El metge parlava amb suficiència i seguretat. Era un home rodanxó i baixet, d’aspecte optimista i cuidat; inspirava confiança.
— Quan el cervell detecta danys massius, engega un pla de supervivència. Aquest pla esta dividit en tres fases clarament diferenciades – em va dir fitant-me per sobre les ulleres de disseny vermelles.
Jo l'escoltava amb atenció. El seu to era hipnòtic. La consulta era petita però molt agradable. Els mobles, nous de trinca, ressaltaven llustrosos, delineats contra unes parets molt blanques, enlluernadores.
— Primera fase : es desactiven totes les senyals exteriors. És tanquen les portes. Aïllament sensorial; una protecció contra un entorn que ha esdevingut agressiu i hostil.
— Segona fase : la consciencia es protegeix; s’entafora en un espai neuronal segur i es trasllada tants cops con faci falta.
—Tercera fase : severa dilatació temporal respecte l’exterior.
Inquiet, vaig començar a preguntar-me que tenia a veure tot allò amb el meu cas. Un soroll suau però molest m’arribava amb claredat des de fora, segurament estaven fent obres no massa lluny de la consulta. No em podia concentrar. Estava preocupat, què intentava dir-me el doctor ?
— Entén les implicacions ? – em va preguntar per sorpresa.
No vaig saber que contestar. El doctor es va aixecar i vaig poder llegir el que portava escrit a la bata blanca. Era una inscripció en grosses lletres vermelles que deia : “En cas d’accident no em traieu el porro” . Vaig reconèixer la frase; jo la portava al casc de la moto. Em van començar a xiular les orelles.
— Disculpi doctor, no sent aquest soroll ? — vaig demanar-li per canviar de tema mentre m’aixecava i em dirigia envers la finestra.
— No l’obri ! Estem en guerra ! — va xisclar l’homenet, sobtadament desencaixat.
El crit em va espantar. De tota manera, amb mans tremoloses, la vaig obrir.
Runes i foscor. La pols grisa s’aixecava en onades gegantines i ho cobria tot. L’horitzó oscil·lava en mig d’explosions blanques. Flaixos de claror letal. L’edifici on ens trobàvem, una illa isolada en un mar de caos, tremolava. L’estructura de l’univers sencer, grinyolava.
Vaig tancar la finestra.
El doctor, intentant aparentar normalitat, em digué :
— No pateixi, no correm cap perill, aquí dins estem segurs .
No me’l podia creure, en qualsevol moment aquell edifici, cauria enderrocat, allò era obvi. Tot d’una, la veu del doctor va respondre als meus pensaments.
— Mai serà enderrocat, si és necessari aguantarem tota l’eternitat.
La seva veu era la paraula de Déu, però ell semblava haver envellit de sobte. Va ser un instant. De seguida la seva imatge va fluctuar i és va recompondre. De nou radiant i optimista, em va dir amb un gran somriure:
— Ara ja ho sap, no tingui por, quan arriba el moment ningú no mor; s’alenteix el pas del temps i agonitzem per sempre.
— Quan el cervell detecta danys massius, engega un pla de supervivència. Aquest pla esta dividit en tres fases clarament diferenciades – em va dir fitant-me per sobre les ulleres de disseny vermelles.
Jo l'escoltava amb atenció. El seu to era hipnòtic. La consulta era petita però molt agradable. Els mobles, nous de trinca, ressaltaven llustrosos, delineats contra unes parets molt blanques, enlluernadores.
— Primera fase : es desactiven totes les senyals exteriors. És tanquen les portes. Aïllament sensorial; una protecció contra un entorn que ha esdevingut agressiu i hostil.
— Segona fase : la consciencia es protegeix; s’entafora en un espai neuronal segur i es trasllada tants cops con faci falta.
—Tercera fase : severa dilatació temporal respecte l’exterior.
Inquiet, vaig començar a preguntar-me que tenia a veure tot allò amb el meu cas. Un soroll suau però molest m’arribava amb claredat des de fora, segurament estaven fent obres no massa lluny de la consulta. No em podia concentrar. Estava preocupat, què intentava dir-me el doctor ?
— Entén les implicacions ? – em va preguntar per sorpresa.
No vaig saber que contestar. El doctor es va aixecar i vaig poder llegir el que portava escrit a la bata blanca. Era una inscripció en grosses lletres vermelles que deia : “En cas d’accident no em traieu el porro” . Vaig reconèixer la frase; jo la portava al casc de la moto. Em van començar a xiular les orelles.
— Disculpi doctor, no sent aquest soroll ? — vaig demanar-li per canviar de tema mentre m’aixecava i em dirigia envers la finestra.
— No l’obri ! Estem en guerra ! — va xisclar l’homenet, sobtadament desencaixat.
El crit em va espantar. De tota manera, amb mans tremoloses, la vaig obrir.
Runes i foscor. La pols grisa s’aixecava en onades gegantines i ho cobria tot. L’horitzó oscil·lava en mig d’explosions blanques. Flaixos de claror letal. L’edifici on ens trobàvem, una illa isolada en un mar de caos, tremolava. L’estructura de l’univers sencer, grinyolava.
Vaig tancar la finestra.
El doctor, intentant aparentar normalitat, em digué :
— No pateixi, no correm cap perill, aquí dins estem segurs .
No me’l podia creure, en qualsevol moment aquell edifici, cauria enderrocat, allò era obvi. Tot d’una, la veu del doctor va respondre als meus pensaments.
— Mai serà enderrocat, si és necessari aguantarem tota l’eternitat.
La seva veu era la paraula de Déu, però ell semblava haver envellit de sobte. Va ser un instant. De seguida la seva imatge va fluctuar i és va recompondre. De nou radiant i optimista, em va dir amb un gran somriure:
— Ara ja ho sap, no tingui por, quan arriba el moment ningú no mor; s’alenteix el pas del temps i agonitzem per sempre.
1 comentari:
hello... hapi blogging... have a nice day! just visiting here....
Publica un comentari a l'entrada