dimecres, de juny 10, 2009

Fecundació


La pràctica de la màgia, afressada per anys d'estudis contumaços, discorria, tot i així, per viaranys tortuosos, conclogué en Wdrif .

El mag estava assegut, molt quiet i amb els ulls clucs; concentrat. Era un home prim, els cabells negres i llisos tallats arran d'orelles, les faccions dures i marcades. No aparentava més de trenta anys, i malgrat el seu caràcter platxeriós, la seva mirada era la d'un ésser vell i temible.

Al bell mig de l'estudi surava, ingràvida, a dos pams del terra, una gegantina esfera d'aspecte eteri. Al seu interior es podien veure unes imatges tridimensionals, extraordinàriament riques en detalls, que evocaven un paisatge primigeni: un mar immens d'aigües denses cobert per núvols gasosos de colors estranys. L'esfera restava il·luminada un moment i, tot seguit, es convertia en una bola farcida de negror; llum i foscor alternant-se amb una freqüència que, el Wdrif ja havia establert en, més o menys, deu batecs del cor. Un munt de maquinària arcana, laboriosament construïda seguint la saviesa dels antics, envoltava l'esfera; un suau i constant soroll, com el de l'oli bullint, omplia l'habitació on el mag contemplava, hieràtic, la seva creació.

L'esfera era una porta. Era La Porta, fins ara mítica, anunciada pels vells llibres i coneguda amb molts noms diferents: Galway, llum d'esperança; Haidon, el Camí; Dach Nair, la que engendra. El Wdrif, desprès d'anys de dedicació i estudi, havia aconseguit dominar la màgia necessària per materialitzar i obrir aquella porta. Però malgrat tots els seus esforços, el mag encara no havia esbrinat la seva utilitat. Wdrif s'aixecà i amb passos gràcils es dirigí a la finestra; a fora, la malaltissa llum del dia il·luminava una terra àrida. El fred i la penombra feia molts anys que havien acabat amb gairebé tota la vida orgànica . Solament mitja dotzena de mags, molt poderosos, s'aferraven a una existència tan artificiosa com horrible. Tots ells sabien que el seu món estava condemnat. I en aquest context, Dach Nair, la que engendra, representava l'última esperança.

Les fonts de poder s'esgotaven. Ja quedava poc temps abans que arribés la foscor eterna.

En Wdrif estava completament desesperat. Era conscient que no podia mantenir la porta oberta molta estona. La despesa energètica era enorme, inimaginable. El temps s'escolava ràpidament i havia de prendre una decisió. Què podia fer ? Què havia de fer ? Els textos dels Antics eren obscurs en aquest punt, simplement parlaven de La Salvació que representava La Porta, sense més detalls. Però, en el fons, ell ho sabia; havia de creuar-la, havia de penetrar-hi i anar a buscar el seu destí.

I sense dubtar més, Wdrif el mag, l'últim entre els Grans, va saltar a l'interior de Dach Nair.


***

Aparentment, les restes del Wdrif caigueren del cel. En realitat ho feren d'una petita esfera grisa, que surava, ingràvida, a gran alçada. Eren un munt de molècules orgàniques complexes que, barrejades amb els aminoàcids formats espontàniament durant segles de reaccions químiques, crearen les condicions necessàries per l'evolució de la vida .

Entretant, en un univers fosc i llunyà, unes maquinaries arcanes varen deixar de funcionar .

I Dach Nair, la que engendra, es va tancar.

Potser per sempre.