dissabte, de desembre 22, 2007

Intimitats ( relat de no-ficció inspirat en la figura de Harold Shipman )



— Una punxada i ja està — diu en Harold .
La seva barba blanca i les ulleres grosses fan que el seu rostre tingui un cert aire d'avi intel·lectual, de metge de poble, d'aquells de tota la vida, dels de confiança. Ell fa tot el possible per potenciar aquesta imatge entre els seus pacients, i molt especialment entre els escollits.
—Estigui tranquil·la senyora Kathleen, serà un moment— afegeix mentre prepara la injecció de diamorfina.
L'anciana està estirada al llit, una mica nerviosa però somrient. És una dona menuda i fràgil, pell i os. En el seu rostre destaquen uns grans ulls blaus, molt desperts, incongruents en un rostre ple d'arrugues; ulls de noia jove. Mentre espera, contempla al doctor i, amb la mà, no para de fregar-se la zona del braç on rebrà la punxada.
—I aquesta injecció em traurà el dolor ? — pregunta amb veu infantil, per quarta vegada en pocs minuts .
—L'ajudarà senyora Kathleen, l'ajudarà, però ja sap vostè que a les nostres edats tampoc podem esperar miracles, veritat ?
En Harold es comporta més com un amic que com un metge i ho fa sense esforç, li surt de forma natural. Li agrada pensar que és un home sincer i competent; dels què diuen les coses pel seu nom. Encara recorda aquell dia en què un amic pesat li va preguntar per l'esperança de vida del seu sogre, malalt de càncer, i ell va respondre: “ Jo no li compraria un ou de Pascua”. El seu pronostic, naturalment, va ser del tot exacte, i el sogre no va arribar a Pascua. De fet, va morir quatre dies desprès, a la mateixa habitació on ara està ingressada la neguitosa senyora Kathleen.
El bon doctor respira profundament, colpeja amb suavitat el braç de la seva pacient, buscant la vena, i li clava l'agulla amb determinació. La dona, que ha girat el cap per no mirar, deixa anar un xiscle agut quan l'Harold pressiona l'èmbol bruscament, injectant-li de cop la dosis letal de diamorfina. L'assassí, amb els ulls brillants i la cara sobtadament amarada de suor, s'allunya unes passes del llit, deixant la xeringa clavada a la carn, per contemplar a la seva víctima.
A vegades la sobredosis provoca espasmes intestinals i fins i tot vòmits. Aquest cop sembla que no serà així i l'Harold se n'alegra. Vol gaudir de cada un dels minuts que li resten de vida a la senyora Kathleen. Vol ser el seu àngel de la mort.
Els immensos ulls de l'anciana el miren buscant ajuda, la seva respiració és forçada i lenta, els seus llavis d'un estrany color blavós. La pobra dona intenta dir-li alguna cosa, però les paraules se li entrebanquen i perd l'alè. El doctor s'hi apropa i comença a parlar-li a cau d'orella. L'inici d'una gran erecció li deforma els pantalons.
Res es pot comparar amb aquest grau d'intimitat. Res.
Quan, anys més tard, el doctor Harold, amb l'ajut dels llençols, es pengi dels barrots de la seva cel·la, s'especularà amb el remordiment com a motiu del suïcidi.
Una especulació del tot errònia. En Harold es penjarà perquè la presó l'haurà privat de l'única cosa que l'ha fet viure tots aquests anys, de l'única addicció que mai no podrà superar: el plaer de matar.

dimecres, de desembre 05, 2007

Sonets de fantasia




Dracs

Per la boca oberta, com un roig portal,
vomita el rèptil gegantí foc calent,
sobre el cos menut de l'arquer insolent,
que espera, la carn tensa, el cop fatal.

Homes desesperats, dins el niu letal,
clissats pel drac escatós d'esguard dolent
quan, amb ràbia gèlida, estaven molent
a cops els ous de la nissaga mortal.

Monstres i herois a les llegendes nats,
tràgics posseïdors, sigui per bé o per mal,
d'un grapat de rols injustament donats.

Dracs infamats, maldat en cos d'animal,
pels guerrers humans vençuts i exterminats;
amos dels cels, reis de l'espai abismal.



L'etern Segador

Remor de passes que espanten l'estornell.
Dins la taverna on la foscor és la reina
els homes, girant el coll, deixen la feina
quan el viatger entra a omplir el budell.

Barret fosc al cap, i al dit un gran anell,
els pitjors temors confirma treien l'eina;
la falç, que a tothom mostra mentre l'embeina
dins la fusta corcada d'un vell tonell.

El vi roig flueix espès i tot ho mulla,
matalassos, màrfegues i serradures,
quan la mort pren fort la falç, movent la fulla.

Amb dolç plaer sega les animes madures,
entre plors i agonies, sense cap pulla.
Entranyes fresques i sang; olors tan pures !



Esfinxs

Sobris caps humans, llises ales d'àliga,
fredes mirades vers el fosc l'infinit,
esperant, les letals urpes de granit,
l'anunciat retorn de l'antiga nissaga.

I el Vel Etern, estès sense cap arruga,
de l'espai profund negre com el lignit,
ple d'estels que puntegen l'eterna nit,
guaita pacient, com una vella tortuga.

Mentre el riu del temps s'esmuny amb fluïdesa,
mantenen les esfinxs sòbria vigilància;
tosca la pedra, plena de gran fermesa .

Quan els estranys vinguin amb bel·ligerància
per esborrar del món tota la bellesa,
quedarà palès el fruit de la constància..

dimarts, de desembre 04, 2007

Oniria

Photo Sharing and Video Hosting at Photobucket


Jordi
Entro a casa i veig l’àvia, asseguda al seu sofà preferit, davant la televisió, fent una becaina.
— Hola iaia— la desperto.
— Hola maco, com ha anat l’escola?— diu, intentant dissimular que estava dormida.
Sempre em pregunta el mateix, i mai espera cap resposta. Li faig dos petons i oloro la familiar ferum a anís que l’envolta com una segona pell. A la iaia li agrada l’anís. La Berta un cop em va dir que li agradava massa, que tenia una iaia borratxa. I ho va dir prou fort com perquè tothom ho sentis. A vegades la Berta pot ser molt dolenta.
— Em pots portar les sabatilles bonic? He anat a comprar i els peus m’estan matant.
— És clar iaia.
Deixo la cartera a la meva habitació i corro pel passadís sense mirar la porta del fons a la dreta. És la porta que sempre està tancada. L’habitació fantasma, la dels invitats que mai hem tingut. Si no la miro no em pot fer res, penso. No ho confessaria mai, però em fa por, molta por.
Entro a l’habitació de la iaia sense respirar. No vull fer-ho, imagino les parets, les cortines, tot impregnat de la flaire dels pipis de la iaia. Ja fa temps que sé que utilitza l’orinal; per tant els seus pipis estan una bona part de la nit allà, a sota el llit, perfumant-ho tot. La idea em resulta insuportable. Agafo les sabatilles ràpidament i, abans de sortir, encara puc veure la seriosa cara de l’avi que em mira enfadat des del retrat de la tauleta de nit. L’avi era un “rojo”, un matacapellans com diu la Berta. Va anar a la guerra i no va tornar. La iaia sempre diu que m’hi assemblo molt, i això em preocupa, arribaré a ser tan dolent com ell quan sigui gran?
Abans d’anar a dormir la iaia em recorda que he de fer la bossa; aquest cap de setmana em toca anar a casa la mare.

Url
M’agrada estar a les fosques, perquè llavors, puc brillar i fer-me gran, i vestir-me amb aquesta cuirassa lleugera, però tant dura, per protegir-me. Faig voltes ascendents sobre l’aigua encalmada, voltes i més voltes, endut per l’aire, i sento aquest vent fresc que em tira els cabells endarrere, i després caic, em llenço des del més alt, per entrar a l’aigua amb les meves armes, una a cada mà, perquè qualsevol ésser d’aquest abisme, qualsevol ànima viva o dorment, sàpiga que soc fort, que tinc valor, que puc plantar batalla. Camino sobre l’aigua uns instants molt llargs, i els ulls de la foscor aixequen la vista per mirar-me i deixar-me pas. No vull combatre, només vull volar i volar. Després, l’aigua es torna d’un color fosc i no és aigua, és un fang on ja no puc penetrar, solcat de bèsties lliscants. M’aparto, me’n vaig, volo més amunt, lluny d’aquesta bassa negra. Llavors, la veig, cóm es queda allà, allà tan avall, tan lluny, amb una ma alçada cap a mi. Fins a mi, tan amunt, arriba l’olor, aquesta olor de derrota, de malviure, l’olor del llarg mal. Havia estat maca, i encara ho és, amb aquests ulls i les mans de dits llargs, i jo voldria cobrir-la amb les ales, voldria arrencar el seu cosset del fangueig, dur-la amunt i fer-la viure. Però tinc por, i les forces em manquen; i sé que és ella, qui s’ha d’arrencar d’aquí, que jo no puc, encara que vulgui, fer-ho per ella. Tinc por de tornar enrere, de les pells llefiscoses dels animals del llot, de tanta desolació, i marxo, tancant els ulls per no veure, oprimit el cor, i les mans closes, i oblido, per llevar aquesta llosa que m’enfonsa el pit. Amunt, amunt, sense aturar-me. I em segueixen, com estels arrencats de les nits passades, en un ball boig d’espurnes, totes les coses que he temut, i que, de mica en mica, mentre l’aire xiula i s’obre, per fer-me pas, s’escolen i es trenquen, i em deslliuren de la pena, si, mentre volo, cada cop més ràpid, més amunt, sense aturar-me.

Jordi
La mare em mira amb aquell rictus a la cara que jo, malauradament, conec tan bé.
— Nen, no pots callar un moment ? On collons estan les meves pastilles ? Segur que ja me les has tocades. Estaven aquí n’estic segura — diu mentre furga, enfadada, dins la seva bossa platejada, una andròmina enorme i molt lletja.
—Mare, jo no les he vistes les teves pastilles ! No en tinc cap culpa si les has perdudes, jo ...— intento protestar quan, de sobte, una bufetada seca i brutal m’interromp i està a punt de fer-me caure a terra. La mare crida alguna cosa que jo no arribo a sentir. El so ha desaparegut i l'univers sembla avançar a pas de tortuga. Veig com els seus llavis es mouen pronunciant paraules incomprensibles i com petites partícules de saliva surten disparades cap a mi, com enfollides gotes d’odi líquid.
Em tanco a la meva habitació i mentre ploro penso que encara falta un dia per acabar el cap de setmana, un dia sencer abans que pugui tornar a casa de la iaia.
Al cap de molta estona la mare em ve a buscar, contenta, com si no hagués passat res. La iaia m’ha explicat que la malaltia fa que la mare a vegades estigui molt alegre i a vegades molt nerviosa i trista; que per això no puc viure amb ella. La mare està així des de que el pare va marxar, assegura la iaia, es veu que abans era una persona normal, diu.
Però jo no recordo al pare. Ni a la mare abans d’estar malalta. En el fons, crec que no n’està pas de malalta, penso que és dolenta i ja està.
D’una cosa estic segur; preferiria no tenir-ne de mare.

Url
Torno a l’amagatall, i passo pel pont de canyes i pels nius. Mentre faig aquest camí que he fet tantes vegades, vaig alegrant-me de ser tan lluny, i de que el sol brilli sobre tota aquesta pols sota els arbres. Ella m’espera amb els peus a dintre l’aigua, menjant xocolata a cullerades. Quan em veu, somriu i em saluda amb un cop de cap. Té uns cabells brillants, molt foscos. Quan m’assec al seu costat, em passa el braç per l’espatlla i em prem contra ella. Quan fa això, em sento lleu, feliç, em sento ple d’orgull i em sembla que sóc un tio amb sort. Que tot es pot arreglar. Que ella em vol per cóm soc, tan sols. I estem així junts mirant els martinets, com si el temps passés només per nosaltres. Ella duu un vestit suau, com de seda. Mai no parlem gaire. De sobte, deixa el pot de la xocolata i em frega la galta amb la seva. Quan estem així, voldria morir, i no tenir cap més record de res, de tant com m’agrada.
Llavors, d’un cantó fosc surten unes figures que parlen alt i amb ira. S’apropen a nosaltres i ens diuen coses terribles. De cop, l’aigua es torna negra, i ella treu els peus per no tacar-se. L’aigua s’ha podrit i fa olor d’animal mort. Les nenes rosses i grasses riuen, i els ocells criden de por, com quan s’acosta una serp al seus nius. Jo m’aixeco, i em faig alt i temible. Els hi dic que marxin, que son horribles i fastigoses, i els hi pego a la cara fins que deixen de riure; les matxaco, les faig plorar i cridar. No puc parar de colpejar-les, i també jo crido, per no sentir els seus esgarips. D’elles queden els cabells rossos, perruques que penjo a les branques, però els seus crits segueixen molta estona, encara que elles ja no hi són.
Ella em tapa les orelles amb les seves mans perquè jo no escolti allò. Sento els crits igual, i no puc respirar. Hi ha grans peixos carnívors lliscant en l’aigua oliosa.
Però després, em calmo, i giro i giro en l’aire, i el vent és calent, i fa olor d’estiu i d’herba.
El riu torna a ser net i ella m’abraça.
Oh, vull morir-me aquí, als seus braços; vull quedar-me aquí, per sempre.

Jordi
La Berta i les seves amigues se m’acosten a la sortida de l’escola. Me n’adono massa tard i no puc evitar-les.
—Escolta Jordi tenim un pregunta per a tu — proclama la bruixa, mentre les seves acompanyants riuen com si hagués dit quelcom molt divertit.
—T’agrada fer petons ? — em pregunta sense donar-me temps per pensar.
No sé que dir-li. No he fet mai els petons que ella insinua, però moriria abans que confessar-ho.
—Sí, m’agrada molt — dic intentant aparentar una seguretat que no sento .
—Sí ? — contesta ella encuriosida — I es pot saber a qui els hi has fet tu els petons ? — diu adoptant el posat d’amiga confident.
—Jo ... doncs .. — dubto sense saber que contestar .
—Que t’agradaria fer-me’n un ? Seria agradable ser besada per algú com tu, que en sap tant ...— m’interromp. Ara tot el grupet que ens envolta riu sense dissimular. Sento una intensa cremor a la cara, de sobte tinc molta calor. Em miro a la Berta i tremolo, incapaç d’articular ni un mot.
— Nen fas pena, ets una merda de tio saps ? Tan escarransit i encara vas pel món presumint de fer petons ! — deixa anar la bruixa en veu molt alta — Vols un consell, tita freda ? No diguis tantes mentides ! tonto !
Tinc tanta vergonya que no goso contestar. Camino per allunyar-me d’elles, cap cot. Camino cada cop més ràpid i, sense adonar-me’n arrenco a córrer.
Però al meu darrera no puc deixar de sentir-les cridar, enjogassades :
— Tita freda ! tita freda ! tita freda ...
I mentre fujo m’eixugo les llàgrimes amb la mà.

Url
Volar em dóna alegria. Cada vegada l’alegria és més profunda, més total. Hi ha l’aigua fosca, és clar. Sempre hi serà. Però he trobat la manera: no infligir-me dolor, no volar baix. La meva pell tan lluminosa espanta les ombres. En formació amb els ànecs de coll verd, l’olor de plomes em commou. Torno a terra per trobar-me amb tots els amics que m’esperen. M’esperen, em reclamen, criden el meu nom, em fan baixar enmig d’aquest sentiment d’orgull, d’aquesta cadència que ens sotraga. Quan vols algú, significa que els teus ritmes, el tam-tam, el baix profund, la melodia inherent, els executes imbricats amb els ritmes del que et vol; la joia, o ser feliç, o estar bé, implica una música que es nodreix d’un i de l’altre, implica la cançó de varis còmplices. I m’agafen de les mans i les ales, em porten a les cúpules de la Ciutat, perquè allà hi ha els ballarins, els oracles, els visitants i els llibres. Si, vull llegir i llegir, i em volen escoltar, es volen rendir a paraules meves, a petits escrits que han de ser tramesos per l’aire, pensaments que han de vibrar entre nosaltres, una altra melodia entre amics. Simplement soc; puc volar i caure, puc tocar l’olor d’un perfum, la seva aspra superfície, puc guardar-lo amb mi si això em plau. I puc estar amb ella. Mentre parlo, baten ales amb soroll d’aigua. Mentre parlo, les ànimes d’ els que m’escolten es tornen blanques i fragants.
Uns riuen alt i em diuen:
-Url, que també volem llegir!! Vinga, acaba, ja!!
I passo la resta d’hores escoltant recitadors i cantants, i ella em fa trenes als cabells. I ens abracem,molta estona, abans de caure en la quietud.

Jordi
Sortosament tinc els somnis.
Gairebé cada nit. I les nits que no els tinc, em desperto trist, amb la sensació de no ser capaç d’aixecar-me. En els meus somnis veig un món fantàstic, em transformo en un ésser poderós, valent i just. Ningú em pot pegar, ningú pot riure’s de mi. Sóc l'Url.
Sortosament tinc els somnis.

Url
En la quietud, sento que sóc un noi infeliç. A vegades, quan obro els ulls, encara veig imatges fosques que em fan estremir, sento una soledat que és com un fred que ve de dintre meu, recordo l’odi i la ràbia. Però aviat passa.
Diuen, els vells, que és l’única manera que tenim de poder valorar la nostra vida. No ho sé.
Jo sempre he sabut que aquest és, de tot el gran Univers, el lloc on la meva ànima hauria triat d’anar.

Bona nit, princesa

— Papi, on és la mami ?
— Tornarà tard, avui el papi et posarà a dormir, d'acord ?

Rosa, la meva dona, m'ha trucat des de la feina quan s'ha filtrat la notícia. Plorosa, m'ha dit que tornava cap a casa immediatament, que anés a l'escola a buscar la nena. Fa més de vuit hores de la trucada. Ja he perdut l'esperança de tornar-la a veure.

— Papi, que són aquest sorolls ?
— És una festa, maca. Al carrer fan una festa, amb petards i tot .
— Jo vull anar a la festa !
— És una festa per gent gran, bonica.

Per la televisió han confirmat que queden poques hores per la fi del món i la gent ha embogit. El carrer és un caos. He tancat totes les finestres i he posat una petita barricada davant la porta. No he pogut evitar que la nena senti els crits i les explosions.

— Papi no vull sopar .
— Avui pots menjar el que més t'agradi, què vols ?
— Una mandarina papi..., no, una no. Moltes !

Observo a la meva filla. Tres anys de vida. He de fer un gran esforç per no plorar. Vull que passi aquestes últimes hores en la més absoluta normalitat. Vull que vagi a dormir contenta.

— Papi, els mitjons em molesten !
— No passa res maca, avui si vols pots anar sense .

Manipular la realitat i aïllar-la del horror; serà la cosa més important que he fet mai per ella. I la més difícil. És l'últim desig que em queda; fer feliç a la meva princesa. Tu faries el mateix, oi que sí Rosa ?.

— Anem a dormir maca ?
— M'explicaràs un conte ?
— Sí, però primer has de veure't la lleteta.

Me la poso a la falda i li apropo el biberó. El contingut té un lleuger color verdós. Les llàgrimes en cremen les galtes.

La substància que he portat del laboratori, barrejada amb la llet, fa el seu efecte.
Sento el seu cosset com es relaxa. Com s'afluixa.

— Un petó papi — es l'últim que em diu.

Resto assegut, amb la meva nena a la falda, hores i hores, fins que arriba el final.