dijous, de maig 27, 2010

A la neu

El sol m'enlluerna. Allà sota petites espurnes de plata fan pampallugues damunt la neu. El fred em crema les galtes i el nas. Per protegir-me em tapo la cara amb les "bragues" i una bafarada d'alè càlid m'entela les ulleres de sol. El telecadira és de quatre persones, però només m'acompanya un home que, amb el rostre completament amagat, sembla tenir encara més fred que jo. És tard i l'estació està a punt de tancar. “En trenta minuts tot això tornarà als seus amos, nosaltres no som més que uns visitants eventuals”, penso impressionat per l'entorn. Les cadires del davant estan buides, darrere només n'hi ha una d'ocupada, també amb dos esquiadors. Me n'adono que tinc ganes de baixar i tornar amb la dona i la filla que m'estan esperant al cotxe. La sensació de solitud que m'envaeix em sembla tan natural com el fred, com la neu que ens envolta.

Quan el telecadira s'atura no m'espanto, no és cap fet extraordinari. El desconegut i jo quedem penjats; el vent ens gronxa i oscil·lem sobre un paisatge superb, al mig del no res. Un esquirol creua com un llamp una pista d'esquí deserta i desapareix dins l'ombra d'un avet que, sòlida i opaca, ressalta nítidament dibuixada sobre la superfície nevada.

Només queda el Silenci puntejat pel tènue xiulet d'esporàdiques ratxes de vent.

I de sobte: soroll. El soroll sord e inconfusible d'una baralla. Un crit agut que trenca l'aire glaçat. Em giro i veig com de la cadira del darrere, un dels dos esquiadors cau a plom. És una caiguda lletja, embarbussada. “Déu meu!” crido mentre el cos impacta contra la neu. “Ho ha vist?” li pregunto a ningú. I és aleshores quan la realitat s'esquerda, es fon com una prima placa de gel sota l'escalfor de l'estiu. L'altre esquiador, l'acompanyant del què ha caigut, es treu els esquis amb un parell de moviments felins i salta. Però aquesta caiguda és molt diferent, aquesta és gràcil, controlada. És el salt d'un depredador. Aterrit, no puc apartar els ulls dels dos cossos caiguts: l'un inert amb els esquis posats, desmanegat, estès al bell mig d'una neu cada cop més roja; l'altre al damunt, alimentant-se'n.

“Déu meu! ha vist això?”, torno a repetir sense esma.

“Sí”, respon el monstre.

Giro el coll per mirar-lo; ja s'ha tret la gorra i les ulleres que li tapaven la cara. “No cridaré”, em prometo a mi mateix. Noto com l'escalforeta de l'orina se'm gela al damunt de les cames, de l'entrecuix. Molt a prop, algú xiscla com una criatura. “No sóc jo”, penso mentre intento aixecar la protecció per saltar de la cadira.

“No sóc jo”.