divendres, d’octubre 31, 2008

La Gran Plaga


La Gran Plaga amenaçava en acabar amb el món tal i com l'havíem coneguts fins ara. Malgrat el temps transcorregut des de la seva aparició i proliferació exponencial per tots els racons del planeta, encara mai no s'havia portat a terme una acció conjunta i decidida per posar-hi fi. Ara, les coses havien arribat a un punt crític. No podíem ignorar-la per més temps; havíem de salvar el nostre món, o, si més no, intentar-ho.
Per això, l'exercit més gran que mai havia existit es va posar en marxa sota un comandament unificat. Amb un sol objectiu; lluitar contra La Gran Plaga, exterminar els seus components biològics i destruir-ne els mecànics.
Vàrem atacar conjuntament; sense pressa i sense pietat. Les baixes van ser brutals, però l'enemic va anar cedint, a poc a poc, en una lluita aferrissada i terrible. Nostres eren la majoria dels morts, nostres, també, les victòries.
Durant la presa de l'últim reducte, altament fortificat, varem patir una autentica massacre. Els guerrers van caure a millers davant dels sofisticats components mecànics de la Plaga; mortífers enginys especialitzats en la destrucció massiva. Però allò no va fer més que convertir l'últim episodi d'aquella guerra en una gesta heroica. La Gran Plaga havia estat destruïda, el món estava salvat.
O això creiem quan, de sobte, monstruosos enginys voladors van aparèixer al cel i, en l'horitzó, s'enlairaren gegantins i molsuts bolets de fum. La destrucció avançà i, al seu pas, els nostres soldats, milers de milions d'insectes de totes les espècies, foren aniquilats; l'exercit d'alliberament estava acabat. Abans de desintegrar-se, la ment grupal que ens dirigia es feu una sola i dolorosa recriminació: massa tard, no hem reaccionat a temps!

Mastego el xiclet amb l'estudiada indiferència del soldat professional mentre observo, dins el bunker mal il·luminat i envoltat per grisos generals, l'impacte dels míssils que, teòricament, salvaran al món i acabaran amb aquesta letal invasió d'insectes.
Ja fa hores que no rebem cap comunicació de l'exterior. Aparentment, no queda ningú allà fora. Qui sap si som els últims supervivent de la raça humana. Intento ser optimista i penso :
—Potser no és massa tard, potser encara hi som a temps.
Però no m'ho crec ni per un instant.



Malgrat tot, per molts insectes, els Grans Bolets foren una benedicció; les restes orgàniques de milions de mamífers, una assegurança de prosperitat


dimecres, d’octubre 29, 2008

L'arribada
Per l'escletxa del vago; fred mortal i claror de lluna.
Dins; ja ningú plora.
Silenci.
El tren entra a Auschwitz .

Hereus
Per molts insectes, els Grans Bolets foren una benedicció; les restes orgàniques de milions de mamífers, una assegurança de prosperitat.

El Secret
—Quan arriba el moment, s'alenteix el pas del temps i no morim; agonitzem per sempre —m'explicà, somrient, el cadàver putrefacte.

De cine
—¿A quants homes has oblidat ?
—A tants como dones tu recordes.
I Johnny Guitard va maleir la seva mala memòria.

Sense llum
— Ja tornem a estar sense llum ! — pensà al despertar, abans d'ofegar-se.
Molt abans d'esgarrapar, desesperadament, la tapa del taüt.

Mort entre les flors
El company desapareix esclafat, jo surto volant impulsat per l'ona expansiva.
— Maleïdes formigues ! — remuga el jardiner, trepitjant-les amb ràbia.

Puto destí
No creia en el destí .
Però guanyà la primitiva i, aquella mateixa nit, una puta fina l'hi contagià el sida .

L'Aniversari
—Quin regal — pensà al veure el nadó sobre la seda negra.
Ensalivà.
No cada dia és compleixen cinc-cents anys.

Endlösung
— No es pot fer una truita sense trencar ous — mormolava l'Hauptsturmführer mentre, lívid, administrava trets de gràcia als jueus malferits.

dimarts, d’octubre 28, 2008

La Veu

La merda de trànsit em fa perdre la paciència; entrar a Barcelona per la Meridiana és un suplici. Al canviar de marxa me n'adono que avui també m'he posat faldilles. Jo que, fins que et vaig conèixer, sempre havia portat pantalons ...
Les meves cames, des que vas marxar, no són més que dos trossos de carn orfes de qualsevol mena d'encant. És curiós com, sota la llum de la teva mirada, es transformaven en quelcom sensual, sembla mentida.

No sé pas per què encara em poso faldilles.

Família i amics estan molt amoïnats perquè no m'han vist plorar. "Com pot ser ? " es pregunten . "Una parella tan unida", diuen. Has enganyat a tothom, però a mi no Enric, a mi no; no m'empasso que estiguis mort. Trenta-dos anys, vida sana, esportista, cony, si ni fumaves ! La mort i tu sou conceptes incompatibles. Un vessament cerebral ? Tu ? No s'ho pot creure ningú, això.

No vaig voler veure el cos que van posar dins el teu fèretre.

D'allò ja fa tres mesos i et trobo a faltar. Em pregunto si al cotxe hi queden rastres de la teva pell, per força ha de ser així, havíem fet tantes coses tu i jo aquí dins. Segons les teves teories, que no vaig entendre mai, tots els àtoms que has deixat escampats per aquí d'alguna forma “saben” que han format part del teu cos.

Com jo. Jo també n'he format part. I també ho sé.

Aprofitant que estic aturada, em poso la mà a la panxa, per sota de la camisa, directament sobre la pell. Baixo una mica i amb la punta dels dits, sense cap intenció eròtica, m'acarono el pèl púbic mentre recordo, amb una tèbia sensació de tendresa, el primer cop que em vas tocar així. Per favor Enric, no tardis a tornar, començo a sentir-me molt sola.

Ja falta poc per arribar a la feina quan et veig: camines pel carrer, alegre i despreocupat, em reconeixes i somrius. Alleujada, em sento renéixer. Però el teu somriure es marceix molt ràpid. Et poses seriós i gesticules frenèticament; intentes dir-me alguna cosa. De l'orella et regalima un fil de sang que contrasta amb el blanc malaltís, ara me n'adono, de la teva pell morta.

Em distrec i passo en vermell el semàfor de l'última cruïlla. Ho veig de reüll, abans de sentir les botzines dels cotxes. Freno en sec. És un acte reflex i absurd, potser hauria d'haver accelerat i acabar de passar, penso en el mateix moment que m'envesteix un autobús enorme.

Caos. Soroll de frenades, xiscles de neumàtics aguts i penetrants. El temps fa coses estranyes, la porta del meu quatre per quatre, com si fos de paper, es deforma molt lentament. "Estic tenint un accident" m'informa una veu des de les profunditats del meu cervell. "I ara et moriràs", especifica amb fredor. Ferros retorçats em colpegen la cama esquerra. No sento dolor, però es trenca com si fos una branca seca. El món és una baldufa que no para de girar i perdo per complert el sentit de l'orientació. Transcorre una eternitat però, finalment, tot s'atura.

Estic viva, me n'he sortit, penso mentre ploro com una nena.

"No t'ho pensis, ara moriràs cremada" diu la veu quan, de sobte, una gran bola de foc creix al meu davant. L'escalfor, terrible, em commociona, i quan veig la noia amb els cabells en flames que, aterrida, em mira des del retrovisor escardat, crido sense escoltar-me :

— Així no, per favor, així no !

"Així Sí", contesta la Veu.

divendres, d’octubre 24, 2008

El meu avi

Avi, com va anar tot plegat ? Pots explicar-m'ho? D'home a home avi, que ja tinc vuit anys, no sóc pas cap criatura. Vas tenir por, vas plorar ? La fotografia no em respon i la imatge del meu avi ,elegantment vestit , em mira amb aquell somriure especial que m'ha captivat des de petit. La mare mai en vol parlar de l'avi. I a força de no fer-ho m'ha estimulat la imaginació. Observo amb atenció la imatge i, sense tenir temps per espantar-me, veig com es belluguen aquells llavis fins i el sento parlar molt fluix, com fa la gent gran quan s'explica secrets.

Vaig sentir vertigen com si estigués a punt d'estimbar-me per un penya-segat. Cap cot, vaig contemplar la pal·lidesa de les meves mans, reflex de la del meu rostre devastat. Mentre esperava l'impacte, vaig prémer els punys fins sentir com em cruixien les articulacions del dits. Plors i crits al meu voltant, dolor i llàgrimes. Solitud.
Per fi vaig caure, titella sense fils, dins la fosa comuna. I la paraula desaparegut va quedar associada per sempre a la meva persona. I el meu record, restringit a la tràgica memòria dels vençuts.

Sense voler deixo anar la fotografia. Al colpejar el terra, el vidre que la protegia es trenca amb estrèpit. La meva mare entra a l'habitació i, al veure'm plorar, m'abraça amb tendresa, mira el retrat trencat i no fa preguntes. Amago el rostre en el seu coll, gaudint d'aquella olor tan bona, i desitjo no sentir-me mai tan sol i trist com es va sentir l'avi.