— Demà rebràs la notificació; has estat escollit, seràs un querubí — em digué Satanas.
Querubí ! Un ascens piramidal ! Aniria al cel amb els sants, àngels i arcàngels. Qui sap si coneixeria al mateix Deu Pare ! Menjaria en coberts de plata i beuria en copes de cristall.
—No facis aquesta cara, no saps el que t'espera ! — m'etzibà el dimoni. Havia entrat volant per la finestra de l'habitació, acompanyat d'un munt de diables fortament armats. Feien por.
— Al cel solament hi trobaràs una colla d'homes depravats. Els mateixos homes que, fa més de mil anys, van descobrir el tractament per aconseguir la immortalitat i decidiren mantenir-lo en secret. Els mateixos que, des d'aleshores, us tenen esclavitzats i enganyats amb tot aquest circ religiós — digué amb una ganyota de ràbia.
Jo no l'escoltava. Era la veu del mal i estava preparat per resistir-la.
— Saps perquè us volen a les ciutats orbitals que vosaltres anomeneu cel ? — afegí el dimoni — doncs per omplir els seus prostíbuls, això és tot. La immortalitat es llarga i l'avorriment alimenta depravacions inimaginables. Jo era un d'ells, sé de que parlo.
Tapant-me les orelles, vaig començar a resar un pare nostre en veu alta. A la pantalla de plasma, els rostre dels sants, relaxats i feliços, em fitaven amb aprovació.
— Calla i deixa de mirar aquesta merda, imbècil ! Venim a salvar-te ! — cridà Satanas.
En aquell moment la pared va esclatar i, envoltats d'una difusa claror blanca, un grup d'àngels d'assalt penetraren per l'esvoranc acompanyats per mortífers llampecs de llum groguenca. Vaig caure a terra, encegat. Una fortor insuportable de carn cremada m'omplí les narius, gemecs d'agonia em perforaren els timpans.
Tot acabà en un instant. Les restes carbonitzades dels dimonis omplien l'habitació. Va ser aleshores quan, entre el fum, aparegué una figura imponent; l'arcàngel Sant Miquel, el màxim responsable dels exercits celestials.
Jo el coneixia, era uns dels habitants del cel més admirats; un heroi. L'arcàngel examinà les restes de Satanas i, amb velocitat inhumana, es girà cap a mi. Mirant-me amb aquells ulls blaus i profunds, digué:
— Has donat crèdit a les paraules del dimoni i ara, estúpid mortal, ho aniràs xerrant tot a qui et vulgui escoltar. Diràs que no som més que científics boixos. M'equivoco fill meu?
— Senyor tingueu Pietat — vaig implorar agenollat. Cap cot.
— La pietat és pròpia dels dèbils d'esperit — em contestà sense sarcasme, i, mentre la seva mà de ferro m'engrapava pel coll, va afegir :
— Tanmateix, eres un escollit, havies de pujar al cel, doncs pujaràs al cel ... una mica abans del que estava previst.
I el rostre, tan bell, del temible guerrer celestial, m'acompanyà cap a la foscor.
