques en detalls, que evocaven un paisatge primigeni: un mar immens d'aigües denses cobert per núvols gasosos de colors estranys. L'esfera restava il·luminada un moment i, tot seguit, es convertia en una bola farcida de negror; llum i foscor alternant-se amb una freqüència que, el Wdrif ja havia establert en, més o menys, deu batecs del cor. Un munt de maquinària arcana, laboriosament construïda seguint la saviesa dels antics, envoltava l'esfera; un suau i constant soroll, com el de l'oli bullint, omplia l'habitació on el mag contemplava, hieràtic, la seva creació.

L'esfera era una porta. Era La Porta, fins ara mítica, anunciada pels vells llibres i coneguda amb molts noms diferents: Galway, llum d'esperança; Haidon, el Camí; Dach Nair, la que engendra. El Wdrif, desprès d'anys de dedicació i estudi, havia aconseguit dominar la màgia necessària per materialitzar i obrir aquella porta. Però malgrat tots els seus esforços, el mag encara no havia esbrinat la seva utilitat. Wdrif s'aixecà i amb passos gràcils es dirigí a la finestra; a fora, la malaltissa llum del dia il·luminava una terra àrida. El fred i la penombra feia molts anys que havien acabat amb gairebé tota la vida orgànica . Solament mitja dotzena de mags, molt poderosos, s'aferraven a una existència tan artificiosa com horrible. Tots ells sabien que el seu món estava condemnat. I en aquest context, Dach Nair, la que engendra, representava l'última esperança.

Les fonts de poder s'esgotaven. Ja quedava poc temps abans que arribés la foscor eterna.

En Wdrif estava completament desesperat. Era conscient que no podia mantenir la porta oberta molta estona. La despesa energètica era enorme, inimaginable. El temps s'escolava ràpidament i havia de prendre una decisió. Què podia fer ? Què havia de fer ? Els textos dels Antics eren obscurs en aquest punt, simplement parlaven de La Salvació que representava La Porta, sense més detalls. Però, en el fons, ell ho sabia; havia de creuar-la, havia de penetrar-hi i anar a buscar el seu destí.

I sense dubtar més, Wdrif el mag, l'últim entre els Grans, va saltar a l'interior de Dach Nair.

***

Aparentment, les restes del Wdrif caigueren del cel. En realitat ho feren d'una petita esfera grisa, que surava, ingràvida, a gran alçada. Eren un munt de molècules orgàniques complexes que, barrejades amb els aminoàcids formats espontàniament durant segles de reaccions químiques, crearen les condicions necessàries per l'evolució de la vida .

Entretant, en un univers fosc i llunyà, unes maquinaries arcanes varen deixar de funcionar .

I Dach Nair, la que engendra, es va tancar.

Potser per sempre.

I res més

2009-02-28T00:58:00.003+01:00

Entro a la cuina per preparar-me un simulacre d'esmorzar. Ben poca cosa: una torrada amb mel o melmelada, depèn del dia, i un cafè amb llet. El gos em demana per sortir a la terrassa. Li obro la porta i surt, esperitat, a fer la seva pixada matinal i a intentar enganxar algun dels gats que, de tant en tant, ens visiten sense que ningú els convidi.

I amb un soroll característic, torna la claror.
Miro el desert de sorra, el bassal d'aigua i el munt de menjar sec. Tot és al seu lloc. Sento gana i set. I res més. Em bellugo per satisfer les necessitats i la veig, en repòs, dins del tronc buit.
La Boca dorm.
Assedegat, estic a punt d'ofegar-me dins el bassal. Molt temps després, quan aconsegueixo sortir de l'aigua, menjo fins deixar de sentir malestar i, tot seguit, m'enfilo pels troncs, ben amunt, molt a prop de la llum.
Les sensacions de benestar i placidesa m'aclaparen i caic en la letargia.

Badallo mentre intento empassar-me la torrada que m'ha quedat massa cremada. Un dia més. Un munt d'hores per davant fent una feina que ja no em motiva. I encara gràcies, penso. Tal com estan les coses, quedar-se sense podria esdevenir un autèntic drama. El gos rasca per tornar a entrar i el soroll que fa, enmig del silenci de la casa adormida, sembla un autèntic terrabastall. M'afanyo i li obro la porta abans que no desperti a la nena. Preocupat, observo que té una mica de sang al musell.

Un moviment em desvetlla. Molt a prop, veig uns ulls molt grans i, al seu darrera, la massa enorme del cos de La Boca. Salto i caic al bell mig del desert. Però no feia falta fugir, La Boca no em buscava a mi. Des del terra, en veig un com jo intentant escapar de les mandíbules de ferro. Escolto els sorolls de cos esmicolat i aquell xiscle agut, inquietant i pertorbador.
I després el silenci, com sempre .
Torno a saltar i m'enfilo de nou, ben a prop de la llum.
Claror i Calor.
Letargia.
I res més.

Aquest gos és burro. S'ha fet una petita ferida, segurament intentant caçar algun gat. Li desinfecto i torno a la cuina a prendre el cafè abans no es refredi. De sobte, un moviment brusc i violent capta la meva atenció: al terrari, la pogona acaba de cruspir-se una llagosta. I ja només en queden tres de les vint que l'hi vaig posar fa deu dies. Merda !, al sortir de la feina n'hauré d'anar a comprar més, només em faltava això.
M'empasso el cafè, naturalment, ja fred, d'una revolada. Avui arribaré tard, com sempre, penso mentre, atrafegat, surto per la porta de casa.
Monotonia i rutina, remugo.
I res més.

2009-02-26T16:49:00.003+01:00

Entre Cireres

Alba rosada,
nit que s'esmuny, clareja,
entre cireres.

La llum de l'astre
contorneja les tiges
de fruits drupacis.

Tènue bellesa
de crepuscles cromàtics;
primor del pètal.

Colors, natura,
reminiscències dolces,
terres llunyanes.

2009-01-19T09:23:00.008+01:00

A la neu ( Cerdanya 2009)

Damunt dels arbres
grumolls de neu glaçada
trenquen les branques.

Al gel rellisquen
les sabates de marca
i les barates.

En la neu verge
es dibuixen petjades;
senyals de vida.

Les valls tan blanques
semblen acollidores
quan no hi han núvols.

La iaia Rosa

2008-12-25T11:59:00.002+01:00

La iaia Rosa, eficient com sempre, ho prepara tot pel dinar de Nadal, mentre el tió espera, en un racó del menjador, per ser atonyinat sense contemplacions. Ho fa sola però, malgrat la feinada —els anys li pesen als ossos—, està contenta. Li fa tanta il·lusió...!
Tot i que el fill és un ase, sempre ho ha estat, la seva jove és un tros de pa, i el nét una font constant d'alegria. Què importa que el metge, un home seriós i amargat, li hagi prohibit fer qualsevol tipus d'esforç? Ella vol tenir-los a casa, ni que sigui un dia, unes hores, com si fossin una família normal. I a més, potser així, si veuen que encara es pot valdre, li deixaran cuidar el seu nét, aquest petit trapella bellugadís, de tant en tant.
Finalment el cansament la guanya i, quan acaba de col·locar el pessebre, sense oblidar el caganer — tal com li agrada al vailet—, s'asseu i, sospirant, mira el resultat de la seva feina. De seguida s'endormisca, tranquil·la i satisfeta. Serà un Nadal perfecte, pensa mentre la consciencia, esmunyedissa, se li escapa sense fer soroll.

Malauradament, aquell Nadal no existirà per la iaia Rosa. El seu fill, en veure-la estirada al sofà, pensarà que s'ha adormit i, abans que la seva jove — potser no més llesta que ell, però sí més observadora— , vegi que és morta, dirà:

— Ja només faltava això: trobar-te mamada el dia de Nadal.

Qualsevol nit pot sortir el Sol

2008-12-22T15:46:00.002+01:00

El Jordi va pujar a l'autobús a dos quart de set del matí. Després de la darrera baralla amb la seva dona no havia pogut dormir bé. Aconseguí seure al costat de la finestra i, mentre pensava en el seu matrimoni fracassat, mirava les naus. Teníem el mateix aspecte de sempre: esferes ingràvides, aparentment metàl·liques, que en la foscor emetien una somorta llum vermella. Ja feia tres mesos que havien aparegut als cels de tot el món i, passada la sorpresa inicial, la gent s'havia acostumat a la seva presencia. "De la mateixa manera que jo m'he acostumat a barallar-me amb l'Eva", va pensar el Jordi tot tancant els ulls.
El va despertar un rebombori creixent. Dins l'autobús la gent, molt nerviosa, parlava i mirava per la finestra. Alguns ploraven, constatà el Jordi amb consternació. Mirà el rellotge; eren les vuit del matí, ja hauria d'estar a punt d'arribar a la feina.
Quan se n'adonà, el cor li començà a bategar amb força: a les vuit del matí encara no havia sortit el Sol.

***

A l'entrada veié com la recepcionista, una jove tímida i eficient, intentava amagar el plor amb candidesa. Altres companys que havien aconseguit arribar a l'oficina estaven aterrits; alguns parlaven pel telèfon mòbil; d'altres obrien els ordinadors per connectar-se a internet i obtenir informació sobre el que estava passant. S'havia decretat el toc de queda, i en baixar del autobús, els militars els hi havien dit que no podien circular pel carrer.
De sobte, una explosió terrible va fer tremolar l'edifici sencer i, commocionat, el Jordi començà a resar en silenci. Al seu voltant, les veus dels companys, barrejades amb crits histèrics, s'afegien a la cerimònia de la confusió: "Ha començat ! Diuen que aprofitant la foscor, estan baixant de les naus"; "¿Quan de temps podrem viure si no torna a sortir el Sol ?"; "El fred, déu meu, el fred"; "Això és el preludi, el preludi de la invasió" ...

***

El Jordi es tancà al despatx, agafà el telèfon mòbil i trucà a l'Eva. Somrigué alleujat en escoltar-la; la veu de la seva dona tornava a ser la d'aquella noia que, a l'arena de Sitges, l'havia enamorat feia ja quinze anys.
L'Eva encara era a casa, no havia pogut sortir per a anar a la feina. Estava espantada i se li notava a la veu.
— Quant de temps durarà això ? Amor meu, vine així que puguis — digué entre sanglots.
— Eva, estigues tranquil·la estimada, aviat tornaré a casa — mentí el Jordi.
— Tinc por.
— Jo també.
Les llums de tota la ciutat s'apagaren. Per la finestra arribaven els sorolls dels disturbis: explosions puntuades per crits i sirenes. El Jordi s'estremí en la foscor.
— T'estimo, per favor, no em deixis morir tan sola.
Anava a respondre quan es tallà la trucada. "Jo també t'estimo", va dir-li a ningú mentre al cel negre les estrelles brillaven amb insòlita intensitat.

I tot just eren les deu del matí.

Qualsevol nit pot sortir el Sol

2008-12-15T16:13:00.006+01:00

Un sonet al Paradís

Espatlles amples, muscles d'esforç forjats.
Els glutis ferms de lluent pell colrada,
Sòlids i bells, pans de bona fornada.
Cos masculí, joc d'extrems barrejats.

Carns voluptuoses, pastissos esponjats,
Hi són consol de criatura alletada.
Els pits turgents, font de dolça menjada,
Cos femení, suaus contorns tornejats.

Mossec al coll, la mà que busca i troba
L'encès desig que el món ha de canviar
Alliberats del llast d'inútil roba .

Amb gran perfídia el creador castiga:
L'acte d'amor converteix en pecat
I els dos amants del paradís deslliga.

La Gran Plaga

2008-10-31T14:42:00.006+01:00

La Gran Plaga amenaçava en acabar amb el món tal i com l'havíem coneguts fins ara. Malgrat el temps transcorregut des de la seva aparició i proliferació exponencial per tots els racons del planeta, encara mai no s'havia portat a terme una acció conjunta i decidida per posar-hi fi. Ara, les coses havien arribat a un punt crític. No podíem ignorar-la per més temps; havíem de salvar el nostre món, o, si més no, intentar-ho.
Per això, l'exercit més gran que mai havia existit es va posar en marxa sota un comandament unificat. Amb un sol objectiu; lluitar contra La Gran Plaga, exterminar els seus components biològics i destruir-ne els mecànics.
Vàrem atacar conjuntament; sense pressa i sense pietat. Les baixes van ser brutals, però l'enemic va anar cedint, a poc a poc, en una lluita aferrissada i terrible. Nostres eren la majoria dels morts, nostres, també, les victòries.
Durant la presa de l'últim reducte, altament fortificat, varem patir una autentica massacre. Els guerrers van caure a millers davant dels sofisticats components mecànics de la Plaga; mortífers enginys especialitzats en la destrucció massiva. Però allò no va fer més que convertir l'últim episodi d'aquella guerra en una gesta heroica. La Gran Plaga havia estat destruïda, el món estava salvat.
O això creiem quan, de sobte, monstruosos enginys voladors van aparèixer al cel i, en l'horitzó, s'enlairaren gegantins i molsuts bolets de fum. La destrucció avançà i, al seu pas, els nostres soldats, milers de milions d'insectes de totes les espècies, foren aniquilats; l'exercit d'alliberament estava acabat. Abans de desintegrar-se, la ment grupal que ens dirigia es feu una sola i dolorosa recriminació: massa tard, no hem reaccionat a temps!

Mastego el xiclet amb l'estudiada indiferència del soldat professional mentre observo, dins el bunker mal il·luminat i envoltat per grisos generals, l'impacte dels míssils que, teòricament, salvaran al món i acabaran amb aquesta letal invasió d'insectes.
Ja fa hores que no rebem cap comunicació de l'exterior. Aparentment, no queda ningú allà fora. Qui sap si som els últims supervivent de la raça humana. Intento ser optimista i penso :
—Potser no és massa tard, potser encara hi som a temps.
Però no m'ho crec ni per un instant.

Malgrat tot, per molts insectes, els Grans Bolets foren una benedicció; les restes orgàniques de milions de mamífers, una assegurança de prosperitat

2008-10-29T14:32:00.000+01:00

L'arribada
Per l'escletxa del vago; fred mortal i claror de lluna.
Dins; ja ningú plora.
Silenci.
El tren entra a Auschwitz .

Hereus
Per molts insectes, els Grans Bolets foren una benedicció; les restes orgàniques de milions de mamífers, una assegurança de prosperitat.

El Secret
—Quan arriba el moment, s'alenteix el pas del temps i no morim; agonitzem per sempre —m'explicà, somrient, el cadàver putrefacte.

De cine
—¿A quants homes has oblidat ?
—A tants como dones tu recordes.
I Johnny Guitard va maleir la seva mala memòria.

Sense llum
— Ja tornem a estar sense llum ! — pensà al despertar, abans d'ofegar-se.
Molt abans d'esgarrapar, desesperadament, la tapa del taüt.

Mort entre les flors
El company desapareix esclafat, jo surto volant impulsat per l'ona expansiva.
— Maleïdes formigues ! — remuga el jardiner, trepitjant-les amb ràbia.

Puto destí
No creia en el destí .
Però guanyà la primitiva i, aquella mateixa nit, una puta fina l'hi contagià el sida .

L'Aniversari
—Quin regal — pensà al veure el nadó sobre la seda negra.
Ensalivà.
No cada dia és compleixen cinc-cents anys.

Endlösung
— No es pot fer una truita sense trencar ous — mormolava l'Hauptsturmführer mentre, lívid, administrava trets de gràcia als jueus malferits.

La Veu

2008-10-28T23:59:00.004+01:00

La merda de trànsit em fa perdre la paciència; entrar a Barcelona per la Meridiana és un suplici. Al canviar de marxa me n'adono que avui també m'he posat faldilles. Jo que, fins que et vaig conèixer, sempre havia portat pantalons ...
Les meves cames, des que vas marxar, no són més que dos trossos de carn orfes de qualsevol mena d'encant. És curiós com, sota la llum de la teva mirada, es transformaven en quelcom sensual, sembla mentida.

No sé pas per què encara em poso faldilles.

Família i amics estan molt amoïnats perquè no m'han vist plorar. "Com pot ser ? " es pregunten . "Una parella tan unida", diuen. Has enganyat a tothom, però a mi no Enric, a mi no; no m'empasso que estiguis mort. Trenta-dos anys, vida sana, esportista, cony, si ni fumaves ! La mort i tu sou conceptes incompatibles. Un vessament cerebral ? Tu ? No s'ho pot creure ningú, això.

No vaig voler veure el cos que van posar dins el teu fèretre.

D'allò ja fa tres mesos i et trobo a faltar. Em pregunto si al cotxe hi queden rastres de la teva pell, per força ha de ser així, havíem fet tantes coses tu i jo aquí dins. Segons les teves teories, que no vaig entendre mai, tots els àtoms que has deixat escampats per aquí d'alguna forma “saben” que han format part del teu cos.

Com jo. Jo també n'he format part. I també ho sé.

Aprofitant que estic aturada, em poso la mà a la panxa, per sota de la camisa, directament sobre la pell. Baixo una mica i amb la punta dels dits, sense cap intenció eròtica, m'acarono el pèl púbic mentre recordo, amb una tèbia sensació de tendresa, el primer cop que em vas tocar així. Per favor Enric, no tardis a tornar, començo a sentir-me molt sola.

Ja falta poc per arribar a la feina quan et veig: camines pel carrer, alegre i despreocupat, em reconeixes i somrius. Alleujada, em sento renéixer. Però el teu somriure es marceix molt ràpid. Et poses seriós i gesticules frenèticament; intentes dir-me alguna cosa. De l'orella et regalima un fil de sang que contrasta amb el blanc malaltís, ara me n'adono, de la teva pell morta.

Em distrec i passo en vermell el semàfor de l'última cruïlla. Ho veig de reüll, abans de sentir les botzines dels cotxes. Freno en sec. És un acte reflex i absurd, potser hauria d'haver accelerat i acabar de passar, penso en el mateix moment que m'envesteix un autobús enorme.

Caos. Soroll de frenades, xiscles de neumàtics aguts i penetrants. El temps fa coses estranyes, la porta del meu quatre per quatre, com si fos de paper, es deforma molt lentament. "Estic tenint un accident" m'informa una veu des de les profunditats del meu cervell. "I ara et moriràs", especifica amb fredor. Ferros retorçats em colpegen la cama esquerra. No sento dolor, però es trenca com si fos una branca seca. El món és una baldufa que no para de girar i perdo per complert el sentit de l'orientació. Transcorre una eternitat però, finalment, tot s'atura.

Estic viva, me n'he sortit, penso mentre ploro com una nena.

"No t'ho pensis, ara moriràs cremada" diu la veu quan, de sobte, una gran bola de foc creix al meu davant. L'escalfor, terrible, em commociona, i quan veig la noia amb els cabells en flames que, aterrida, em mira des del retrovisor escardat, crido sense escoltar-me :

— Així no, per favor, així no !

"Així Sí", contesta la Veu.

El meu avi

2008-10-24T15:46:00.005+02:00

Avi, com va anar tot plegat ? Pots explicar-m'ho? D'home a home avi, que ja tinc vuit anys, no sóc pas cap criatura. Vas tenir por, vas plorar ? La fotografia no em respon i la imatge del meu avi ,elegantment vestit , em mira amb aquell somriure especial que m'ha captivat des de petit. La mare mai en vol parlar de l'avi. I a força de no fer-ho m'ha estimulat la imaginació. Observo amb atenció la imatge i, sense tenir temps per espantar-me, veig com es belluguen aquells llavis fins i el sento parlar molt fluix, com fa la gent gran quan s'explica secrets.

Vaig sentir vertigen com si estigués a punt d'estimbar-me per un penya-segat. Cap cot, vaig contemplar la pal·lidesa de les meves mans, reflex de la del meu rostre devastat. Mentre esperava l'impacte, vaig prémer els punys fins sentir com em cruixien les articulacions del dits. Plors i crits al meu voltant, dolor i llàgrimes. Solitud.
Per fi vaig caure, titella sense fils, dins la fosa comuna. I la paraula desaparegut va quedar associada per sempre a la meva persona. I el meu record, restringit a la tràgica memòria dels vençuts.

Sense voler deixo anar la fotografia. Al colpejar el terra, el vidre que la protegia es trenca amb estrèpit. La meva mare entra a l'habitació i, al veure'm plorar, m'abraça amb tendresa, mira el retrat trencat i no fa preguntes. Amago el rostre en el seu coll, gaudint d'aquella olor tan bona, i desitjo no sentir-me mai tan sol i trist com es va sentir l'avi.

2008-09-10T16:11:00.006+02:00

Aquesta és la nau que et porta

i el vent que canvia
et fa besar els esculls
i no sé dir-te cap paraula d'esperança;
si arribes ben bé a port, allà serem.
Si l'espadat et trenca el cor,
amic meu, i t'adorms en la tempesta,
estarem ben a prop; la barca
que et porta i t'empeny
-també és la nostra.

( preciós poema de la Silvia Armangue, reproduït amb el seu permís )

Per dignitat ; no voleu amb Air Berlin !

2008-06-09T15:03:00.004+02:00

La col·lecionista de somnis

2008-05-21T14:44:00.004+02:00

Llibreta Daurada. Somni num. 1. Títol: “Somni generador”
He somiat que col·leccionava somnis. Cada matí els anotava classificant-los curosament: els malsons a la llibreta de tapes negres, la resta a la de tapes blanques. Tenia també una llibreta especial, de tapes daurades, on hi escrivia els que havien esdevingut reals.
Començo la col·lecció fent real el somni i estrenant la llibreta daurada.

Llibreta Negra. Somni num. 156. Títol: “On ets, fill?”
La seva veu d'adolescent em ressona dins el cervell, és un clam somort i suau, trist i obsessiu:
—Mare, on ets? Mare, és molt fosc! No em deixis sol!
El cerco infructuosament fins a arribar al cementiri. Em quedo glaçada mirant el clot on les restes del meu fill es belluguen, gemeguen i supliquen :
—Mare, no em deixis!

Llibreta Blanca. Somni num. 176. Títol : “A l'albada”
Obro els ulls a l'albada. Un temorenc raig de sol s'esmuny per una clivella de la persiana, fent-me pampallugues. M'arriben les remors del nen, matiner com sempre, que juga al menjador. Sento la respiració del meu home al costat i, de sobte, sé del cert que l'accident no es produirà mai. El sentiment d'alleujament que experimento em commou tan profundament que em marejo de felicitat.

Llibreta Daurada. Somni num. 360. Títol: “Somni conclusiu”
He somiat que saltava per la finestra de casa i volava, lliure i lleugera. Deixava enrere el dolor i les llàgrimes. Al mig del cel, la figura del meu nen em guiava cap a un suau horitzó de llum blanca.
No és el primer cop que somio que puc volar, però en aquesta ocasió ha estat tan excepcional, tan satisfactori, que he decidit escriure el somni a la llibreta daurada, acabant així la meva col·lecció.

2008-05-15T10:30:00.009+02:00

CAP A LA LLUM

Cap a la llum, com les arnes, cap a la llum .
Sense roba, nus com els nou nats, nascuts en el dolor.
Cap a la llum, guiats per grisos arcàngels, cap a la llum .

I allà dalt el cercle, perfecte, brunyit, espera,
l'arribada dels condemnats.

I allà dalt l'esfera resplendent, del camí, ens crida,
som els seus fills estimats.

Com les mosques i les flors, cap a la llum.
Sense vida, nus com els difunts, podrida la mortalla.
Guiats pels més bells dimonis, feliços, cap a la llum .

Blue Moon

2008-04-21T14:47:00.007+02:00

La nit era freda. Sortint del cinema s'havia pres una xicra de xocolata calenta abans de pujar al cotxe. A les afores de Vic va parar per agafar l'autoestopista pensant que seria una bona companyia. A l'Eduard no li agradava conduir sol.
El cotxe era com una petita i solitària illa de llum en mig de la foscor. Al anar pujant pel port de la Pollosa la boira va remetre, i una lluna orba i malaltissa es va deixar veure en mig d'un cel negre i trist, orfe d'estels.
La carretera estava deserta. La solitud era absoluta.

– Bonica lluna – comentà l'Eduard .
– Lluna de llops – contestà amb veu greu el seu acompanyant.

Fins aquell moment el noi amb prou feines havia dit res, i l'Eduard es va alegrar de que trenqués el silenci. Se'l va mirar de reüll, sense apartar la vista de la carretera. Era un adolescent de cabells llargs, aire de progre, amb uns ulls obscurs i profunds.

– Li agraden els llops ? – preguntà el noi.
– No especialment – contestà l'Eduard.
– Jo sóc un licantrop .

L'afirmació va surar uns instants entre els dos homes. A la radio sonava una versió acústica de “Blue Moon”. L'Eduard feia de mestre en una escola de formació professional i estava acostumat a tractar amb adolescents. El noi intentava acollonir-lo ... i ho estava aconseguint.

—Li faig por ?
—No .
—Dons n'hi hauria de fer .

L'Eduard contemplà astorat com el seu acompanyant patia una espantosa metamorfosis i, sense poder-ho evitar, deixà anar un ridícul i agut xiscle de terror mentre notava com l'orina li xopava els pantalons. S'havia pixat com una criatura. Es va posar a plorar i va perdre el control del vehicle.

El cotxe estava aturat fora de la carretera. Del seu interior sortien sorolls animals. El cap del Eduard penjava per la finestra trencada del conductor, els ulls oberts, glaçats en l'infinit. Una criatura obscena, mig humana i mig animal, l'estava devorant. Li furgava àvidament la cavitat abdominal, els intestins exposats com serpentines macabres.

El licantrop aixecà el cap. La sang regalimava espesa i roja, ullals avall.

I obrint la boca començà a udolar.

Sota la lluna.

Sense Respecte

2008-04-21T14:38:00.004+02:00

Camins de ferro;
gent, maletes i nervis;
destins diversos .

Vells edificis
vora el gran riu flanquegen
vaixells turístics.

Feta de ferro,
d'Eiffel, immensa torre;
vana bellesa.

Pintors de carrer
fan retrats, obres mestres,
per quinze euros.

Gent encongida
sotja, darrera els vidres,
com passa el dia .

Sense respecte
malmeten quadres antics,
les llums dels flashos.

Les aventures
s'ofereixen barates,
als parcs temàtics.

Que pensa l'home
suant sota la disfressa
de l'ànec Donald ?

( Paris i eurodisney; setmana santa 2008 )

Dins la gota

2008-02-06T23:07:00.001+01:00

Una gota es va creant, nodrint-se de la humitat residual, a l'extrem de l'aixeta cromada. És una aixeta moderna, d'aquestes amb una sola palanca per graduar l'obertura el tancament i la barreja d'aigua, que contrasta vivament amb l'aspecte, en general molt tronat, de la cuina. La gota va dilatant-se i estirant-se simultàniament, a un ritme imperceptible; la força de la gravetat en competició amb què ? intento recordar vells conceptes de física bàsica, i recupero una paraula oblidada; osmosis. Bonica paraula, però sospito que mal aplicada. No hi fa res, el cas és que la líquida forma esfèrica, tremolosa i fràgil, tard o d'hora perdrà la batalla i caurà. Però, perquè això passi falta molta estona encara, tot el meu univers podria deixar d'existir durant el temps de vida d'aquesta gota acabada de néixer.

La llum entra a llambregades, tamisada per les fulles de l'exuberant boganvilia que la meva filla em va regalar fa segles, a través de la petita finestra de doble vidre que dóna a la terrassa, i aleshores, la gota es posa a brillar, màgicament transmutada en una petita i delicada llàgrima de plata. A vegades però, la claror es reflecteix també en el cos de l'aixeta, llis i brunyit, i m'enlluerna, obligant-me a fer l'esforç titànic de tancar els ulls.

La llàgrima d'aigua, cada cop més estilitzada, mirada de molt a prop sembla talment un d'aquells miralls màgics on els infants gaudeixen veient-se grotescament reflectits. Al seu interior, com en un gran angular, hi cap tota la cuina: els vells mobles de fòrmica gastada que, en un remot passat, va ser blanca, el sostre massa alt típic de les construccions antigues, les parets amb algunes rajoles ja esquerdades, el petit farcell de farigola seca oblidat en un racó, i jo, un pobre vell amb bata, feixugament recolzat sobre la petita taula dels esmorzars, amb un plec de papers arrugats atrapat en el puny crispat.

Era una porta de seguretat i, per poder entrar, el manyà va haver de fer un bon esvoranc i arrancar el pany sencer. El pare, que vivia sol, estava mort a la cuina. Un atac de cor el va sorprendre mentre escrivia. Amb molta cura, vaig agafar-li els papers, que ni difunt volia deixar anar, i vaig començar a llegir:

“ Una gota es va creant, nodrint-se de la humitat residual, a l'extrem de l'aixeta cromada.”

L'avió de "La Chureca"

2008-02-02T12:14:00.001+01:00

La Marisa va recollir la fulla de paper. No estava gaire bruta ni arrugada, i per això mateix representava una troballa excepcional. Agafant-la amb mans tremoloses, la noia de sis anys va començar a doblegar-la tal com en una ocasió li havia ensenyat el pare. Ell ja estava mort —desprès de setmanes d'escopir sang, un bon dia ja no es va aixecar per anar a treballar— però ella encara el recordava molt bé.

Concentrada, va tenir molta cura de què l'estructura fos simètrica — una paraula que li havia ensenyat el pare, i que volia dir que les dos mitats del artefacte fossin iguals— a la fi de què pogués volar molta estona. Quan va tenir l'avió de paper acabat, va mirar al cel i, amb tota la força que va ser capaç de reunir, el va llençar. L'esforç la feu tossir durant una bona estona.

Gràcies a un corrent d'aire ascendent l'avió s'enlairà amb rapidesa. Sota les seves ales, la figura diminuta de la Marisa, acompanyada d'altres nens i nenes, es confonia entre les immenses muntanyes d'escombraries. Uns molsuts ocells negres volaven pels voltants i nombroses fumeroles de fum tòxic adornaven el paisatge. Sobrevolava el famós abocador municipal de Managua; La Chureca . El vol fou curt, el mateix aire que l'havia ajudat a pujar, va esdevenir massa fort i el va fer entrar en barrina.

La Marisa va veure com el seu avionet queia i es perdia en mig de les escombraries. No va sentir pena, més aviat va sentir enveja . A ella també li hauria agradat poder volar, ni que fos uns segons, per sobre de tota aquella vida de misèria. Però una força poderosa la va fer oblidar l'incident. Havia de tornar a furgar entre les deixalles sense perdre temps, havia de trobar alguna cosa per menjar.

Tenia molta gana.

2008-01-16T22:42:00.002+01:00

Poca broma
— No facis bromes — li demanà, plorosa, al seu xicot — m'espantes .
— No en faig — contestà mostrant els ullals blancs i esmolats .

Massa tard
Mai s’hauria d’haver allistat, conclogué en Derek mentre sota el seu cos masegat creixia lentament un fosc bassal de sang.

Perspectiva

—Això és l'infern ? — preguntà, incrèdul, rememorant la seva existència: misèria, gana, dolor i una mort espantosa.

—Doncs no està malament .

Proposit d'esmena
La Creació complia catorze mil milions d'anys, quan Ell digué: “acceptaré i esmenaré els meus errors”.
I l'univers deixà d'existir.

Éssers lliures

2008-01-11T14:34:00.001+01:00

Miro el cinturo dels meus pantalons. És de marca. Me'l va regalar la meva vella fa una pila d'anys. M'agrada el seu aspecte; el cuiro tan ample i la gran sivella metàl·lica. És, també, prou llarg pel meu propòsit.
Escuro el contingut de l'ampolla, un excel·lent priorat en el què m'he gastat fins l'últim dels euros que em quedaven, i com que ja fa temps que no menjo gaire, l'efecte del vi em deixa completament col·locat.
Per uns instants m'ofego en un mar d'angoixa, desitjant intensament gaudir d'una nova oportunitat. De sobte em marejo i vomito una glopada de líquid agre, que tenyeix l'herba d'un porraci fosc i malaltís. Malaguanyat priorat.
Estic assegut a terra, dins un jardí abandonat. A l'altra banda de la paret que he saltat per entrar-hi encara puc sentir la Gran Via de Barcelona, pletòrica de moviment i soroll. Com en un somni m'adono que la vida segueix endavant, indiferent al fet que jo ja no vulgui viure més.
Tot m'ha sortit malament, però no renego de res. Accepto la realitat en tota la seva crua nuesa; he volgut ser lliure, he arriscat molt i he perdut. Malgrat tot, encara ara, completament begut, i amb la malaltia consumint-me lentament, puc dir que estimo la vida. I justament per això, vull poder decidir lliurement quan i com marxar.
Em trec el cinturo amb cura, gaudint del seu tacte. Sí, segur que servirà.

El gos, pollós i brut, mira amb reticència com el cos inert penja de la porta de ferro forjat que dona accés al descampat on dorm cada nit. Gemega de por sense gosar apropar-se. I és que subsistir en l'ambient hostil de la ciutat l'ha fet extremadament prudent i desconfiat. Per ell la llibertat, atorgada per sorpresa quan el van abandonar fa dos mesos, ha estat una autèntica revolució que ha fet miques la seva plàcida i còmoda vida anterior. De fet , ha resultat ser un autèntic infern, i el seu llastimós estat físic en dóna fe.
Quan, finalment, decideix que el mort no representa cap amenaça, s'hi acosta, aixeca la pota i marca el seu territori.

Adéu amiga

2008-01-08T17:59:00.001+01:00

Carona blanca,

cor de llop, ulls salvatges,

t'estimo huski.

La glòria del cel

2008-01-05T16:43:00.001+01:00

— Demà rebràs la notificació; has estat escollit, seràs un querubí — em digué Satanas.
Querubí ! Un ascens piramidal ! Aniria al cel amb els sants, àngels i arcàngels. Qui sap si coneixeria al mateix Deu Pare ! Menjaria en coberts de plata i beuria en copes de cristall.
—No facis aquesta cara, no saps el que t'espera ! — m'etzibà el dimoni. Havia entrat volant per la finestra de l'habitació, acompanyat d'un munt de diables fortament armats. Feien por.
— Al cel solament hi trobaràs una colla d'homes depravats. Els mateixos homes que, fa més de mil anys, van descobrir el tractament per aconseguir la immortalitat i decidiren mantenir-lo en secret. Els mateixos que, des d'aleshores, us tenen esclavitzats i enganyats amb tot aquest circ religiós — digué amb una ganyota de ràbia.
Jo no l'escoltava. Era la veu del mal i estava preparat per resistir-la.
— Saps perquè us volen a les ciutats orbitals que vosaltres anomeneu cel ? — afegí el dimoni — doncs per omplir els seus prostíbuls, això és tot. La immortalitat es llarga i l'avorriment alimenta depravacions inimaginables. Jo era un d'ells, sé de que parlo.
Tapant-me les orelles, vaig començar a resar un pare nostre en veu alta. A la pantalla de plasma, els rostre dels sants, relaxats i feliços, em fitaven amb aprovació.
— Calla i deixa de mirar aquesta merda, imbècil ! Venim a salvar-te ! — cridà Satanas.
En aquell moment la pared va esclatar i, envoltats d'una difusa claror blanca, un grup d'àngels d'assalt penetraren per l'esvoranc acompanyats per mortífers llampecs de llum groguenca. Vaig caure a terra, encegat. Una fortor insuportable de carn cremada m'omplí les narius, gemecs d'agonia em perforaren els timpans.
Tot acabà en un instant. Les restes carbonitzades dels dimonis omplien l'habitació. Va ser aleshores quan, entre el fum, aparegué una figura imponent; l'arcàngel Sant Miquel, el màxim responsable dels exercits celestials.
Jo el coneixia, era uns dels habitants del cel més admirats; un heroi. L'arcàngel examinà les restes de Satanas i, amb velocitat inhumana, es girà cap a mi. Mirant-me amb aquells ulls blaus i profunds, digué:
— Has donat crèdit a les paraules del dimoni i ara, estúpid mortal, ho aniràs xerrant tot a qui et vulgui escoltar. Diràs que no som més que científics boixos. M'equivoco fill meu?
— Senyor tingueu Pietat — vaig implorar agenollat. Cap cot.
— La pietat és pròpia dels dèbils d'esperit — em contestà sense sarcasme, i, mentre la seva mà de ferro m'engrapava pel coll, va afegir :
— Tanmateix, eres un escollit, havies de pujar al cel, doncs pujaràs al cel ... una mica abans del que estava previst.
I el rostre, tan bell, del temible guerrer celestial, m'acompanyà cap a la foscor.

La Cova

2008-01-04T09:34:00.001+01:00

En sfiggg va néixer a la Cova junt amb les seves germanes.

L'anomenarem sfiggg per conveniència del narrador, però en realitat, l'sfiggg no tenia nom. Les úniques que li podrien haver posat, les seves germanes, tan sols estaven interessades en fornicar amb ell, cosa que, per altra banda, a l'sfiggg ja li estava bé.
El nom, de tota manera, no és del tot gratuït; reprodueix aproximadament el soroll de fons que inundava tota la Cova. Un soroll, somort però constant, provocat en part per l'activitat de les criatures i, també, pel moviment de la mateixa Cova.

La Cova era un lloc peculiar; completament fosc, calent, humit i comestible. Al principi el temps no existia, l'sfiggg fornicava, menjava i, embafat d'un sedant benestar, es quedava quiet fins que una de les seves germanes se li apropava per tornar a començar el cicle. Van passar molts cicles abans que arribés el canvi, però quan ho feu, fou ràpid e implacable.
Primer la Cova va deixar de bellugar-se, més tard va perdre la calidesa i la humitat. Afortunadament encara era comestible i l'sfiggg no sospità en cap moment que allò fos el començament del final. Per últim, les seves germanes van deixar de requerir-lo. Ell seguia menjant i descansant, però ara ja no era aquell descans profund i plàcid al què estava habituat.
Va ser aleshores quan la llum entrà a la Cova, les parets s'esfondraren i, sense haver-ho demanat, tots els seus habitants es convertiren en éssers lliures.
La llibertat però, seria efímera per l'sfiggg, aquell mascle d'àcar de l'espècie anomenada Adactylidium. Quan va sorgir d'entre les restes del cos de la seva mare, gairebé no va tenir temps d'assimilar l'existència del món exterior; sobtadament privat de tota voluntat de viure, agonitzà mentre veia com les seves germanes, fecundades i plenes de vida, es dispersaven per buscar aliments.

Però malgrat morir tot just al néixer, ningú podria dir mai que no havia tingut una existència plena.

Intimitats ( relat de no-ficció inspirat en la figura de Harold Shipman )

2007-12-22T10:37:00.001+01:00

— Una punxada i ja està — diu en Harold .
La seva barba blanca i les ulleres grosses fan que el seu rostre tingui un cert aire d'avi intel·lectual, de metge de poble, d'aquells de tota la vida, dels de confiança. Ell fa tot el possible per potenciar aquesta imatge entre els seus pacients, i molt especialment entre els escollits.
—Estigui tranquil·la senyora Kathleen, serà un moment— afegeix mentre prepara la injecció de diamorfina.
L'anciana està estirada al llit, una mica nerviosa però somrient. És una dona menuda i fràgil, pell i os. En el seu rostre destaquen uns grans ulls blaus, molt desperts, incongruents en un rostre ple d'arrugues; ulls de noia jove. Mentre espera, contempla al doctor i, amb la mà, no para de fregar-se la zona del braç on rebrà la punxada.
—I aquesta injecció em traurà el dolor ? — pregunta amb veu infantil, per quarta vegada en pocs minuts .
—L'ajudarà senyora Kathleen, l'ajudarà, però ja sap vostè que a les nostres edats tampoc podem esperar miracles, veritat ?
En Harold es comporta més com un amic que com un metge i ho fa sense esforç, li surt de forma natural. Li agrada pensar que és un home sincer i competent; dels què diuen les coses pel seu nom. Encara recorda aquell dia en què un amic pesat li va preguntar per l'esperança de vida del seu sogre, malalt de càncer, i ell va respondre: “ Jo no li compraria un ou de Pascua”. El seu pronostic, naturalment, va ser del tot exacte, i el sogre no va arribar a Pascua. De fet, va morir quatre dies desprès, a la mateixa habitació on ara està ingressada la neguitosa senyora Kathleen.
El bon doctor respira profundament, colpeja amb suavitat el braç de la seva pacient, buscant la vena, i li clava l'agulla amb determinació. La dona, que ha girat el cap per no mirar, deixa anar un xiscle agut quan l'Harold pressiona l'èmbol bruscament, injectant-li de cop la dosis letal de diamorfina. L'assassí, amb els ulls brillants i la cara sobtadament amarada de suor, s'allunya unes passes del llit, deixant la xeringa clavada a la carn, per contemplar a la seva víctima.
A vegades la sobredosis provoca espasmes intestinals i fins i tot vòmits. Aquest cop sembla que no serà així i l'Harold se n'alegra. Vol gaudir de cada un dels minuts que li resten de vida a la senyora Kathleen. Vol ser el seu àngel de la mort.
Els immensos ulls de l'anciana el miren buscant ajuda, la seva respiració és forçada i lenta, els seus llavis d'un estrany color blavós. La pobra dona intenta dir-li alguna cosa, però les paraules se li entrebanquen i perd l'alè. El doctor s'hi apropa i comença a parlar-li a cau d'orella. L'inici d'una gran erecció li deforma els pantalons.
Res es pot comparar amb aquest grau d'intimitat. Res.
Quan, anys més tard, el doctor Harold, amb l'ajut dels llençols, es pengi dels barrots de la seva cel·la, s'especularà amb el remordiment com a motiu del suïcidi.
Una especulació del tot errònia. En Harold es penjarà perquè la presó l'haurà privat de l'única cosa que l'ha fet viure tots aquests anys, de l'única addicció que mai no podrà superar: el plaer de matar.

Sonets de fantasia

2007-12-05T14:32:00.003+01:00

Dracs

Per la boca oberta, com un roig portal,
vomita el rèptil gegantí foc calent,
sobre el cos menut de l'arquer insolent,
que espera, la carn tensa, el cop fatal.

Homes desesperats, dins el niu letal,
clissats pel drac escatós d'esguard dolent
quan, amb ràbia gèlida, estaven molent
a cops els ous de la nissaga mortal.

Monstres i herois a les llegendes nats,
tràgics posseïdors, sigui per bé o per mal,
d'un grapat de rols injustament donats.

Dracs infamats, maldat en cos d'animal,
pels guerrers humans vençuts i exterminats;
amos dels cels, reis de l'espai abismal.

L'etern Segador

Remor de passes que espanten l'estornell.
Dins la taverna on la foscor és la reina
els homes, girant el coll, deixen la feina
quan el viatger entra a omplir el budell.

Barret fosc al cap, i al dit un gran anell,
els pitjors temors confirma treien l'eina;
la falç, que a tothom mostra mentre l'embeina
dins la fusta corcada d'un vell tonell.

El vi roig flueix espès i tot ho mulla,
matalassos, màrfegues i serradures,
quan la mort pren fort la falç, movent la fulla.

Amb dolç plaer sega les animes madures,
entre plors i agonies, sense cap pulla.
Entranyes fresques i sang; olors tan pures !

Esfinxs

Sobris caps humans, llises ales d'àliga,
fredes mirades vers el fosc l'infinit,
esperant, les letals urpes de granit,
l'anunciat retorn de l'antiga nissaga.

I el Vel Etern, estès sense cap arruga,
de l'espai profund negre com el lignit,
ple d'estels que puntegen l'eterna nit,
guaita pacient, com una vella tortuga.

Mentre el riu del temps s'esmuny amb fluïdesa,
mantenen les esfinxs sòbria vigilància;
tosca la pedra, plena de gran fermesa .

Quan els estranys vinguin amb bel·ligerància
per esborrar del món tota la bellesa,
quedarà palès el fruit de la constància..

Oniria

2007-12-04T19:44:00.001+01:00

Jordi
Entro a casa i veig l’àvia, asseguda al seu sofà preferit, davant la televisió, fent una becaina.
— Hola iaia— la desperto.
— Hola maco, com ha anat l’escola?— diu, intentant dissimular que estava dormida.
Sempre em pregunta el mateix, i mai espera cap resposta. Li faig dos petons i oloro la familiar ferum a anís que l’envolta com una segona pell. A la iaia li agrada l’anís. La Berta un cop em va dir que li agradava massa, que tenia una iaia borratxa. I ho va dir prou fort com perquè tothom ho sentis. A vegades la Berta pot ser molt dolenta.
— Em pots portar les sabatilles bonic? He anat a comprar i els peus m’estan matant.
— És clar iaia.
Deixo la cartera a la meva habitació i corro pel passadís sense mirar la porta del fons a la dreta. És la porta que sempre està tancada. L’habitació fantasma, la dels invitats que mai hem tingut. Si no la miro no em pot fer res, penso. No ho confessaria mai, però em fa por, molta por.
Entro a l’habitació de la iaia sense respirar. No vull fer-ho, imagino les parets, les cortines, tot impregnat de la flaire dels pipis de la iaia. Ja fa temps que sé que utilitza l’orinal; per tant els seus pipis estan una bona part de la nit allà, a sota el llit, perfumant-ho tot. La idea em resulta insuportable. Agafo les sabatilles ràpidament i, abans de sortir, encara puc veure la seriosa cara de l’avi que em mira enfadat des del retrat de la tauleta de nit. L’avi era un “rojo”, un matacapellans com diu la Berta. Va anar a la guerra i no va tornar. La iaia sempre diu que m’hi assemblo molt, i això em preocupa, arribaré a ser tan dolent com ell quan sigui gran?
Abans d’anar a dormir la iaia em recorda que he de fer la bossa; aquest cap de setmana em toca anar a casa la mare.

Url
M’agrada estar a les fosques, perquè llavors, puc brillar i fer-me gran, i vestir-me amb aquesta cuirassa lleugera, però tant dura, per protegir-me. Faig voltes ascendents sobre l’aigua encalmada, voltes i més voltes, endut per l’aire, i sento aquest vent fresc que em tira els cabells endarrere, i després caic, em llenço des del més alt, per entrar a l’aigua amb les meves armes, una a cada mà, perquè qualsevol ésser d’aquest abisme, qualsevol ànima viva o dorment, sàpiga que soc fort, que tinc valor, que puc plantar batalla. Camino sobre l’aigua uns instants molt llargs, i els ulls de la foscor aixequen la vista per mirar-me i deixar-me pas. No vull combatre, només vull volar i volar. Després, l’aigua es torna d’un color fosc i no és aigua, és un fang on ja no puc penetrar, solcat de bèsties lliscants. M’aparto, me’n vaig, volo més amunt, lluny d’aquesta bassa negra. Llavors, la veig, cóm es queda allà, allà tan avall, tan lluny, amb una ma alçada cap a mi. Fins a mi, tan amunt, arriba l’olor, aquesta olor de derrota, de malviure, l’olor del llarg mal. Havia estat maca, i encara ho és, amb aquests ulls i les mans de dits llargs, i jo voldria cobrir-la amb les ales, voldria arrencar el seu cosset del fangueig, dur-la amunt i fer-la viure. Però tinc por, i les forces em manquen; i sé que és ella, qui s’ha d’arrencar d’aquí, que jo no puc, encara que vulgui, fer-ho per ella. Tinc por de tornar enrere, de les pells llefiscoses dels animals del llot, de tanta desolació, i marxo, tancant els ulls per no veure, oprimit el cor, i les mans closes, i oblido, per llevar aquesta llosa que m’enfonsa el pit. Amunt, amunt, sense aturar-me. I em segueixen, com estels arrencats de les nits passades, en un ball boig d’espurnes, totes les coses que he temut, i que, de mica en mica, mentre l’aire xiula i s’obre, per fer-me pas, s’escolen i es trenquen, i em deslliuren de la pena, si, mentre volo, cada cop més ràpid, més amunt, sense aturar-me.

Jordi
La mare em mira amb aquell rictus a la cara que jo, malauradament, conec tan bé.
— Nen, no pots callar un moment ? On collons estan les meves pastilles ? Segur que ja me les has tocades. Estaven aquí n’estic segura — diu mentre furga, enfadada, dins la seva bossa platejada, una andròmina enorme i molt lletja.
—Mare, jo no les he vistes les teves pastilles ! No en tinc cap culpa si les has perdudes, jo ...— intento protestar quan, de sobte, una bufetada seca i brutal m’interromp i està a punt de fer-me caure a terra. La mare crida alguna cosa que jo no arribo a sentir. El so ha desaparegut i l'univers sembla avançar a pas de tortuga. Veig com els seus llavis es mouen pronunciant paraules incomprensibles i com petites partícules de saliva surten disparades cap a mi, com enfollides gotes d’odi líquid.
Em tanco a la meva habitació i mentre ploro penso que encara falta un dia per acabar el cap de setmana, un dia sencer abans que pugui tornar a casa de la iaia.
Al cap de molta estona la mare em ve a buscar, contenta, com si no hagués passat res. La iaia m’ha explicat que la malaltia fa que la mare a vegades estigui molt alegre i a vegades molt nerviosa i trista; que per això no puc viure amb ella. La mare està així des de que el pare va marxar, assegura la iaia, es veu que abans era una persona normal, diu.
Però jo no recordo al pare. Ni a la mare abans d’estar malalta. En el fons, crec que no n’està pas de malalta, penso que és dolenta i ja està.
D’una cosa estic segur; preferiria no tenir-ne de mare.

Url
Torno a l’amagatall, i passo pel pont de canyes i pels nius. Mentre faig aquest camí que he fet tantes vegades, vaig alegrant-me de ser tan lluny, i de que el sol brilli sobre tota aquesta pols sota els arbres. Ella m’espera amb els peus a dintre l’aigua, menjant xocolata a cullerades. Quan em veu, somriu i em saluda amb un cop de cap. Té uns cabells brillants, molt foscos. Quan m’assec al seu costat, em passa el braç per l’espatlla i em prem contra ella. Quan fa això, em sento lleu, feliç, em sento ple d’orgull i em sembla que sóc un tio amb sort. Que tot es pot arreglar. Que ella em vol per cóm soc, tan sols. I estem així junts mirant els martinets, com si el temps passés només per nosaltres. Ella duu un vestit suau, com de seda. Mai no parlem gaire. De sobte, deixa el pot de la xocolata i em frega la galta amb la seva. Quan estem així, voldria morir, i no tenir cap més record de res, de tant com m’agrada.
Llavors, d’un cantó fosc surten unes figures que parlen alt i amb ira. S’apropen a nosaltres i ens diuen coses terribles. De cop, l’aigua es torna negra, i ella treu els peus per no tacar-se. L’aigua s’ha podrit i fa olor d’animal mort. Les nenes rosses i grasses riuen, i els ocells criden de por, com quan s’acosta una serp al seus nius. Jo m’aixeco, i em faig alt i temible. Els hi dic que marxin, que son horribles i fastigoses, i els hi pego a la cara fins que deixen de riure; les matxaco, les faig plorar i cridar. No puc parar de colpejar-les, i també jo crido, per no sentir els seus esgarips. D’elles queden els cabells rossos, perruques que penjo a les branques, però els seus crits segueixen molta estona, encara que elles ja no hi són.
Ella em tapa les orelles amb les seves mans perquè jo no escolti allò. Sento els crits igual, i no puc respirar. Hi ha grans peixos carnívors lliscant en l’aigua oliosa.
Però després, em calmo, i giro i giro en l’aire, i el vent és calent, i fa olor d’estiu i d’herba.
El riu torna a ser net i ella m’abraça.
Oh, vull morir-me aquí, als seus braços; vull quedar-me aquí, per sempre.

Jordi
La Berta i les seves amigues se m’acosten a la sortida de l’escola. Me n’adono massa tard i no puc evitar-les.
—Escolta Jordi tenim un pregunta per a tu — proclama la bruixa, mentre les seves acompanyants riuen com si hagués dit quelcom molt divertit.
—T’agrada fer petons ? — em pregunta sense donar-me temps per pensar.
No sé que dir-li. No he fet mai els petons que ella insinua, però moriria abans que confessar-ho.
—Sí, m’agrada molt — dic intentant aparentar una seguretat que no sento .
—Sí ? — contesta ella encuriosida — I es pot saber a qui els hi has fet tu els petons ? — diu adoptant el posat d’amiga confident.
—Jo ... doncs .. — dubto sense saber que contestar .
—Que t’agradaria fer-me’n un ? Seria agradable ser besada per algú com tu, que en sap tant ...— m’interromp. Ara tot el grupet que ens envolta riu sense dissimular. Sento una intensa cremor a la cara, de sobte tinc molta calor. Em miro a la Berta i tremolo, incapaç d’articular ni un mot.
— Nen fas pena, ets una merda de tio saps ? Tan escarransit i encara vas pel món presumint de fer petons ! — deixa anar la bruixa en veu molt alta — Vols un consell, tita freda ? No diguis tantes mentides ! tonto !
Tinc tanta vergonya que no goso contestar. Camino per allunyar-me d’elles, cap cot. Camino cada cop més ràpid i, sense adonar-me’n arrenco a córrer.
Però al meu darrera no puc deixar de sentir-les cridar, enjogassades :
— Tita freda ! tita freda ! tita freda ...
I mentre fujo m’eixugo les llàgrimes amb la mà.

Url
Volar em dóna alegria. Cada vegada l’alegria és més profunda, més total. Hi ha l’aigua fosca, és clar. Sempre hi serà. Però he trobat la manera: no infligir-me dolor, no volar baix. La meva pell tan lluminosa espanta les ombres. En formació amb els ànecs de coll verd, l’olor de plomes em commou. Torno a terra per trobar-me amb tots els amics que m’esperen. M’esperen, em reclamen, criden el meu nom, em fan baixar enmig d’aquest sentiment d’orgull, d’aquesta cadència que ens sotraga. Quan vols algú, significa que els teus ritmes, el tam-tam, el baix profund, la melodia inherent, els executes imbricats amb els ritmes del que et vol; la joia, o ser feliç, o estar bé, implica una música que es nodreix d’un i de l’altre, implica la cançó de varis còmplices. I m’agafen de les mans i les ales, em porten a les cúpules de la Ciutat, perquè allà hi ha els ballarins, els oracles, els visitants i els llibres. Si, vull llegir i llegir, i em volen escoltar, es volen rendir a paraules meves, a petits escrits que han de ser tramesos per l’aire, pensaments que han de vibrar entre nosaltres, una altra melodia entre amics. Simplement soc; puc volar i caure, puc tocar l’olor d’un perfum, la seva aspra superfície, puc guardar-lo amb mi si això em plau. I puc estar amb ella. Mentre parlo, baten ales amb soroll d’aigua. Mentre parlo, les ànimes d’ els que m’escolten es tornen blanques i fragants.
Uns riuen alt i em diuen:
-Url, que també volem llegir!! Vinga, acaba, ja!!
I passo la resta d’hores escoltant recitadors i cantants, i ella em fa trenes als cabells. I ens abracem,molta estona, abans de caure en la quietud.

Jordi
Sortosament tinc els somnis.
Gairebé cada nit. I les nits que no els tinc, em desperto trist, amb la sensació de no ser capaç d’aixecar-me. En els meus somnis veig un món fantàstic, em transformo en un ésser poderós, valent i just. Ningú em pot pegar, ningú pot riure’s de mi. Sóc l'Url.
Sortosament tinc els somnis.

Url
En la quietud, sento que sóc un noi infeliç. A vegades, quan obro els ulls, encara veig imatges fosques que em fan estremir, sento una soledat que és com un fred que ve de dintre meu, recordo l’odi i la ràbia. Però aviat passa.
Diuen, els vells, que és l’única manera que tenim de poder valorar la nostra vida. No ho sé.
Jo sempre he sabut que aquest és, de tot el gran Univers, el lloc on la meva ànima hauria triat d’anar.

Bona nit, princesa

2007-12-04T14:40:00.001+01:00

— Papi, on és la mami ?
— Tornarà tard, avui el papi et posarà a dormir, d'acord ?

Rosa, la meva dona, m'ha trucat des de la feina quan s'ha filtrat la notícia. Plorosa, m'ha dit que tornava cap a casa immediatament, que anés a l'escola a buscar la nena. Fa més de vuit hores de la trucada. Ja he perdut l'esperança de tornar-la a veure.

— Papi, que són aquest sorolls ?
— És una festa, maca. Al carrer fan una festa, amb petards i tot .
— Jo vull anar a la festa !
— És una festa per gent gran, bonica.

Per la televisió han confirmat que queden poques hores per la fi del món i la gent ha embogit. El carrer és un caos. He tancat totes les finestres i he posat una petita barricada davant la porta. No he pogut evitar que la nena senti els crits i les explosions.

— Papi no vull sopar .
— Avui pots menjar el que més t'agradi, què vols ?
— Una mandarina papi..., no, una no. Moltes !

Observo a la meva filla. Tres anys de vida. He de fer un gran esforç per no plorar. Vull que passi aquestes últimes hores en la més absoluta normalitat. Vull que vagi a dormir contenta.

— Papi, els mitjons em molesten !
— No passa res maca, avui si vols pots anar sense .

Manipular la realitat i aïllar-la del horror; serà la cosa més important que he fet mai per ella. I la més difícil. És l'últim desig que em queda; fer feliç a la meva princesa. Tu faries el mateix, oi que sí Rosa ?.

— Anem a dormir maca ?
— M'explicaràs un conte ?
— Sí, però primer has de veure't la lleteta.

Me la poso a la falda i li apropo el biberó. El contingut té un lleuger color verdós. Les llàgrimes en cremen les galtes.

La substància que he portat del laboratori, barrejada amb la llet, fa el seu efecte.
Sento el seu cosset com es relaxa. Com s'afluixa.

— Un petó papi — es l'últim que em diu.

Resto assegut, amb la meva nena a la falda, hores i hores, fins que arriba el final.

Mar i Muntanya - Recull de Haikus estiu 2007 -

2007-09-27T14:30:00.001+02:00

MAR

Pi sobre roca,
verd retallant l'onatge
mediterrani.

Tants cossos joves
exhibits a la platja;
fugaç bellesa.

Dos blaus es troben
a la llunyana corba,
delimitant-se.

Miro ingràvid,
gràcils, inabastables,
peixos de plata.

L'escuma blanca
trenca el blau d'un mar plàcid;
la barca passa.

Camins de ronda
vistes de mar i roca
a frec de costa.

Cerca deixalles,
des del cel la gavina;
rata de l'aire.

Dins les tavernes
vells mariners naufraguen
en mars etílics.

Paga el turista
per lluir pell cremada
tornant a casa.

MUNTANYA

Les valls extenses
per alts cims envoltades,
semblen petites.

El corb que vola,
cridant fa més pregona
la melangia.

Forces ? Ben poques.
El camí ? Mai s'acaba.
Aspra muntanya.

La llum esclata,
entre el més fosc boscatge,
fen pampallugues.

Tronc mort que encara,
patint turment, aguanta.
Corcat de vida.

Després de ploure,
pel fort sol escalfada,
l'herba fumeja.

Carona blanca,
cor de llop, ulls salvatges,
t'estimo huski.

Amb una gota
fem del tranquil toll d'aigua
un garbuix d'ones.

La boira densa
difumina el paisatge,
fent-lo minúscul.

Sorprèn la fressa
d'un gris espectre arbori;
l'esquirol àgil.

FINAL

Besllum de tarda
que suaument proclama
la fi del dia.

Verdor somorta,
bosc de pins al capvespre;
l'estiu s'acaba.

La nit freda

2007-03-05T14:55:00.001+01:00

Faig com si estigués mirant fixament al baixista, però en realitat estic pendent de tu, de les teves reaccions. En el local mal il·luminat et miro de reüll i, com sempre, em sembles absent i una mica distant. Prenc un glop de cervesa i amb un comentari intranscendent sobre els musics intento trencar el teu silenci, que de cop s'ha m'ha fet insuportable.
— Sempre em fixo en el baixista — dius amb veu suau. Et miro. Brilles en mig del fosc ambient blavós com il·luminada per una llum interior. El meu desig per a tu es tan gran que em provoca un dolor gairebé físic.
Nerviós, aprofito la teva resposta per fer una petita broma sobre una gelosia fingida però no irreal.
— Em faràs posar gelós, eh ?
Reacciones bé, i per un moment, penso que aquesta nit serà la nit. Acabo la meva cervesa. Tu tampoc en tens i proposo demanar-ne un parell més.
De sobte, altre cop et mostres freda, incomoda.
— Que, no estàs a gust aquí ? — pregunto. Vull sentir-te dir que sí, que estàs de conya, que la meva companyia és suficient per que et sentis relaxada, animada i contenta. Però no. Dius que les cançons són massa llargues, que les estàs barrejant totes.
Frustrat i sense saber molt bé que fer et proposo sortir al carrer una estona. Ja fora, l'aire fresc em fa reflexionar. Estic fen l'imbècil, es evident que entre tu i jo tan sols hi ha lloc per l'amistat, aquestes ridícules sortides en parella no tenen sentit. No fan més que fer-me mal.
Comencem a caminar per les rambles. I de cop, a l'altre banda del carrer, apareix el Francesc .
— Hòstia, espera — et dic— Acabo de veure un company de l'insti, m'hi estic dos minuts — fas que sí amb el cap. Et deixo i amb una petita correguda atrapo al meu amic. Fa mesos que no ens veiem. Durant una temporada varem ser inseparables. Li explico que estic amb tu. Et senyalo i tu saludes.
— Vas molt ben acompanyat cabró, te la tires ?
— Ja m'agradaria, som amics, res més — li dic — i parla més fluix que et sentirà ! — afegeixo .
— Però li has tirat els trastos o no ? — insisteix en Francesc.
— No, no vull cagar-la, som amics, espero a que ella es mostri receptiva. Però fins ara res de res.
— Mira, he quedat amb la colla, ens falten tios , et truco més tard al mòbil i si la cita amb la teva amiga no prospera potser t'animes a venir ¿ no ? — diu mentre em fa l'ullet .
— D'acord
— Així m'agrada , i aclareix les coses home ! ... A sac ! — remarca en Francesc tot marxant. És una expressió de quan sortíem a lligar junts.
Torno amb tu amb ànims renovats. Caminen sense rumb, i em dedico a explicar-te anècdotes del Francesc . Tu escoltes en silenci. Al cap d'una estona tinc la sensació que t'estic cansant.
— T'avorreixo? — la pregunta em surt en un to una mica massa sec .
Dius que no, però jo no et crec. Proposes anar a un bar on hi ha un tio que toca la guitarra i fa versions de temes molt coneguts. Accedeixo desganat, tinc una forta sensació d'incomoditat i pèrdua de temps.
El local està ple a vessar, l'ambient és espès i fosc, una mica com el meu estat d'ànim. Et segueixo i em portes fins una taula en la que encara resten els gots mig buits dels antics ocupants. Seiem. Ho intento de nou, decideixo sincerar-me, et parlo de la incomoditat que, a vegades, sento al estar amb tu. Desitjo que em preguntis el perquè. Vull una escletxa, una senyal, que m'indiqui que puc avançar. Però la senyal no arriba i acabem parlant sobre les persones que ens envolten, sobre la fauna humana del local.
Et faig broma sobre una noia solitària que em sembla que esta mirant-te tota l'estona. Et poses vermella. Decididament no n'encerto ni una, a veure si al final resultarà que ets lesbiana?
En el moment que decideixo que ja ni ha prou, sona el mòbil. Miro el número i faig com si estigués molest amb la trucada, però no és així, tot al contrari, és el Francecs, just a temps. Tu aprofites la interrupció per anar al lavabo.
— Com va això ? Vens o que ? — diu el Francesc.
— Si, com quedem ? — contesto .
Quan tornes ja tinc preparada l'excusa. Em sap greu, però no gaire. M'has deixat ben clar que no tenim res a fer, i d'amigues ja en tinc moltes. Et dic que he de marxar, sense donar gaires explicacions. Sembles una mica desil·lusionada, però naturalment, no insisteixes. Ens acomiadem desprès de fer com si haguéssim de quedar algun altre dia. Crec que els dos som conscients de que no serà així. Ha estat una situació lleugerament incòmode i tinc presa per sortir del local. En sento cansat i fart, amb ganes d'anar a dormir, ganes de passar de tot.
Estic a punt de sortir per la porta quan sento soroll de corredisses al meu darrera. M'agafes de la mà i em giro, sorprès.

Em començo a enfadar de debò, que collons vols ara ? Tota la nit junts i ara, quan ja he decidit el que he de fer, em surt amb corredisses i tronades escenes romàtiques ? .

— Digues, vols res ? — estic cabrejat, se'm nota, i això encara em molesta més.

Dius alguna cosa que no arribo a escolar i em fas un peto als llavis. Em quedo glaçat, amb el mòbil a la mà, sense saber que dir ni que fer. Ha estat un peto suau i bastant innocent. Un peto fora de temps. Massa tard, ara ja no el vull. No tinc paciència per més jocs.

Amb la veu tensa i fent un gran esforç per simular normalitat et dic:

— Me'n vaig. Dissabte et truco.

I surto sense mirar enrere. Marxo ràpidament, per no tenir temps de pensar, per no tenir temps de penedir-me'n.

Fujo de tu.

L'infern a la terra

2007-03-05T14:51:00.001+01:00

Tv3 va tancar per sempre les seves emissions amb les terribles imatges de la presentadora del telenotícies esbudellada en directe pel que semblava ser un company de realització. Esglaiada davant la pantalla del televisor, la Merçe vomità l'esmorzar i gairebé es desmaia.

Ara feia ja tres dies que no sortia de casa. Tenia la porta tancada amb clau i el sofà del menjador plantat al davant, com una barricada. Als seus 60 anys és trobava molt sola i espantada. El seu fill no havia tornar de la feina, el telèfon no funcionava i la televisió estava morta.

Des del balco del seu pis els veia rondar pel carrer. Gent rara, alguns empastifats de sang, altres amb la roba plena d'estrips, alguns despullats i espantosament mutilats, però el més paorós de tot era el soroll que feien . Era com l'insistent somic d'un infant famolenc. La remor constant i persistent li omplia l'anima de por i desolació.

Tot va començar quan per la televisió, de sobte, decretaren una mena de llei marcial. Ja feia dies que es parlava dels inexplicables casos de canibalisme que s'estaven produint arreu del món. La Merçe va tancar-se al pis atemorida per les noticies. Al sentir els crits d'agonia i lluita procedents de l'escala i del carrer, la sang se li glaçà a les venes. Poc després, el grotesc epitafi de Tv3 va marcar el començament de l'infern.

Al quart dia va quedar-se sense electricitat i sense menjar. Engolí l'últim mos, un marcit boci de pernil, i sense poder-ho evitar es posà a plorar com una nena. Quina pena morir tan sola .

Quan la porta del pis cedí i la Merçe veié als seus visitants, va pensar que morir sola hauria estat de ben segur, una benedicció.

Instants

2007-03-05T14:46:00.001+01:00

L'Horror ( Madrid 2005, Gernika 1937 )

Estic davant la gran creació de Picasso, el Gernika. L'observo. No té color, no té relleu . Al eliminar-los, s'elimina tota relació amb la vida. És un quadre de mort. La llum és irreal, no té centre focal. Brolla de les figures que semblen tretes d'un malson.

-El primer avio apareix al cel a tres quarts de cinc de la tarda. És un Heinkel 111.Deixa caure les bombes i al cap de poc torna acompanyat de tres bombarders més. L'infern tot just comença -

Sembla com si un vent molt fort bufés de dreta a esquerra. Varies figures miren cap al cel. La dona amb el nen mort, la que intenta sortir de les flames. Expressions de pànic. El coratge ha estat destruït, la llibertat també..

-Una bomba de fragmentació explota al costat d'un grup de civils que intenten escapar d'una casa en flames. La metralla s'escampa com una puja mortal. Carn picada. Vísceres i bocins de cossos són escampats arreu. L'horror ve del cel.-

Un cavall al centre del quadre, símbol terrible de dolor i agonia. El brau com a tòtem peninsular, tètric i cansat. A terra un guerrer mort, un braç, un tros d'espasa . Tot és ple d'una fosca desesperació.

-Els Messerschmidt BF-109 cacen a la gent que intenta fugir. Les bales, pensades per abatre avions, traspassen els seus cossos com si fossin de mantega. En ràpides passades de vol rasant .-

Les úniques figures que podrien inspirar esperança, la bombeta i la dona amb una làmpada, resulten patètiques. Una mostra de la total inutilitat del progrés contra la barbàrie. El progrés vist com un absurd fustam corcat.

-Gernika crema. Gernika es un forn. Deflagracions i flames. Un gran núvol de fum negre cobreix la ciutat. Però això no atura als Heinkels i als Junkers. Ara deixen caure les bombes a cegues . Més de 40 avions participen en la massacre. Durant més de tres hores. Sense treva -

Surto del museu, no puc veure cap altre pintura. Em ve a la memòria la més gran de les infàmies: malgrat les proves i els testimonis, durant els anys del franquisme es va voler fer creure que foren els propis bascos els qui incendiaren la ciutat.

A fora, la calor de l'estiu convida al optimisme.
Però jo tinc el cor glaçat.

L'amor ( Paris 1988 )

L'aire fred de la nit parisina m'acarona el rostre mentre deixo que els meus ulls es perdin dins la millor vista nocturna de la ciutat de les llums. Soc a la torre de Montparnase, moderna i altiva construcció de 210 metres d'alçada, gaudint del panorama i endinsant-me en punyents records de joventut .

Recordo el museu d'Orsay. Fou inaugurat el 1986, és una vella estació de ferrocarrils esplèndidament reformada. Una joia. Lluny de la immensitat i majestuositat del Louvre, el museu conté una petita però selecta mostra de pintura impressionista. La Monique i jo restem molta estona contemplant les obres de van Gogh. És el nostre pintor de culte. Aquí, en mig de la gent i amb els seus quadres com a testimoni, ens fem el primer petó.

Recordo la primera festa a casa d'uns amics de la Monique. Sorpresa ! els parisins es fan quatre petons al presentar-se, dos a cada galta. L'argot em complica la comprensió de les ràpides converses dels convidats, el meu francès d'escola no m'ajuda gaire. Quan més perdut em trobo, la Monique em salva; ballem abraçats, molt junts. La nit s'esmuny en un instant.

Recordo el Sena serpentejant inquiet, esgrogueït per les llums nocturnes. La Monique i jo estem asseguts en un bateau mouche, agafats per la cintura, joves i plens d'entusiasme, emocionats de tenir-nos l'un a l'altre. Els edificis i monuments van passant, magníficament il·luminats, davant els nostres ulls. Sentim la humitat del riu enganxada a la pell, el soroll de l'aigua com a música de fons.

Recordo les seves paraules omplint l'aire carregat de fum del petit cafè, paraules que no vull sentir, paraules de ruptura. Miro per la finestra cap a la munió d'estudiants que passen per l'estret carrer del barri llatí. No vull veure com marxa, però tot i així la veig, la seva menuda figura creua la porta i desapareix per sempre. Adéu Monique, amiga i amant. Adéu.

Torno al present. Aparto els ulls del paisatge i la ment dels records. Miro la meva dona. Impulsivament li faig un petó al coll.
- Anem Merçe ? -
En el fons res ha canviat, encara puc estimar i encara estimo.
I la ciutat de les llums continua aquí, als nostres peus, tota per a nosaltres .

La gana ( Salvador de Bahia 1985 )

Estem asseguts davant d'una taula de fusta vella en una terrassa molt a prop de la platja, la poca llum que ens acompanya és un regal de la rodona i bonica lluna que llueix allà dalt, al mig d'un cel farcit d'estels. Fa unes hores que hem arribat a Salvador de Bahia i encara estem immersos en aquell desori de sensacions noves, cansament i emocions que acompanyen sempre l'inici dels viatges de debò.
Som els únics clients del petit restaurant i l'amo del local es desviu per servir-nos. El nostre coneixement del portuguès no és molt bo i l'accent brasiler no ajuda gaire, però aconseguim entendre que per sopar ens servirà una especialitat de la què sembla estar molt orgullós. Un luxe.
Tot esperant el menjar observem un nombrós grup de nens i nenes que passegen per la platja. Tenen de 4 a 6 anys, n'hi ha de blancs, de negres i d'un grapat de tonalitats intermèdies, van descalços i duen la roba esparracada. La misèria els envolta com una mortalla.
Per fi arriba el sopar. Són dues grans safates metàl·liques, una plena d'una salsa fosca i espesa, i l'altre d'uns bocins de carn estofada d'aspecte oliós. Ho tastem i no podem empassar-nos ni el primer mos. Un gust fort i agre ofèn el nostre paladar europeu. Amb una ganyota de fàstic aparto el plat del meu davant.
Silenciosament els nens de la platja s'acosten i ens demanen quelcom. Els miro i no m´ho penso; gesticulant els hi ofereixo el nostre menjar. En un instant estem envoltats de criatures que ràpidament s'empassen els trossos de carn gairebé sense mastegar. Veig com una nena molt menuda posa les manetes en la salsa per, tot seguit, llepar-les amb ansietat. Mentre mengen els seus petits rostres reflecteixen una intensa expressió de concentració .
Observo la meva companya. Té les faccions tristes i el ulls brillants.
A la llum de l'esblanqueïda lluna bahiana som testimonis d'un autèntic luxe.
Els nens de la sorra, els nens abandonat de Bahia, sopen .

L'oblit ( Cabo Verde 1995 )

Silenci.
Però no del tot. Dins el cap sento el ressò dels sorolls esmorteïts del meu cos. Em desplaço ingràvid, baixant cap al fons de sorra, observant petits grups de peixos grisos que es mouen per mantenir una distancia prudent amb aquest gran peix d'aspecte còmic. Em quedo uns segons quiet i miro cap amunt. Allà dalt, un sostre fet de llum platejada es mou i oscil·la constantment. Necessito aire. Començo a pujar. M'acosto al sostre.....

Soroll.
Surto a la superfície i respiro. El fort brogit del mar substitueix al suau brogit del meu cos. Inspiro profundament. Aire. Suro d'esquena, sentit el sol a la cara, les onades em mouen amb indolència. Reverberació de llum. Amb els ulls mig clucs descanso uns instants per poder tornar a visitar l'únic món on podem volar. Faig un recompte mental de totes les especies de peixos que he pogut clissar. M'agraden els peixos. Són lliures. Tornem-hi .Inspiro profundament i...

Silenci.
Però no del tot. Dins el cap sento el ressò dels sorolls esmorteïts del meu cos. Torno a volar. Dins un món sense perfídia. Sense odis ni traïcions. De sobte, un gran banc de peixos brillants com estels fugaços m'envolta. Per uns segons em sento completament en pau. El moment passa i els peixos brillants desapareixen. M'envaeix una fosca sensació de pèrdua.
Necessito aire. He de pujar.

El mossec de l'aigua fresca.

Però no vull pujar.
Vull quedar-me .
Una estona més.

Aquest món blau, immens. Fascinant.

Res m'espera allà dalt.
Oi que no estimada ?
Res.

No

vull

tornar.

El Glaç

2007-03-05T14:44:00.001+01:00

Com cada dia endreço l'habitació de la nena. Aviat farà cinc anys que va desaparèixer, i jo intento mantenir totes les seves coses tal com les va deixar. És obsessiu, ho reconec, però ho vull tenir tot impecable, com un santuari.

Ella va marxar i la nostra vida es va esfondrà. D'aleshores ençà que tinc un gran tros de glaç dins al pit. La seva gelor em traspassa cos i ànima. És un bloc cantellut, amb moltes cares. En algunes s'hi reflecteixen imatges boniques. Són els dies bons, els dies en tinc esperança.

( La nena ha tornat. Va ser una bajanada, confessa; es va sentir molt enamorada de la persona equivocada i va marxar sense dir res. Ara, més adulta, torna a casa. Es vol disculpar però no la deixo acabar. L'abraço i em sento renéixer. )

Té també cares molt fosques, amb imatges esfereïdores. Quan les contemplo, em passo el dia plorant, completament desfeta, conscient de que totes les meves il·lusions són sentiments ridículs, fruits de la desesperació. Són els dies en què em vull morir.

( Han trobat el cos de la nena enterrat en un descampat, va ser violada per varies persones abans de morir. Sembla que la van cosir a punyalades, acarnissant-se. Segurament va patir molt. Mal parits ... )

El meu marit em va deixar fa un any. Deia coses terribles, deia que havíem d'acceptar que la nena estava morta, que si no ho fèiem la incertesa ens mataria; deia que estava boja. El vaig arribar a odiar, però vaig sentir la seva marxa. Ara quan la nena torni no el trobarà a casa.

Acabo d'arreglar l'habitació i camino cap a la cuina quan sona el telèfon. És la policia. M'assec a una cadira i escolto. Les paraules son líquides i feixugues. Com si fossin gotes d'aigua calenta, van caient i fonent el bloc de glaç, acabant amb la incertesa.

Ara solament em queda la imatge de la veritat.

I no la vull.

Mala raça

2007-01-15T23:20:00.000+01:00

El cos desmanegat i rígid penjava de la branca, movent-se al ritme del vent. L'havien penjat pel coll i era senzill endevinar que la seva mort no havia estat fàcil.

Va expirar amb incredulitat; no podia assumir que els seus amics l'haguessin assassinat. Fins l'últim instant esperà descobrir que tot plegat no era més que una broma extraordinàriament cruel. No aconseguia entreveure un sol motiu plausible que justifiqués tanta violència. Que havia fet ell per ser mereixedor d'aquell tracte ?

En mig de l'agonia, quan el món sencer feia pampallugues i quan aconseguir inspirar una mica d'aquell calent aire d'estiu havia esdevingut una tasca impossible, encara es preguntava : per què ? Quan el dolor semblava haver arribat al clímax seguia preguntant-se : per què ?

No, la seva mort no havia estat fàcil.

Ni la seva, ni la d'altres llebrers, que, massa vells per la caça, encara avui en dia, són sacrificats sense miraments per sàdics assassins de dues cames.

Assassins sempre impunes.
Mala raça.

Balles ?

2007-01-02T17:13:00.003+01:00

— Balles ?

Dins la foscor de la discoteca, la figura de l'Anna semblava retallada per una lleugera llum blanca. La vaig mirar sense acabar de creurem el que havia sentit. La noia més desitjada del nostre grupet d'amics em demanava per ballar .

L'Anna era prima, tenia els cabells llisos, negres i molt llargs. Era físicament molt atractiva i, a més, era una gran persona. Jo, com tots els meus amics, n'estava bojament enamorat. Les seves faccions tenien quelcom d'exòtic i el seu somriure m'agradava tant que em feia mal.

Mentre la mirava sense badar boca, recordava la nit abans quan, impulsivament, ella em va fer un peto a la galta al dir-li, animat pel alcohol, que la considerava una de les poques persones amb les que podia pensar en veu alta, que l'apreciava molt.

Però per més begut que estigués, mai hagués gosat confessar-li com la desitjava. Jo era un adolescent amb cara de nen, sense cap experiència amb noies, però suficientment racional com per intuir que, per una dona com l'Anna, jo mai no seria més que un bon amic. Ho tenia assumit.

Menys quan somiava; però els somnis són lliures no ?

I ara la veia al meu davant, mirant-me i preguntant-me :

— Balles ?

L'adrenalina em corria per les venes com foc líquid; vaig aparcar la timidesa, la racionalitat i la prudència. Sentint els batecs del meu cor, sorollosos com sords compassos d'una dansa ancestral, vaig mirar a la meva estimada al ulls, dient-li amb una veu que intentava ser ferma :

— D'acord, anem ?

La seva expressió al escoltar la meva resposta encara m'acompanya ara, tants anys després. Potser era de pena o d'incomoditat. O, simplement, s'estava morint de riure. En aquell instant, jo no era conscient de que el record de les seves paraules m'acompanyaria per sempre :

— No, ho deia per si em podies vigilar la bossa.

Cercle viciós

2006-12-21T00:07:00.000+01:00

Era el primer dia del curs i a l'escola havien organitzat una festa per celebrar-ho.

Però els guerrillers van arribar de bon matí i tot va canviar.

La Ludmila, una menuda nena de quatre anys, agafava la mà de la seva mare, freda com l'infern, mentre plorava sense fer soroll. No volia cridar l'atenció dels senyors dolents. Ja feia més d'un dia que estaven tancats al gimnàs de l'escola. La Ludmila sanglotava en silenci, amb la mirada perduda i la roba xopa de sang.

El segon dia de captiveri, les forces especials russes, Spetnaz, assaltaren l'escola amb l'ajut d'helicòpters i tancs. Els guerrillers detonaren explosius, enderrocant bona part de l'edifici.

Havien passat uns minuts sense que se sentís cap tret. El gimnàs era una carnisseria. En Yevgueni, caporal de les tropes d'assalt, mai no havia vist tants infants morts. Serrà les dents pensant en l'objectiu acomplert: matar tots els terroristes, no cedir al xantatge. De reüll veié com el sergent executava als pocs guerrillers que s'havien rendit. Durant els anys en què havia servit a l'exercit, en Yevgueni, veié morir molts companys a mans dels txetxens. Els odiava profundament; aquells porcs bel·licosos i fanàtics no mereixien viure. Eren, sens dubte, els culpables de tota aquella massacre.

En un racó, una nena petita jeia immòbil al costat de la seva mare, totes dues ben juntes i agafades de la mà. L'una morta pels terroristes, l'altre pels alliberadors.

En Iósif esperava i xiuxiuejava balancejant el cap rítmicament :

— Fendir els seus cossos i la seva moral, acabar amb la seva descendència i portar la mort i la destrucció a les seves llars, tal com ells l'han portat a les nostres. Deu és gran.

Quan sortí de l'amagatall es llançà directament contra els soldats russos que entraven al gimnàs, contra els culpables de la desgracia del seu poble. I mentre resava, detonà els explosius que portava enganxats al cos.

El Balneari

2006-12-19T16:40:00.001+01:00

Ja n'estava una mica fart del règim, del passeig pel caminet enjardinat, de la tranquil·litat llefiscosa i, sobretot, de la maleïda dutxa circular, quan vaig acudir a la meva primera sessió de quiromassatge.

El massatgista, un noi molt jove, retirà la petita tovallola que em cobria el cul. Sorprès, no vaig dir res, no sabia pas com funcionava tot allò i no volia semblar provincià. Em vaig quedar doncs, completament nu, estirat a la llitera. De sobte, el noi m'introduí mà entre els glutis i començà a tocar-me per allà baix. Anava a protestar quan els dits del jove em van agafar els testicles molt suaument, provocant-me una erecció increïblement intensa; una erecció que ja havia oblidat que podia arribar a tenir. El vaig deixar fer.

—Com ha anat el massatge Josep ? — la meva muller, que havia tingut la idea d'acudir al balneari, estava molt interessada en saber si m'ho estava passant tan bé com ella.
—De puta mare — vaig dir-li sense mirar-la als ulls. Descobrir als cinquanta anys que el sexe amb un home, un noi, em podia tornar boig, era una experiència que encara no havia paït.

Aquella mateixa nit, traient-me la galvana de sobre, vaig fer l'amor amb la meva esposa tot buscant inútilment retrobar les sensacions viscudes a la llitera del massatgista.
—Josep, això del balneari et va molt bé, tigre ! — em digué ella, estirada al llit i al·lucinada encara pel què, segurament, havia estat el clau més increïble dels nostres vint anys de matrimoni.

L'endemà, mentre mandrejàvem junts dins la banyera d'hidromassatge, el meu massatgista va entrar a la sala. Anava totalment nu i lluïa un somriure escandalós. Em vaig quedar glaçat. La meva dona, mirant-me amb una cara que no li havia vist mai, digué picant-me l'ullet:

— Que tigre, t'animes ara que ja hi som tots ?

El temps lent

2006-12-12T23:42:00.001+01:00

Quan faig incursions al món ràpid sóc el Deu del món lent.

Amb un acte de concentració mental m'accelero i us converteixo a tots en estàtues. Em passejo entre vosaltres, gairebé aturats en el temps, com un rei pel seu reialme. Sou els meus súbdits. Tinc el poder de la vida i la mort. El poder absolut.

Entro en el vestuari femení d'un gimnàs de moda i trobo a un grup de noies joves totalment nues, congelades en l'instant de sortir de la dutxa. Les toco sentint el tacte fred i poc natural que tenen totes les estàtues. Llepo el mugró de la més maca. Tot plegat em provoca una tremenda erecció i em masturbo allà mateix.

No tot són avantatges en el món ràpid. La llum és diferent i estranya, canvia de tonalitat i color segons com et bellugues. Sovint fluids moviments furtius llisquen just al límit del camp de visió. A vegades fa por, molta por, tanta que, durant una bona temporada, m'emborratxava a mort abans d'entrar-hi.

Avui, com cada dia, m'he accelerat per gaudir una estona del poder absolut, buidar algunes butxaques i fer de voyeur; tot amb la més absoluta de les impunitats. Però avui ha estat diferent, avui m'he accelerat massa.

Ja feia temps que de tan en tan em despertava amarat de suor i cridant desprès de tenir un malson recurrent. En ell, em quedava accelerat i no podia tornar, condemnat a marcint-me lentament, a viure per sempre en aquests immens i grotesc museu de cera.

I avui el malson s'ha fet realitat. Ja porto varies hores intentant tornar al món lent, al nostre. I no puc.

Però el pitjor és que he descobert que no estic sol. He vist als autèntics habitants del món ràpid. Els autèntics Deus. Són d'aspecte insectívor, grossos com ratolins i es nodreixen de les estàtues, sí, de vosaltres.

I, us ho puc assegurar, són molt lletjos.

Paris trist

2006-12-01T17:13:00.000+01:00

El noi estava assegut a terra, al costat d'una vella motxilla, esperant. En el seu rostre és podia intuir el cansament d'una llarga nit de viatge. Al voltant la gent anava i venia; la Gare d'Austerlitz no era un lloc solitari.

La noia s'aixecà del llit tota nua. Abans però resseguí amb la llengua l'espatlla del cos masculí que dormia al seu costat. Va anar cap a la dutxa per intentar eliminar cada partícula de suor de la seva pell, sense perdre temps; tenia pressa.

El noi havia passat la nit somiant despert en la seva novia parisina. El desig de tenir-la altre cop entre els seus braços no l'havia deixat dormir en tot el viatge. En tenia tantes ganes que el cor li feia mal.

La noia corria pel carrer. Notava el gust salat de la pell del seu amant a la boca; no havia tingut temps de rentar-se les dents. L'esperava una escena desagradable, ho sabia. Tot i la dutxa es sentia bruta i cansada.

El noi mirava impacient el rellotge quan la veié entrar a l'estació, escabellada i esbufegant. Al abraçar-la va notar un regust agre en el seu alè, un detall que l'inquietà profundament.

Quan ella li va explicar tot l'afer, no s'ho va creure. Finalment va admetre la realitat i quelcom molt profund va trencar-se dins seu. El noi va girar cua, deixant-la amb la paraula a la boca. Ella el va anar seguint per la immensa sala d'espera de la vella estació, dient-li alguna cosa sobre passar la setmana com amics. Reprimint el plor, amb la poca dignitat que li quedava, el noi la va engegar a la merda.

Paris, la ciutat de les llums. Jo tenia vint anys i tota una llarga setmana al meu davant. I tenia a Paris, la més romàntica de les ciutats europees, per a mi tot sol .

Tot sol.

El Ram

2006-12-01T15:01:00.001+01:00

He anat a passejar per la verda catifa de gespa que cobreix el bosquet dels enamorats. Acaronat per la dolça llum del matí he recollit deu margarides. Deu anys d'amor i de vida.

Sota la diàfana transparència d'un aire nítid, acceptes les flors, i el ram d'amor es comença a esllanguir emetent un crispat so de paper arrugat. Les teves mans l'infecten i per les tiges s'enfila el llefiscós color de la traïdoria. En tan sols un instant les margarides, fosques i marcides, deixen caure totes les fulles. L'aire s'omple d'una persistent fortor a podrit.

I, sense fer cap comentari, el teu rostre dur i fred, tallat en pedra, emmarca el més lluent dels somriures.

Mal de cap

2006-11-28T18:09:00.001+01:00

Ja feia una estona que em rondava l'ombra d'un mal de cap. Potser masses hores al sol. Incorporant-me vaig agafar la bossa de platja, cercant una aspirina. Estàvem estirats a la sorra d'una caleta molt maca de Menorca, ja era tard, no quedava res de la calitja del matí i el capvespre mediterrani ens regalava una temperatura molt agradable.

El meu noi m'observava.
—Que busques ?
—No res, buscava el rellotge —Vaig dir. Mai de la vida arruïnaria aquell dia magnífic confessant-li que em trobava malament.
—Tens mal de cap? —En Ramon sempre em llegia els pensaments d'una manera que gairebé m'espantava.
—Una mica —Li vaig confessar.
En Ramon era un noi alt, d'ulls clars i cabell rossos. Amb un cos que reflectia la seva afició per la cervesa i pels esports. Curiosa combinació; aquells braços, aquelles espatlles i aquella panxa incipient.
Em va mirar molt seriós.
—La meva avia tenia un remei infal·lible pel mal de cap; banys d'aigua de mar, salubèrrim deia ella —De sobte va somriure.
—Anem a guarir-te el mal de cap amigueta? —Va dir picant-me l'ullet.

Fins aquell vespre mai havia fet l'amor dins el mar. El mossec de l'aigua freda era gratificant, això i els moviments forçosament suaus van fer que el Ramon aguantés l'erecció molta estona. Vaig creuar les cames al voltant de la seva cintura i ell, apartant suaument la calçeta del biquini, em va penetrar amb facilitat. Vaig restar hipnotitzada en aquell estat meravellós en què voldries aturar el temps, panteixant ingràvida, gaudint d'un orgasme llarg i suau; com les ones que m'acaronaven. Finalment el Ramon va gemegar i, soterrant el rostre entre els meus pits, es va escórrer amb força. De l'abraçada gairebé l'ofego. Ens varem separar tot rient i tossint aigua salada.

Ja a la sorra, relaxats i endormiscats, vaig sentir la veu d'en Ramon que em deia a cau d'orella .

—Ja t'ha passat el mal de cap, amigueta?

Les engrunes

2006-11-27T18:01:00.002+01:00

Valladolid 1985. Quarter d'infanteria de Sant Quintin.

El soldat està dret, de cara al armari metàl·lic anomenat taquilla. Els pantalons i calçotets caiguts a l'alçada del genolls. El rostre crispat. Amb la cintura va fen moviments rítmics, donant cops contra el metall fred.

—Follate la taquilla “xivo”! —Brama el “bisabuelo”—Te gusta?
—No — diu el “xivo” amb la veu trencada per la vergonya.
—Pues sigue!

Els “xivos”, soldats novells, acaben d'arribar i per tota la companyia tenen lloc escenes similars. Alguns són obligats a follar-se les taquilles i altres a desfilar despullats per el centre del recinte entre les burles i els crits obscens del soldats veterans; els “bisabuelos”.

—Te gusta?
—Si!
—Cuantas llevas?
—No lo se! Veinte?
—No!, sigue!

Cada “bisabuelo” s'ha quedat amb un “xivo”, li ha posat un pseudònim, i el tindrà d'esclau durant els mesos que li queden de servei. Els veterans són els amos, ocupen els llocs de poder i gaudeixen del suport dels oficials professionals; no hi ha res a fer.

— Te gusta? —Insisteix el “bisabuelo”, cridant com un boig a un dit de l'orella del “xivo”, que gairebé està plorant.
—Si
—Cuantas llevas?
—Ninguna! —prova el “xivo” amb veu aguda.
—Pues para! y tapate ya “xivo” de mierda, joder que asco, que pequeña la tienes! —proclama el “bisabuelo” a crits perquè tothom el pugui sentir.

El “xivo” és puja els pantalons. Nota la cremor de les llàgrimes als ulls, es sent terriblement vexat i desorientat. Pensa amb ràbia que quan sigui veterà no farà mai una cosa així. Però dotze mesos més tard també ell es comportarà com un patètic dèspota d'opereta.

Són les engrunes del poder; ridículs privilegis que permeten gaudir del sàdic plaer de dominar als més febles.

La misèria de la condició humana.

La fi de la infancia

2006-11-24T15:08:00.001+01:00

Recordes quan no sabies qui eren els reis ni d'on venien els nens ?

En aquell temps pensaves en aquestes coses com si fossin grans misteris però, realment, no eren més que secrets ben guardats pels adults. Secrets que els nens, al créixer, anaven descobrint.

Dons bé, ara ja has crescut prou ¿ Quin misteri queda per resoldre ? Potser ja el tens tan assumit que has deixat de pensar-hi, l'has acceptat com a irresoluble, com inevitable. Si, naturalment, estic parlant de la mort. Més concretament del que hi ha més enllà de la mort.

Has de saber que això no és cap misteri; és un secret. I aquest secret solament es revela a la gent major de setanta anys. Ara tu ja els tens, i jo, com a persona gran més propera a tu, tinc l'obligació i el plaer d'explicar-t'ho; serà el regal d'aniversari més important que hagis rebut mai.

Això canviarà la teva vida. Però has de tenir la boca tancada. Els més joves no ho poden entendre; és un fet biològic, potser un mecanisme evolutiu, no ho sabem. Però és així. Literalment, no ho escolten si els hi ho intentem explicar.

No facis aquesta cara, no et vulguis amagar en el teu cau de racionalitat, estàs a punt d'abandonar la infància; escolta! Fins ara has viscut pensant que la mort era el final. Ara mateix penses que et queden ¿ quants ? Deu anys més potser ? I desprès ? El no res ? Dons estàs equivocat. Les coses no funcionen així.

La mort no és un bosc fosc i ple de desesperança. Et mostraré la veritat en tota la seva crua i bella nuesa. No tinguis por, no soc de cap secta, no estic parlant de religió.

Ja veuràs, és meravellós, relaxat i escolta .

Nines trencades

2006-11-23T14:54:00.001+01:00

La noia seia amb la mirada gèlida clavada a l'infinit. Estava recordant el moment en què va entrar a la sala de l'hospital per recollir els resultats de la prova. Al veure la cara de la doctora ja ho va saber. Molt abans de sentir la sentencia.

Seropositiva.

Inspirà amb força l'aire hivernal de New York. Una tos sobtada i violenta li estremí la gorja. La seva figura fràgil i trencadissa asseguda i encongida en aquell banc del Central Park traspuava una pregona sensació de desesperança. En els clarobscurs del capvespre la noia abraçava una vella nina de drap, l'estimada rampoina d'un altre món, relíquia d'una infantesa massa llunyana.

Seropositiva.

Amb 19 anys, ho va deixar tot en busca de l'èxit; va abandonar els pares i la seguretat de la seva botiga de llaminadures al Brooklyn. Va voltar molt, i finalment va acabar a Los Angeles. No pot dir que l'haguessin enredada amb falòrnies, la proposta va ser clara. ¿T'interessa fer una prova per una pel·lícula pornogràfica?. Va acceptar, no tenia on caure morta i era massa orgullosa per tornar a casa. Al cap de tres mesos ja rodava un parell o tres d'escenes setmanals.

Seropositiva.

Pensava que era més forta i es va equivocar. No va poder aguantar-ho. Hi havia dies que desprès del rodatge, un cop sola al seu petit apartament de lloguer, es passava hores a la tassa del lavabo, vomitant la primera papilla, marejada i malalta. L'orgull va abandonar-la, diluint-se en el fàstic i la desesperació. Va decidir tornar a casa. A New York, al Brooklyn, de nou amb els pares. Tornar a la petita i acollidora botiga de llaminadures. Deixar-ho tot enrere. Oblidar el pitjor error de la seva vida.

Durant un temps va pensar que ho havia aconseguit.

De nou estava equivocada.

ELS QUATRE HAIKUS- Hergè/allan lee

2006-11-22T16:31:00.000+01:00

I

No sé què va veure la Marta en mi. Jo era un noi corrent, i ella...ella era una fada. Creia que la vida era bona, que la gent tenia bones intencions. No havia viscut gaires coses. Era la tercera de quatre germans d’una família benestant. Sempre havia estat molt estimada, i això es notava. Suposo que ens vam atreure pel contrast. Jo, ja feia dos anys que treballava, i a casa meva, encara que no passàvem necessitat, era tot un altre món. El meu pare era distant, taciturn; treballava molt i ens parlava poc. La mare tenia crisis nervioses; a vegades cridava molt, i ens renyava per qualsevol cosa; d’altres, es tancava en el silenci i era com si no hi fos. No sé què em feia més por. Crec que aquest no parlar, aquest apartar-se de tots, com si estigues perduda en un lloc on nosaltres no hi teníem cabuda.

La Marta era preciosa. Massa prima, potser, però tenia els cabells molt fins i clars, i els ulls allargats i molt expressius. I una boca de nimfa. Però ella no era conscient d’aquesta bellesa. Tenia com una llum que l’acompanyava. Va ser ella qui va trencar el gel entre nosaltres. Ella entrava algunes vegades a la botiga de discs on jo treballava. Un dia, em va demanar un disc que encara no havia sortit. Jo li vaig aconseguir, després de moltes trucades i explicacions. A partir de llavors, venia sovint a escoltar música. Jo li vaig gravar una casset amb el què més m’agradava. Vam començar a sortir junts.

Era molt apassionada, un esclat de sentiments. Es preocupava de tot el que passava al voltant seu. Es ficava en embolics perquè s’emportava a casa tots els animals que trobava pel carrer. Gossos, coloms, sargantanes. Un gat molt malferit se li va morir, i el va estar plorant no sé quants dies. Recordo com m’abraçava. Només jo la podia consolar. A vegades, col·locàvem algun gos. Anàvem amb el meu cotxe vell, de casa en casa, per ensenyar l’animal. Jo estava orgullós d’ella.

A l’abril, la van deixar marxar dos dies amb mi; ja era major d’edat, però no hauria fet res que no agradés als seus pares. El seu pare era el seu Nord. Vam anar a Meranges, on jo havia anat temps enrere amb uns amics. Ens va fer bo, però l’aire era molt fred, les fulles noves dels pollancres tremolaven. Ella es va voler ficar al riu, tan si com no. Era una gran nedadora, i no podia passar a prop de l’aigua sense ficar-s’hi. A mi, l’aigua sempre m’ha fet por. A casa creien que aprendre a nedar era una frivolitat, cosa de rics.

Allà,vam començar a fer projectes. Somiàvem viatges llargs, a terres càlides, per trobar la llibertat. Llibertat. Llavors no sabíem res de la llibertat, no sabíem que la nostra pròpia innocència era el que més s’assemblava al deslliurament. La vida s’encarregaria de fer-nos-ho saber. Vam ser feliços, aquells dies. Encara que llavors no ho sabéssim del cert.

Ens vam anar separant quan ella va marxar a estudiar a una altra ciutat. Va fer amics nous. Jo em vaig convertir en un gelós compulsiu. Això ens va fer molt mal. Quan va tallar amb mi, em va dir que res era com abans, que no suportava que li estigués sempre a sobre. Em va deixar, i vaig quedar destrossat. Vaig fer moltes burrades aquells anys. Lligava amb la primera que trobava, bevia massa. Un vespre, vaig desgraciar el cotxe. Els amics venien i marxaven. També els vaig anar perdent.

En el record, veig a la Marta sortint de l’aigua glaçada, la llum del sol en els seus ulls i els seus cabells. La seva pell resplendent. Rient i cridant-me perquè em llenci al riu. La meva nina, la meva preciosa.

Marta, Marta meva.

II

A Calella, el temps corre a un altre ritme. Ho veig com si fos ara; la Mariona, la Cristina i jo, tres figures mig nues a la sorra de la platja, sota una lluminositat irreal, espessa i forta. Cada estiu, hi anàvem unes setmanes. La nena s’ho passava molt bé, i nosaltres també, almenys, al principi. Després, no tant.

La Cristina tenia tres anys i em despertava cada matí, a l’habitació de l’hotel que compartíem, mirant-me amb curiositat i dient-me amb la seva veu de persona recent estrenada:

-Papa què fas?

El papa dormia filleta o ho intentava.

No podia deixar de mirar-la amb fascinació, feia dos dies tan sols plorava i reia i ara era capaç de parlar. Quin miracle més increïble.

La Mariona i jo estàvem passant el que seria el nostre millor moment com a parella, es pot dir que vam fer l’agost, almenys a nivell sentimental, però no ho sabíem, i no ho aprofitarem tal com hauríem d’haver fet. Una llàstima. S’ha de gaudir al màxim dels bons moments, pensant que són únics i irrepetibles. De fet ho són; normalment, se’n van i no tornen.

Recordo aquella habitació de l’hotel Alga, amb la claror de la tarda filtrant-se entre les persianes, mentre la Mariona i jo fèiem l’amor com ja no el tornaríem a fer mai més, vigilant de reüll que la Cristina no es despertés de la seva llarga migdiada. Aquell gust de sal a la pell i la calor del sol dins els nostres cossos. Mai més ha estat igual.

Al llarg dels anys els estius a Calella van anar canviant; vam comprar una petita casa que ens va costar un ronyó; la Cristina es va anar fent gran i nosaltres també; tan ella com nosaltres deixarem de fer migdiades.

La Mariona prosperava a la feina; era informàtica, com jo, però va abandonar el vessant més tècnic de la professió i es va convertir en una comercial molt ben pagada. Jo no. Jo vaig continuar essent un tècnic pur, i com a tal, també vaig prosperar, però la meva nòmina no arribava ni a la meitat de la seva. En l’aspecte econòmic no podia seguir la seva estela. A mi no m’importava, però sospito que a ella sí. Potser va ser el començament de la fi per nosaltres. No ho sé.

Vaig tenir, en aquell temps, una aventura amb una noia més jove, també informàtica; està clar que eren la meva debilitat. Però no va durar. Tan sols pensar en que podia perdre a la Mariona, i, sobretot, a la Cristina, m’impedia gaudir-la. Aviat es va acabar; perquè tenir una amant si pateixes tant per no ser descobert que al final ja ni funciones...?

Els anys van anar passant, els estius també.

On han anat a parar...? No s’hi val; aquells estius, com la vida, havien de durar per sempre. No s’hi val.

-Papa què fas?.

III

La Mariona es va endur el seu aparell de música. No era seu; era dels dos. El vam comprar a mitges. Però m’havia dit: ja me’n vaig jo; et deixo el pis, i què més vols… ? El pis era meu. El pagava jo. La Cristina ja volava sola. Vivia amb dues amigues, no gaire lluny. Tenia un noviet. La seva mare i jo ja feia temps que no anàvem bé. Fèiem l’amor, però com complint un deure. Ella ja mai tenia orgasmes, almenys amb mi. No sé si tenia algú més. Mai en vam parlar, però és que a mi m’era igual. De fet, vaig arribar a desitjar que hi hagués algú altre, que hi hagués un motiu clar per deslligar-nos. Van ser uns anys plens de tristesa. No parlàvem. Cada ú a la seva bola, cada cop més hores fora de casa. La Mariona era- es- molt guapa. Es d’aquestes dones que han millorat amb els anys; és esvelta, elegant, té una gran cultura i una gran seguretat en ella mateixa. Duia un perfum que em tornava boig...no sé com vam arribar a aquell silenci. Sempre estàvem cansats, sempre pendents de la feina. Me’n sento culpable, però no massa. Ella usava sempre l’altre bany. No li agradava compartir la dutxa, deia. Jo crec que mai va voler compartir res amb mi. No hi va haver una causa; va ser un camí lent, el que visquérem alhora, separant-nos molt a poc a poc, però irreversiblement.

Fora, als carrers, les fulles anaven caient. Les fulles no poden suportar-ho tot. No poden lluitar sempre. S’abandonen, es deslliguen de les branques, quan s’acarnissa la tardor, quan fa massa vent.

La Cristina és la cosa més bonica – potser l’única- que compartim la Mariona i jo. Quan era petita, m’admirava. Ara ja no, però parlem molt i l’estimo com mai he estimat ningú. Quan li vam dir que ens separàvem, no li va venir de nou. Era prou gran per entendre que ja feia temps plovia sobre mullat. Es va esporuguir, no obstant, quan aquell dia va venir-me a veure i em va trobar plorant. Em va fer mal al cor de veure-la tan trista, tan afectada; encara me’n fa.

La Mariona sempre ha estat més pràctica que jo. Va fer unes llistes de les coses que pertanyen a cada u, però vaig trigar molts dies per posar-m’hi.

Una nit, la Cristina em va voler presentar al seu “amic”. Tot sopant a la Pizzeria del Toni. No en tenia cap ganes, hauria preferit molt més sopar sol amb ella, i parlar de música, de llibres, o de haikus, aquests petits poemes japonesos que tant li agraden, tal com fèiem sovint; però ella estava molt il·lusionada, deia que m’agradaria, que era molt bon noi, que sabia molt sobre literatura i art. Jo no volia parlar d’art amb algú altre que no fos la Cristina, però li vaig dir que molt bé, que si a ella li agradava, segur que també em cauria be a mi.

Cristina, princesa. Cóm ha passat el temps.

IV

La pluja repicava als vidres de l'habitació de l’hospital. A fora feia fred, dins no, però jo tenia l’ànima glaçada. Vaig tenir la flebitis just després d’assistir al funeral de l’últim dels meus amics. Un coàgul a la cama, encara sort que no va ser al cervell. Em va tocar la loteria. Però el temps s’anava escolant, i jo no volia malbaratar-lo.

La Cristina em va venir a veure, estava preocupada, la pobre filla tenia moltes obligacions, tan sols li faltava tenir un pare vell a l’hospital. Crec que no anaven gaire bé amb el seu marit, em va saber molt de greu, però no hi podia fer res. Hi ha tantes coses sobre les que no hi puc fer res ! Quina merda.

El meu últim amic va morir de càncer de pròstata. Ens coneixíem des de l’escola. Les nostres vides havien estat paral·leles, i després de la meva separació era l'única persona amb la que podia pensar en veu alta. ¿ Amb qui podré emborratxar-me ara els divendres a la nit ?

En la nostra última farra, m’ho va dir molt clar; aprofita. Ell sabia que es moria, estava esporuguit i begut, però molt lúcid; aprofita mentre puguis. Encara recordo l’ultima copa, el nostre brindis de comiat. Ens veurem aviat!

Va marxar sense estrèpit. Amic meu, merda, perquè m’has deixat.

Fer-se vell és molt fotut, però per sobre de tot, el pitjor és que cada cop estàs més i més sol. A l'habitació del hospital vaig pensar molt, potser massa. Havia de fer alguna cosa; volia acabar bé. Una bona mort, un final intens. Què més vull? Estic demanant la lluna en un cove? No ho crec pas...

Els records cada cop són més llunyans i, paradoxalment, més feixucs; és el pes del passat. He viscut massa, potser sí, però en vull encara una mica més, sí, una mica més. Què puc fer... ? Què vull fer...?

Aprofita, encara estàs viu, aprofita cabró, aprofita.

COMIAT.

Estimada Cristina, quan llegeixis això, jo ja serè lluny. T’ho envio per carta, perquè no vull que provis de persuadir-me; seria perdre el temps. He pres una decisió, i la vull dur a terme. No t’enfadis amb mi; i no et preocupis; estaré bé.

Fa molt temps, quan era jove, havia somiat marxar de casa meva i viure una vida d’emocions i aventures, amb llargs camins per recórrer, coneixent gent diferent, i viure a glopades, a batecs del meu cor. La vida em va dur per altres camins. Potser no vaig tenir prou valor per perseguir el que volia. Potser no ho desitjava prou.

He tingut una bona vida; vaig estimar molt a la teva mare, i durant uns quants anys, vam ser feliços. Tu has estat una estrella en el meu camí. Recordes quan paràvem el cotxe en algun caminet de bosc, posàvem un dels cassets dels que em gravaves, i parlàvem de tantes coses, fins que s’amagava el sol?...Quan et vas entusiasmar tant a fer haikus, a la facultat, i vam acabar fent-ne tots dos...?

Fa temps, em sento sol. No és cap retret per tu. Jo mateix m’he apartat de l’altra gent. Creia que amb els meus llibres, la música i els records, en tindria prou, però no és així. Em sento trist, em sembla que la meva vida ha estat feixuga, que moltes coses no les vaig triar. Em van venir, i jo les vaig entomar, com vaig poder. Però ja estic cansat. Em fa terror apagar-me de mica en mica, pensar que la meva vida s’acosta tan de pressa al final, sense haver acomplert cap dels meus somnis.

Per això, quan t’arribi aquesta carta, serè a sud-Amèrica, a un poblet on hi ha un amic informàtic que treballa en un programa d’ajuda als natius. Fa temps que ens escrivim, i finalment m’he decidit a anar-hi. M’hi estaré uns mesos, i desprès vull viatjar pel continent, sense pressa, com sempre havia volgut fer. Aquest viatge m’omple d’il·lusió i d’esperança. T’escriuré com sempre, via Internet. Vull saber de tu cada dia.

De debò, no pateixis gens per mi. Vull viure el temps que em queda fent el que mai havia gosat fer. Vull sentir la llibertat en cada vell muscle del meu cos, mentre conservi alguna força.

He escrit uns haikus per tu. Potser, no són molt bons, però a mi m’agraden, i vull que els tinguis. Fins aviat, filla meva, princesa.

I
S’omple el corriol
D’aigua del primer desgel.
La genciana esclata.

II
Platja de gent plena
Reverberació de llum
Que fa mal als ulls.

III
Groga i tremolosa
En un ball empès pel vent
La fulla del plàtan.

IV
Gruix de neu gelada
Que tapa l’aigua del riu
Amagant la vida

Rivel

2006-11-14T17:04:00.000+01:00

El nen plora sense parar, inconsolable i sorollós. El vell pallasso espera pacient al centre de la pista. Ell, una cadira i un violí. No pot començar l'actuació enmig de l'escandalós plor de la criatura.
L'aire sembla ple de petites espurnes, com minúscules partícules daurades, potser és per la il·luminació indirecte, o qui sap si és la pols que els cavalls han aixecat a l'actuació anterior; el fet és que la màgia es pot respirar, es pot veure brollant del no res, sota la capa del circ.
El pallasso s'aixeca poc a poc, deixa el tronat violí sobre la cadira i s'acosta cap a l'infant ploraner per intentar tranquil·litzar-lo. No ho aconsegueix. El noi s'espanta davant l'estranya figura que se li apropa; el nas vermell, el rostre d'una blancor poc natural i la roba de colors cridaners. Ell se n'adona i no insisteix, torna al mig de la pista i, agafant-se amb una mà a la cadira, estira el coll tot posant-se a udolar. És un udol còmic i trist, intens i commovedor. Un udol que es mescla, solidari, amb el plor del petit espectador.
Per un instant la silueta del pallasso retallada contra l'aire espès i màgic del circ, esdevé una estampa ancestral, una imatge que tots els éssers humans reconeixerien com a pròpia, un valor digne de figurar al paradís de les utopies perdudes.
El plor del nen perd força i s'esmorteeix fins a extingir-se. L'home del nas vermell no s'atura i continua udolant, ara tot sol, com si se li estigues trencant el cor. L'infant se'l mira amb els ulls com unes taronges, s'aixeca de la falda dels seus pares i amb les galtes encara humides, com en un somni, camina cap a la pista.
Davant l'atònita mirada dels espectadors, el nen allarga el braç i, tímidament però amb fermesa, li ofereix el seu xumet al pallasso que plora.
En Charli Rivel accepta l'obsequi, se'l penja al voltant del coll i acarona el cap de la criatura. Tot seguit, amb un gran somriure al rostre, agafa el violí per començar a tocar.
La música emborratxa l'esperit dels espectadors i l'ambient es transforma; és comunicació en estat pur, és màgia i misteri.
És el circ.

Tolkien Reloaded - El setge de Cuernavilla -

2006-11-10T01:31:00.001+01:00

I
Els elfs de Lothlórien tot just fa dos dies que van arribar a la fortalesa de Cuernavilla, però al Ehard li han semblat dos segles. Acostumat al la natura i als arbres, els murs i els espais tancats li oprimeixen el cor. Enyora el bosc daurat, els animals i les plantes. L'antiga fortalesa que mai ha caigut, està ara plena de gent desesperada, de guerrers amb la mort pintada a la cara i refugiats de rostre absent. Es respira una ambient de derrota, un ambient asfixiant.
En la gran esplanada davant de les muralles exteriors, un exercit de milers i milers d'huruk-hai's espera l'oportunitat per prendre Cuernavilla i matar-los a tots. Uns centenars de guerrers de Rohan amb el seu rei Théoden, alguns pagesos i un grapat d'elfs defensen la fortalesa. Sense contar als herois; l'Aragorn, Legolas l'elf i Gimli el nan.
Ahir van començar els atacs, els huruk-hai's, guerrers forts i temibles, de fosques armadures i pell vermella, estan intentant superar la muralla. Fins ara els han pogut refusar. Els defensors han apostat arquers elfs a cada un dels merlets. L'intercanvi de fletxes és constant, els elfs són els millors arquers del món i en Legolas el millor entre els elfs, però la provisió de projectils és limitada i ja s'està acabant. És una lluita de desgast i els objectius han de ser seleccionats amb molta cura.
L'Eharb aprofita un moment de calma per netejar les seves armes, quan de sobte una explosió brutal fa tremolar la terra sota els seus peus. Per uns segons es fa un silenci sepulcral. El capità dels elfs reacciona i la seva veu ressona com un tro:
- Tothom a la defensa ! Tothom a la defensa ! A la muralla a la muralla !! -
El cor de l'Ehard es glaça de desesperança, si els huruk-hai's aconsegueixen entrar tot haurà acabat, seran massacrats i cap d'ells tornarà mai més al bosc daurat.

II
El pitjor ha succeït; els huruk-hai's estan penetrant en massa per la petita escletxa que l'explosió ha obert en la muralla exterior. Són molt nombrosos i comencen a escampar-se per l'interior de la fortalesa com ho faria una purulenta infecció dins d'un cos sa.
Els grups de guerrers humans que intenten aturar-los són exterminats. Els seus cossos mutilats i esbudellats queden escampats per terra. La nit és fosca, i la fortor de la sang opressiva.
Sota la tímida llum de la lluna, els elfs carregen en silenci.
Han de tapar el forat, impedir la infecció. Una espesa pluja de fletxes els precedeix. En Ehard veu l'altiva figura de Legolas disparant des d'una posició elevada. No té temps de veure res més. Els elfs i el huruk-hai s'embranquen en una tràgica dansa mortal.
El Ehard lluita concentrat i fred, distant, murmurant una vella cançó de Lothlórien. Utilitza l'espasa i l'escut amb destresa i velocitat. A la seva esquerra, veu una figura de que sembla treta d'un malson, Gimli el nan, una grotesca i menuda màquina de matar, completament cobert de sang, cridant com un posés mentre amb la destral obre en canal els cossos dels enemics que se li posen per davant.
Un huruk-hai llença un cop baix al company que cobreix l'esquena de l'Ehard, segant-li les cames a l'alçada dels genolls. L'elf es desploma com un tronc, sense emetre ni un so. En Ehard es gira amb velocitat inhumana i decapita al huruk-hai d'un cop fort i precís. La sang del enemic l'esquitxa i li llisca espesa per damunt la daurada cota de malla. No hi ha temps per la pena ni per l'horror.
L'elf caigut agonitza en silenci, el seu rostre tan bell descansa al costat d'una pila d'enemics morts. Tots barrejats en l'espantosa democràcia de la barbàrie.
La lluita degenera en un caos, per un moment sembla que els elfs podran tapar el forat, però a cada minut que passa més i més enemics penetren a la fortalesa.
Els huruk-hai's estan guanyant, no s'ha pogut aturar la infecció. La seva superioritat numèrica és aclaparadora. La majoria dels elfs estan morts o ferits. Els supervivent lluiten desesperadament envoltats per una multitud d'enemics. La gran quantitat de cadàvers dificulta la mobilitat dels combatents i provoca més d'una caiguda.
L'Ehard resisteix cantant. Ràpid i letal, esquivant, colpejant i matant. Poc a poc va retrocedint fins arribar a la posició del nan, que lluita sol, i amb veu enfollida va contant els huruk-hai's abatuts.
Tots dos, nan i elf, esquena amb esquena, aconsegueixen arribar vius a les portes de la torre central, just a temps. Els defensors supervivents les tanquen i s'atrinxeren.

III
Dins el recinte reina el desànim. En Ehard es deixa caure al terra, exhaust. Els laments dels ferits i els brogit de la matança que s'està produint l'exterior són els sons dominants. Mira al seu voltant; tant sols resten un centenar de genets de Rohan, uns deu elfs, el Rei, l'Aragorn, el Legolas i Gimli el nan. Un grapat de grangers, dones i nens. Això és tot.
Un noiet, brut i pudent, se li acosta. Sense demanar permís s'asseu al seu costat. Comença a parlar tímidament.
—Els Huru-hais van entrar al meu poble i van matar a tothom, ara entraran aquí i faran el mateix — la veu del infant és gèlida com la mort, tremolosa però sense caure en el plor.
—La nit abans de la matança vaig tenir un somni, vaig somiar que tots som part d'una gran conte que algú està escrivint en un altre món, és un escriptor cruel, i per fer que els herois de la seva historia assoleixin la gloria, no dubta en imaginar la mort d'un munt de personatges secundaris, gent innocent com nosaltres, com la meva família, com tots els teus companys — la veu monòtona del nen s'atura un moment, com esperant un comentari.
L'Ehard l'observa atentament, l'infant no té més de sis anys, però la seva mirada sembla la d'un vell. El seu petit cos tremola de tant en tant, no sap pas si per el fred o per la por.
—I qui són els herois d'aquesta historia ? — li pregunta al nen — Qui es salvarà d'aquest horror ?—
Amb un gest l'infant senyala al grup format per el Legolas, en Gimli i l'Arargon.
L'Ehard els mira. Estan rient i fent broma, entre el Legolas i en Gimli hi ha una mena de mòrbida competició sobre qui ha mort més enemics. La perspectiva d'acabar en mans del huruk-hai's no sembla que els preocupi en absolut. S'ho estan passant bé !. La gent mor al seu voltant i s'ho estant passant bé ! . Una mena d'aura d'irrealitat els envolta.
En Ehard tremola. Una ferida que no havia notat fins ara li comença a sagnar. Les imatges i els sons li arriben distants i deformats.
— La mare em va ensenyar a escriure— continua el nen— estic escrivint la meva història. Així a mi no em podrà passar res tampoc. Seré com ells, com els herois. Seré protagonista. Vols salvar-te ? Puc fer que siguis el meu millor amic, tu també pots ser un heroi. L'únic que has de fer és protegir-me. Ho faràs ? — La veu implorant de la criatura és l'últim que sent l'Ehard abans de caure en la foscor de la inconsciència.

IV
— Desperta ! desperta !—
El món torna poc a poc, i amb ell, el dolor i el patiment. L'Ehard obre els ulls, sent la boca seca i aspre. Intenta incorporar-se i cau. Se n'adona que descansa en mig d'un bassal de sang. La seva sang.
—Mira ! Mira ! Van a fer una sortida ! —xiscla la criatura al seu costat – Mira el rei s'ha posat la corona , mira com brillen els carboncles ! Mira ... —
Tots els guerrers en disposició de combatre estan formats al voltant del Rei. Els genets, la resta dels seus companys elfs, i alguns homes mal armats. En Ehard vol aixecar-se per sortir i morir en combat, però no pot, el cos no li respon.
Les portes s'obren i els guerrers surten en mig de salvatges crits de batalla. Parteixen cap al seu destí il·luminats per la suau llum de l'albada.
El el ferits, les dones i les criatures és queden sols.
Passant els minuts i els sorolls de la lluita arriben cada cop més llunyans.
—Aconseguiran la victòria, Samuran el mag, tornarà a temps, ho he vist en el meu somni. Està escrit. Arribarà amb reforços. I ha nosaltres no ens passarà res, l'únic que has de fer es protegir-me fins que arribin els vencedors, mira ho he escrit, ho veus ? Nosaltres serem protagonistes de l'historia. De la meva historia. Estem salvats— el nen treu un munt de fulls arrugats d'una petita bossa de cuir i els hi ensenya amb mans tremoloses. Però en Ehard no pot enfocar la vista.
—No pateixis petit, tot sortirà bé— aconsegueix dir-li amb esforç.
Unes figures negres i sinistres apareixen sobtadament a la porta; són guerrers huruk-hai. Ràpidament avancen cap els ferits i els comencen a esbudellar com si fossin animals de granja. L'aire s'omple de crits agònics, plors i supliques de clemència. En Ehard intenta agafar l'espasa, però abans d'aconseguir-ho un huruk-hai l'engrapa pels cabells i, aixecant-li el cap, li obre el coll amb tanta força que està a punt de decapitar-lo.

El noi crida desesperadament :

—Deixeu-me, no em podeu fer res, soc protagonista , deixeu-me ! Està escrit ! està escrit ! —

Tremolant, intenta protegir-se amb els papers arrugats, ara mullats amb la sang del Ehard.

—Està escriiiiiiiit !—

Haikus inspirats en el món animal

2006-10-25T17:59:00.001+02:00

1
Udola el llop
pelatge humit i fosc
banyat de lluna

2
Cranc de riu calmós
atent i llest avança
sempre enrere .

3
Tendres ulls fidels
dolça llengua amiga
d'amo indigne.

4
Juguen amb el vent
navegants del cel immens
les aus són lliures.

5
Dins forats obscurs
humits i aïllats del món
neixen insectes.

6
Amb pells d'animals
fan la capa que tapa
egos atrofiats.

7
La vida és breu
bella i perillosa
som papallones.

Desnivell

2006-10-09T11:08:00.000+02:00

Miro la paret que s'alça vertical al meu davant, i com sempre, inspiro profundament abans de començar l'escalada. Avui, però, és diferent, avui porto poc material; tan sols els peus de gat. Conec molt bé aquesta via ja que l'he feta més d'un cop, sempre amb corda i sempre acompanyat; però, tot i així, mai he aconseguit arribar fins a dalt sense ajut. És una via llarga de més de sis-cents metres d'alçada, amb alguns trams d'una gran dificultat, de bon tros la més difícil que he pujat mai.
Definitivament, avui està molt lluny de ser com sempre. Avui no tinc companya ni corda i, si caic, la caiguda serà llarga.
El sol tot just comença a sortir i l'aire és fred i sec. Tinc molta por. Em dic a mi mateix que no és un suïcidi. Realment tinc possibilitats d'arribar a dalt, la clau està en la concentració. No puc esperar més, he de començar, m'està agafant fred i en qualsevol moment podria arribar algú. Viure ràpid i morir jove. ¿ Qui va ser l'imbècil que va dir-ho? Érem nosaltres, Montse, érem nosaltres els imbècils. Déu meu, déu meu, vull tornar a casa, oblidar-ho tot i dormir. Ahir semblava tan fàcil i ara no puc ni bellugar-me. Avergonyit pels dubtes i sense pensar-m'ho més, començo a pujar. Sento la gelor de la roca a les mans.
Al peu de la paret es queda la meva motxilla, amb un sobre blanc ben visible al seu damunt. Dins hi he posat un paper amb quatre línies. Per si de cas. Si he de marxar, no vull fer-ho sense acomiadar-me.
L'escalada és un esport mental i físic. La posició i l'equilibri ho són tot. És com una mena de dansa on la paret marca la coreografia i el ritme. La força per si sola no és suficient, sense la tècnica no es pot arribar gaire lluny. Em bellugo àgilment, enganxat a la roca, buscant on posar els peus, on agafar-me amb les mans. Pujant poc a poc, guanyant alçada. El meu món es redueix i simplifica, el tros de paret on estic enfilat ho és tot, no existeix res més. Concentració. El primer tram és senzill; he de fer-lo ràpid i sense cansar-me gaire si vull tenir alguna possibilitat. Ja no tinc fred, el sol és cada cop menys tímid i aviat començaré a suar. No porto aigua.
Una hora més tard estic a tres-cents metres d'alçada, molt cansat, amb la roba enganxada al cos i ben xopa d'una suor agre i abundant. La suor del pànic. Ja vinc, Montse, ja falta poc. Aprofitant que tinc els peus ben posats, descanso uns minuts. Intento no pensar, però enmig del cansament apareix el teu record. El teu cos mutilat entre les ferralles del cotxe i el teu cos nu sensualment estirat llit, imatges contraposades, com dues cares d'una mateixa moneda. I què dir de nosaltres, els invencibles, vivint sempre al límit, ficant-nos fins al fons en tots els mulladers, buscant-los i trobant-los. Som uns funàmbuls de la vida, acostumaves a dir tot rient, i la vida no té xarxes, afegies amb to melodramàtic.
L'adrenalina em retorna brutalment a la realitat, per un segon he estat a punt de perdre l'equilibri. Abraço la roca, lleugerament marejat, i sento la seva rugositat contra la galta. Respiro profundament, intentant tranquil·litzar-me; queda molta paret i el més difícil, ho sé, encara no ha arribat.
He perdut la noció del temps i, de sobte, un ocell immens apareix planejant majestuosament molt a prop de la meva posició. Com un miratge, sura al mig del no res, gairebé ingràvid. La seva silueta es perfila nítida contra el cel d'un blau intens. Em quedo fascinat per la bellesa de la seva figura i l'elegància dels seus moviments. La imatge del ocell canvia, es transforma lentament i et veig a tu, Montse, et veig com et veia aquell dia en què per primer cop vàrem provar el salt base. Ho férem a cop calent, sense pensar-hi, res era prou arriscat, res era prou emocionant, viure ràpid i morir joves. Morir junts. Sí, aquest era el tracte. Me n'adono que estic plorant i no puc eixugar-me les llàgrimes, no hi fa res, no hi fa res. El gran ocell planeja mandrós i s'allunya a poc a poc, jugant amb el vent.
Tinc ganes de deixar-me anar, acabar amb l'esforç i el patiment. Volar. Volar cap a tu.
Serro les dents i continuo. He perdut la por a caure. Els meus braços semblen de plom i la cama dreta em tremola cada cop que hi carrego el pes del cos. Arribo al tram més difícil, la paret ja no és vertical, és més que vertical; és un desplom. Mai he aconseguit superar-lo sense quedar penjat de la corda. I avui no en tinc de corda ( la vida no té xarxes ). Recordo la nit del accident, dins el cotxe m'estaves collant els cargols, em rallaves insistint en fer un “solo”. Jo no volia ni sentir-ne parlar; escalar sense corda em semblava ja no un esport de risc, em semblava una estupidesa, per més fàcil que fos la via. Eres molt tossuda i sovint anàvem a estiracabells. Discutíem amb passió. Covard, em vas arribar a dir per provocar-me. Mentre conduïa, vaig girar el cap i, mirant-te enfadat, em vaig distreure un segon ... això va ser tot, un segon. L'expressió de la teva cara al veure el cotxe que ens anava a envestir m'acompanyarà per sempre.
Encara no he pogut recuperar el record del teu somriure.
Amb molt d'esforç arracono el passat i torno al present. Intento col·locar-me bé per poder descansar una estona. Aquest és el pas. Si el supero ja està, es pot dir que ho hauré aconseguit i et dedicaré aquest “solo”, serà tot per a tu, el millor homenatge que et puc oferir. I, si caic, doncs tornarem a estar junts. Morir joves, morir plegats, aquest era el tracte. ¿ Recordes, Montse? Miro cap amunt per analitzar el que he de fer; difícil, molt difícil, els escaladors ho anomenem un pas obligat, és a dir, que només es pot resoldre d'una manera, sense opcions alternatives. He de llançar el meu braç dret fins arribar amb les falanges dels dits a la petita fissura que intueixo allà dalt, després he de repetir el mateix amb l'altre, i a continuació tibar a mort, remuntar el cos a força de braços, i aconseguir posar la punta del peu dins l'estreta escletxa que ara mateix tinc a l'alçada del cap. Ha de ser un moviment ràpid i precís, harmoniós i ple de força.
Un moviment que, ho sé prou bé, estic massa cansat per poder fer.
Tanco un moment els ulls per concentrar-me, i, per primera vegada en tots aquest mesos, aconsegueixo visualitzar-te amb un somriure al rostre. Et veig amb aquell posat de nena dolenta que em feia tornar boig. Bella i resplendent.
Déu meu, Montse, de nou he aconseguit recordar com de bonic era el teu somriure. Déu meu.
El meu cos és fort com una molla d'acer i lleuger com el vent. Ho aconseguiré.
Llanço el braç i m'estiro per arribar a la fissura.
Ja vinc Montse, ja vinc.

Petit poema de tardor

2006-09-13T15:04:00.001+02:00

Llum fugissera i groguenca
joc de calfred i humitat
preludi de gel i foscor
el cercle és tancat,
i l'hivern enquistat..
al cor.

Un aùtentic luxe

2006-08-04T18:03:00.001+02:00

Estem asseguts davant d'una taula de fusta vella en una terrassa molt a prop de la platja, la poca llum que ens acompanya és un regal de la rodona i bonica lluna que llueix allà dalt, al mig d'un cel farcit d'estels. Fa unes hores que hem arribat a Salvador de Bahia i encara estem immersos en aquell desori de sensacions noves, cansament i emocions que acompanyen sempre l'inici dels viatges de debò.
Som els únics clients del petit restaurant i l'amo del local es desviu per servir-nos. El nostre coneixement del portuguès no és molt bo i l'accent brasiler no ajuda gaire, però aconseguim entendre que per sopar ens servirà una especialitat de la què sembla estar molt orgullós. Un luxe.
Tot esperant el menjar observem un nombrós grup de nens i nenes que passegen per la platja. Tenen de 4 a 6 anys, n'hi ha de blancs, de negres i d'un grapat de tonalitats intermèdies, van descalços i duen la roba esparracada. La misèria els envolta com una mortalla.
Per fi arriba el sopar. Són dues grans safates metàl·liques, una plena d'una salsa fosca i espesa, i l'altre d'uns bocins de carn estofada d'aspecte oliós. Ho tastem i no podem empassar-nos ni el primer mos. Un gust fort i agre ofèn el nostre paladar europeu. Amb una ganyota de fàstic aparto el plat del meu davant.
Silenciosament els nens de la platja s'acosten i ens demanen quelcom. Els miro i no m´ho penso; gesticulant els hi ofereixo el nostre menjar. En un instant estem envoltats de criatures que ràpidament s'empassen els trossos de carn gairebé sense mastegar. Veig com una nena molt menuda posa les manetes en la salsa per, tot seguit, llepar-les amb ansietat. Mentre mengen els seus petits rostres reflecteixen una intensa expressió de concentració .
Observo la meva companya. Té les faccions tristes i el ulls brillants.
A la llum de l'esblanqueïda lluna bahiana som testimonis d'un autèntic luxe.
Els nens de la sorra, els nens abandonat de Bahia, sopen .

Maduixes

2006-08-01T16:55:00.001+02:00

En Ramon aixecà els ulls de la novel·la i va tornar amb esforç al món real. Posant-se el llibre sota el braç, va obrir la porta del edifici on vivia feia més de deu anys. Sovint explicava que tornava a casa caminant en "pilot automàtic", profundament concentrat en el llibre que sempre portava a sobre. La seva costum de llegir caminant venia de lluny. A vegades, passava per el costat d'algun conegut i ni tant sols se n'adonava. Molt sovint al arribar a casa no era capaç de recordar exactament quin camí havia seguit.

! Algun dia prendràs mal ! - li etzibava la seva dona de tant en tant .

Ja dins de l'escala, en Ramon va ser vagament conscient d'una estranya olor a maduixes. Per un instant es quedà francament sorprès. L'instant va passar i l'olor també. Va prémer el botó del ascensor.

La novel·la que estava llegint parlava d'una noia obsessionada... entre altres coses amb les maduixes. Potser sí que es capficava massa amb la lectura. ¿ La imaginació li feia olorar fruites ? . Va somriure davant la idea. Baixà del ascensor s'acostà a la porta del seu pis i es disposà a obrir-la . La clau no entrava al pany.

Bocabadat l'examinà amb preocupació. A continuació va mirar el pany i finalment la porta. Una sobtada sensació d' irrealitat l'envaí. Aquella no era la porta de casa seva. Mirà al seu voltant sense poder creure el que li estava passant. S'havia equivocat d'edifici. Increïble. Decidí que baixaria per les escales fins arribar al carrer ja que la sola idea de tornar a agafar l'ascensor va fer-li posar la pell de gallina.

L'escala estava mal il·luminada. ¿ Com no se n'havia adonat abans ?. Com riurien els amics quan expliqués l'anècdota !. En Ramon havia sentit parlar de gent que s'equivocava de cotxe. ¿ Però d'edifici ?. Respirà profundament i va començar a suar d'angúnia, ¿ com havia pogut obrir dons la porta del carrer ? De sobte l'olor a maduixes va tornar, dolça i espessa, persistent. Real.

La noia de la novel·la feia coses lletges amb les maduixes. Era una espècie de vídua negra, la noia . Seduïa els homes, els portava a casa seva, els drogava i els omplia de maduixes fins ofegar-los. Finalment els deixava madurar en una habitació del seu pis. Pis d'un edifici vell, amb una escala vella i mal il·luminada.

¿ Que estava passant ? ¿ que era aquesta olor ? ¿ On era ?. Massa conscient de l'anormalitat de la situació i molt espantat, en Ramon començà a córrer escales avall. Frenà en sec en el següent replà. Una noia rossa, vestida amb un vestit negre, l'esperava. Somreia tímidament com demanant perdó. Completament amarat de suor en Ramon sentí la fiblada del pànic . La novel·la li lliscà de les mans i caigué al terra .

Amb els ulls desorbitats veié com, envoltada per una malaltissa llum groguenca, la noia allargava la mà tot oferint-l'hi una maduixa madura, grossa i vermella .

La ciutat de les llums

2006-08-01T16:32:00.000+02:00

L'aire fred de la nit parisina m'acarona el rostre mentre deixo que els meus ulls es perdin dins la millor vista nocturna de la ciutat de les llums. Soc a la torre de Montparnase, moderna i altiva construcció de 210 metres d'alçada, gaudint del panorama i endinsant-me en punyents records de joventut .

Recordo el museu d'Orsay. Fou inaugurat el 1986, és una vella estació de ferrocarrils esplèndidament reformada. Una joia. Lluny de la immensitat i majestuositat del Louvre, el museu conté una petita però selecta mostra de pintura impressionista. La Monique i jo restem molta estona contemplant les obres de van Gogh. És el nostre pintor de culte. Aquí, en mig de la gent i amb els seus quadres com a testimoni, ens fem el primer petó.

Recordo la primera festa a casa d'uns amics de la Monique. Sorpresa ! els parisins es fan quatre petons al presentar-se, dos a cada galta. L'argot em complica la comprensió de les ràpides converses dels convidats, el meu francès d'escola no m'ajuda gaire. Quan més perdut em trobo, la Monique em salva; ballem abraçats, molt junts. La nit s'esmuny en un instant.

Recordo el Sena serpentejant inquiet, esgrogueït per les llums nocturnes. La Monique i jo estem asseguts en un bateau mouche, agafats per la cintura, joves i plens d'entusiasme, emocionats de tenir-nos l'un a l'altre. Els edificis i monuments van passant, magníficament il·luminats, davant els nostres ulls. Sentim la humitat del riu enganxada a la pell, el soroll de l'aigua com a música de fons.

Recordo les seves paraules omplint l'aire carregat de fum del petit cafè, paraules que no vull sentir, paraules de ruptura. Miro per la finestra cap a la munió d'estudiants que passen per l'estret carrer del barri llatí. No vull veure com marxa, però tot i així la veig, la seva menuda figura creua la porta i desapareix per sempre. Adéu Monique, amiga i amant. Adéu.

Torno al present. Aparto els ulls del paisatge i la ment dels records. Miro la meva dona. Impulsivament li faig un petó al coll.
- Anem Merçe ? -
En el fons res ha canviat, encara puc estimar i encara estimo.
I la ciutat de les llums continua aquí, als nostres peus, tota per a nosaltres.

Gràcies llibres

2006-07-23T12:51:00.000+02:00

He viscut moltes vides. He conegut molts móns.
Els hobbits, elfs, nans, mags, trolls i la terra mitjana eren vells amics meus molt abans de que la trilogia del senyor dels anells arribés als cinemes. Fa molts anys ja que vaig visitar la Lluna amb el Tintin el Milu i els seus companys. El robots positronics del meu amic Asimov van despertar en mi l'afició per la informàtica i la robòtica. En Julio Verne em va portar de viatge al centre de la terra i a l'illa misteriosa. Conec com pensen lladres i serenos, psicòpates i sants. He anat al llit amb les noies del James Bond. He estat milionari i m'he quedat sense un cèntim . He viatjat al passat, a l'edat mitjana, a la prehistòria, he viscut moltes guerres i batalles. He sentit cruixir les veles de les galeres desplegades al vent. He vist com els templers cavalcaven majestuosos cap a una mort tràgica. He parlat amb soldats de moltes èpoques, valents i covards, herois i traïdors. També he anat al futur, he conegut galàxies, races estranyes, besties mitològiques, monstres i àngels.
He experimentat els sentiments d'altres persones, angoixes, alegries i pors. M'he enriquit amb noves idees i nous coneixements. He tastat altres cultures i altres costums. He gaudit de la bellesa d'una frase, d'un mot. M'he emocionat. He plorat i he rigut.

He llegit.
Com el pa que menjo. Com l'aire que respiro.
Tota la vida. He llegit.
Els llibres son vida.

Gràcies Llibres.

Mirant el Gernika

2006-07-23T12:45:00.001+02:00

Estic davant la gran creació de Picasso, el Gernika. L'observo. No té color, no té relleu . Al eliminar-los, s'elimina tota relació amb la vida. És un quadre de mort. La llum és irreal, no té centre focal. Brolla de les figures que semblen tretes d'un malson.

-El primer avio apareix al cel a tres quarts de cinc de la tarda. És un Heinkel 111.Deixa caure les bombes i al cap de poc torna acompanyat de tres bombarders més. L'infern tot just comença -

Sembla com si un vent molt fort bufés de dreta a esquerra. Varies figures miren cap al cel. La dona amb el nen mort, la que intenta sortir de les flames. Expressions de pànic. El coratge ha estat destruït, la llibertat també..

-Una bomba de fragmentació explota al costat d'un grup de civils que intenten escapar d'una casa en flames. La metralla s'escampa com una puja mortal. Carn picada. Vísceres i bocins de cossos són escampats arreu. L'horror ve del cel.-

Un cavall al centre del quadre, símbol terrible de dolor i agonia. El brau com a tòtem peninsular, tètric i cansat. A terra un guerrer mort, un braç, un tros d'espasa . Tot és ple d'una fosca desesperació.

-Els caces Messerschmidt BF-109 cacen a la gent que intenta fugir. Les bales, pensades per abatre avions, traspassen els seus cossos com si fossin de mantega. En ràpides passades de vol rasant .-

Les úniques figures que podrien inspirar esperança, la bombeta i la dona amb una làmpada, resulten patètiques. Una mostra de la total inutilitat del progrés contra la barbàrie. El progrés vist com un absurd fustam corcat.

-Gernika crema. Gernika es un forn. Deflagracions i flames. Un gran núvol de fum negre cobreix la ciutat. Però això no atura als Heinkels i als Junkers. Ara deixen caure les bombes a cegues . Més de 40 avions participen en la massacre. Durant més de tres hores. Sense treva -

Surto del museu, no puc veure cap altre pintura. Em ve a la memòria la més gran de les infàmies: malgrat les proves i els testimonis, durant els anys del franquisme es va voler fer creure que foren els propis bascos els qui incendiaren la ciutat.

A fora, la calor de l'estiu convida al optimisme.
Però jo tinc el cor glaçat.

Llengua de pernil dolç

2006-07-23T12:30:00.004+02:00

Vas arribar a casa el dia que vaig tenir l últim atac d'asma. Vas marxar per sempre poc després de que comencés a sortir amb la meva primera noia. Entre aquest dos fets vas omplir la meva vida amb la teva vitalitat, alegria, força, fidelitat i simpatia. Et vaig posar de nom Milu, però no eres un fox terrier blanc, eres un caniche negre, no eres petit, eres de talla mitjana, no eres el gos del Tintin, eres el meu gos .
Un cop una nena petita va comentar que tenies la llengua de pernil dolç.
Em vas fer riure, em vas fer plorar, em vas fer viure. Vas ser amic,joguina i mal de cap. Eres entremaliat, bandarra, llest, tendre i tossut.
Llengua de pernil dolç, jo t'estimava.
Vas marxar, i per vergonya meva jo no estava allà per fer-te companyia. Però la meva mare et va estar acariciant fins que la vida va sortir per sempre del teu cos pelut.
Mai mes he tornat a tenir un atac d'asma i ja fa molt de temps que no en ser res de la meva primera noia, però tu , Milu, llengua de pernil dolç, quedaràs per sempre en la meva memòria.

Recull de Haikus

2006-07-23T12:30:00.003+02:00

HAIKUS BLANCS

Gota de rosada
Lluent perlada i dolça
El sol reflexa

Salabror de mar
Ones encrespades esquitxen
Els cors adormits

Llum de l'albada
Sobre el verd de l'herba
Color de vida

Com l'or blanc
Com el diamant brillant
L'infant somriu

HAIKUS NEGRES

El carbó negre
Crema i escalfa
La ràbia cega

Plor sec, retingut
El llagrimall ple vessa
De fosca pena

Els convidats
Mengen riuen i canten
L'odi espera

L'amor caduca
Com les fulles marcides
A la tardor

HAIKUS DEL TEMPS

Fred com l'aranya
Amb les seves preses
El temps devora

Com un tren sens fre
Massa ràpid, no s'atura
El temps de vida

És el breu llampec
Que il·lumina la foscor
El temps d'estimar

Infinit i circular
Vell disc rallat que gira
El temps de morir

HAIKUS DELS LLIBRES

Amb lletra xica
Un món ric de continguts
Tresor dels llibres

Enllaç de símbols
Dansa de paraules són
Els relats escrits

Literatura
Gran teranyina de mots
Que toca el cor

Petits i humils
Font de plaers font de vides
Són Grans els llibres

HAIKUS DE LA SOLITUD

Tarda ja vella
Que lentament et fas nit
Font de nostàlgia

L'avia marcida
Com joguina trencada
Infants enyora

Despert i plorant
Entre els batecs de la nit
Vols tornar a casa

Droga a la sang
Gran mortalla que tapa
Solituds negres

El Gran Blau

2006-07-23T12:11:00.002+02:00

Silenci.
Però no del tot. Dins el cap sento el ressò dels sorolls esmorteïts del meu cos. Em desplaço ingràvid, baixant cap al fons de sorra, observant petits grups de peixos grisos que es mouen per mantenir una distancia prudent amb aquest gran peix d'aspecte còmic. Em quedo uns segons quiet i miro cap amunt. Allà dalt, un sostre fet de llum platejada es mou i oscil·la constantment. Necessito aire. Començo a pujar. M'acosto al sostre.....

Soroll.
Surto a la superfície i respiro. El fort brogit del mar substitueix al suau brogit del meu cos. Inspiro profundament. Aire. Suro d'esquena, sentit el sol a la cara, les onades em mouen amb indolència. Reverberació de llum. Amb els ulls mig clucs descanso uns instants per poder tornar a visitar l'únic món on podem volar. Faig un recompte mental de totes les especies de peixos que he pogut clissar. M'agraden els peixos. Són lliures. Tornem-hi .Inspiro profundament i...

Silenci.
Però no del tot. Dins el cap sento el ressò dels sorolls esmorteïts del meu cos. Torno a volar. Dins un món sense perfídia. Sense odis ni traïcions. De sobte, un gran banc de peixos brillants com estels fugaços m'envolta. Per uns segons em sento completament en pau. El moment passa i els peixos brillants desapareixen. M'envaeix una fosca sensació de pèrdua.
Necessito aire. He de pujar.

El mossec de l'aigua fresca.

Però no vull pujar.
Vull quedar-me .
Una estona més.

Aquest món blau, immens. Fascinant.

Res m'espera allà dalt.
Oi que no estimada ?
Res.

No

vull

tornar.