Jordi
Entro a casa i veig l’àvia, asseguda al seu sofà preferit, davant la televisió, fent una becaina.
— Hola iaia— la desperto.
— Hola maco, com ha anat l’escola?— diu, intentant dissimular que estava dormida.
Sempre em pregunta el mateix, i mai espera cap resposta. Li faig dos petons i oloro la familiar ferum a anís que l’envolta com una segona pell. A la iaia li agrada l’anís. La Berta un cop em va dir que li agradava massa, que tenia una iaia borratxa. I ho va dir prou fort com perquè tothom ho sentis. A vegades la Berta pot ser molt dolenta.
— Em pots portar les sabatilles bonic? He anat a comprar i els peus m’estan matant.
— És clar iaia.
Deixo la cartera a la meva habitació i corro pel passadís sense mirar la porta del fons a la dreta. És la porta que sempre està tancada. L’habitació fantasma, la dels invitats que mai hem tingut. Si no la miro no em pot fer res, penso. No ho confessaria mai, però em fa por, molta por.
Entro a l’habitació de la iaia sense respirar. No vull fer-ho, imagino les parets, les cortines, tot impregnat de la flaire dels pipis de la iaia. Ja fa temps que sé que utilitza l’orinal; per tant els seus pipis estan una bona part de la nit allà, a sota el llit, perfumant-ho tot. La idea em resulta insuportable. Agafo les sabatilles ràpidament i, abans de sortir, encara puc veure la seriosa cara de l’avi que em mira enfadat des del retrat de la tauleta de nit. L’avi era un “rojo”, un matacapellans com diu la Berta. Va anar a la guerra i no va tornar. La iaia sempre diu que m’hi assemblo molt, i això em preocupa, arribaré a ser tan dolent com ell quan sigui gran?
Abans d’anar a dormir la iaia em recorda que he de fer la bossa; aquest cap de setmana em toca anar a casa la mare.
Url
M’agrada estar a les fosques, perquè llavors, puc brillar i fer-me gran, i vestir-me amb aquesta cuirassa lleugera, però tant dura, per protegir-me. Faig voltes ascendents sobre l’aigua encalmada, voltes i més voltes, endut per l’aire, i sento aquest vent fresc que em tira els cabells endarrere, i després caic, em llenço des del més alt, per entrar a l’aigua amb les meves armes, una a cada mà, perquè qualsevol ésser d’aquest abisme, qualsevol ànima viva o dorment, sàpiga que soc fort, que tinc valor, que puc plantar batalla. Camino sobre l’aigua uns instants molt llargs, i els ulls de la foscor aixequen la vista per mirar-me i deixar-me pas. No vull combatre, només vull volar i volar. Després, l’aigua es torna d’un color fosc i no és aigua, és un fang on ja no puc penetrar, solcat de bèsties lliscants. M’aparto, me’n vaig, volo més amunt, lluny d’aquesta bassa negra. Llavors, la veig, cóm es queda allà, allà tan avall, tan lluny, amb una ma alçada cap a mi. Fins a mi, tan amunt, arriba l’olor, aquesta olor de derrota, de malviure, l’olor del llarg mal. Havia estat maca, i encara ho és, amb aquests ulls i les mans de dits llargs, i jo voldria cobrir-la amb les ales, voldria arrencar el seu cosset del fangueig, dur-la amunt i fer-la viure. Però tinc por, i les forces em manquen; i sé que és ella, qui s’ha d’arrencar d’aquí, que jo no puc, encara que vulgui, fer-ho per ella. Tinc por de tornar enrere, de les pells llefiscoses dels animals del llot, de tanta desolació, i marxo, tancant els ulls per no veure, oprimit el cor, i les mans closes, i oblido, per llevar aquesta llosa que m’enfonsa el pit. Amunt, amunt, sense aturar-me. I em segueixen, com estels arrencats de les nits passades, en un ball boig d’espurnes, totes les coses que he temut, i que, de mica en mica, mentre l’aire xiula i s’obre, per fer-me pas, s’escolen i es trenquen, i em deslliuren de la pena, si, mentre volo, cada cop més ràpid, més amunt, sense aturar-me.
Jordi
La mare em mira amb aquell rictus a la cara que jo, malauradament, conec tan bé.
— Nen, no pots callar un moment ? On collons estan les meves pastilles ? Segur que ja me les has tocades. Estaven aquí n’estic segura — diu mentre furga, enfadada, dins la seva bossa platejada, una andròmina enorme i molt lletja.
—Mare, jo no les he vistes les teves pastilles ! No en tinc cap culpa si les has perdudes, jo ...— intento protestar quan, de sobte, una bufetada seca i brutal m’interromp i està a punt de fer-me caure a terra. La mare crida alguna cosa que jo no arribo a sentir. El so ha desaparegut i l'univers sembla avançar a pas de tortuga. Veig com els seus llavis es mouen pronunciant paraules incomprensibles i com petites partícules de saliva surten disparades cap a mi, com enfollides gotes d’odi líquid.
Em tanco a la meva habitació i mentre ploro penso que encara falta un dia per acabar el cap de setmana, un dia sencer abans que pugui tornar a casa de la iaia.
Al cap de molta estona la mare em ve a buscar, contenta, com si no hagués passat res. La iaia m’ha explicat que la malaltia fa que la mare a vegades estigui molt alegre i a vegades molt nerviosa i trista; que per això no puc viure amb ella. La mare està així des de que el pare va marxar, assegura la iaia, es veu que abans era una persona normal, diu.
Però jo no recordo al pare. Ni a la mare abans d’estar malalta. En el fons, crec que no n’està pas de malalta, penso que és dolenta i ja està.
D’una cosa estic segur; preferiria no tenir-ne de mare.
Url
Torno a l’amagatall, i passo pel pont de canyes i pels nius. Mentre faig aquest camí que he fet tantes vegades, vaig alegrant-me de ser tan lluny, i de que el sol brilli sobre tota aquesta pols sota els arbres. Ella m’espera amb els peus a dintre l’aigua, menjant xocolata a cullerades. Quan em veu, somriu i em saluda amb un cop de cap. Té uns cabells brillants, molt foscos. Quan m’assec al seu costat, em passa el braç per l’espatlla i em prem contra ella. Quan fa això, em sento lleu, feliç, em sento ple d’orgull i em sembla que sóc un tio amb sort. Que tot es pot arreglar. Que ella em vol per cóm soc, tan sols. I estem així junts mirant els martinets, com si el temps passés només per nosaltres. Ella duu un vestit suau, com de seda. Mai no parlem gaire. De sobte, deixa el pot de la xocolata i em frega la galta amb la seva. Quan estem així, voldria morir, i no tenir cap més record de res, de tant com m’agrada.
Llavors, d’un cantó fosc surten unes figures que parlen alt i amb ira. S’apropen a nosaltres i ens diuen coses terribles. De cop, l’aigua es torna negra, i ella treu els peus per no tacar-se. L’aigua s’ha podrit i fa olor d’animal mort. Les nenes rosses i grasses riuen, i els ocells criden de por, com quan s’acosta una serp al seus nius. Jo m’aixeco, i em faig alt i temible. Els hi dic que marxin, que son horribles i fastigoses, i els hi pego a la cara fins que deixen de riure; les matxaco, les faig plorar i cridar. No puc parar de colpejar-les, i també jo crido, per no sentir els seus esgarips. D’elles queden els cabells rossos, perruques que penjo a les branques, però els seus crits segueixen molta estona, encara que elles ja no hi són.
Ella em tapa les orelles amb les seves mans perquè jo no escolti allò. Sento els crits igual, i no puc respirar. Hi ha grans peixos carnívors lliscant en l’aigua oliosa.
Però després, em calmo, i giro i giro en l’aire, i el vent és calent, i fa olor d’estiu i d’herba.
El riu torna a ser net i ella m’abraça.
Oh, vull morir-me aquí, als seus braços; vull quedar-me aquí, per sempre.
Jordi
La Berta i les seves amigues se m’acosten a la sortida de l’escola. Me n’adono massa tard i no puc evitar-les.
—Escolta Jordi tenim un pregunta per a tu — proclama la bruixa, mentre les seves acompanyants riuen com si hagués dit quelcom molt divertit.
—T’agrada fer petons ? — em pregunta sense donar-me temps per pensar.
No sé que dir-li. No he fet mai els petons que ella insinua, però moriria abans que confessar-ho.
—Sí, m’agrada molt — dic intentant aparentar una seguretat que no sento .
—Sí ? — contesta ella encuriosida — I es pot saber a qui els hi has fet tu els petons ? — diu adoptant el posat d’amiga confident.
—Jo ... doncs .. — dubto sense saber que contestar .
—Que t’agradaria fer-me’n un ? Seria agradable ser besada per algú com tu, que en sap tant ...— m’interromp. Ara tot el grupet que ens envolta riu sense dissimular. Sento una intensa cremor a la cara, de sobte tinc molta calor. Em miro a la Berta i tremolo, incapaç d’articular ni un mot.
— Nen fas pena, ets una merda de tio saps ? Tan escarransit i encara vas pel món presumint de fer petons ! — deixa anar la bruixa en veu molt alta — Vols un consell, tita freda ? No diguis tantes mentides ! tonto !
Tinc tanta vergonya que no goso contestar. Camino per allunyar-me d’elles, cap cot. Camino cada cop més ràpid i, sense adonar-me’n arrenco a córrer.
Però al meu darrera no puc deixar de sentir-les cridar, enjogassades :
— Tita freda ! tita freda ! tita freda ...
I mentre fujo m’eixugo les llàgrimes amb la mà.
Url
Volar em dóna alegria. Cada vegada l’alegria és més profunda, més total. Hi ha l’aigua fosca, és clar. Sempre hi serà. Però he trobat la manera: no infligir-me dolor, no volar baix. La meva pell tan lluminosa espanta les ombres. En formació amb els ànecs de coll verd, l’olor de plomes em commou. Torno a terra per trobar-me amb tots els amics que m’esperen. M’esperen, em reclamen, criden el meu nom, em fan baixar enmig d’aquest sentiment d’orgull, d’aquesta cadència que ens sotraga. Quan vols algú, significa que els teus ritmes, el tam-tam, el baix profund, la melodia inherent, els executes imbricats amb els ritmes del que et vol; la joia, o ser feliç, o estar bé, implica una música que es nodreix d’un i de l’altre, implica la cançó de varis còmplices. I m’agafen de les mans i les ales, em porten a les cúpules de la Ciutat, perquè allà hi ha els ballarins, els oracles, els visitants i els llibres. Si, vull llegir i llegir, i em volen escoltar, es volen rendir a paraules meves, a petits escrits que han de ser tramesos per l’aire, pensaments que han de vibrar entre nosaltres, una altra melodia entre amics. Simplement soc; puc volar i caure, puc tocar l’olor d’un perfum, la seva aspra superfície, puc guardar-lo amb mi si això em plau. I puc estar amb ella. Mentre parlo, baten ales amb soroll d’aigua. Mentre parlo, les ànimes d’ els que m’escolten es tornen blanques i fragants.
Uns riuen alt i em diuen:
-Url, que també volem llegir!! Vinga, acaba, ja!!
I passo la resta d’hores escoltant recitadors i cantants, i ella em fa trenes als cabells. I ens abracem,molta estona, abans de caure en la quietud.
Jordi
Sortosament tinc els somnis.
Gairebé cada nit. I les nits que no els tinc, em desperto trist, amb la sensació de no ser capaç d’aixecar-me. En els meus somnis veig un món fantàstic, em transformo en un ésser poderós, valent i just. Ningú em pot pegar, ningú pot riure’s de mi. Sóc l'Url.
Sortosament tinc els somnis.
Url
En la quietud, sento que sóc un noi infeliç. A vegades, quan obro els ulls, encara veig imatges fosques que em fan estremir, sento una soledat que és com un fred que ve de dintre meu, recordo l’odi i la ràbia. Però aviat passa.
Diuen, els vells, que és l’única manera que tenim de poder valorar la nostra vida. No ho sé.
Jo sempre he sabut que aquest és, de tot el gran Univers, el lloc on la meva ànima hauria triat d’anar.
